“Totes les pors que la persona té a la vida les trasllada al moment de la pròpia mort.”

Entrevista al Dr. Jordi Domingo, psiquiatra i autor del llibre El Viatge de Tànatos

La societat en la que estem ens ensenya poc o gens a cultivar els valors humans, valors amb els quals naixem i que ens serien molt útils per viure el moment de la mort no com un final sinó com el principi d’una nova existència.

A partir d’aquesta premissa, El Viatge de Tànatos proposa una manera diferent de contestar les preguntes que tots ens fem sobre la mort. La manera de trobar respostes és, per al Dr.Jordi Domingo, a través de l’amor, que és el valor universal per excel·lència.

Què és per a vostè l’amor?

Donar sempre sense demanar mai res a canvi. Cosa que no fem mai, perquè som humans i som imperfectes. Però és cap a on hem d’intentar anar: l’amor incondicional.

Vostè diu al llibre que la vida i la mort són les dues cares de la mateixa moneda. Què vol dir?

La vida i la mort van juntes, per això els valors són importants. De la mateixa manera que alguna cosaens fa entrar en aquesta vida, alguna cosa ens farà sortir d’ella. El desenvolupament dels valors humans ens permet tenir un concepte molt més ampli de la vida i assolir un creixement espiritual que ens faci éssers més feliços. Quan entres en aquesta vida saps segur que en sortiràs. El teu cos és només un utensili.

[mautic type=”content” slot=”ebook-03-ca” /]

És una consideració absolutament espiritual.

Sí. El vestit és teu però tu no ets el vestit.

Qui sóc?

Ets un ens. Ets molt més que el teu cos. La teva energia és immortal. No sabem ben bé on anirà a parar, ni d’allà on ve. Podem tenir una intuïció, certes idees… cadascú segons la seva religió. El que és cert és que hi ha una energia que, quan no puguis utilitzar el teu cos, se n’anirà de tu. No sabem on anirà, però que s’en va és segur.

L’ànima…

Quan arribes aquí, si desenvolupes l’ànima, que és la teva espiritualitat, de la mateixa manera que entrenem el cos, quan arribi el moment de les olimpíades, el moment de morir, tindràs la capacitat de fer el viatge amb tranquil·litat i amb serenitat. La nostra civilització no facilita que desenvolupem l’ànima.

Per què?

Perquè no interessa. El nostre sistema es basa exclusivament en allò material. Les religions no fomenten que pensis. Que tinguis fe, sí. L’home intel·ligent busca Déu. L’home que realment busca: mira, investiga, es fa preguntes… Pots tenir la seguretat que un dia trobarà Déu. El concepte que cadascú tingui de Déu.

Quin concepte té vostè de Déu?

Bondat infinita i incondicional. L’amor humà no s’hi acosta gaire… Insultem l’amor cada vegada que una persona li diu a una altra t’estimo.

L’insultem…?

No és amor, és un intercanvi de convenis, de necessitats.

Per què ens fa tanta por deixar d’existir, desaparèixer, deixar de ser qui som?

Perquè ens han ensenyat que la mort és dolenta. La mort no fa mal. La malaltia fa mal, causa dolor, però no la mort. La mort és un pas cap el més enllà. És la sortida definitiva de la teva energia del cos. Jo diria que és el millor que ens passa a la vida.

No és fàcil veure-ho així…

La societat fomenta la por a la mort. Totes les pors que la persona té a la vida les trasllada al moment de la pròpia mort.

La por és un sentiment molt humà…

Sí, però te la inculquen. La cultura de la mort ha deixat d’existir en la societat actual, el que comporta un sentiment de temor davant el que desconeixem.

És la claudicació absoluta del nostre cos. Això és molt impactant!

Però si de petits ens haguessin dit que no és impactant, ara no ho seria, ho viuríem diferent.

El procés de desaparèixer ja és prou fort, però veure desaparèixer algú que estimem encara és més dur. La pèrdua, el buit que queda, la separació per sempre…

Si només penses que la mort és un buit, un precipici…

Com a mínim és una separació: una persona que estimes ja no hi és.

No et preocupis, que un dia tu faràs aquest viatge i tornaràs a comunicar-te, de la manera que sigui, amb la gent que ha estat aquí. Si entens que és una pèrdua temporal ho vius diferent que si creus que és una pèrdua absoluta.

Però, digui-li a algú que no hi creu, que pensa que després no hi ha res…

Li diré que s’espiritualitzi, que investigui, que llegeixi, que pregunti… Al final arribarà a la conclusió que la mort no fa por. Clar que fa respecte! Jo li diria que busqui els valors humans, que s’acosti a l’amor incondicional. Serà molt més feliç. No tindrà pors i el moment de la mort serà tranquil i suau. El naixement és molt més traumàtic que la mort! La mort és al revés, anem cap el descans.

Doncs, per què venim?

No ho sé… és el que estic investigant. Crec que la vida és una escola i l l’examen final és la mort.

Per què ens resulta tan summament difícil deixar marxar algú?

Perquè som molt egoistes.

És compatible estimar algú i no trobar-lo a faltar?

Sí, amb els anys.

Què és el dol?

És un procés d’adaptació natural que permet restablir l’equilibri personal i familiar trencat per la pèrdua d’alguna persona o d’alguna cosa estimada. Es tracta d’una resposta emocional, de comportament i de pensament que desestabilitza i desorganitza temporalment la persona que es troba en situació de pèrdua.

En aquest camí, el més habitual al principi és trobar-se en estat de xoc, de bloqueig emocional, que per altra banda ens protegeix temporalment de l’impacte viscut. Un cop ha passat aquest moment, és positiu i saludable que ens donem el temps i l’espai necessaris per reconèixer el què ens està passant, que ens escoltem. Què ens diuen el nostre cos, la nostra ment, el nostre cor?

La companyia de familiars, amics i persones de confiança ajuda a legitimar el dolor i que ens sentim més protegits. La comprensió i el diàleg són bàsics dins el nucli familiar, ja que cada membre viu i expressa la pèrdua de manera diferent. Quan dins el nucli familiar hi ha nens, els adults intenten evitar que prenguin contacte amb aquestes vivències per por que quedin traumatitzats o s’ho passin malament, però en realitat per als infants la mort només és una desconeguda i l’únic que els provoca és curiositat.

No deu ser la nostra pròpia por el que paralitza i bloqueja les nostres respostes, i ens allunya de la vida i de la mort?

El dol és un procés necessari per continuar vivint i trobar un lloc al nostre interior per a la persona estimada. Això no vol dir oblidar-la, sinó tornar a vibrar amb la vida i continuar el nostre camí.

El Viatge de Tànatos és una guia que ens permet aprofundir de forma específica en les diferents circumstàncies de la mort, facilitant-ne referències puntuals. Els autors, coordinats pel psiquiatra Jordi Domingo, són membres de Shanti

Nilaya, Unitat d’Acompanyament (SNUA), que va néixer per atendre les persones que viuen amb dificultat els canvis i les emocions existents a l’entorn del procés de morir, la mort i el dol. Tot basantse en experiències del seu treball, ens acosten als diversos dols i ens ajuden a entendre’ls a través dels processos dels seus pacients. Aquest apropament facilita el descobriment dels propis sentiments i les pròpies necessitats, moltes vegades amagats darrere de massa dolor.