El trastorn obsessiu compulsiu. Símptomes i tractament

El coronavirus és un factor nou en les nostres vides, i les incerteses que comporta poden provocar aquest trastorn. Llegeix-ne a continuació la descripció.

El trastorn obsessiu compulsiu (TOC) és un problema mental que, segons un report de l’Associació Espanyola de Psiquiatria, de fa uns quants anys, afecta fins al 2,5 % de la població del nostre país, amb més o menys intensitat.

Què és el TOC. Símptomes

És un trastorn relativament freqüent que es caracteritza per cicles de pensaments obsessius, ansietat i actituds compulsives. Tot i que hi ha certa lògica en la connexió entre les obsessions personals i les actituds compulsives, la majoria dels qui tenen aquest trastorn reconeixen que no mostren una conducta raonable o que és, d’alguna manera, excessiva.

[mautic type=”content” slot=”ebook-03-ca” /]

Les obsessions

Són pensaments no desitjats, intrusius o bé dubtes, imatges i impulsos que s’apoderen repetidament la ment del pacient. Són desagradables i angoixants en un grau extrem, i generalment condueixen a la ansietat, el rebuig i el malestar, i fins i tot poden degenerar en actes compulsius.

Els actes compulsius

Són conductes repetitives, actes mentals que el pacient té la necessitat de dur a terme com un ritual per suprimir o neutralitzar les obsessions i calmar els pensaments desagradables que aquestes creen. Es poden manifestar de moltes maneres, com ara la necessitat imperiosa de fer neteja, endreça, comprovacions i comptar o repetir en veu baixa determinades paraules o frases.

Tipus de TOC

Les obsessiones es poden classificar en moltes categories. Les més freqüents són:

TOC per contaminació: potser la més coneguda, és l’obsessió per eliminar qualsevol mena d’agent contaminant i evitar-ne, així, el perjudici potencial. Es tradueix en una conducta de fer constantment neteja i desinfecció.

TOC per la simetria: aquí s’hi inclouen les obsessions que impliquen la necessitat imperiosa de mantenir l’ordre, la simetria o de fer una col·locació perfecta de qualsevol objecte.

TOC per la seguretat: els pensaments intrusius d’aquesta categoria se centren a evitar la violència de totes passades, fins i tot la sexual, i tenen com a resultat conductes evasives acompanyades d’una ansietat extrema.

Els pensaments obsessius poden girar entorn dels accidentes i de com evitar-los (per exemple per por de descuits, com ara deixar-se el gas donat o causar un incendi).

A molts pacients els fa vergonya de patir-ne i les característiques de les seves obsessions, principalment si estan relacionades amb el dolor, l’abús o la sexualitat.

Causes del TOC

No se sap ben bé quines causes té, però es pensa que hi ha certs factors que influeixen en el desenvolupament del trastorn.

S’ha comprovat, fins a un cert punt, que en podries estar afectat si un altre membre de la família en té. Això suggereix que hi podria haver un lligam genètic, però també podria passar que fos per la tendència natural d’imitar les conductes dels pares, encara que sigui de manera inconscient. Si, per exemple, has vist en repetides ocasions que la mare tenia constantment ansietat, amb un alt sentit de responsabilitat, podries desenvolupar aquest mateix comportament.

Sembla que hi ha experiències primerenques, com ara haver estat víctima d’assetjament (bullying), haver patit abusos o haver-se sentit abandonat que podrien fer-te en certa manera vulnerable a un TOC, i el trastorn podria perdurar tota la vida o manifestar-se en episodis concrets (per exemple, després de donar a llum o de perdre un ésser estimat).

El TOC en les criatures

Se sap que hi ha casos de TOC a qualsevol edat, però sovinteja més entre els 8 i els 12 anys i entre els 18 i els 25 anys. El TOC en els infants és diferent que en els adolescents i en els adults perquè, amb freqüència, són incapaços d’expressar què senten o de diferenciar entre els pensaments reals i els ficticis. Les criatures poden tenir només obsessions, únicament conductes compulsives o bé totes dues coses alhora, i els símptomes poden variar (per exemple, empitjoren quan estan cansats).

Molts dels símptomes formen part del desenvolupament de l’infant; però, si penses que el teu fill pot experimentar un TOC, parla’n amb el pediatra o el metge de família.

TOC i coronavirus

Tothom ha de fer front a moltes incerteses, com a conseqüència de la COVID-19. Ara molta gent té ansietat, i encara amb més raó si abans tenien predisposició a patir-ne. El neguit de no agafar el virus i d’encomanar-lo de manera inconscient a terceres persones, afegit a les conseqüències emocionals i econòmiques del confinament, ha fet que els pacients que abans tenien TOC empitjoressin, i fins tot que uns quants que se n’havien recuperat hi hagin recaigut.

Si abans ja t’espantava el contagi, pot ser que ara tinguis molta por d’infectar-te. En nombrosos casos això ha induït a una obsessió per la neteja i la desinfecció. Quan estem angoixats, els pensaments se centren encara més en l’amenaça que representa el coronavirus i, per tant, pot ser que les obsessions intrusives s’intensifiquin i els símptomes se n’exacerbin.

Amb tot, no és un fet inevitable que els pacients de TOC es trobin pitjor que els altres durant la pandèmia. Hi ha casos de pacients en tractament que assimilen sense gaires maldecaps les limitacions i amenaces causades pel virus. Si estàs preocupat en excés per la COVID, t’hi pot ajudar enfocar les coses amb perspectiva i basar-te en els fets. Mira de no deixar-te arrossegar per la por, i situa’t en el pla de la realitat. Això et pot servir per combatre l’ansietat, si s’escau.

Diagnòstic del TOC

Com sé si tinc un trastorn obsessiu compulsiu? Com ja hem explicat, el TOC és relativament freqüent, i afecta una mica més de dues persones de cada cent. Pot ser lleu o greu i, en molts casos, pot acabar alterant la vida del pacient, en aspectes com la feina, la família o les relacions socials.

D’acord amb els criteris acceptats per la comunitat científica, es diagnostica TOC si el pacient experimenta obsessions o duu a terme actes compulsius (o totes dues coses alhora) durant més d’una hora al dia, o en el moment que això representa problemes significatius en la vida del pacient; naturalment, però, tenint en compte que hi pot haver factors externs que causin símptomes similars, com ara el consum de drogues, certs medicaments o uns altres trastorns mentals.

Si penses que tens símptomes d’un trastorn obsessiu compulsiu, el metge de família et pot suggerir que visitis un terapeuta, de manera presencial o en línia.

Tractament del TOC

Pot variar molt en funció de la intensitat del trastorn, però la intervenció que ha demostrat més eficàcia es basa en un curs, de durada curta, que segueix una teràpia conductual cognitiva (TCC). Es pot acompanyar de medicació, segons si és gaire greu.

Durant el curs, el terapeuta ajuda a reconèixer què desencadena els pensaments obsessius. Per exemple, una persona amb un TOC per la seguretat podria detectar que es desfermen tot de pensaments quan entra a la cuina i hi troba una pila de ganivets o un foc encès; o, simplement, quan altres pensaments no li ocupen la ment.

El terapeuta també ajuda a acceptar que és normal de tenir ocasionalment pensaments o imatges desagradables. Només creen problemes si se’n desprenen conclusions negatives cap a un mateix o si s’acaba considerant-los reals.

En gairebé tots els casos de TOC, el trastorn prové d’un sentiment de responsabilitat excessiva envers la seguretat d’altres persones. Per exemple, si vas amb tren i veus algú que viatja amb displicència a la plataforma, sense cap mesura de protecció, pot ser que no pensis gens en el fet, però també pot ser que pensis que hauries d’actuar, cosa que et podria abocar a un estat d’ansietat i malestar.

Per respondre a les obsessions, moltes persones poden experimentar graus elevats d’ansietat, malestar, vergonya o un sentiment de culpa i això els fa tenir conductes compulsives:

• Compulsions manifestes, com ara fer neteja de manera excessiva, comprovar amb constància si una porta és ben tancada o que s’hagi apagat el forn, etc.
• Compulsions encobertes (accions mentals que els altres no veuen), com ara resar, comptar o repetir una frase.
• Comportaments d’evitació, que inclouen no tocar la tassa del vàter, guardar els ganivets de la cuina en un calaix fora de l’abast en les feines diàries de la llar, evitar determinats programes de televisió o, fins i tot, eludir el tracte amb algunes persones.

Les conductes compulsives es duen a terme per reduir el neguit o la ansietat, de por que els pitjors pensaments es facin realitat. Proporcionen una falsa tranquil·litat perquè s’impedeix que s’esdevingui una catàstrofe. Ara bé, en el moment que reaparegui el factor desencadenant (és a dir, els ganivets, el forn encès, o la porta oberta…) l’ansietat es manifestarà de nou. Així doncs, les actituds compulsives són un “remei” a curt termini, i no són efectives a la llarga. A més a més, per un efecte de rebot pot augmentar la freqüència entre els episodis, fet que faria créixer, de retruc, l’ansietat.

El terapeuta ajuda a entendre com les actituds compulsives agreugen el TOC i assenyala, amb tacte i prudència, que cal reduir aquestes conductes compulsives —seria convenient tenir en compte que són voluntàries, al contrari que les obsessions. El fet de no parar atenció en les obsessions ajuda el pacient a tolerar-les i, normalment, les fa desaparèixer a llarg termini. El terapeuta afavoreix aquest procés, que normalment es du a terme al ritme que marca el pacient mateix, el qual, a mesura que en comprova els beneficis, acaba adonant-se que cada cop li és més fàcil de seguir.