Fills, Salut i medicina

El teu fill és diabètic? Què has de saber sobre la diabetis Infantil

Per Revista Interès Mutu - 25/07/24

Índex de continguts

Què és la diabetis

La diabetis de tipus 1, o insulinodependent, és la forma prevalent de malaltia diabètica en els infants. S’origina per la incapacitat del pàncrees de secretar prou quantitat d’insulina, que és una hormona que regula el metabolisme de la glucosa a la sang. La causa de la diabetis encara és desconeguda, però es pensa que hi intervenen tant factors hereditaris com influències ambientals, i també que les infeccions participen activament en el seu desenvolupament. Afecta amb la mateixa freqüència els nens que les nenes.

La diabetis de tipus 1 és una de les anomenades malalties autoimmunitàries; és a dir, és una malaltia en què el sistema immunològic ataca per error un teixit del mateix organisme. El procés es perllonga força temps abans que se’n manifestin els símptomes.

En general la diabetis de tipus 1 apareix abans de la pubertat, però es pot donar en qualsevol edat, de la primera infantesa fins a la vida adulta, i fins i tot al llindar de la vellesa.

Quins símptomes té

Els símptomes de la malaltia es manifesten amb rapidesa al cap d’uns quants dies o setmanes. Són els següents:

Cansament
Una set que obliga els infants a beure sovint (s’anomena polidípsia)
Miccions freqüents (rep el nom de poliúria)
Enuresi nocturna (quan els infants es pixen al llit)
Augment de la gana (polifàgia), però amb pèrdua de pes
Infeccions a la pell o al voltant de la boca

De vegades, els símptomes progressen amb molta rapidesa i fan empitjorar l’estat del pacient, amb basques, vòmits, dolor abdominal i dificultat respiratòria. Aquests símptomes són greus i demanen atenció mèdica urgent.

Com poden actuar els pares

Aprendre a controlar la diabetis requereix molt esforç, tant per als pares com per als infants. Malgrat tot, cal saber com funciona l’organisme, com es posen les injeccions d’insulina, com s’ha de controlar la dieta i com es mesura la quantitat de glucosa a la sang; tot plegat contribueix a fer que la vida dels infants i de la família torni a la normalitat.

L’equip de professionals del centre sanitari (hospital o centre de salut) assessora els pares sobre tots els aspectes que cal saber. Bona part dels equips que treballen amb diabètics incorpora infermeres especialitzades que organitzen els programes d’educació sanitària.

És important que els pares tinguin en compte els punts següents:

Els símptomes de la hipoglucèmia (concentració baixa de glucosa a la sang, també coneguda com a «baixada de sucre») i, a la inversa, de la hiperglucèmia (concentració elevada de glucosa a la sang).
Cal saber mesurar el nivell de glucèmia a la sang i ensenyar els infants a controlar-la tan bon punt l’edat ho permet.
S’ha d’ensenyar els nens a posar-se ells mateixos les injeccions d’insulina a l’edat adequada.
Cal tenir sempre a mà sucre per tractar les hipoglucèmies.
Convindria anar al metge amb regularitat.
Hauríem d’anar al metge en cas que es declarin altres malalties o trastorns.
Cal informar els professors i els amics sobre els símptomes de les baixades de sucre.
Hi pot ajudar molt posar-se en contacte amb l’associació de diabètics més propera per rebre suport i assistència, si cal.

Dieta

En els equips que atenen malalts de diabetis hi sovintegen els especialistes en nutrició i dietètica.

És important que l’alimentació dels infants sigui saludable i equilibrada, rica en fibra i en hidrats de carboni. Les quantitats que ha de menjar cada nen depenen de la seva edat i pes, i cal que l’especialista en dietètica assessori els pares sobre aquest tema. L’exercici físic també influeix en les quantitats que s’han d’ingerir. Així doncs, abans de practicar cap esport, es recomana de donar als infants una mica més de pa, un suc o altres aliments que continguin hidrats de carboni.

S’aconsella de fer tres àpats principals al dia i fer un mos lleuger un parell o tres de vegades en els intervals. De manera ideal tota la família hauria de menjar igual. En aquest cas els dolços no es prohibeixen del tot. Quan l’infant aprèn com respon el seu organisme al menjar i a les injeccions de insulina, pot incorporar a la dieta uns quants aliments dolços, sempre que s’augmenti la dosi d’insulina en la quantitat adequada.

Activitat física

L’exercici físic ha de ser una part important de l’activitat diària d’un infant amb diabetis, encara que sovint cal reduir la dosi d’insulina, perquè l’exercici fa davallar la glucèmia. Per tant, l’infant ha de dur sempre sucre si vol evitar les hipoglucèmies (disminució del nivell de glucosa).

Com s’ha de tractar la diabetis infantil

La diabetis en els infants sempre es tracta amb un control de la dieta i de la insulina. Tanmateix, durant el primer any després del diagnòstic, és probable que l’infant només necessiti una quantitat minsa d’insulina. Aquest període es coneix amb el nom de lluna de mel.

Els pares han d’injectar la insulina als fills diabètics fins que no arriben a certa edat per aprendre’n i se la poden administrar tots sols. Aquesta edat depèn de cada cas, però se sol situar cap als nou anys. La insulina s’injecta a sota de la pell (injecció subcutània), normalment a la zona de l’abdomen o de les cuixes, però pot ser en qualsevol altre lloc on la capa de pell sigui prou gruixuda.

Cada nen demana una pauta de dosificació d’insulina que ha de programar l’equip d’atenció sanitària.

Les criatures petites no acostumen a necessitar insulina a la nit, però això comença a canviar a mesura que es van fent grans.

Els nens grans solen necessitar una injecció d’insulina d’acció ràpida abans de cada àpat principal i una dosi d’insulina amb acció prolongada a la nit.

Actualment estan disponibles uns sistemes d’administració d’insulina amb forma de bolígraf, molt còmodes de fer servir i amb agulles molt primes.

La bomba d’insulina

És un sistema per administrar insulina via subcutània, amb un petit ordinador i un reservori que conté l’hormona i un catèter subcutani (un tub sota la pell) per injectar la insulina.

La bomba es pot programar i proveeix la quantitat d’insulina establerta de manera continuada les 24 hores del dia, repartides en franges horàries segons les necessitats de l’infant.

L’especialista, juntament amb els pares, és qui programa el tractament i les dosis escaients. De la mateixa manera, l’especialista ha de determinar la idoneïtat d’implantar un dispositiu a l’infant.

Es comencen a fer trasplantaments d’illots pancreàtics en pacients amb diabetis insulinodependent, tot i que aquesta modalitat terapèutica encara no es pot generalitzar per a tots els malalts de diabetis.

Pronòstic a llarg termini

Cal procurar de mantenir un nivell de glucèmia normal, a fi d’ajornar o evitar les complicacions a llarg termini de la diabetis (com ara lesions als ulls, als ronyons o al sistema nerviós). Aquestes lesions poden aparèixer després de la pubertat, però, en general, es donen més endavant.

Es recomana de passar, com a mínim, una revisió cada tres mesos a la consulta de pediatria. Les proves per detectar les complicacions de la diabetis a llarg termini es comencen a fer als nou o deu anys d’edat. A partir d’aleshores es repeteixen un cop l’any. Aquestes proves consisteixen en una anàlisi d’orina per identificar la presència de proteïnes, la presa de la pressió arterial, un examen del fons de l’ull i una anàlisi de sang. Les alteracions als ulls (retinopatia) no afecten la vista en les fases primerenques, però si, més endavant, les lesions progressen, potser cal seguir un tractament amb raigs làser o altres tècniques per evitar la pèrdua de visió.