Salut i medicina
Tot el que has saber de sobre la varicel·la: símptomes, tractament i prevenció
Índex de continguts
Què és la varicel·la
La varicel·la és una infecció causada pel virus de la varicel·la zòster. La malaltia es caracteritza per la presència de febre i una erupció generalitzada a la pell amb formació de butllofes i pruïja.
La gran majoria dels casos, sobretot si afecta els infants, es resolen de manera espontània sense complicacions gaire importants. Tanmateix, la malaltia sol evolucionar pitjor entre els adults, que en manifesten complicacions més sovint. La malaltia és perillosa durant el període de gestació i, sobretot, quan apareix en persones amb immunodeficiència (capacitat reduïda per defensar-se contra les infeccions).
La varicel·la és molt comuna a tot el món. A Espanya, en els darrers quinze anys, se n’ha declarat a la Xarxa Nacional de Vigilància una mitjana anual de cap a 300.000 casos (una taxa mitjana de 500 casos per cada 100.000 habitants) El 85 % dels nens a Espanya pateix aquesta malaltia abans de fer set anys.
El virus de la varicel·la zòster es comporta de manera peculiar. Quan infecta un individu per primera vegada causa la varicel·la i, quan la malaltia remet, el virus es manté latent, arraconat als ganglis nerviosos, i molts anys més tard es pot reactivar i originar una infecció localitzada a la pell, força dolorosa, que es coneix com a herpes zòster.
Com s’encomana
La varicel·la és una malaltia que s’encomana amb facilitat: fins al 90 % dels qui tenen contacte estret amb un malalt la desenvolupen (si no l’han passada abans).
Els humans que tenen varicel·la (o herpes zòster) són l’únic reservoriconegut del virus, és a dir, l’única font a partir de la qual el virus es propaga.
Es pensa que el contagi es produeix per via respiratòria. Els virus eliminats pel pacient, continguts en gotetes de saliva o líquid a les vesícules de la pell i transportats per l’aire, entren en contacte amb la mucosa de l’aparell respiratori d’una altra persona sense immunitat, és a dir, que no té defenses contra la varicel·la, i la infecten.
Els malalts només l’encomanen durant els primers dies de la malaltia, en el temps aproximat que va de 48 hores abans que aparegui l’erupció fins quan totes les lesions s’han tornat crostes (s’han ressecat).
Per què es produeix
Un cop s’ha transmès, se suposa que el virus es multiplica a l’aparell respiratori i passa a la sang, on es dissemina per tot l’organisme. Els virus tenen una predilecció especial per colonitzar les cèl·lules de la pell, fins a danyar-les i produir-hi les lesions cutànies característiques de la malaltia.
Quins símptomes té
Després del contagi, hi ha un període d’incubació (sense símptomes) d’un parell de setmanes (10-22 dies) abans de l’esclat de la malaltia. Seguidament, durant un o dos dies, es presenta un quadre semblant al de la grip, amb febre i malestar general, sense que encara hagin aparegut les lesions a la pell, que són el factor clau per reconèixer la infecció.
Les lesions de la pell tenen les característiques següents:
- Les lesions evolucionen en quatre fases successives: de primer es forma una taca rosada, a continuació la taca es boteix i el bony es torna una butllofa. Finalment, la butllofa es resseca i hi deixa una crosta.
- El pas de taca a butllofa pot ser qüestió d’hores o de dies; la butllofa triga uns quants dies a convertir-se en una crosta.
- Les lesions apareixen en diferents fases, de manera que quan les unes s’han tornat crostes, les altres encara són taques o butllofes.
- Tendeixen a ser més freqüents al cap i al tronc que a les extremitats. Potser n’apareix alguna a la boca, a la gola i a la vagina.
- El nombre de lesions se sol situar entre 250 i 500, tot i que és molt variable i fluctua entre poques o bé moltíssimes (fins a 2.000).
- La mida de cada vesícula sol oscil·lar entre mig centímetre i un.
- El símptoma principal de l’erupció és una pruïja intensa. Se sol acompanyar de febre i estats de postració, sobretot durant els primers dies.
- Les lesions es guareixen al cap d’una o dues setmanes, tot i que, de vegades, deixen cicatrius en forma d’àrees enfonsades a la pell.
- La pitjor solució per al pacient és gratar-se, perquè les lesions poden esdevenir ferides i infectar-se per l’acció dels bacteris, com ara els estreptococs o els estafilococs, i aleshores cal seguir un tractament antibiòtic que deixa més cicatrius.
- En els infants la varicel·la sol ser una malaltia benigna i les complicacions greus són estranyes, però en els adults l’afecció sol ser més general i hi ha més complicacions, perquè s’hi veuen involucrats altres òrgans a part de la pell, com ara els pulmons o el sistema nerviós.
Com es diagnostica
La varicel·la té un diagnòstic clínic, i això vol dir que es basa en les explicacions dels malalts i les observacions dels metges durant l’exploració. Per bé que tècnicament és possible de confirmar-ne el diagnòstic amb la detecció del virus o l’aparició de defenses que el combaten, habitualment no cal fer cap estudi especial i n’hi ha prou amb la valoració del metge o del pediatra d’atenció primària.
Si bé hi ha moltes malalties que poden causar erupcions, la formació de vesícules no és gaire freqüent. Així doncs, quan una persona té un episodi de febre amb vesícules i crostes, i és un nen petit, la primera malaltia en què hauríem de pensar és la varicel·la, sobretot si durant aquests dies hi ha altres casos de la malaltia a la família, a l’escola o entre els amics.
En la gran majoria dels casos no cal enviar el malalt a l’hospital. El pacient s’ha de fer tractar per un especialista al centre hospitalari quan:
- La malaltia ataca persones amb un sistema immunitari feble, com són els malalts de leucèmia, de càncer tractat amb quimioteràpia o de sida.
- Hi ha símptomes de complicacions quan afecta altres òrgans que no són la pell, com ara dificultat per respirar, incoordinació, paràlisi o un grau de somnolència important.
Com es tracta
El fet més important, en la majoria dels casos, és combatre la picor i evitar de gratar-se per prevenir que s’infectin les lesions. Les mesures recomanades són:
- Caldria protegir-se en un ambient fresc. La calor i la suor fan augmentar la pruïja.
- Ens hauríem de banyar cada dia per mantenir la pell neta i fresca.
- Es recomana de tallar-se les ungles, mantenir-les netes i, fins i tot, fer servir guants per impedir les rascades.
- La picor es pot fer disminuir amb compreses humides i, quan és intensa, amb medicaments a base d’antihistamínics que, a més a més, tenen un efecte sedant per als pacients amb desfici a causa de la pruïja.
- La febre es pot tractar amb paracetamol, però cal evitar l’aspirina en els infants, perquè se n’ha relacionat la presa amb una malaltia rara però greu del fetge i el cervell (síndrome de Reye).
- Per evitar la transmissió, és convenient que els malalts s’estiguin a casa fins que totes les lesions es tornin crostes.
- L’aciclovir és un fàrmac amb activitat contra el virus de la varicel·lazòster que, de mitjana, escurça la durada de la malaltia en un dia i redueix l’aparició de noves lesions en un 25 % quan es comença el tractament durant les primeres 24 hores, a comptar del moment que es té l’erupció. S’administra de manera obligatòria als pacients amb més risc de complicacions, com ara els qui tenen problemes d’immunodepressió o els nadons; igualment, es pot tenir en compte per tractar adults i adolescents, atès que la varicel·la tendeix a ser més greu com més gran és el malalt.
Es pot prevenir la varicel·la
Hi ha una vacuna eficaç i ben tolerada contra la varicel·la que cada vegada es fa servir més en altres països; així, el Comitè Assessor sobre Pràctiques d’Immunitzacions [AP1] dels Estats Units va recomanar el 1999 a tots els estats que exigissin la vaccinació contra la varicel·la a tots els infants tan bon punt entraven a la guarderia o a l’escola primària. Igualment, va recomanar que es vaccinessin els adults i els adolescents més exposats, pel contacte amb nens, i les dones en edat fèrtil no prenyades (totes aquestes recomanacions s’adreçaven lògicament a persones que no havien passat la malaltia).
A Espanya, la vacuna s’inclou en el calendari oficial de vaccinació per a infants.
Hi ha també immunoglobulines contra la varicel·la, és a dir anticossos per defensar-se contra el virus, que cal administrar a persones d’alt risc exposades de fa poc a la malaltia, per exemple als nadons, si la mare va contreure la varicel·la els dies abans del part, o als infants amb problemes immunitaris que han estat en contacte amb malalts.
Com pot evolucionar la malaltia
Sovint, sobretot en els nens, l’evolució de la malaltia és benigna i es guareix sense originar complicacions. Molts anys després d’haver-la passada, poden reaparèixer les erupcions en forma d’herpes zòster, que, en general, són doloroses i es caracteritzen per unes butllofes localitzades en una zona concreta de la pell.
Les complicacions viscerals, com ara la pneumònia o la pulmonia, o la inflamació del cervell o de les meninges són rares en criatures i més freqüents en els adults. La mortalitat és quinze vegades més alta en els adults que en els infants (aproximadament es moren un de cada 3.000 adults afectats).
En les dones gestants la infecció durant el primer trimestre pot ocasionar malformacions al fetus en un petit tant per cent dels casos. Si la infecció es produeix uns quants dies abans del part, el nounat podria patir una forma greu de varicel·la.
En el cas dels pacients amb immunodepressió i els nadons, la malaltia és molt greu.
Bibliografia
[AP1]Segons les fonts consultades és: Advisory Committee on Immunization Practices
Tot el que has saber de sobre la varicel·la: símptomes, tractament i prevenció
Què és la varicel·la
La varicel·la és una infecció causada pel virus de la varicel·la zòster. La malaltia es caracteritza per la presència de febre i una erupció generalitzada a la pell amb formació de butllofes i pruïja.
La gran majoria dels casos, sobretot si afecta els infants, es resolen de manera espontània sense complicacions gaire importants. Tanmateix, la malaltia sol evolucionar pitjor entre els adults, que en manifesten complicacions més sovint. La malaltia és perillosa durant el període de gestació i, sobretot, quan apareix en persones amb immunodeficiència (capacitat reduïda per defensar-se contra les infeccions).
La varicel·la és molt comuna a tot el món. A Espanya, en els darrers quinze anys, se n’ha declarat a la Xarxa Nacional de Vigilància una mitjana anual de cap a 300.000 casos (una taxa mitjana de 500 casos per cada 100.000 habitants) El 85 % dels nens a Espanya pateix aquesta malaltia abans de fer set anys.
El virus de la varicel·la zòster es comporta de manera peculiar. Quan infecta un individu per primera vegada causa la varicel·la i, quan la malaltia remet, el virus es manté latent, arraconat als ganglis nerviosos, i molts anys més tard es pot reactivar i originar una infecció localitzada a la pell, força dolorosa, que es coneix com a herpes zòster.
Com s’encomana
La varicel·la és una malaltia que s’encomana amb facilitat: fins al 90 % dels qui tenen contacte estret amb un malalt la desenvolupen (si no l’han passada abans).
Els humans que tenen varicel·la (o herpes zòster) són l’únic reservoriconegut del virus, és a dir, l’única font a partir de la qual el virus es propaga.
Es pensa que el contagi es produeix per via respiratòria. Els virus eliminats pel pacient, continguts en gotetes de saliva o líquid a les vesícules de la pell i transportats per l’aire, entren en contacte amb la mucosa de l’aparell respiratori d’una altra persona sense immunitat, és a dir, que no té defenses contra la varicel·la, i la infecten.
Els malalts només l’encomanen durant els primers dies de la malaltia, en el temps aproximat que va de 48 hores abans que aparegui l’erupció fins quan totes les lesions s’han tornat crostes (s’han ressecat).
Per què es produeix
Un cop s’ha transmès, se suposa que el virus es multiplica a l’aparell respiratori i passa a la sang, on es dissemina per tot l’organisme. Els virus tenen una predilecció especial per colonitzar les cèl·lules de la pell, fins a danyar-les i produir-hi les lesions cutànies característiques de la malaltia.
Quins símptomes té
Després del contagi, hi ha un període d’incubació (sense símptomes) d’un parell de setmanes (10-22 dies) abans de l’esclat de la malaltia. Seguidament, durant un o dos dies, es presenta un quadre semblant al de la grip, amb febre i malestar general, sense que encara hagin aparegut les lesions a la pell, que són el factor clau per reconèixer la infecció.
Les lesions de la pell tenen les característiques següents:
- Les lesions evolucionen en quatre fases successives: de primer es forma una taca rosada, a continuació la taca es boteix i el bony es torna una butllofa. Finalment, la butllofa es resseca i hi deixa una crosta.
- El pas de taca a butllofa pot ser qüestió d’hores o de dies; la butllofa triga uns quants dies a convertir-se en una crosta.
- Les lesions apareixen en diferents fases, de manera que quan les unes s’han tornat crostes, les altres encara són taques o butllofes.
- Tendeixen a ser més freqüents al cap i al tronc que a les extremitats. Potser n’apareix alguna a la boca, a la gola i a la vagina.
- El nombre de lesions se sol situar entre 250 i 500, tot i que és molt variable i fluctua entre poques o bé moltíssimes (fins a 2.000).
- La mida de cada vesícula sol oscil·lar entre mig centímetre i un.
- El símptoma principal de l’erupció és una pruïja intensa. Se sol acompanyar de febre i estats de postració, sobretot durant els primers dies.
- Les lesions es guareixen al cap d’una o dues setmanes, tot i que, de vegades, deixen cicatrius en forma d’àrees enfonsades a la pell.
- La pitjor solució per al pacient és gratar-se, perquè les lesions poden esdevenir ferides i infectar-se per l’acció dels bacteris, com ara els estreptococs o els estafilococs, i aleshores cal seguir un tractament antibiòtic que deixa més cicatrius.
- En els infants la varicel·la sol ser una malaltia benigna i les complicacions greus són estranyes, però en els adults l’afecció sol ser més general i hi ha més complicacions, perquè s’hi veuen involucrats altres òrgans a part de la pell, com ara els pulmons o el sistema nerviós.
Com es diagnostica
La varicel·la té un diagnòstic clínic, i això vol dir que es basa en les explicacions dels malalts i les observacions dels metges durant l’exploració. Per bé que tècnicament és possible de confirmar-ne el diagnòstic amb la detecció del virus o l’aparició de defenses que el combaten, habitualment no cal fer cap estudi especial i n’hi ha prou amb la valoració del metge o del pediatra d’atenció primària.
Si bé hi ha moltes malalties que poden causar erupcions, la formació de vesícules no és gaire freqüent. Així doncs, quan una persona té un episodi de febre amb vesícules i crostes, i és un nen petit, la primera malaltia en què hauríem de pensar és la varicel·la, sobretot si durant aquests dies hi ha altres casos de la malaltia a la família, a l’escola o entre els amics.
En la gran majoria dels casos no cal enviar el malalt a l’hospital. El pacient s’ha de fer tractar per un especialista al centre hospitalari quan:
- La malaltia ataca persones amb un sistema immunitari feble, com són els malalts de leucèmia, de càncer tractat amb quimioteràpia o de sida.
- Hi ha símptomes de complicacions quan afecta altres òrgans que no són la pell, com ara dificultat per respirar, incoordinació, paràlisi o un grau de somnolència important.
Com es tracta
El fet més important, en la majoria dels casos, és combatre la picor i evitar de gratar-se per prevenir que s’infectin les lesions. Les mesures recomanades són:
- Caldria protegir-se en un ambient fresc. La calor i la suor fan augmentar la pruïja.
- Ens hauríem de banyar cada dia per mantenir la pell neta i fresca.
- Es recomana de tallar-se les ungles, mantenir-les netes i, fins i tot, fer servir guants per impedir les rascades.
- La picor es pot fer disminuir amb compreses humides i, quan és intensa, amb medicaments a base d’antihistamínics que, a més a més, tenen un efecte sedant per als pacients amb desfici a causa de la pruïja.
- La febre es pot tractar amb paracetamol, però cal evitar l’aspirina en els infants, perquè se n’ha relacionat la presa amb una malaltia rara però greu del fetge i el cervell (síndrome de Reye).
- Per evitar la transmissió, és convenient que els malalts s’estiguin a casa fins que totes les lesions es tornin crostes.
- L’aciclovir és un fàrmac amb activitat contra el virus de la varicel·lazòster que, de mitjana, escurça la durada de la malaltia en un dia i redueix l’aparició de noves lesions en un 25 % quan es comença el tractament durant les primeres 24 hores, a comptar del moment que es té l’erupció. S’administra de manera obligatòria als pacients amb més risc de complicacions, com ara els qui tenen problemes d’immunodepressió o els nadons; igualment, es pot tenir en compte per tractar adults i adolescents, atès que la varicel·la tendeix a ser més greu com més gran és el malalt.
Es pot prevenir la varicel·la
Hi ha una vacuna eficaç i ben tolerada contra la varicel·la que cada vegada es fa servir més en altres països; així, el Comitè Assessor sobre Pràctiques d’Immunitzacions [AP1] dels Estats Units va recomanar el 1999 a tots els estats que exigissin la vaccinació contra la varicel·la a tots els infants tan bon punt entraven a la guarderia o a l’escola primària. Igualment, va recomanar que es vaccinessin els adults i els adolescents més exposats, pel contacte amb nens, i les dones en edat fèrtil no prenyades (totes aquestes recomanacions s’adreçaven lògicament a persones que no havien passat la malaltia).
A Espanya, la vacuna s’inclou en el calendari oficial de vaccinació per a infants.
Hi ha també immunoglobulines contra la varicel·la, és a dir anticossos per defensar-se contra el virus, que cal administrar a persones d’alt risc exposades de fa poc a la malaltia, per exemple als nadons, si la mare va contreure la varicel·la els dies abans del part, o als infants amb problemes immunitaris que han estat en contacte amb malalts.
Com pot evolucionar la malaltia
Sovint, sobretot en els nens, l’evolució de la malaltia és benigna i es guareix sense originar complicacions. Molts anys després d’haver-la passada, poden reaparèixer les erupcions en forma d’herpes zòster, que, en general, són doloroses i es caracteritzen per unes butllofes localitzades en una zona concreta de la pell.
Les complicacions viscerals, com ara la pneumònia o la pulmonia, o la inflamació del cervell o de les meninges són rares en criatures i més freqüents en els adults. La mortalitat és quinze vegades més alta en els adults que en els infants (aproximadament es moren un de cada 3.000 adults afectats).
En les dones gestants la infecció durant el primer trimestre pot ocasionar malformacions al fetus en un petit tant per cent dels casos. Si la infecció es produeix uns quants dies abans del part, el nounat podria patir una forma greu de varicel·la.
En el cas dels pacients amb immunodepressió i els nadons, la malaltia és molt greu.
Bibliografia
