Sexualitat
L’addicció al sexe
Índex de continguts
L’addicció al sexe és una de les addiccions que més s’ha negat en la nostra cultura. Sempre hi ha hagut una cerca compulsiva de sexe, però actualment és un fet cada vegada més freqüent, sobretot per la facilitat amb què s’accedeix als telèfons eròtics, les revistes especialitzades, les pel·lícules pornogràfiques i les pàgines d’internet dedicades o vinculades al sexe.
Diferents estudis indiquen que fins a un 5 % de la població té aquesta mena d’addicció, que predomina majoritàriament en els homes, amb edats compreses entre els vint i els quaranta anys. En altres estudis el percentatge s’enfila fins al 10 %. L’addicció al sexe és un problema que acaba causant una gran sensació de malestar a qui el té i a les persones del seu cercle més immediat.
Què és l’addicció al sexe
La sexualitat és inherent a l’ésser humà, perquè es tracta d’una part natural de nosaltres; però quan el sexe esdevé una activitat prioritària, que arriba a interferir en la vida quotidiana i altera les relacions familiars, socials o laborals, es pot parlar d’addicció al sexe.
D’entrada, no s’ha d’identificar aquesta addicció amb una persona que tingui moltes i variades relacions sexuals, la qual cosa no és pas un problema ni una malaltia; tot depèn de com ho visqui aquesta persona.
Així doncs, l’addicció al sexe és una conducta compulsiva amb la qual s’estableixen relacions i es practiquen actes sexuals que deixen una sensació final d’insatisfacció i de malestar i, sobretot, un profund sentiment de culpa i de pèrdua del control d’un mateix.
Què la caracteritza
En l’addicció al sexe hi ha períodes de descontrol en la conducta sexual que s’alternen amb etapes de certa normalitat. Comença a ser un veritable problema quan es deixa de controlar la situació i el que sembla divertit causa un gran malestar.
La persona afectada nega i justifica els fets, com passa amb altres addiccions, cosa que fa augmentar el pensament obsessiu en el sexe, les fantasies sexuals i el desfici per trobar sensacions immediates que calmin l’ansietat causada pels problemes quotidians. Aquesta ansietat es reforça quan es pensa de manera continuada en quina pot ser la nova relació o vincle per mantenir l’addicció. S’entra en un cercle viciós que encara origina més malestar, segons la reincidència en la conducta sexual, fins a arribar a produir rebuig envers un mateix.
Per tot plegat, i també pels canvis tan freqüents en l’estat d’ànim, la comunicació i la convivència amb les persones més properes es fan cada vegada més difícils i doloroses: els familiars pateixen aquesta addicció, i fins i tot els fills poden arribar a repetir l’addicció dels pares en la vida adulta. Cal afegir als problemes familiars la pèrdua de les altres relacions socials o les dificultats econòmiques.
Els afectats mantenen l’addicció amb relacions múltiples de caràcter heterosexual o homosexual, masturbacions compulsives, abús de la pornografia i l’ús de línies de telèfon eròtic o internet. Són persones que dediquen molt de temps a cercar i satisfer els seus desigs i fantasies sexuals.
En l’addicció al sexe el pacient sacia els seus impulsos sexuals sense gaire esforç amb les línies telefòniques o internet, perquè no necessita cap compromís “real” que comporti una relació de tu a tu.
De tota manera, el procés de l’addicció sol ser progressiu; comença amb l’afició a la masturbació, es passa per la pornografia i s’arriba a les relacions personals. Al cap dels anys pot degenerar, fins i tot, en conductes que es podrien considerar perilloses.
Diagnòstic
Aquest problema d’addicció l’ha d’avaluar i tractar un especialista, un psiquiatre o un sexòleg.
Per fer-ne una valoració prèvia, si volem descartar un problema d’addicció al sexe, caldria respondre les qüestions següents:
- Si, quan ens despertem, tenim una necessitat gairebé imperiosa de cercar escenes de sexe a internet, als diaris, a les revistes o a d’altres mitjans.
- Si sentim recança o vergonya.
- Si tenim la necessitat d’allunyar-nos del company després d’una relació sexual.
- Si fem servir el sexe com una forma de fugir per calmar l’ansietat.
- Si la cerca compulsiva de sexe interfereix en les nostres relacions socials o laborals.
- Si per obtenir plaer sexual fem servir internet, el telèfon o altres mitjans abans d’aconseguir-lo amb la parella.
Una sola resposta positiva a una d’aquestes preguntes podria revelar que cal consultar el cas amb un psiquiatre o un sexòleg, perquè en faci una valoració clínica i, fins i tot, demani la col·laboració del cercle més íntim de l’afectat.
Tractament
Naturalment aquesta addicció es pot tractar, però és important que el pacient tingui motivació i rebi el suport de les persones de l’entorn. El tractament no té com a finalitat l’abstinència sexual, una cosa ben difícil, d’altra banda, sinó que mira de redreçar el comportament sexual per reduir l’angoixa i el malestar causats per l’addicció.
De bon començament, es procura que la persona addicta reconegui què l’impulsa a tenir aquesta mena de comportaments, cosa que es pot aconseguir amb la teràpia cognitivoconductual, guiada per un psiquiatre o sexòleg, la qual inclou arribar a controlar els estímuls, ensenyar a preveure la resposta identificant les situacions de perill, desenvolupar l’autocontrol i fer una reestructuració cognitiva per dominar els pensaments inapropiats, entre altres tècniques.
En altres casos es pot optar per la teràpia de grup i ensenyar tècniques de relaxació aplicables a la vida real. Potser cal administrar de manera conjunta algun medicament específic.
Sobre la prevenció de les situacions, fins i tot podria anar bé de reduir l’accés als espais o elements que fomenten l’addicció: els llocs, les ocasions i les possibilitats. Així doncs, potser s’hauran de retirar els ordinadors o els telèfons de manera temporal, evitar la solitud, etc. Hi haurien de col·laborar tant els pacients com les persones del cercle més proper. Alhora, convindria ocupar el temps dedicat a l’addicció amb altres activitats, com ara passejades, esports, lectures o d’altres.
Cal dir, pel que fa a la parella, que l’addicció sexual sol satisfer les necessitats emocionals i sexuals del pacient, per la qual cosa no són pas pocs els casos en què el pacient no té relacions sexuals amb la parella, perquè s’estima més perseverar en la pròpia experiència sexual.
Hem d’explicar a la parella que en la majoria de casos no té la culpa de l’addicció i que no s’hi relaciona, perquè probablement va començar abans que es coneguessin i tot.
Conclusió
L’addicció al sexe és una patologia que augmenta progressivament al nostre voltant gràcies, entre altres factors, a la publicitat excessiva i a l’accés fàcil a material relacionat amb la pornografia.
Més de la meitat de les persones que demanen assessorament a un expert aconsegueixen de resoldre l’addicció, tot i que sempre han d’estar alerta per prevenir possibles recaigudes.
S’hauria de procurar que els infants i els adolescents rebessin una educació i una informació saludables sobre sexualitat, i que tinguessin referències sobre el tema per evitar de caure en una addicció al sexe.
Bibliografia:
