Quan i com es cobra una assegurança de vida?

Les assegurances tenen com a finalitat la protecció davant els imprevistos que puguin sorgir. Aquelles destinades a cobrir la vida d’una persona funcionen com una garantia per a la família davant una invalidesa total o enfront de la defunció. Però, quan es cobra una assegurança de vida i com es realitza el tràmit?

Què cobreix l’assegurança de vida?

L’assegurança vida és un contracte entre la persona que decideix assegurar la seva vida i una companyia asseguradora. En aquest acord s’estableix quina és la quantitat de diners que es lliuraria en concepte d’indemnització a la família o persona/es beneficiàries de l’assegurança si es donessin les circumstàncies cobertes.

Aquestes no són únicament la defunció, sinó també una invalidesa absoluta que es produeixi per una malaltia o per accident. Sempre que aquella no existís abans de la contractació i que el segon cas no sigui degut a una imprudència. D’aquesta manera, a través d’aquesta pòlissa s’ofereix un alleujament econòmic a la família, quan la persona assegurada suposava la principal font d’ingressos de la llar.

Quan es cobra una assegurança?      

Encara que l’ideal en una assegurança és que no sigui necessari recorre-hi, tots som vulnerables i seria convenient tenir clar quan es cobra una assegurança. O sigui, quins són els requisits necessaris per a rebre la indemnització i els terminis estipulats per a poder rebre l’abonament.

Tret que s’hagi establert una cosa diferent, totes les pòlisses requereixen la comunicació o la declaració de la defunció o del sinistre que ha tingut lloc. Normalment, es dona un termini de set dies des que es va tenir coneixement del succés.

La companyia necessitarà tota la informació que puguem facilitar-l’hi, així com els detalls. A través d’aquests es verificarà que realment es tracta d’un accident i no d’un fet malintencionat o d’un descuit de la persona assegurada.

Un cop s’ha procedit amb la notificació, comença el termini d’espera per al cobrament de la indemnització. Però, quant triga una assegurança a pagar-la? Doncs d’acord amb el que estableix a la llei, el termini és de quaranta dies des que es va produir la defunció.

En cas que passat aquest temps no s’hagi rebut els diners, la companyia podria enfrontar-se a una sanció i hauria de pagar interessos de demora. No obstant això, si no se segueixen els tràmits requerits, cal tenir en compte que l’assegurança de vida prescriu al cap de cinc anys.

Com cobrar els diners d’una assegurança?

El quan resulta d’interès perquè és aquesta garantia la que permetrà a la família fer front a totes les seves despeses i cobraments pendents. Però, per a poder arribar a aquest punt cal saber també com es cobra una assegurança i quins són els requisits.

Comprovació de la persona beneficiària

Pel que fa als requisits per a cobrar l’assegurança, en primer lloc, ha d’existir una pòlissa en la qual la família o una persona integrant d’aquesta figuri com la beneficiària d’aquella. Per a conèixer qui és la que figura en aquella, cal obtenir un certificat.

El Ministeri de Justícia és l’organisme que s’encarrega d’expedir-lo i es diu Registro de Contratos de Seguros de Vida, i serà aquest el que permeti comprovar qui figura com a persona beneficiària. Des de la seu electrònica del ministeri, es pot tramitar una nota informativa amb totes les assegurances de vida que la persona morta hagués subscrit.

Acreditació de la identitat com a persona beneficiària i verificació de documents

La persona que figuri en la pòlissa haurà d’acreditar la identitat i la condició com a beneficiària per a poder tramitar el cobrament de la indemnització que li correspongui. Per a això, és necessari presentar una còpia del DNI i de la partida de naixement. Si fos necessari, també ens poden sol·licitar el certificat de matrimoni i el llibre de família.

A més, la companyia asseguradora s’encarregarà d’estudiar tots els documents que acreditin la defunció o la situació d’invalidesa de la persona assegurada. Aquests poden ser l’acta de defunció, un certificat mèdic, una autòpsia o un atestat policial.

S Sol·licitud de la indemnització a la companyia asseguradora

Un cop es té tota la documentació necessària, és el moment de contactar amb l’asseguradora per a comunicar el succeït. Com indiquem, el termini és de set dies des que se’n va tenir coneixement. Quan tots els punts anteriors s’han verificat, es procedeix a l’abonament. Aquest es realitza en un únic pagament o com una renda vitalícia o temporal.

Pagament de l’impost

Com que la indemnització és un ingrés que s’obté, tributa, així que cal pagar l’impost de successions i donacions corresponent. Abans de rebre els diners, cal acreditar el pagament de l’impost a l’asseguradora. Es recomana també assegurar-se que totes les dades són correctes, com el número de compte bancari en el qual es vagi a rebre l’import i el nom de la persona titular.

Així i tot, el més recomanable és que, en cas que tinguis una assegurança contractada (de qualsevol classe), sigui la teva pròpia companyia la que t’assessori i et digui com has de realitzar el tràmit per a cobrar la teva assegurança en cas que sigui necessari.

A MGC Mútua treballem diàriament per a oferir no sols les millors pòlisses d’assegurança als nostres mutualistes sinó també el millor assessorament i atenció personalitzada. És per això que posem a disposició al nostre equip perquè pugui atendre’t i resoldre qualsevol dubte que puguis tenir sobre les nostres assegurances.

Adormiment i formigueig a la cara: per què passa?

formigueig a la cara

L’adormiment i formigueig a la cara són sensacions desagradables que s’experimenten de vegades sense causa aparent i que es poden deure a molts factors: de problemes purament físics a d’altres de menys tangibles com els trastorns psicològics. En aquest article te n’expliquem els més habituals.

T’expliquem les principals causes de l’adormiment a la
cara:

Trastorns nerviosos

La cara i el cap tenen tot de nervis encarregats d’enviar al cervell les diferents sensacions rebudes. Els més importants són els nervis facials, els occipitals (o glossofaringis) i els trigemins. Quan, per qualsevol raó, com ara una infecció o un cop, es veuen afectats, poden transmetre al cervell una sensació de dolor, però també una percepció de formigueig o d’adormiment.

Trastorns dentals

Problemes com ara les infeccions a les dents, que inclouen de la pulpitis (una infamació de la polpa dental dins la dent), la periodontitis (també coneguda com a malaltia gingival o de les genives) fins a un abscés en una dent (acumulació de pus com a conseqüència d’una infecció, generalment bacteriana) són susceptibles de causar formigueig o adormiment.

També es poden donar a causa d’un trastorn en l’articulació de la mandíbula (anomenat ATM), que té com a símptoma principal els espetecs quan obrim o tanquem la boca, de vegades acompanyats de dolor.

De la mateixa manera, poden ser fruit d’una intervenció mèdica en la dentadura, com ara l’extracció d’una peça dental, la col·locació d’un implant dental o una operació quirúrgica. En aquests casos els símptomes solen remetre al cap de poc temps. Malgrat tot, si s’ha lesionat cap nervi de manera fortuïta, el formigueig o l’adormiment pot durar uns quants mesos i el tractament dependria de la classe concreta de lesió, que hauria de tractar un dentista o, fins i tot, un cirurgià maxil·lofacial.

La fractura d’un os a la cara, com a conseqüència d’un cop o d’un traumatisme, també pot causar adormiment.

Migranya

La migranya és un mal de cap intens, pulsatiu (és a dir, que segueix els batecs del cor) i que afecta, com a norma, una meitat del cap. El símptoma per excel·lència és el dolor (a banda d’altres, com la sensibilitat a la llum i al soroll), però també es pot manifestar amb trastorns de la sensibilitat, d’allà que es senti formigueig a la cara.

Entre les varietats d’aquest trastorn trobem la migranya neurològica o clàssica, en què abans de l’episodi de dolor es té una visió de punts brillants o lluminosos, i també el formigueig a la cara o al cap.

formigueig a la cara

Formigueig a la cara per ansietat i estrès

Són trastorns que també poden ocasionar problemes de sensibilitat, sobretot formigueigs a la cara, a banda d’altres parts del cos.

Normalment desapareixen quan s’aconsegueix de controlar l’ansietat o l’estrès i el pacient es calma.

Altres causes possibles del adormiment a la cara

Entra la llarga llista de possibles culpables d’un formigueig o d’un adormiment a la cara, cal esmentar:

  • La sinusitis, que és la inflamació dels sins paranasals (les cavitats que hi ha a la part anterior del crani). També inclou l’aparició d’algun pòlip als sins.
  • Un ictus o accident cerebrovascular, que podria provocar trastorns en la sensibilitat de la cara, al marge d’asimetries i dels símptomes descrits, tots ben greus.
  • Un tumor, no per força maligne, que faci pressió sobre un nervi de la cara.
  • L’esclerosi múltiple, que és una malaltia nerviosa greu, degenerativa i que consisteix en la destrucció progressiva de la mielina (la matèria que recobreix els nervis) i afecta gradualment la transmissió nerviosa.
  • La paràlisi de Bell, que és la paralització o immobilitat d’un nervi facial per una causa desconeguda.

També hi hauríem d’incloure la manca de vitamines (sobretot de la D i la B12) o de certs minerals, i els efectes secundaris d’uns quants medicaments.

Què cal fer per evitar l’adormiment a la cara

Hem vist que, sense que hi intervingui cap metge, resulta gairebé impossible de determinar la causa del trastorn. De manera que, si arriba a durar mitja hora o més, o si va acompanyat d’altres símptomes (mal de cap, alteració del moviment facial o d’un braç o d’una cama), s’ha de consultar de seguida un metge i, fins i tot, anar a un servei d’urgències.

El metge avaluarà el pacient i, si convé, demanarà les proves necessàries per determinar amb exactitud el problema i prescriure’n el tractament apropiat.

Es perillós el formigueig a la cara?

El formigueig a la cara o la parestèsia no té per què ser perillós en si mateix, però tot dependrà de les causes. Si és l’estrès o l’ansietat el que l’està causant, no presentarà complicacions majors, encara que sí que és convenient buscar ajuda professional per a aprendre a gestionar-ho o introduir hàbits que l’ajudin a combatre.

No obstant això, quan les causes són una deficiència en vitamina B12 o una paràlisi, sí que és necessari prendre-ho en consideració i actuar immediatament. En aquests casos, per exemple, la falta d’aquesta vitamina pot implicar problemes molt seriosos de salut, mentre que la paràlisi, si no es tracta immediatament, es pot tornar irreversible.

Consulta la revista “Interès Mutu” de desembre a l’oficina virtual

La nova edició de la revista “Interès Mutu” ja està disponible per a tots els nostres mutualistes. Pots consultar-la en línia o descarrega-te-la al dispositiu des de l’oficina virtual.

El mes de desembre publiquem una nova edició de la revista corporativa d’MGC Mútua, Interès Mutu. A més de l’edició en paper que reben els nostres mutualistes, aquells que ho desitgin també poden consultar la revista i descarregar-se-la en format PDF al dispositiu des de l’oficina virtual.

L’Interès Mutu pretén oferir sempre continguts de qualitat: articles de salut i medicina elaborats i/o supervisats per metges i articles d’actualitat, d’opinió i d’anàlisi, amb un tractament de la informació amè, original i rigorós.

En l’edició d’aquest semestre destaquem els següents temes:

  • Editorial: Garantia de qualitat i de servei
  • Novetats: MGC Mútua integra la Mútua Igualadina
  • Actualitat: Xavier Plana, nou director general adjunt d’MGC Mútua
  • Actualitat: 1 origami 1 euro: solidaritat i bons desitjos en línia
  • Salut a prop: Signes que mostren que no prens prou calci
  • Píndola de Salut: Em fa mal la planta del peu

Són 20 pàgines impregnades de l’esforç, la il·lusió i el compromís que conforma la nostra filosofia i que també pots descarregar al teu dispositiu per consultar on vulguis amb total comoditat. Accedeix ara a la revista Interès Mutu des de l’oficina virtual.

Aftes bucals en els infants: per què apareixen, quin tractament cal seguir i com es calmen

Què són les aftes

Col·loquialment conegudes com a nafres o llagues, les aftes són petites ferides o úlceres que surten dins la boca, en concret al recobriment interior, és a dir a la mucosa. Tenen una tonalitat blanquinosa o bé grogosa i són d’un vermell intens a les vores. En general, la mida no supera el mig centímetre, i fins i tot poden ser més petites.

Es localitzen a qualsevol part dins la boca, a les superfícies que toquen amb les galtes, les genives, a l’interior dels llavis, al paladar tou, a la llengua o la zona lingual i, fins i tot, a la gola. No s’han de confondre amb l’herpes labial que trobem als llavis, és a dir fora de la boca (i no a dins com les aftes). Les aftes no s’encomanen, a diferència de l’herpes.

El tret més distintiu de les aftes és que fan mal. Poden ser molt doloroses i reactives amb els aliments forts o àcids (per exemple, els picants, el tomàquet, els sucs de llimona o de taronja), i ser una nosa quan mengem o, fins i tot, quan parlem. Surten esporàdicament, tot i que sovint es tracta d’un procés crònic, i reapareixen inesperadament per esvanir-se al cap de pocs dies.

Per què surten

No sabem per què apareixen. S’han associat a determinats factors com ara l’estrès, els traumes psicològics i certs aliments. També s’ha pensat que les podien causar certs virus o bacteris, la manca de vitamines o les deficiències del sistema immunològic. D’altra banda, sembla que hi intervé un factor genètic: els fills dels qui tenen aftes solen ser més proclius a tenir-ne, però en realitat no se’n sap ben bé l’origen.

Tipus d’aftes

Diferenciem tres classes diferents d’aftes: les alfa minor o petites, les alfa major o grosses i les aftes herpetiformes. Les més habituals en els infants són sobretot les petites, és a dir les més lleus. Les aftes grosses i herpetiformes afecten amb més freqüència la gent d’edat més avançada.

Tractament de les aftes

No hi ha cap tractament específic per a aquest trastorn. L’única cosa que podem fer actualment és apaivagar-ne el dolor, per a la qual cosa farem servir diferents preparats, que inclouen de les solucions anestèsiques, com ara la lidocaïna, fins als col·lutoris o els antibiòtics de tetraciclina per glopejar, i també pomades o pastilles de corticoides que es dissolen a la zona exacta de la boca on surt l’úlcera.

Es recomana de raspallar-se les dents amb dentífrics que no continguin lauril(polietoxi)sulfat de sodi i, també, esbandir-se la boca amb col·lutoris que no incloguin aquest compost. Cal evitar de fregar l’afta, perquè podria empitjorar.

La solidaritat es torna a desbordar amb més de 258.000 origamis de la Fundació MGC

La Fundació MGC tanca la seva IX edició de la campanya 1 origami 1 euro amb més de 258.000 grues de paper que 290 escoles i associacions de Catalunya han elaborat durant les darreres setmanes. En aquesta edició hi han participat més de 70.000 nens i nenes, rècord absolut de participació des que es va iniciar la campanya solidària el 2013, fet que demostra, una vegada més, que la solidaritat i la implicació de les escoles catalanes no té límits. Al llarg de les nou edicions d´aquest projecte s´han confeccionat més d´un milió i mig d´origamis i hi han participat més de mig milió de nens i nenes!

L’objectiu de la Fundació MGC és traslladar els més de 258.000 bons desitjos a la societat i transformar-los en una donació de 50.000€ per a causes solidàries. Aquest any la Fundació MGC tornarà a distribuir la donació entre entitats fortament arrelades a Catalunya, diversificant la solidaritat per tal d’arribar a aquelles que promouen la investigació mèdica i les que es mobilitzen per ajudar els més desafavorits.

La Marató de TV3 (dedicada a les malalties mentals), la Fundació HM Obra Social Nens i Arrels Fundació són les destinatàries de la donació d’enguany. La distribució del donatiu es fa, com cada any, en funció de les preferències dels centres escolars i associacions que hi han participat. D’aquesta manera la Fundació MGC repartirà el donatiu en la proporció següent:

  • Fundació La Marato de TV3 61,94% (30.970€)
  • Fundació HM Obra Social Nens 19,12% (9.560€)
  • Arrels Fundació 18,94% (9.470€)

Com no pot ser d’una altra manera, aquesta edició, igual que l’any passat, s’ha adaptat a la situació per la Covid-19 i per aquest motiu, la Fundació MGC va decidir que la campanya solidària fos completament en línia per evitar qualsevol tipus de risc, animant les nenes i nens de Catalunya a enviar els seus desitjos de salut i solidaritat mitjançant fotos i vídeos dels seus origamis únics per publicar-los al bloc www.1origami1euro.org i a les xarxes socials, mitjançant el tag #1origami1euro, cosa que ha resultat tot un èxit.

Una història mil·lenària

1 origami 1 euro és una idea basada en la història de la Sadako Sasaki (1943-1955), una nena japonesa que va desitjar curar-se de la seva malaltia, produïda per la radiació de la bomba atòmica d’Hiroshima, fent 1.000 grues de paper. Va pensar que el seu desig no només seria per curar-se sinó també perquè tothom pogués viure en pau i no hi hagués més guerres. Sadako no va poder superar la malaltia i no va acabar de fer totes les grues (va haver de parar a la 644), però els seus amics van arribar a fer les 1.000 grues formant un “Senbazuru”, d’aquesta manera es va convertir en un símbol de pau en tot el món. Recollint l’esperit d’aquesta història, la Fundació MGC va decidir canalitzar la iniciativa 1 origami 1 euro per tal de traslladar aquests bons desitjos i transformar-los en donacions per a causes solidàries.

1 origami 1 euro, el projecte més emblemàtic de la Fundació MGC, ha triomfat entre els nens i nenes de tot Catalunya i s’ha convertit en el «batec de la Mútua», aconseguint associar la Fundació MGC amb els valors que representen els origamis: solidaritat, esforç i dedicació. I el més important, 1 origami 1 euro consolida la raó de ser de la Fundació MGC: és a dir, el foment de la salut i la prevenció de la malaltia en benefici de tota la societat.

Què és la concurrència d’assegurances?

concurrencia de seguros que es

La concurrència d’assegurances implica que diverses companyies asseguradores cobreixen el mateix objecte. Una situació més habitual del que sembla i que pot representar una sobre compensació per a la persona beneficiària. En aquest article coneixerem alguns exemples que poden tenir lloc i com s’actua davant ells.

¿Què és la concurrència d’assegurances?

Abans d’entrar en els casos que poden plantejar-se, és convenient comprendre què és la concurrència d’assegurances. Es tracta d’aquella situació que es produeix quan, després de succeir un sinistre, existeixen diverses pòlisses d’assegurança que cobreixen l’objecte en qüestió en el mateix període de temps.

La problemàtica a la qual dona lloc ve a ser que la compensació total que rebria la persona beneficiària de l’assegurança seria superior al valor real que tingués l’objecte cobert, ja que no cobraria una única indemnització, sinó vàries. Dit d’una altra manera, s’estaria lucrant a costa de les companyies asseguradores.

Encara que pugui semblar que es tracta d’una situació anòmala, la veritat és que és més freqüent del que es creu. Per aquest motiu, existeix una forma de conducta en aquests casos i que veurem més endavant a través dels exemples. Malgrat això, i per a evitar possibles confusions, la concurrència d’assegurances en la Llei del Contracte d’Assegurances es diferencia de l’anomenada coassegurança.

En aquesta, sí que existeixen diversos contractes que versen sobre el mateix objecte en un període de temps determinat. Però hi ha un repartiment de quotes, i del risc, entre les diferents asseguradores en un acord previ de responsabilitat solidària entre aquestes i la persona prenedora. Així, cada asseguradora tindria únicament l’obligació de pagar una indemnització per la part proporcional de la seva quota. La suma de totes elles no supera mai el valor de l’objecte.

Exemples de concurrència d’assegurances

La concurrència d’assegurances pot donar-se en diferents situacions. Perquè s’entengui millor en què consisteix, veurem alguns exemples. En primer lloc, imaginem que una família té tres assegurances diferents per a la seva llar. El valor d’aquest és de 200.000 €; simes no, els límits contractats per cada pòlissa són de 100.000 €, 75.000 € i 50.000 €. El percentatge que correspondria a cada asseguradora seria de 50%, 37,5% i 25%.

En cas de produir-se el sinistre, la quantitat total a percebre pels límits establerts en cadascuna ascendiria a 225.000 €, la qual cosa és un import més elevat que el valor real que té l’habitatge. La persona beneficiària estaria obtenint un benefici de 25.000 € a través de l’assegurança.

Com evitar la concurrència d’assegurances

Per a evitar que es produeixin aquestes situacions que suposen un frau en la concurrència d’assegurances, quan existeixen diverses asseguradores, s’estableix que cadascuna pagarà únicament la part proporcional que li correspon de l’objecte sense que se superi el valor d’aquest. Perquè pugui ser així, la persona assegurada ha d’informar les diferents companyies de l’existència de la concurrència d’assegurances. En cas contrari, no hi ha una obligació a pagar les indemnitzacions.

Si tornem a l’exemple anterior, el repartiment entre els límits contractats hauria de ser, per donar unes xifres aleatòries, de la següent manera: la primera pòlissa de 100.000 € i la segona i la tercera de 50.000 €. Així, el percentatge a cobrir per cadascuna seria 50%, 25% i 25%, respectivament. Si es produís un sinistre amb danys per valor de 100.000 €, les indemnitzacions serien de 50.000 €, 25.000 € i 25.000 €.

Això significa que la persona assegurada ha de procedir amb les comunicacions respectives a cadascuna de les seves asseguradores perquè paguin la seva part proporcional. En realitzar-se les indemnitzacions, mai se superarà el capital assegurat o el valor de l’objecte en si mateix, que seria l’habitatge.

¿I si no es tracta d’un bé material?

Però, què passa quan no es tracta d’un bé material? Per exemple, les assegurances de vida. Quin valor se li donaria en aquest cas a la vida d’una persona? Com que no és possible donar-li un valor a aquesta pèrdua en produir-se un accident o la defunció quan hi ha diferents pòlisses, la beneficiària sí que cobraria l’import íntegre de totes les indemnitzacions que hi hagi pendents, sense que hi hagi una quantitat límit.

Una altra situació similar que pot donar-se és amb l’assegurança de decessos. Aquesta consisteix en la prestació dels serveis funeraris. Si la persona que ha mort tingués contractat més d’una assegurança d’aquest tipus, només una de les companyies podrà fer-se càrrec d’aquests serveis. Pel que fa a l’altra asseguradora, com que no hagués complert amb la seva obligació, estaria obligada a pagar a les persones hereves la suma que qui va morir havia assegurat.

D’aquesta manera, cada companyia es fa responsable de la seva part, però sempre de manera proporcional i respectant bé els límits del valor de l’objecte o el que s’estableix en el contracte.

Si estàs pensant a contractar una assegurança, et proposem que li donis un cop d’ull a les assegurances de MGC Mútua on podràs trobar múltiples opcions i conèixer al detall totes les nostres pòlisses i condicions exactes de les nostres assegurances.

Com i quan es fa una prova d’embaràs correcta

T’has endarrerit tres dies, i això que sempre ets com un rellotge. Et demanes si pots estar prenyada i vas a la farmàcia a comprar-hi una prova d’embaràs. Llegeixes per damunt les instruccions i et surt negativa. Malgrat tot, a banda del retard en la regla, tens els pits inflats i et fan una mica de mal. I, per acabar-ho d’adobar, avui al matí has tingut basques. Continues capficada i t’interrogues si el resultat no era un “fals negatiu”.

Entre altres causes, potser t’has fet malament la prova. A continuació expliquem com funcionen aquestes proves, perquè et serveixi de guia.

Com funcionen les proves d’embaràs

En efecte, potser has obtingut un fals negatiu. Les proves d’embaràs s’haurien de fer quan l’òvul fecundat s’adhereix a l’endometri, o la paret interior de l’úter (també conegut com a matriu), i el cos comença a segregar una hormona anomenada gonadotropina coriònica humana (o HCG en les sigles angleses), que passa immediatament al corrent sanguini i a l’orina. Les proves es basen en el fet que les tires reactives detecten la presència d’aquesta hormona a l’orina i, per això, canvien de color.

El fals negatiu

En realitat potser estàs prenyada, però el resultat és negatiu. Això es pot atribuir a diferents causes:

  • T’has fet la prova massa aviat. És indiferent si tens la regla puntualment o no; l’hormona triga a arribar a la sang i a l’orina i, per tant, valdria més que esperessis una setmana per repetir la prova, el temps just perquè es pugui identificar.
  • T’has fet la prova amb una orina una mica diluïda. És més efectiva amb la primera orina del matí, quan és més concentrada.
  • Has esperat poca estona per llegir-ne el resultat. Cal que esperis el temps que indiquen les instruccions de la prova.

Si llegeixes atentament el prospecte de la prova, podràs evitar el fals negatiu gairebé segur; per això, abans parlàvem de les lectures superficials com a causa d’error, potser perquè frisem per confirmar-ne de seguida el resultat.

El fals positiu

Per contra, la prova pot donar un resultat positiu, però en realitat no estàs prenyada. Això passa per diferents causes:

  • Has seguit un tractament per quedar embarassada. En aquest cas, potser has rebut l’hormona HCG, que la prova identifica immediatament, cosa que dona un fals positiu, però en realitat no estàs prenyada.
  • Has tingut o tens trastorns hormonals. D’entrada aquests problemes interfereixen en la fiabilitat de la prova.
  • Has tingut un embaràs que no ha acabat bé; és a dir, hi havia un òvul fecundat en l’endometri durant pocs dies, però va ser prou temps perquè el teu cos secretés l’hormona i la prova la identifiqués. Així doncs, has passat per un avortament espontani: estaves prenyada però no te n’havies ni adonat. Això s’esdevé més sovint del que pensem i té múltiples causes.

Diverses consideracions

Les proves d’embaràs són, en general, força fiables. Si se’n segueixen les instruccions amb cura, normalment no fallen, si bé cal tenir en compte tot els aspectes anteriors.

Els medicaments que es prenen no influeixen, en general, en els resultats de la prova. Hi incloem els antibiòtics i la píndola anticonceptiva.

Hi ha altres causes perquè la prova erri el resultat, com són la menopausa, els problemes als ovaris o, fins i tot, un embaràs ectòpic.

Pensa també que, si no tens la regla, potser s’ha d’atribuir a altres factors com ara:

  • Estàs massa prima
  • Fas massa exercici
  • Tens trastorns ovàrics
  • Has tingut problemes a la glàndula tiroide
  • Tens molt d’estrès

Tots et poden causar amenorrea (o manca de la regla en terminologia mèdica).

Hi ha un munt de proves d’embaràs diferents, i no les podem enumerar totes en aquest article per manca d’espai. Els preus varien força de l’una a l’altra, però totes tenen una fiabilitat molt semblant, perquè tenen la mateixa base: detectar la gonadotropina coriònica humana en l’orina.

I ara què cal fer

Si amb la prova s’obté un resultat positiu, demana hora al ginecòleg. Encarregarà una ecografia, una anàlisi de sang o totes dues coses alhora, i així s’aclarirà, sense error, si l’embaràs és definitiu.

Quan et surti negativa però continuïs tenint un retard en la regla, repeteix la prova passada una setmana. Si encara obtens un resultat negatiu però se’t manifesten símptomes primerencs de gestació, com ara l’amenorrea, els pits inflats, sensibles i fins i tot adolorits o les basques al matí, demana hora amb el ginecòleg perquè t’ho confirmi amb certesa.

Palpitacions: El cor em batega molt fort!

Les palpitacions són un símptoma bastant freqüent de consulta mèdica. Poden definir-se com la percepció, sovint molesta o incomoda, que el pacient nota del batec cardíac. El Dr. Eduard Homs i Espinach, especialista en Cardiologia del Centre Mèdic MGC , ens explica les causes d’aquests batecs forts del cor estant en repòs i el seu tractament.

Continue reading “Palpitacions: El cor em batega molt fort!”

Paparres: com es treuen de manera segura

Arrencar una paparra és ben simple, però se n’ha de saber. La mossegada d’una paparra no fa mal i, sovint, es reconeix quan trobem un bony estrany a la pell per culpa d’aquest desagradable “vampir”. Si la traiem de manera segura, es redueix el perill de patir algunes malalties, com ara la malaltia de Lyme, que transmet el paràsit.

Tot seguit expliquem com s’ha de fer sense risc.

Per què és cabdal treure-la al més aviat possible

La paparra és un àcar (de fet, és el més gros dels àcars coneguts) que necessita sang —dels animals o dels humans— per sobreviure. Viuen al camp i a les zones boscoses. Se situen a la part alta de l’herba, o a les plantes i als arbres, on esperen que la víctima passi a prop per aferrar-s’hi immediatament. Normalment cerca una àrea del cos humida, calenta i fosca (com les engonals i les aixelles) per establir-s’hi. La víctima no se’n sol assabentar.

La paparra clava una sonda a la pell i comença a xuclar sang. Si la víctima no se n’adona, la bestiola es deixa anar quan ja s’ha atipat prou, però això pot trigar fins a quinze dies.

La pitjor part és que les paparres sovint són portadores de bacteris, virus i protozous que causen malalties si els traspassen a la víctima. Per aquesta raó, cal arrencar la bestiola tan ràpid com pugueu; així tindreu menys perill de contreure cap de les malalties que transmet. Una de les més greus és la malaltia de Lyme, que es manifesta amb diversos símptomes, entre els quals trobem canvis a la pell, alteracions cardíaques, articulars i nervioses. Té unes seqüeles que poden durar anys.

No totes les paparres són portadores de la Borrelia burgdorferi, que és l’agent causant de la malaltia de Lyme. Per sort, no és freqüent. El bacteri passa a la paparra provinent d’un animal que aquesta ha mossegat, i que també n’era portador.

No hi ha xifres oficials de la malaltia a Espanya, però segons l’ALCE (Associació de Lyme Crònica a Espanya), s’estima que hi podria haver entre 40.000 i 50.000 casos anuals.

Entre altres malalties que encomanen les paparres, trobem la febre de les Muntanyes Rocalloses, a l’Amèrica del Nord, causada pel bacteri rickèttsia i la febre hemorràgica de Crimea-Congo, originada per un virus.

Arrencar les paparres

Les paparres tenen una forma ovalada, vuit potes fosques i el cos aplanat; fan entre quatre i vuit centímetres i són de color marró ataronjat. Si en localitzes cap, hauràs de menester unes pinces primes, aigua, sabó i un pot per desar-la.

Cal treure-les senceres, perquè les paparres claven el cap a la pell i, si en resta cap mica dins, es pot produir una infecció. Hauries de seguir aquests cinc passos:

  1. Agafa la paparra amb unes pinces, tant a flor de pell com puguis. Para compte de no esclafar-la o de separar-ne el cos.
  2. Estira cap amunt amb cura, però de pressa i fent una pressió uniforme damunt la pell fins que surti. No estiris massa fort ni dobleguis les pinces.
  3. Com a alternativa, pots cargolar un fil de cotó al voltant de la paparra (també tan a prop del cap com puguis) i estirar lentament fins que la facis sortir.
  4. Si se’n fragmenta el cos, procura llevar-ne qualsevol resta del cap que s’hagi clavat a la pell.
  5. Renta’t les mans, i també la zona de la picada i les pinces amb una solució antisèptica o amb molta aigua i sabó. Guarda la bestiola dins un pot, perquè et podria fer servei si tens símptomes d’infecció.

Si el cap queda atrapat

Si accidentalment no aconsegueixes de treure sencera la paparra, el risc d’infecció és alt. Aquesta infecció no té res a veure amb la malaltia de Lyme ni patologies semblants, però, així i tot, pot tenir conseqüències desagradables i, fins i tot, perilloses.

En cas que en trobis cap resta, ves al metge.

Les paparres es deixen anar

Per fer que la paparra es deixi anar, cal que l’aferris amb les pinces tal com t’hem explicat, i estiris cap amunt amb fermesa i una força constant. No provis de fer servir flames, ni la xopis amb alcohol o oli, ni tampoc la vulguis congelar amb un glaçó. I de cap manera l’has d’esclafar ni matar mentre continuï arrapada.

Quin líquid cal emprar

No hi ha cap líquid per treure la paparra de la pell. N’hi ha que recomanen de fer servir un cotó fluix amarat de sabó líquid i de fregar-lo per la pell durant 30 segons. Els experts ho contraindiquen, perquè si la paparra s’estova encara és pitjor. Tothom aconsella de fer ús de les pinces de la manera que hem descrit.

La vaselina mata les paparres?

No, aquesta creença tan antiga és falsa. Aplicar vaselina (o qualsevol altra mena crema) a la bestiola encara empitjoraria les coses. Per exemple, la paparra podria secretar més saliva o, encara més perillós, podria regurgitar el contingut de l’estómac amb la picada, i això s’ha d’evitar de totes passades. Així doncs, deixa córrer la vaselina.

Què cal fer quan l’hem treta

No cal fer res, en principi. Un cop extreta la paparra, disminueix força el risc de contreure la malaltia de Lyme i, per tant, no has d’anar al metge. Ara bé, cal estar atent per si es manifesta cap símptoma que pugui fer pensar en aquesta malaltia (vegeu-ne la descripció en l’apartat següent), sobretot si identifiquem una erupció de forma arrodonida a la zona de la mossegada.

Símptomes de la malaltia de Lyme

Si apareix cap taca vermella, que sobresurt de la pell, amb un centre ben definit, ves al metge. Pot sortir fins a tres mesos després de la mossegada (habitualment durant les quatre primeres setmanes), i sol durar unes quantes setmanes. Els símptomes primerencs de la malaltia són:

  • Símptomes semblants a la grip
  • Febre i esgarrifances
  • Dolor muscular i a les articulacions
  • Atordiment
  • Cansament
  • Mal de cap
  • Desmais

Si experimentes cap d’aquests símptomes després que t’hagi mossegat una paparra, ves al metge de seguida, perquè esbrini si hi ha cap infecció. En cas afirmatiu, el tractament consisteix a prendre antibiòtics durant un període de dues a quatre setmanes. Si la malaltia està en fase avançada, potser s’hauran d’injectar els antibiòtics per via intravenosa. No tractar la malaltia pot causar problemes crònics com ara artritis, neurobrucel·losi (una malaltia del sistema nerviós) o meningitis; de manera que cal tenir-ne cura.

Com evitem les paparres

Les paparres són actives tot l’any, però encara més durant els mesos càlids (entre l’abril i el setembre). Tot i que les podem trobar a qualsevol indret, són més freqüents als llocs on hi ha bestiar. Si has d’anar a espais d’aquesta mena, val més que prenguis unes quantes precaucions abans de sortir de casa i quan hi tornis.

  • Cal evitar-ne l’hàbitat

Les paparres viuen a les zones boscoses o amb vegetació, com ara els matolls de bàlec o als bruguerars. Si pots evita els paratges amb herba alta i no surtis dels corriols.

  • Fes un tractament a la roba

Mantingues els paràsits a ratlla tractant la roba amb algun producte que contingui permetrina. Fes servir un repel·lent d’insectes quan surtis de casa.

  • Tapa’t

Enfonya’t els pantalons dins de les botes i vesteix-te amb màniga llarga sempre que puguis. Els colors clars permeten de localitzar amb més facilitat els paràsits i d’espolsar-te’ls abans que penetrin la pell.

  • Examina la roba

Quan arribis a casa, revisa la roba fil per randa, l’equip i les mascotes. També pots posar la roba a l’assecadora a una temperatura alta per matar qualsevol paràsit. Si l’has de rentar, fes la bugada amb aigua calenta.

  • Dutxa’t

Si pot ser, dutxa’t abans no passin dues hores després de la passejada. És probable que la paparra no hagi tingut temps d’aferrar-se i se l’endugui l’aigua.

Diferències entre l’assegurança de vida i assegurança de decessos

Quan s’arriba a l’edat adulta i es té una família, és normal que apareguin també les preocupacions relatives al seu futur. En particular, en el cas de faltar la persona que suposa el principal manteniment o que els ingressos es vegin reduïts per determinades circumstàncies. Com a mesura preventiva, se sol apostar per la contractació d’una pòlissa, que serveix de garantia en les situacions esmentades. Però sabies que hi ha diferències entre l’assegurança de vida i la de mort? Avui t’expliquem en què consisteixen i per quina has d’apostar segons les teves necessitats.

Què és l’assegurança de decessos?

Hi ha assegurances que són molt fàcils de comprendre, ja que fan referència a proteccions molt concretes, amb independència de la quantitat de riscos que cobreixin, com el del cotxe o la moto o l’assegurança de la llar. No obstant això, les pòlisses que fan referència a la protecció de l’economia familiar són una mica més complexes, ja que es poden donar múltiples circumstàncies.

Per això, avui volem parlar de les diferències entre l’assegurança de vida i l’assegurança de mort; si estàs pensant a contractar-ne una, és important que entenguis per quina has d’apostar en funció de les teves necessitats particulars. Si bé totes dues es paguen mentre la persona prenedora està viva, la resta de condicions difereixen entre si en gran manera.

En primer lloc, l’assegurança de decessos és una pòlissa que s’encarrega de cobrir totes les despeses que pugui implicar la defunció de la persona assegurada, així com les gestions de caràcter administratiu. D’aquesta manera, evita que la família hagi de fer-se càrrec d’aquests costos, del trasllat o d’altres serveis relacionats.

Què és l’assegurança de vida?

A diferència de l’anterior, l’assegurança de vida té com a finalitat proporcionar tranquil·litat a la família en el moment d’absentar-se. Davant d’aquesta situació, la persona o persones beneficiàries reben una indemnització, que pot consistir en una única quantia o en diverses rendes repartides en el temps, segons hagi especificat el prenedor en les condicions del contracte.

Dins de l’assegurança de vida, es pot distingir entre dos tipus; el primer, és l’anomenada assegurança de vida-risc, en la qual el risc que s’ha contractat serveix de protecció si la persona assegurada mor abans que finalitzi el temps de la pòlissa. Així, els beneficiaris podrien cobrar el capital que s’hagi assegurat. El segon és el de vida-estalvi, que s’utilitza com a complement de la pensió pública de jubilació. El prenedor sol coincidir amb el beneficiari, i va abonant primes en vida amb una rendibilitat marcada, a baix risc i amb avantatges fiscals, amb la finalitat d’estalviar per al futur.

Diferències entre l’assegurança de vida i la de mort

Encara que al primer cop d’ull pugui resultar evident que es tracta de productes diferents, també tenen algunes similituds, d’aquí ve que pugui haver-hi confusió en alguns casos. Tant l’assegurança de vida com la de decessos estan lligades a la defunció de la persona que està assegurada i, en cas de succeir, alleujarien la situació financera de la família. A més, totes dues poden incloure altres cobertures, com les hospitalitzacions o l’assistència mèdica.

Ara que hem vist en què consisteix cadascuna de les assegurances, resulta més fàcil comprendre quines són les diferències entre l’assegurança de vida i la de mort. Aquestes són, en primer lloc, la cobertura en si mateixa, que en l’assegurança de vida és la compensació econòmica, mentre que en la de decessos és cobrir les mateixes despeses del sepeli.

La segona diferència fa referència al capital de la pòlissa. En les assegurances de vida, la persona prenedora és la que tria la quantitat que vol deixar per a la seva família en concepte d’indemnització econòmica en un pagament únic o en rendes, mentre que en la de mort, és la companyia la que marca el cost dels serveis fúnebres que ofereix.

En tercer lloc, la comunicació a la companyia la realitza qualsevol persona quan es tracta de la gestió del sepeli. Si més no, per al cobrament de la indemnització, són la persona tomadora o la beneficiària les que han de comunicar la defunció en un termini de set dies.

Quart, els requisits per a la contractació d’ambdues assegurances són diferents. Mentre que qualsevol persona pot accedir a la gestió dels tràmits de la defunció, per a una assegurança de vida hi ha una edat mínima. En funció de la companyia també pot haver-hi altres particularitats. I, finalment, les cobertures també són diferents, ja que l’assegurança de vida pot cobrir la invalidesa, cosa que no succeeix en l’assegurança de decés.

La malaltia de boca-mà-peu

La malaltia pseudoglossopeda és una infecció vírica de curta durada que, habitualment, afecta els infants menors de sis anys. Es caracteritza perquè apareixen butllofes o nafres a la boca i erupcions a les mans i als peus. La malaltia no té conseqüències a llarg termini, però s’encomana fàcilment i causa malestar general a l’infant, si bé dura poc.

Què és la malaltia de boca-mà-peu

És una infecció que origina un grup de virus que s’anomenen enterovirus, i el causant més habitual sol ser el Coxsackie A 16 (CVA16). N’hi ha d’altres que la poden produir, però, com ara l’enterovirus 71 (de vegades s’associa a infeccions greus del sistema nerviós), l’echovirus i moltes altres soques del Coxsackie. La infecció és relativament comuna i, en general, no dura gaire.

Normalment afecta criatures de menys de deu anys, i sobretot els infants de sis anys o més. Pot infectar, també, els nens més grans i els adults, però és un fenomen estrany. Si passa, ataca habitualment les embarassades, la gent gran i les persones amb immunodepressió per qualsevol motiu.

Sovint se’n declaren brots epidèmics a l’escola cap al final de l’estiu o de la tardor.

Hi ha metges que anomenen la malaltia de boca-mà-peu “estomatitis vesicular d’enterovirus”, però no s’ha de confondre pas amb la malaltia que es designa igual i afecta els animals.

Símptomes de la malaltia de boca-mà-peu

Com passa amb nombroses infeccions víriques simples, amb la malaltia de boca-mà-peu es té malestar general un o dos dies, i el període d’incubació és de tres a sis dies. Els símptomes més usuals comprenen:

  • Febre
  • Malestar general
  • Pèrdua de la gana
  • Mal de coll
  • Taques a la boca
  • Petites úlceres a la boca

Després dels primers símptomes, també poden aparèixer tot de taques al voltant dels llavis, que solen fer mal. El nen pot estar força neguitós i no voler menjar ni beure.

Tot sovint, les taques comencen a sortir a la pell un o dos dies després que apareguin les nafres a la boca. Afecten mans i peus (per això es diu així la malaltia), però també poden sortir a les natges, l’àrea genital i les cames. Tenen una aparença semblant als grans de la varicel·la, tot i que són més petites i no piquen.

Seguint el curs normal, la febre i les taques se’n comencen a anar al cap de pocs dies, mentre que les úlceres a la boca no desapareixen fins al final.

El diagnòstic s’ha fet a partir de les descobertes clíniques. És estrany que calguin proves específiques per determinar si és té la malaltia.

Transmissió de la malaltia

Bona part de les infeccions es produeixen amb les gotetes dels esternuts i de la tos; és a dir, la malaltia s’encomana individualment per la saliva, les secrecions nasals i les gotes que expel·lim en respirar. És habitual que l’agafin els infants que encara fan servir bolquers, perquè es toquen la boca amb les mans ara i adés.

En general, la malaltia és contagiosa fins que totes les taques no desapareixen, però els infants la poden encomanar durant diverses setmanes quan ja no en tenen símptomes, de manera que val més prendre certes precaucions per evitar-ne la transmissió.

Com evitem que la malaltia es propagui

La malaltia de boca-mà-peu s’encomana fàcilment. Per evitar-ne la propagació pots provar aquestes estratègies:

  • Comprova que la canalla s’hagi rentant bé les mans després d’anar al bany
  • Els adults també se les haurien de rentar després de canviar un bolquer i abans de fer el menjar
  • Fes la bugada de tovalloles, roba de llit i de la canalla amb un cicle d’aigua calenta
  • Desinfecta de manera regular les àrees comunes (cuina, menjador i sales d’estar) i els estris que comparteixen les criatures, com ara les joguines
  • Si pot ser, avisa els teus fills que no es fiquin els dits a la boca
  • No facis esclatar, premis o burxis les butllofes, perquè el líquid que contenen és un focus d’infecció i pot contribuir a escampar la malaltia

Tractament de la malaltia de boca-mà-peu

Normalment no cal tractar la malaltia. A més a més, com que és un virus, no hi ha cap tractament específic, ni tampoc s’ha desenvolupat cap vaccí per combatre’l. En general es procura de pal·liar-ne els símptomes fins que la malaltia remet tota sola, amb els mètodes següents:

  • Mantenir la temperatura corporal

Si l’infant té febre, dona-li un paracetamol o ibuprofèn en les dosis convenients per a la seva edat. Valdria més que mantinguessis l’habitació fresca (quan calgui, fes servir un ventilador) i vesteix-lo amb roba lleugera.

Abans es recomanava d’emprar una esponja freda per fer baixar la febre, però ha caigut en desús perquè és molt desagradable per al nen i, en realitat, pot empitjorar la situació.

  • Bona hidratació

Cal que begui força líquid. El mal de gola potser fa que sigui més difícil d’empassar-se els aliments; per tant, abans que begui, val més que li donis un analgèsic per apaivagar el dolor. Si encara estàs en període d’alletament, no l’interrompis, per tal com la llet materna és una manera excel·lent de garantir la bona hidratació del nadó.

  • Pal·liar el mal de coll

El mal de coll pot ser el pitjor símptoma en els infants. Mira de calmar-lo amb aquestes accions:

  • Tria menges suaus, com ara els gelats, les gelatines, les sopes i els purés
  • Fes servir un gel anestèsic (parla’n amb el farmacèutic)
  • Dona-li de manera regular paracetamol o ibuprofèn
  • Ruixa-li la gola amb un esprai amb benzidamina que té una acció calmant. Es pot administrar als infants a partir dels cinc anys. També hi ha un col·lutori que poden fer servir a partir dels dotze anys. Parla’n en tots dos casos amb el farmacèutic
  • És recomanable que glopegi aigua tèbia amb sal, però cal vigilar que no se l’empassi

L’he de deixar a casa o pot anar a l’escola?

Fins no fa gaire es pensava que l’opció més bona era que s’estiguessin a casa, però actualment s’ha canviat de manera de pensar. Les criatures amb la infecció no s’han de tancar a casa si es troben prou bé per anar a classe, per bé que cal informar-ne l’escola. Si no tenim prou clar com es troben, val més de deixar-los a casa fins que no es recuperin.

Quan cal la visita mèdica

La malaltia de boca-mà-peu és més aviat lleu i, en principi, no cal que hi intervingui el metge. Malgrat tot, si arriba que el nen no es pot ni empassar els aliments per culpa del mal de coll, o si al cap d’uns quants dies no millora, valdria més de consultar-ho al metge.

La malaltia de boca-mà-peu i la gestació

Normalment no és perillosa en cas d’una gestació normal, ni per al nadó, però convindria evitar el contacte amb algú infectat.

Si estàs embarassada i t’encomanen la malaltia de boca-mà-peu un mes (o menys temps) abans del part, comunica-ho al metge, perquè podries encomanar-la al nadó. També caldria avisar la llevadora.

Mesures preventives per a accidents laborals

Encara que cada vegada disposem de més informació i de coneixements per a prendre mesures preventives per als accidents laborals, el número d’aquests es va incrementar l’any passat respecte a l’anterior. Una xifra que denota una certa falta de conscienciació per part de les persones treballadores i d’implicació de la part de les empreses.

Què es considera un accident laboral?     

En primer lloc, abans de parlar de quines són les mesures preventives per a accidents laborals que es poden implementar, cal deixar clar què és un accident laboral i en què es diferencien de les malalties professionals.

La Llei General de la Seguretat Social defineix en el seu article 156 el que s’entén com a tal; una lesió al cos de la persona que treballadora i que es produeix durant la seva jornada o a conseqüència del treball que exerceixi per compte d’altri.

Una definició que es veu complementada pel que dicta la jurisprudència, que afegeix que, per a parlar d’accident laboral, les lesions han de ser ferides, cops, traumatismes o qualsevol altre mal físic, però també les seqüeles o les malalties que puguin derivar-se en el pla psíquic o psicològic.

Pel que fa al context, ha d’estar sempre present la relació directa entre l’activitat laboral que es duu a terme i el mal que s’ha sofert. Malgrat això, quan les conseqüències sobre la salut empitjoren de manera progressiva, també es considera que es tracta de malalties professionals.

Professions amb més probabilitat de sofrir accident laboral

Si bé qualsevol persona és susceptible de veure’s implicada en un accident, sigui quin sigui el treball que exerceix, existeixen professions amb accidents laborals més freqüents i de major gravetat. En 2019, el total de morts per aquesta causa va ascendir a 481; una xifra que en 2020 va afegir 13 víctimes més. Les baixes a conseqüència dels accidents van superar les 558.000.

Dins de les professions, totes aquelles relacionades amb la construcció, l’agricultura i la ramaderia, així com la pesca, la silvicultura i la indústria manufacturera són les que tenen un risc més gran. D’aquí ve que es recomani que els qui treballen en qualsevol d’elles compti amb una assegurança personal d’accidents.

Pel que fa als danys, les lesions principals es deuen a sobreesforços, caigudes, col·lisions contra objectes en moviment o xocs contra objectes immòbils, accidents de trànsit i talls amb objectes punxants o tallants. D’aquestes es deriven els esquinços, les contusions, les fractures i les cremades, principalment.

Mesures preventives per a accidents laborals

Però a més a més de conèixer què són els accidents i quins són els riscos associats, la clau és aprendre com prevenir els accidents laborals. No només perquè augmenten la seguretat dins d’una empresa i s’eviten les absències en el lloc de treball i les baixes, sinó també perquè permeten evitar danys personals que poden arribar a causar la mort de la persona.

Altres beneficis són la millora de la productivitat en el lloc de treball, una disminució dels costos relatius a la tramitació de les baixes i una major continuïtat en la cadena de producció de l’empresa.

Llavors, quines són les mesures preventives per a accidents laborals que es poden implementar? A continuació, et deixem les més destacades.

Estudia els riscos associats a cada lloc

No serveix de res oferir informació i formació a la plantilla si els riscos dels quals es parla no són específics per al lloc en particular. Per a això, és necessari avaluar-los i identificar tots els perills existents, però també quines són les persones que més s’exposen a ells. Quan tots hagin estat correctament definits, es podrà iniciar el procés d’establir les mesures.

Per exemple, els elements que s’utilitzin es poden canviar per uns altres que siguin més segurs, com seria el cas del mobiliari; posar taules amb vores arrodonides o cadires ergonòmiques. També, incloure elements de protecció com els cascos, els guants o una vestimenta adequada.

Realitza cursos de formació preventiva

La manera més eficaç de protegir-se és mitjançant la formació preventiva. Si la plantilla coneix quins són els riscos del seu lloc de treball i disposa també de les mesures preventives per a accidents laborals, podrà actuar amb precaució i evitar l’exposició als perills.

Els cursos formatius han de realitzar-se de manera periòdica, ja que l’anàlisi dels riscos sempre ha de mantenir-se actiu i actualitzat. D’aquesta manera, es refresquen els coneixements i es millora la percepció de la persona treballadora.

Supervisa el compliment de les mesures

A més de formar, els qui tinguin llocs de comandament han de verificar que les mesures preventives per a accidents laborals realment s’estan seguint. Aquestes persones, per tant, han de conèixer a la perfecció quina és la política preventiva de l’empresa, de manera que la supervisió sigui eficaç.

Estableix un pla d’acció per a situacions d’emergència

Les mesures de prevenció no són suficient, ja que també es poden produir emergències. Per això, és necessari comptar amb un manual que estableixi com s’ha de procedir i el paper que ha de prendre cada persona davant aquestes situacions.

Més enllà de les mesures preventives per a accidents laborals que prengui l’empresa, també s’ha d’impulsar una actitud col·laboradora i d’implicació des de les persones treballadores. Com que són aquestes les que exerceixen el lloc amb riscos associats, han de ser les primeres a protegir-se i comunicar tots aquells que no s’hagin tingut en consideració.