Com es poden eliminar els fongs dels peus de manera natural i efectiva

Què són els fongs

Els fongs són éssers vius i formen un dels cinc grups en què es classifiquen els organismes vius. Els altres grups són: animals, vegetals, protoctists (els protozous, per exemple) i moneres (arquees i bacteris).

Se’n coneixen més de 150.000 espècies diferents, entre les quals, els llevats, les floridures i els bolets, tot i que la ciència és lluny de tenir-les totes controlades.

Els fongs dels peus. Classes

En general, s’anomena fongs dels peus a una classe d’infecció fúngica causada principalment per dermatòfits. S’estima que el 70 % de la població tindrà una infecció per fongs al llarg de la vida, i que més del 40 % en patirà episodis repetits en el transcurs dels anys.

Són molt contagiosos i s’escampen amb molta rapidesa. Els més freqüents són els següents:

  • Peu d’atleta

El peu d’atleta és la infecció que més sovinteja i, fins i tot, se n’ha fet servir la denominació com a terme genèric de les micosis. Normalment apareix entre els dits dels peus, on hi ha un hàbitat propici: humitat i escalfor. La propagació de la infecció pot ser molt ràpida i manifestar-se a qualsevol part del peu.

Els símptomes que produeix són:

  • Envermelliment de les zones infectades.
  • Picor i coïssor.
  • En fases avançades, poden aparèixer butllofes.

Són més freqüents a l’estiu, quan caminem descalços a les piscines, les dutxes públiques i per la gespa i, a més a més, fem servir sabates que no són transpirables.

  • Infecció a les ungles: onicomicosi

Primer se sol manifestar als peus, però passa ràpidament a les ungles, que es trenquen amb facilitat i augmenten de gruixària. També es tornen grogoses.

Les onicomicosis solen tenir més incidència a l’estiu i afecten sobretot la gent que treballa amb els peus a l’aigua o els té humits.

  • Fongs plantars: dermatofitosi

Es manifesten, d’entrada, a la planta del peu i ocasionen picor i descamació (pell seca que es desprèn). La pell es pot arribar a clivellar i sagnar.

La infecció més freqüent és conseqüència de caminar descalços a les piscines i dutxes públiques. Per tant, és més habitual a l’estiu.

  • Candidiasi

La candidiasi és la infecció que causa el fong Candida albicans i és la més perjudicial. Al contrari que les anteriors, comença a les ungles, que es tornen d’un groc verdós, i això dona als peus un aspecte brut molt poc atractiu. També pot causar pudor.

És dolorosa; el mal recorda al que fan les ungles quan es claven als costats dels dits (ungles encarnades), però encara més intens.

No són estacionals i apareixen tant a l’hivern com a l’estiu.

Símptomes comuns dels fongs als peus

Ja hem enumerat els símptomes específics que s’associen a les diferents classes de fongs, però els fongs produeixen amb caràcter general:

  • Envermelliment de la zona afectada.
  • Sequedat, que pot acabar originant clivelles.
  • Coïssor constant, que pot ser extremadament empipadora.
  • Butllofes subcutànies (sota la pell).
  • Ungles afectades per diferents canvis (fragilitat i tonalitat).
  • Pudor de peus.

Tractament dels fongs

Com més aviat et tractis els fongs, millor. Cal tenir en compte que es propaguen molt de pressa i que són molt contagiosos, per la qual cosa és ben probable que la gent amb qui comparteixes la dutxa, per exemple, també se n’encomanin.

Si sospites que te n’has infectat perquè tens cap dels símptomes esmentats, la mesura més prudent i segura és consultar-ho amb el metge de família o un dermatòleg.

Malgrat tot, a la farmàcia trobaràs moltes cremes i pólvores antimicòtiques de venda lliure, és a dir, sense recepta, i el farmacèutic et podrà recomanar quin producte és més adequat en el teu cas. Aquests productes contenen fàrmacs com ara l’isoconazole, el clotrimazole o el tolnaftat. Per més que desaparegui la infecció, val més que els continuïs fent servir almenys una setmana després, per evitar-ne un altre brot.

Quan s’ha de consultar el metge

Si es manifesta cap dels trastorns següents, ves al metge:

  • Si se t’infla el peu i és calent quan el toques, perquè voldrà dir que probablement tens una infecció bacteriana.
  • Si hi ha cap ferida o lesió que supuri, o si tens febre.

Les infeccions de fongs responen generalment bé, per regla general, als tractaments disponibles, tot i que sovint desapareixen. De vegades cal prendre medicaments a llarg termini.

Prevenció de les infeccions per fongs

Si observes les normes següents, minimitzaràs en bona mesura l’aparició dels fongs o altres brots:

  • Intensifica la higiene dels peus, amb força aigua i sabó. Seria ideal que te’ls rentessis dos cops al dia.
  • Eixuga-te’ls amb cura, sobretot entre els dits, que és on els fongs solen créixer, tal com hem explicat.
  • Fes servir sandàlies o xancles netes a les piscines i les dutxes públiques.
  • Si has tingut fongs abans, procura de fer servir pólvores antimicòtiques (es venen a les farmàcies) després d’eixugar-te els peus.
  • També són recomanables els desodorants per a peus, després d’eixugar-te’ls.
  • No facis servir sabates fabricades amb material sintètic, com ara el plàstic. Val més optar per un calçat de cuir i, si pot ser, alterna les sabates, de manera que no facis servir les mateixes dos dies seguits.

Bibliografia

https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/000875.htm
https://www.mayoclinic.org/es/diseases-conditions/athletes-foot/diagnosis-treatment/drc-20353847

Què és la tripofòbia? Causes i símptomes

La tripofòbia fa referència a una sensació d’incomoditat, por o repulsió en veure patrons geomètrics repetitius, generalment de forats, com els d’una esponja, un rusc d’abelles o certes plantes. Però, és realment una fòbia o només una aversió? Avui t’expliquem què és la tripofòbia, les seves causes, els símptomes i com tractar-la.

Què és la tripofòbia? Definició i significat

La tripofòbia és l’aversió o por irracional cap a patrons repetitius de forats o protuberàncies. Tot i que no està reconeguda oficialment com a fòbia als manuals de psiquiatria, s’estima que un 16% de la població mundial experimenta reaccions físiques i emocionals intenses en veure imatges amb aquestes característiques.

El terme prové del grec “trýpa” (forat) i “phobos” (por). Es tracta d’un concepte relativament recent, que es va fer popular a les xarxes socials l’any 2009. Això va fer que moltes persones s’adonessin que experimentaven reaccions similars davant d’imatges amb patrons repetitius.

Tanmateix, la reacció no és sempre la mateixa. Algunes persones només senten incomoditat, potser perquè el cervell necessita més oxigenació per processar aquestes imatges. En canvi, qui pateix tripofòbia extrema pot experimentar ansietat, nàusees o fins i tot atacs de pànic.

La tripofòbia en humans és una malaltia real?

La comunitat científica encara debat si la tripofòbia és una fòbia legítima o simplement una aversió intensa. No està reconeguda com a trastorn al Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-5). Per tant, de moment no es pot parlar de la malaltia de la tripofòbia de manera oficial.

Malgrat això, alguns estudis suggereixen que la reacció davant certs patrons podria ser una resposta evolutiva. La hipòtesi planteja que aquests patrons recorden organismes perillosos com animals verinosos o malalties cutànies i parasitàries, com la miasi. Això explicaria la resposta de rebuig.

Tipus de tripofòbia

La tripofòbia no es manifesta igual en totes les persones. Per això, es parla de diferents tipus, entre els més comuns trobem:

  • Tripofòbia a la pell: reacció davant imatges de pell amb forats, ja siguin reals o modificades digitalment.
  • Tripofòbia ocular: aversió a patrons als ulls, com certes malalties que generen canvis a l’iris o la còrnia.
  • Tripofòbia a les plantes: rebuig a fruits o plantes amb llavors exposades, com la flor de lotus o els gira-sols.
  • Tripofòbia a les dents: repulsió davant imatges de dents amb formes o patrons irregulars. Relacionada també amb l’odontofòbia.

Símptomes de la tripofòbia

Les persones amb tripofòbia poden experimentar símptomes físics i emocionals quan s’exposen a patrons geomètrics repetitius de forats o protuberàncies.

Símptomes físics

  • Formigueig o picor a la pell.
  • Nàusees o malestar estomacal.
  • Suor excessiva.
  • Augment del ritme cardíac.
  • Mareig o sensació de desmai.

Símptomes emocionals i psicològics

  • Ansietat intensa o sensació de perill imminent.
  • Repulsió extrema davant certes imatges.
  • Inquietud o incomoditat persistent.
  • En casos greus, atacs de pànic.

Causes de la tripofòbia o fòbia als forats

Les causes de la tripofòbia són diverses. Algunes teories apunten a una resposta evolutiva per evitar organismes perillosos, com rèptils o patògens infecciosos. Seria un instint heretat dels nostres avantpassats.

Altres explicacions inclouen factors psicològics o experiències negatives amb patrons de forats. Tot i això, la majoria de persones amb tripofòbia no han viscut cap trauma previ que desencadeni la fòbia, com sí passa amb altres fòbies com l’acrofòbia (por a les altures).

També s’ha suggerit que la tripofòbia podria estar relacionada amb associacions inconscients amb malalties cutànies, d’aquí la idea que la tripofòbia a la pell és real. No obstant això, no hi ha cap explicació clara a nivell neurològic o bioquímic ni vinculada amb l’entorn.

Diagnòstic de la tripofòbia: Com es detecta?

Com que la tripofòbia no està reconeguda com a malaltia als manuals de psiquiatria, no existeix un diagnòstic oficial. Es considera una fòbia simple.

Tot i això, un professional de la salut mental pot avaluar els símptomes i determinar si la persona pateix ansietat significativa que interfereix en el seu dia a dia. En alguns casos, es poden fer proves d’exposició a imatges tripofòbiques per mesurar la reacció del pacient.

Cal diferenciar la tripofòbia de la dermatofòbia. Aquesta última també es relaciona amb forats o llagues a la pell, però la por s’origina en la possibilitat de contreure malalties cutànies.

Com curar o superar la tripofòbia? Tractaments i solucions

Encara que no es consideri una malaltia oficial, hi ha estratègies per reduir els símptomes. Si et preguntes com superar la tripofòbia, aquí tens algunes solucions:

Teràpia d’exposició

És un dels tractaments més efectius. Consisteix en exposar-se gradualment a imatges tripofòbiques fins que disminueixi la resposta de por o repulsió.

Tècniques de relaxació i control de l’ansietat

Eines com la respiració profunda, la meditació o la teràpia cognitivoconductual poden ajudar a reduir l’ansietat associada a la tripofòbia.

Quan acudir a un professional?

Com passa amb altres fòbies, con per exemple la fòbia social, la tripofòbia pot generar ansietat important. Si interfereix amb la vida diària, és recomanable buscar ajuda professional.

Mites i realitats sobre la tripofòbia

Malgrat la seva popularitat a Internet, la tripofòbia està envoltada de mites:

És una fòbia real o només una aversió?

No està reconeguda oficialment, però moltes persones experimenten símptomes reals i anguniosos, fins i tot atacs de pànic.

Es pot curar completament?

No se sap com curar la tripofòbia del tot, però amb un tractament adequat es poden reduir molt els símptomes.

És hereditària o s’aprèn?

No hi ha evidències clares que sigui hereditària, però la sensibilitat a certs patrons podria ser apresa o influenciada per experiències prèvies.

Altres fòbies curioses

La tripofòbia no és l’única fòbia inusual. N’existeixen moltes altres com:

  • Xantofòbia: por al color groc.
  • Nomofòbia: ansietat extrema per estar sense telèfon mòbil.
  • Somnifòbia: por irracional a dormir.
  • Fagofòbia: por irracional a empassar.

Encara que algunes fòbies puguin semblar estranyes, totes poden afectar greument qui les pateix. Si alguna fòbia interfereix amb la vida diària, el millor és buscar ajuda professional.

MGC Mútua nou patrocinador del Girona FC les properes tres temporades

El Girona FC i MGC Mútua han subscrit un acord de patrocini mitjançant el qual l’entita serà patrocinadora Premium del Club i la seva asseguradora de salut oficial durant les properes tres temporades, fins al final de la temporada 2025 / 2026. L’acord té com a objectiu reforçar el compromís i suport de la Mútua amb el Club i amb tota la seva afició. Xavier Plana, director general d’MGC Mútua, i el president Delfí Geli, han presentat aquesta nova aliança en les instal·lacions de l’estadi Montilivi.

Xavier Plana ha declarat que “patrocinar el Girona FC és molt il·lusionant per a nosaltres, som una mútua molt arrelada al nostre territori des de fa més de 40 anys i compartim plenament els valors del Club com l’esforç, el compromís i també el foment d’un estil de vida saludable. Estic convençut que aquesta vinculació amb un Club tan emblemàtic,amb tant de futur i d’èxit, ens permetrà refermar la nostra posició de ser la mútua de Catalunya i de Girona.”

Per la seva part, el president del Girona, Delfí Geli, ha donat la benvinguda a MGC Mútua a la família blanc-i-vermella. “És una gran satisfacció tenir-los com a companys de viatge. Son una empresa líder del sector, arrelada al territori i que busca l’excel·lència. Estem molt satisfets”, ha assegurat el màxim mandatari del Club.

Per a MGC Mútua, el patrocini esportiu és una eina estratègica de comunicació que ajuda a divulgar valors que l’entitat comparteix amb la pràctica esportiva com són la confiança, l’esforç i el compromís. A través del patrocini, l’entitat vol fomentar la pràctica de l’esport i els seus beneficis per a la salut i la prevenció de les malalties, en línia amb la seva missió com asseguradora de salut.

L’acord també contempla el patrocini exclusiu com asseguradora de salut oficial del Club i estableix diverses contraprestacions en concepte de drets de marca, paquets d’Hospitality per a clients d’MGC Mútua, així com imatge a l’estadi Montilivi i en els diferents canals de comunicació del Club. Al mateix temps, el compromís establert permetrà a MGC Mútua desenvolupar, activar i coordinar conjuntament amb el Club accions innovadores, tant digitals com presencials, dirigides als aficionats.

Estrès i cortisol elevat: com se n’han de controlar els efectes negatius en la salut

Què és l’estrès

L’estrès és la reacció del cos quan percep una situació que no controla; és a dir, que és potencialment perillosa o amb un desenllaç imprevisible per a qui s’hi troba. Segons l’Organització Mundial de la Salut, l’estrès és el conjunt de reaccions fisiològiques que prepara l’organisme per actuar.

L’estrès és una eina essencial per al cos, perquè ens permet de reaccionar en cas d’una amenaça, tant si és real com imaginària, que ens posa en perill, com ara l’atac d’un gos descontrolat.

La part negativa és quan l’estrès deixa de ser momentani i esdevé un estat crònic.

Estar sota els efectes de l’estrès comportar diversos perills:

  • Malaltia cardíaca.
  • Insomni.
  • Depressió i ansietat.
  • Problemes digestius.
  • Augment de la glucosa a la sang.
  • Trastorns intestinals.
  • Pèrdua de la libido.
  • Deterioració de la memòria.
  • Augment de pes.

Hi ha dues hormones que causen l’estrès: l’adrenalina i el cortisol.

L’adrenalina

S’anomena també epinefrina, i és una hormona que segreguen les glàndules suprarenals. Quan el nostre cos percep cap amenaça potencial, s’allibera adrenalina, que fa augmentar la freqüència cardíaca, la dilatació de les vies aèries i la contracció dels vasos sanguinis. Tot plegat representa la preparació de l’organisme per respondre de manera eficaç quan arribi l’hora de la veritat.

En situacions d’aquesta mena, l’adrenalina és imprescindible, però no pas en condicions normals.

Els efectes negatius de l’adrenalina es poden rebaixar:

  • Practicant la respiració profunda.
  • Exercint l’atenció plena o el mindfulness, que consisteix a centrar-se exclusivament en les activitats quotidianes, com ara menjar.
  • Concentrant-se en records plaents i defugint els pensaments negatius.
  • Practicant la relaxació muscular, amb la contracció i la distensió alternades dels diferents grups de músculs del cos.

El cortisol

Quan se segrega adrenalina en una situació d’alarma percebuda pel cervell, en complementa l’efecte el cortisol, que s’allibera amb més retard que l’adrenalina.

Es tracta d’una hormona esteroide produïda per l’escorça suprarenal [t1] i que l’organisme segrega per centrar-se en la situació d’alarma. La seva funció més important és regular el nivell de sucre a la sang, cosa que prepara l’organisme per a les activitats diàries. En condicions extremes, a banda de fer augmentar el nivell de glucosa a la sang, també detura, tant com és possible, els processos corporals que no són immediatament necessaris: els sistemes reproductiu i digestiu o el creixement.

El cortisol també augmenta en altres situacions, com en els casos de dolor, d’inflamació i d’infecció, en l’estat de vigília, de dejuni o en circumstàncies en què percebem una amenaça i tenim estrès.

Es pot regular el cortisol?

D’una banda, el cortisol es regula a partir de diferents secrecions amb l’actuació de l’hipotàlem, la hipòfisi i les glàndules suprarenals, quan el cervell emet una alarma.

De l’altra, en pot variar la concentració per una alteració orgànica o funcional. Se’n poden mesurar els nivells en dejuni, al matí, o bé amb un monitoratge durant les 24 hores del dia. En el darrer cas el resultat és més fiable, per les pujades i davallades de cortisol durant el dia.

Les situacions d’estrès també en poden mantenir els nivells elevats, tot i que les concentracions en l’organisme són inferiors que les que es produeixen amb els tumors secretors.

Els efectes del cortisol es poden pal·liar:

  • Fent exercici moderat amb regularitat. D’entrada l’exercici fa augmentar els nivells de cortisol, però a curt termini se’n restableixen els valors saludables.
  • Dormint bé. El son de poca qualitat, o inexistent, fa elevar el cortisol. Evita la cafeïna i l’alcohol i, abans d’anar a dormir, apaga les pantalles (tauletes, mòbils i ordinador). Comprova si l’habitació és completament a les fosques.
  • Rient. S’ha demostrat que la rialla s’associa a la reducció del cortisol.
  • Seguint una dieta equilibrada. Cal reduir el consum de sucre i menjar iogurts, fruita i verdura.
  • Adoptant una mascota, si t’agraden els animals. Quan en tens cura, fas disminuir els nivells de cortisol.
  • Tenint plantes a casa, perquè fer-se’n càrrec també és relaxant.

Cistitis: Símptomes, causes i com en podem calmar el malestar

La cistitis és una infecció de la bufeta urinària, el “dipòsit” on s’acumula l’orina fins que no s’evacua. Causa coïssor quan orinem i, també, un desfici d’anar al vàter. Sovint es fa servir el terme per referir-se a altres infeccions de les vies urinàries.

Tal com veurem més endavant, són més propensos a tenir cistitis:

  • Les dones que no segueixen una higiene íntima adequada.
  • Les gestants.
  • Les que tenen anomalies congènites de l’aparell urinari.
  • Els homes amb un augment en la mida de la pròstata.
  • Els pacients que porten sondes.

Símptomes de la cistitis

  • Dolor i coïssor quan orinem, i també després.
  • Freqüència anormalment excessiva en la necessitat d’orinar, de vegades amb urgència i, fins i tot, a la nit.
  • Orina tèrbola i pudenta; també hi podem observar presència d’una mica sang.
  • Mal a sota de l’abdomen.
  • Les dones grans poden desenvolupar una cistitis sense cap símptoma específic, com ara feblesa, confusió, febre i, fins i tot, caigudes.

Per què es produeix

La causa més freqüent en sol ser una infecció ocasionada per bacteris intestinals que provenen de l’anus i arriben fins a la bufeta per via de la uretra. La uretra és el conducte que evacua l’orina de la bufeta fins a l’exterior. L’afecció es dona més sovint entre les dones, perquè els homes tenen la uretra molt més curta. Cal tenir en compte que, en condicions normals, l’orina és un líquid estèril, és a dir, que no conté cap microbi.

Malgrat tot, poden aparèixer bacteris a la bufeta per raons diverses, sense que se’n manifesti cap símptoma. Per exemple, quan una persona té retenció d’orina o, dit altrament, quan és incapaç de buidar del tot la bufeta quan fa un riu. L’orina que es reté pot acabar contaminada amb bacteris nocius per al revestiment intern de la bufeta (la mucosa vesical), fet que causa la infecció. Altres possibilitats són:

  • Manca d’higiene o una higiene defectuosa: les dones s’han de netejar de davant cap endarrere, de manera que el paper o la tovalloleta no passi de l’anus a la vulva.
  • Problemes congènits de l’aparell urinari: Quan es produeixen infeccions de manera continuada, sobretot en infants o nois joves, cal verificar si hi ha cap anomalia congènita que impedeix que la bufeta es buidi del tot.
  • Hiperplàsia o augment de la mida de la pròstata: Quan la pròstata creix de mida dificulta el buidatge de la bufeta, amb la qual cosa sempre hi ha una resta permanent d’orina sense evacuar.
  • Els pacients amb sondes: Tots els pacients que porten una sonda vesical (per evacuar l’orina) tenen bacteris a la bufeta, encara que no en manifestin símptomes. En canviar-los la sonda, es poden produir petites lesions que augmenten el perill de patir cistitis.
  • Embaràs: Quan una gestant té una infecció urinària, cal fer-li un parell de cultius per saber de quin bacteri o bacteris es tracta. Si obtenim el mateix resultat en totes dues proves, caldrà combatre la infecció, atès que es podria estendre als ronyons i causar una pielonefritis, o bé que s’esdevingués un part prematur.

Altres possibles causes:

  • Cistitis de la lluna de mel, per l’augment en el nombre de relacions sexuals.
  • Malalties de transmissió sexual (MTS), que poden tenir símptomes semblants als de la cistitis. També poden afectar homes joves amb força activitat sexual i que no fan servir preservatius.
  • Paràsits: Són cistitis molt estranyes. Als països en desenvolupament són més habituals, però.
  • Dones postmenopàusiques: Els canvis que comporta la menopausa, que afecten tot l’organisme, poden afavorir la cistitis.
  • Dermatitis de contacte, com a conseqüència de desodorants i altres productes que poden irritar les mucoses. Els símptomes són semblants als de la cistitis.

Com es diagnostica

En general les cistitis són benignes, però, de vegades, no es diferencien fàcilment d’altres infeccions, com ara la pielonefritis. És important que ens visiti un metge perquè tracti la infecció, en principi amb antibiòtics.

Així mateix, és clau de fer-se una anàlisi d’orina. Potser n’hi ha prou amb una tira de paper reactiu, que mostra ràpidament i de manera fiable si hi ha cap infecció d’orina. Si el metge decideix que és convenient, pot demanar un cultiu de l’orina per fer-ne una anàlisis posterior al laboratori.

En cas d’infeccions repetides de causa desconeguda, el metge ha de derivar el pacient a l’especialista (uròleg o nefròleg) per a una avaluació més profunda. Potser caldrà fer-se proves com ara raigs X, una ecografia o una cistoscòpia.

Uns quants consells

  • És important de mantenir una bona hidratació i de beure un parell de litres d’aigua al dia, com a mínim.
  • Cal evitar l’alcohol i la cafeïna.
  • Hauríem de procurar de buidar del tot la bufeta. Quan seiem al vàter, val més que ens reclinem cap enrere i que hi repengem l’esquena.
  • Cal evitar el fred a la zona vulvar, i també peces de roba estretes o que oprimeixen.
  • Amb finalitats preventives, és bo de prendre sucs de fruites àcides, com ara la taronja o la llimona, perquè acidula l’orina.
  • Hauríem d’orinar just després de mantenir relacions sexuals; això ajuda a evitar els bacteris que hi puguin haver a la bufeta.
  • No hauríem de retenir l’orina quan en tenim necessitat. Val més orinar amb una freqüència que no superi les tres hores.
  • Convindria de fer servir sabons o gels amb pH neutre.

Per regla general, un únic tractament resol la infecció, però, de vegades, sobretot entre les dones, es poden tenir infeccions recurrents. Si es presenten, cal consultar-ho amb el metge, encara que se segueixin les recomanacions anteriors.

Es poden prendre analgèsics, com ara l’ibuprofèn o el paracetamol, per alleujar-ne els símptomes. El farmacèutic us dirà quin és el més adequat en el vostre cas.

Insistim que, en cap cas, no s’han de prendre antibiòtics sense recepta mèdica.

Bibliografia

https://www.cun.es/enfermedades-tratamientos/enfermedades/cistitis
https://www.mayoclinic.org/es/diseases-conditions/cystitis/symptoms-causes/syc-20371306

Limfòcits alts i neutròfils baixos: causes

El nostre organisme està dissenyat per protegir-se de tot allò que consideri que pot posar-lo en risc. Infeccions víriques, malalties autoimmunes o dèficits nutricionals poden alterar una anàlisi de sang i mostrar linfòcits alts i neutròfils baixos. Aquesta combinació pot tenir múltiples significats i avui veurem quins són i quines en poden ser les causes.

Què són els linfòcits?

Els linfòcits són un tipus de glòbul blanc fonamental per al sistema immunològic. S’encarreguen de reconèixer i combatre microorganismes patògens, a més d’eliminar cèl·lules danyades. Per tant, són la nostra defensa davant d’invasors externs, com virus i bacteris.

Aquestes cèl·lules es troben a la sang i en el teixit limfàtic, i es produeixen a la medul·la òssia. Hi ha tres tipus principals de linfòcits:

  • Linfòcits B: produeixen anticossos.
  • Linfòcits T: destrueixen cèl·lules infectades i coordinen la resposta immune.
  • Linfòcits NK (natural killer): eliminen cèl·lules tumorals o infectades per virus.

Valors normals dels linfòcits en sang

Els valors normals de linfòcits en sang en adults varien entre 1.000 i 4.800 cèl·lules per micròlitre, representant entre el 20% i el 40% del total de leucòcits. En nens, els valors són més alts i poden arribar fins a 8.000.

Si els valors estan per sobre, indiquen linfòcits alts en sang. Les causes de la limfocitosi (nivells elevats) són múltiples i, per tant, cal consultar un metge.

Què són els neutròfils?

Els neutròfils són els glòbuls blancs més abundants i constitueixen la primera línia de defensa contra infeccions bacterianes i fúngiques. La seva funció és detectar, fagocitar i destruir microorganismes invasors. S’encarreguen d’identificar el focus de la infecció i desplaçar-s’hi per alliberar enzims que destrueixen partícules estranyes.

Valors normals dels neutròfils en sang

Un adult sa té entre 1.500 i 7.000 neutròfils per micròlitre de sang, representant entre el 40% i el 60% dels glòbuls blancs. Si els valors estan per sota d’aquest rang, es produeix neutropènia, que facilita les infeccions. Si estan per sobre, es parla de neutrofília, indicant que el cos està lluitant contra alguna infecció.

Què significa tenir linfòcits alts i neutròfils baixos? Causes d’aquesta combinació

El significat de tenir linfòcits alts i neutròfils baixos depèn del context clínic. Aquesta combinació pot indicar:

  • Infeccions víriques: grip, mononucleosi, VIH.
  • Malalties autoimmunes: lupus, artritis reumatoide.
  • Trastorns hematològics: leucèmies, limfomes.
  • Efectes secundaris de fàrmacs.

També pot deure’s a dèficits nutricionals, especialment de vitamina B12 o àcid fòlic.

I si només tinc els linfòcits una mica alts?

Tenir els linfòcits lleugerament elevats no sempre indica una malaltia greu. Pot ser conseqüència d’una infecció recent, estrès físic o emocional o reaccions inflamatòries. Tanmateix, si els nivells elevats es mantenen en el temps, és recomanable fer proves addicionals per descartar problemes de salut subjacents.

Símptomes dels linfòcits elevats

L’augment de linfòcits pot ser asimptomàtic, però en alguns casos provoca símptomes que poden ajudar a identificar la causa:

  • Fatiga persistent
  • Febre i calfreds
  • Inflor dels ganglis limfàtics
  • Suor nocturna
  • Pèrdua de pes
  • Dolors musculars o articulars

Com es detecta en una anàlisi de sang?

Un hemograma permet detectar si hi ha linfòcits alts i valorar altres alteracions de la sèrie blanca. Si els valors són molt elevats, poden ser necessàries proves complementàries com anàlisis bioquímiques, estudis de medul·la òssia o proves serològiques.

Cansament

Els linfòcits alts i el cansament sovint van de la mà, ja que moltes condicions que provoquen limfocitosi també generen fatiga prolongada, com en infeccions víriques, malalties autoimmunes o trastorns hematològics.

Linfòcits alts: quines conseqüències o riscos comporten?

El que causen els linfòcits alts depèn de la patologia subjacents. Si la causa és infecciosa, els nivells solen normalitzar-se després de la recuperació. No obstant això, si es mantenen elevats de manera persistent, poden indicar trastorns més greus com leucèmia limfocítica crònica o limfomes, que requereixen valoració mèdica.

Linfòcits alts en nens

És habitual trobar linfòcits alts en nens, ja que el seu sistema immunològic està en desenvolupament i respon amb més intensitat a les infeccions. Tot i això, si els nivells es mantenen elevats sense una infecció evident, cal descartar problemes immunològics o hematològics.

Neutròfils baixos: quines poden ser les causes?

Les principals causes de neutròpènia amb limfocitosi inclouen:

  • Infeccions víriques
  • Malalties autoimmunes
  • Quimioteràpia
  • Ús de certs medicaments (antibiòtics, immunosupressors)
  • Dèficits nutricionals
  • Altres causes: hipertiroidisme, hepatitis

Tenir linfòcits alts i neutròfils baixos pot ser una situació transitòria, però si es manté, cal investigar la causa.

Relació entre linfòcits i neutròfils en la immunitat

L’equilibri entre neutròfils i linfòcits és essencial per al correcte funcionament del sistema immunitari. Els neutròfils actuen com a primera barrera davant infeccions bacterianes i fúngiques, mentre que els linfòcits tenen un paper clau en la immunitat adquirida i la resposta als virus.

Quan els linfòcits estan alts i els neutròfils baixos, el cos podria estar combatent una infecció vírica o patint un trastorn immunològic. El significat d’aquest desequilibri dependrà del context clínic i d’altres valors hematològics.

Conclusió

Els linfòcits alts i neutròfils baixos poden ser valors temporals causats per una infecció o estrès. Però també poden estar relacionats amb malalties més greus. Si una anàlisi de sang revela aquesta combinació o un percentatge elevat de linfòcits, el més recomanable és consultar un metge per a una avaluació completa. Un diagnòstic precoç permetrà determinar si es tracta d’una resposta normal del sistema immunològic o si cal un tractament específic.

1 origami 1 euro, una dècada de campanya solidària

Des de fa més de deu anys, la Responsabilitat Social Corporativa d’MGC Mútua compleix amb el seu compromís social a través de la seva Fundació, donant suport a causes socials i solidàries, que inclouen el foment de la salut i de la previsió social en tots els seus vessants com a part de el seu objecte fundacional.

En aquest sentit, el projecte de la Fundació MGC «1 origami 1 euro» ha triomfat al llarg de deu edicions entre la població infantil de Catalunya, esdevenint “el batec de la Mútua”, en aconseguir associar la Fundació MGC amb els valors que representen els origamis: solidaritat, esforç i dedicació. Es tracta d’una campanya solidària la donació econòmica de la Fundació MGC de la qual es destina a organitzacions i associacions sense ànim de lucre, que actuen en benefici d’una societat més saludable.

Per això, aquest 2023, mitjançant la XI edició d’1 origami 1 euro, la Fundació MGC destinarà 50.000 euros a tres organitzacions que focalitzen els seus esforços en la prevenció de malalties, com és l’Associació Espanyola contra el Càncer, que fa 70 anys que finança projectes de recerca que permetin un diagnòstic precoç i avançats tractaments contra el càncer, així com millorar la vida de les persones que pateixen aquesta malaltia.

També donarà suport a La Nineta dels Ulls, que té com a missió ajudar la investigació i el coneixement del retinoblastoma i els seus tractaments per poder millorar la detecció, el tractament i la qualitat de vida dels afectats, ja que és el càncer ocular més freqüent entre els menors de 3 anys. Cada any se’n diagnostiquen 8.000 casos al món, dels quals 3.000 no sobreviuen. I, finalment, la Fundació MGC col·laborarà amb la seva aportació econòmica al programa Salut Sexual i Reproductiva de la Fundació La Marató de TV3.

El primer curtmetratge de la Fundació MGC

La campanya solidària «1 origami 1 euro» va començar el seu camí el 2013 amb molta il·lusió. Per celebrar aquesta primera dècada de vida de la campanya solidària, la Fundació MGC ha creat un curtmetratge d’animació titulat “Mil grues de paper” que transporta els espectadors a un món de fantasia pintat a mà i que recull l’essència del significat de fer una grua de paper per a algú a qui estimes. Es pot veure en català, castellà, anglès i, fins i tot, en japonès als canals corporatius d’MGC Mútua (YouTube i Vimeo).

L’obra, feta a partir de les aquarel·les de la il·lustradora Diana García i dirigida i muntada per Xavi Gilabert, tots dos del departament de Màrqueting d’MGC Mútua, està destinada a inspirar nens i nenes de totes les edats a través de la seva narrativa i els seus valors. En perfecta sintonia amb la campanya «1 origami 1 euro», el curtmetratge convida els espectadors a unir-se a la causa benèfica. Aquesta convergència d’art, cultura i solidaritat és el reflex de l’esperit compromès de la Fundació MGC. El curtmetratge és, en definitiva, una eina molt útil per a la finalitat de la Fundació MGC: comunicar valors que realcin els conceptes de la família, la salut i la solidaritat.

Per a què és bo el magnesi?

La nostra alimentació ha anat variant amb el pas dels segles. Però encara que ara tenim al nostre abast una infinitat d’opcions per a tots els gustos, no sempre aconseguim obtenir tots els nutrients que ens fan falta. Un mineral la popularitat del qual no ha deixat d’incrementar-se és el magnesi. En aquest article, et contem quines són les seves funcions i com pots obtenir-lo.

Què és el magnesi?

El magnesi és un mineral que es troba en la naturalesa i en el nostre cos. De fet, és el tercer més abundant del planeta, per darrere del ferro i de l’alumini. El seu símbol és Mg i el seu nombre atòmic, el 12.

En el nostre organisme, és un mineral essencial per al correcte funcionament i desenvolupament, ja que intervé en diferents processos biològics. En concret, és present en més de 300 reaccions bioquímiques.

Funcions del magnesi en el cos

Aquest mineral exerceix un paper multifacètic en el nostre cos. Participa en el manteniment de la funció muscular i nerviosa; regula els nivells de sucre en sang, contribuint a prevenir la diabetis, a la formació d’ossos i dents fortes, recolza el sistema immunitari i participa en la producció d’energia i en la síntesi de proteïnes, greixos i àcids nucleics.

Quanta quantitat de magnesi necessito diàriament?

Les necessitats diàries de magnesi canvien depenent de diversos factors, com l’edat, el sexe o l’estat de la persona. A més, aquest mineral és segur i es pot consumir fins i tot en forma de suplements.

Per a menors entre un i tres anys, la dosi diària és de 170 mg/dia. Entre els tres i els deu anys, augmenta a 230 mg/dia. Des dels deu fins a la majoria d’edat, la dosi és de 250 mg/dia per a elles i de 300 mg/dia per a ells. Ja en els adults, la dosi és de 360 mg/dia per a dones i de 420 mg/dia per a homes. Si la dona està embarassada, s’ha d’incrementar la dosi en 40 mg/dia.

Quins aliments són fonts naturals de magnesi?

Per sort, el magnesi que necessitem es pot obtenir fàcilment a través de l’alimentació. Les principals fonts d’aquest nutrient són els llegums, les llavors, les nous, els plàtans i els alvocats, grans sencers, espinacs i peix. Ja veus que tens moltes opcions diferents entre si per a aconseguir una aportació de magnesi.

Suplements de magnesi

En certs casos, pot ser necessari recórrer a suplements de magnesi per a satisfer les nostres necessitats diàries, sobretot, per a aquelles persones que presenten deficiències o que tenen alguna malaltia que dificulti la seva absorció.

Tanmateix, abans de prendre suplements amb regularitat, és convenient realitzar una analítica completa que reflecteixi aquests valors i consultar un professional de la medicina per a verificar la necessitat del suplement.

Com saber si estàs obtenint suficient magnesi?

El nostre estat de salut ve determinat per l’alimentació que seguim, però també pels nostres hàbits o per la presència de malalties i patologies. Quan es presenta una deficiència de magnesi, es poden experimentar una sèrie de símptomes que ens envien un senyal d’alarma.

Aquests són feblesa muscular, fatiga, falta de gana, nàusees o vòmits. Si la manca no és moderada, també es poden experimentar espasmes musculars, convulsions, canvis de personalitat o batecs cardíacs irregulars. En les deficiències molt greus, baixen els nivells de calci i potassi en sang.

No obstant això, existeixen moltes altres raons per les quals podem presentar aquesta simptomatologia. Per això, en cas que algun d’ells o tots els símptomes siguin presents de manera continuada i que no remetin amb l’alimentació o el descans, caldrà consultar un metge. A través d’un examen i una analítica, es podrà comprovar els valors del magnesi i determinar si aquesta és la causa o si bé es deu a una altra raó que s’hagi de tractar.

Quins són els riscos de la deficiència de magnesi?

La deficiència prolongada de magnesi pot tenir conseqüències greus per a la nostra salut. Igual que passa quan els nivells d’altres minerals essencials són baixos, com ara el cas del ferro.

Entre els riscos més destacats, podem citar un augment del risc de malalties cròniques com la diabetis tipus 2, la hipertensió arterial i les malalties cardíaques. A més, la deficiència pot afectar negativament la nostra salut òssia i contribuir al desenvolupament d’osteoporosi.

El magnesi i la seva importància en una dieta equilibrada

Després de tot l’indicat, pot afirmar-se que el magnesi és un mineral essencial que mereix la nostra atenció. Des del seu paper en la funció muscular fins a la seva contribució a la formació d’ossos forts, el magnesi és indispensable per a mantenir un estat òptim de salut. Cal Assegurar la seva presència en la nostra dieta a través d’aliments rics en magnesi i, quan sigui necessari, amb suplements, és la millor estratègia que podem seguir per a cuidar de la nostra salut a curt i a llarg termini.

Àcid fòlic: un nutrient essencial per a la salut

Què és l’àcid fòlic i per a què serveix

L’àcid fòlic és una vitamina hidrosoluble, és a dir soluble en aigua, del grup B. És bàsica per produir cèl·lules noves, com ara els glòbuls vermells, i mantenir-les actives. També participa en la síntesi de l’ADN, a prevenir-hi els canvis perniciosos i intervé en el metabolisme dels aminoàcids.

Si l’àcid fòlic és imprescindible per al cos humà, esdevé absolutament vital per a les dones prenyades, sobretot durant el primer trimestre de gestació. La majoria dels metges recomanen de prendre’n cada dia suplements, pel cap baix un mes abans de quedar embarassada, i fins i tot es pot arribar a recomanar a totes les dones en edat fèrtil.

L’àcid fòlic ajuda a prevenir malformacions congènites greus, com ara quan el tub neural no es tanca del tot i dona lloc a l’espina bífida. Els trastorns que ocasiona són variables i van de molt greus a lleus, segons la mida i la localització de l’obertura del tub i de l’afectació nerviosa que produeix.

On el trobem

L’àcid fòlic és present en una gran varietat d’aliments:

  • Llevat
  • Fetge i altres menuts
  • Peix
  • Rovell d’ou
  • Meló
  • Albercocs
  • Carbassa
  • Alvocat
  • Llegums
  • Sègol i blat
  • Verdures de fulla

Les dosis recomanades són:

  • Adults i adolescents: 400 µg (micrograms) diaris
  • Infants: de 100 a 300 µg
  • Dones gestants: 800 µg
  • Lactants: entre 30 i 10 µg diaris

Símptomes de manca d’àcid fòlic

La manca d’àcid fòlic causa anèmia, que pot anar empitjorant de mica en mica i de manera imperceptible, dit altrament, sense presentar símptomes greus. De primer moment es manifesta amb fatiga.

Els símptomes generals de l’anèmia són:

  • Pal·lidesa
  • Irritabilitat
  • Problemes respiratoris (dificultats per respirar)
  • Mareigs

Al marge de la fatiga, quan el dèficit és greu, pot produir

  • Diarrea
  • Llengua encesa i amb úlceres; pèrdua del sentit del gust
  • Pèrdua de pes
  • Depressió

Què causa la manca d’àcid fòlic

El dèficit de la vitamina pot ser conseqüència de:

  • Ingestió insuficient de folats, com a resultat probablement d’una desnutrició o bé d’un consum d’alcohol excessiu.
  • Problemes d’absorció, com ara quan es té la malaltia celíaca.
  • L’embaràs, o també la lactància.
  • Diversos medicaments, com ara els anticonvulsius, els fàrmacs per tractar la colitis ulcerosa; la metformina contra la diabetis i d’altres per tractar l’artritis reumatoide o la hipertensió arterial i els antibiòtics o els fàrmacs prescrits contra el càncer.

Com es diagnostica

Una anàlisi de sang fa palès si hi ha dèficit d’àcid fòlic. Normalment també es mesura la concentració de vitamina B12, que causa anèmia quan els nivells en són baixos. Aquest fet és important, perquè, encara que en disminueixi la proporció, l’aportació d’àcid fòlic no alleuja els trastorns neurològics que pot originar la manca de vitamina B12.

Com a prevenció, quan es prenen medicaments que alteren o dificulten l’absorció d’àcid fòlic (vegeu més amunt), potser cal afegir un suplement a la dieta que n’eviti un possible dèficit.

Tractament i pronòstic

La fórmula ideal és elevar la ingesta d’àcid fòlic amb la dieta. Ja hem vist que hi ha molts aliments i de tota mena que en contenen; del llevat al peix, o de la verdura de fulla al rovell d’ou, de manera que no és difícil de seguir una dieta rica en folats.

Si, malgrat tot, no resolem el dèficit d’àcid fòlic, el metge proposarà indubtablement de prendre’n suplements. Els suplements són segurs, però poden tenir efectes secundaris, interactuar amb altres medicaments, causar mal alè, manca de gana, basques, problemes de son, confusió i irritabilitat. També poden afectar les persones al·lèrgiques.

Segons això que s’ha exposat sobre la vitamina B12, el metge podria decidir d’incloure-la en el suplement d’àcid fòlic.

Bibliografia

https://www.elsevier.es/es-revista-offarm-4-articulo-acido-folico-13071463
https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/002408.htm

El glutamat: un potenciador del gust controvertit en l’alimentació

Els additius alimentaris

Quan llegim quins ingredients té aquest producte o l’altre (una cosa que, sens dubte, hauríem de fer sempre) és inquietant de trobar-hi E-330, E-162, E-324, E-621… I, de vegades, també preocupant. Una cerca a internet ens remet de seguida a la llista de additius alimentaris, amb la indicació de com es fan servir i del seu grau de toxicitat.

Segons els exemples, l’E-162 és un colorant (vermell de remolatxa) que s’empra per als productes de confiteria i els lactis. L’E-330 és l’àcid cítric, que es fa servir, en concret, per acidular les confitures i evitar la proliferació de fongs. L’E-324 és l’etoxiquina, un pesticida que també fa una funció de conservant en el pinso per a animals. Els dos primers additius (l’E-162 i l’E-330) tenen una toxicitat baixa, és a dir són segurs; en canvi, el tercer, l’E-324, es considera de toxicitat alta i en dosis elevades pot tenir efectes secundaris.

L’E-621 és el glutamat monosòdic i en parlarem a continuació.

El glutamat monosòdic

És un potenciador del gust. Els gustos bàsics són dolç, salat, amarg i àcid, un quartet al qual s’ha afegit, els darrers anys, un cinquè component: el sabor umami. Aquest gust és el que el glutamat aporta als aliments.

Hi ha aliments que contenen glutamat de manera natural, com ara el pernil, les nous, uns quants bolets, certs formatges (parmesà, cheddar o rocafort), els tomàquets, els pèsols, la carn de vedella i de pollastre, el salmó, la llet (fins i tot la llet materna), les algues i el te verd, entre d’altres.

A fi de potenciar el gust dels aliments, es pot trobar glutamat com a additiu a:

  • Les sopes de sobre
  • Bosses de patates fregides
  • Aperitius salats i llaminadures
  • Pastilles de brou
  • Unes quantes salses industrials
  • Croquetes congelades
  • Carn processada

Les autoritats sanitàries han investigat el glutamat a consciència i s’ha arribat a la conclusió que la ingesta habitual de glutamat no perjudica la salut, és a dir que es considera “segur” o de toxicitat baixa. Fa molts anys que s’empra en el sector alimentari.

A Europa és obligatori d’indicar que el producte en qüestió inclou glutamat monosòdic, al contrari del que passa als Estats Units.

Això no vol dir pas que el debat s’hagi acabat.

El debat sobre el glutamat

D’ençà que es va començar a fer servir com a potenciador del gust, hi ha un arxiu atapeït d’estudis sobre els possibles efectes secundaris que s’atribueixen a aliments amb glutamat afegit. Les recerques dutes a terme no demostren cap relació de causalitat; és a dir no s’ha pogut provar clarament que els efectes que descrivim a continuació es puguin vincular amb aliments amb aquest additiu.

Tanmateix, la comunitat científica admet que es poden presentar a curt termini en casos isolats. En general, els símptomes que es manifesten són lleus i desapareixen per si mateixos, sense seguir cap tractament.

S’han associat al glutamat trastorns com ara:

  • Mals de cap
  • Migranyes
  • Cansament
  • Feblesa
  • Sensació d’opressió a la cara i envermelliment
  • Entumiment facial i sensació de pessigolleig
  • Acceleració del puls cardíac
  • Nàusees
  • Transpiració anòmala
  • Dolor i opressió al pit

S’ha associat també amb malalties com ara l’Alzheimer, la depressió, l’esclerosi múltiple i l’autisme.

Per acabar, s’ha debatut sobre reaccions al·lèrgiques que es manifesten després d’ingerir glutamat monosòdic, però aquesta ingesta sempre acompanyava aliments que, al seu torn, podien ser al·lergògens.

En cas de dubte sobre els seus efectes, la mesura més segura és evitar de consumir aliments que en contenen.

Bibliografia

https://portalcomunicacion.uah.es/diario-digital/actualidad/ediglutamato-monosodico-por-que-debemos-limitar-su-consumo.html/#:~:text=%2DS%C3%AD%2C%20la%20OMS%2C%20la,sin%20embargo%2C%20es%20obligatorio%20declararlo.
https://tecnosolucionescr.net/blog/228-el-glutamato-monosodito-preservante-presente-en-todos-los-alimentos-procesados
https://www.mayoclinic.org/es/healthy-lifestyle/nutrition-and-healthy-eating/expert-answers/monosodium-glutamate/faq-20058196

file:///C:/Users/eduar/Downloads/Dialnet-GlutamatoMonosodicoLaTrampaDeLosAlimentosSabrosos-6250647.pdf