Mes: gener de 2024

La neurologia és una branca de la medicina que especialitza en l’estudi del sistema nerviós, ja sigui en el seu desenvolupament normal o en la presència de patologies. Aquest sistema està format pel cervell, la medul·la espinal i els nervis, i té un paper constant en el funcionament del cos humà. En aquest article, t’expliquem detalladament què estudia aquesta especialitat mèdica, les trastornes més freqüents i com ha avançat aquest camp en els últims anys.

Neurologia: què és?

A diferència d’altres especialitats mèdiques, la neurologia és un dels camps d’estudi que més ha avançat en els últims anys. Es tracta d’una branca clínica amb un enfocament integral, que inclou no només l’assistència mèdica als pacients amb patologies neurològiques, sinó també la docència i la investigació clínica i bàsica del sistema nerviós.

Com hem assenyalat, aquesta branca inclou el cervell, la medul·la espinal i els nervis perifèrics, ja sigui que hi hagi una patologia o es trobin en el seu estat normal. Per la seva complexitat, aquesta especialitat està en constant expansió, ja que la funció cerebral, així com les malalties del sistema nerviós, encara són grans desconeguts per al coneixement humà.

Així doncs, la neurologia no només busca desenvolupar tractaments o prevenir trastorns neurològics, sinó que també investiga per alleujar els seus efectes i millorar la qualitat de vida dels pacients.

Funcions del neuròleg

Els neuròlegs són aquells metges que s’han especialitzat en totes les patologies que afecten el sistema nerviós central i el sistema neuromuscular. Això implica obtenir el grau inicial en Medicina i Cirurgia, i després realitzar l’especialització concreta en neurologia.

Les funcions que exerceixen giren entorn de la identificació, diagnòstic, tractament i seguiment de trastorns del sistema nerviós. Algunes de les principals són les següents:

• Avaluació clínica. Es recopila informació sobre els símptomes, els antecedents i els factors de risc, amb proves neurològiques que avaluen la funció cerebral, nerviosa i muscular.
• Interpretació de proves i diagnòstic. Realització de resonàncies magnètiques (RM), tomografies computaritzades (TC), electroencefalografies (EEG) i anàlisis de líquid cefalorraquidi.
• Disseny de tractament personalitzat. Medicaments i teràpies per controlar els símptomes i millorar la qualitat de vida. En les malalties cròniques com l’esclerosi múltiple o l’epilèpsia, farà seguiments per ajustar els tractaments segons sigui necessari.
• Orientació al pacient. Informació detallada sobre les condicions neurològiques, els tractaments disponibles i les estratègies de control.
• Investigació. Mantenir-se actualitzat sobre els avanços científics i mèdics en el camp de la neurologia i participar en investigacions clíniques per al desenvolupament de nous tractaments i teràpies.

Trastorns neurològics comuns

Esclerosi múltiple

L’esclerosi múltiple és una malaltia autoimmunitària que sovint es diagnostica abans dels 40 anys i sobretot en dones. El sistema immune ataca el sistema nerviós i interfereix en l’enviament de missatges de les neurones. Els símptomes solen ser fatiga, debilitat muscular, problemes cognitius o alteracions de la sensibilitat. Quan les afectades són les neurones motores que controlen el moviment voluntari, es tracta d’esclerosi lateral amiotròfica. A més de la debilitat, es acompanya de dificultat per caminar, parlar, deglutir i respirar.

Parkinson

Trastorn degeneratiu que afecta el moviment i que sol aparèixer a partir dels 60 anys. Els símptomes són rigidesa muscular, tremolors i problemes per parlar que empitjoren amb els anys.

Epilèpsia

Trastorn del sistema nerviós central caracteritzat per convulsions, que poden consistir en espasmes o tremolors violents i fins i tot causar pèrdua de consciència.

Alzheimer i demència

L’Alzheimer és el tipus més comú de demència. És degenerativa i afecta el comportament, la memòria, la percepció, les emocions i el pensament.

Ictus, embòlia o infart cerebral

Accident vascular cerebral que es produeix quan la circulació de sang al cervell es interromp per una vena sanguínia que s’ha trencat o està bloquejada. Al no rebre oxigen, les cèl·lules moren i poden quedar seqüeles greus.

Quan consultar un neuròleg?

Aquelles persones amb antecedents familiars d’afeccions neurològiques o que hagin patit una lesió greu al cap, haurien de considerar la possibilitat de consultar un neuròleg per avaluar la salut del sistema nerviós.

Pel que fa a la sintomatologia, també es recomana la visita a aquest especialista quan es presenta una cefalea intensa i sobtada o quan apareixen problemes de memòria. No obstant això, si es detecten símptomes com una pèrdua de força, visió i equilibri, alteracions del llenguatge o tremolors, és possible que es tracti d’un quadre d’ictus, per la qual cosa es deuria acudir directament a urgències per evitar una discapacitat potencial o fins i tot la mort.

Avenços en neurologia

L’estudi del cervell humà és una constant en la medicina. Gràcies als avenços, s’han desenvolupat tècniques com l’optogenètica, que permet manipular grups particulars de neurones per conèixer la seva funció exacta. També hi ha hagut progressos en la imatge funcional i la microscòpia, combinats amb la revolució genòmica.

Altres avenços destacats en neurologia han estat els assaigs clínics aleatoritzats, que han permès avaluar nous tractaments en totes les especialitats dins d’aquest camp. La subespecialització també ha millorat, per incrementar els coneixements i l’experiència en malalties cròniques com l’epilèpsia o l’esclerosi.

Una altra novetat han estat les imatges vasculars avançades, com la resonància magnètica nuclear (RMN) i les proves d’imatge neurovascular amb catèters endovasculars al cervell. Aquestes darreres no només són diagnòstiques, sinó també de tractament.

Bibliografia

https://www.fem.es/es/tipos-enfermedades-neurologicas-mas-frecuentes/

https://hospitalcruzrojacordoba.es/consejos-de-salud/cuando-acudir-a-un-neurologo-enfermedades-tratamiento/#:~:text=Un%20neur%C3%B3logo%20es%20el%20especialista,central%2C%20perif%C3%A9rico%20y%20aut%C3%B3nomo).

La neurocirurgia és una branca especialitzada de la medicina, que se centra en l’estudi, el diagnòstic i el tractament d’aquells trastorns relatius al sistema nerviós central i perifèric. En alguns casos, pot arribar a ser quirúrgic. Durant els últims anys, s’han produït notables avanços gràcies al desenvolupament continu i als treballs de recerca. Per això, volem explicar-te en què consisteix aquest camp, quina és la simptomatologia d’aquestes patologies i quan hem d’acudir a l’especialista. 

Què és la neurocirurgia?

Comencem per definir amb major precisió què és la neurocirurgia. Es tracta d’una especialitat mèdica l’eix de treball de la qual és l’estudi, la prevenció, el diagnòstic i el tractament de les diferents patologies que comprèn i que són aquelles relatives al sistema nerviós i les cobertes d’aquest. 

És una de les especialitats més complexes que hi ha, atès que el sistema nerviós afecta directament a diferents funcions de l’organisme. Aquest sistema abasta el cervell, la medul·la espinal i els nervis perifèrics; tots ells intervenen en el funcionament general del nostre cos. 

Si bé els seus límits d’actuació són clars, els professionals de la neurocirurgia treballen conjuntament tant en recerca com en els quiròfans amb altres especialitats. Per exemple, l’anestesiologia, l’oncologia, la neurologia, la psiquiatria o la traumatologia, entre moltes altres. 

Quant al treball que abasta la neurocirurgia, com el seu nom indica, l’epicentre són les intervencions quirúrgiques. No obstant això, aquestes aborden tot tipus d’afeccions, com a tumors cerebrals, lesions de medul·la espinal, etc. 

Quan consultar a un neurocirujano

Atès que es tracta d’un especialista, per a acudir a la seva consulta, el procediment habitual és visitar primer al metge de capçalera perquè faci un estudi inicial. El nostre cos sempre envia senyals quan alguna cosa va malament, i aquestes són els símptomes que vam mostrar. En funció de quins siguin aquests, i a través de diverses proves, es podrà determinar quina és la patologia subjacent. 

A grans trets, quan es presenta malestar en determinades zones, com el crani, el coll o l’esquena, podria existir una malaltia neurològica, però és necessari que els símptomes siguin presents durant un cert temps i amb una determinada intensitat. Altres escenaris són la feblesa en les extremitats o l’endormiscament continu en algunes parts del cos. 

Al costat d’aquesta simptomatologia, que pot presentar-se de manera sobtada, sí que es recomana la visita al neurocirujano quan se sofreix un accident o una caiguda que implica un cop fort al cap, en el coll o a l’esquena. 

Símptomes que indiquen la necessitat d’una consulta

Els neurocirujanos són especialistes en patologies de la columna, com per exemple l’estenosi o les hèrnies discals en qualsevol zona de la columna, i els tumors de la medul·la espinal. No obstant això, els símptomes que s’experimentin poden no semblar tenir relació amb problemes del sistema nerviós i perifèric, com podrien ser els problemes per a recordar una paraula habitual o el nom d’algun objecte quotidià. 

En general, els símptomes que ens indiquen la importància d’acudir a l’especialista en neurocirurgia és el dolor crònic o sobtat al cap, i que a més del crani o el cervell, també abasta la zona del coll i fins i tot la columna vertebral, ja sigui la part cervical com la lumbar. 

La feblesa en les extremitats també s’ha de valorar en una consulta de neurocirurgia. No es tracta únicament d’una sensació de fatiga, sinó de la incapacitat de carregar amb el propi pes del cos.  La raó podria estar en algun nervi danyat. 

La incapacitat per a articular paraules també és part d’aquesta especialització mèdica. En alguns casos, aquesta o la pèrdua de visió es deu a la pressió dels nervis o a zones d’irritació en el cervell que afecten el funcionament normal. 

Quant als tractaments, encara que parlem de neurocirurgia, no sempre s’opta en primera instància per una intervenció. Però serà el personal especialitzat el que faci la valoració i el posterior diagnòstic i tractament. 

Avanços en neurocirurgia

Com dèiem en la introducció, la neurocirurgia s’ha vist beneficiada en els últims anys pels diversos avanços tecnològics. Aquests no sols faciliten els diagnòstics amb tècniques menys invasives, sinó que a més es faciliten les intervencions. Els avanços més destacats s’han donat en les següents àrees:

– Neuronavegación. Consisteix a realitzar una intervenció molt petita per a poder accedir a l’interior del cos i observar el funcionament de l’organisme amb una cambra diminuta. Els avantatges de la neuronavegación són que resulten molt poc invasives, que permeten una visió molt clara i la localització i grandària específics de la zona o element a tractar. També s’accelera la recuperació, es redueix el sagnat i augmenta la precisió en la intervenció.

– Microscopis avançats. S’utilitzen per a àrees més profundes i de menor accés, però ofereixen imatges de gran grandària, amb visió nítida per la seva il·luminació i d’alta qualitat.

– Monitoratge neurofisiològic intraoperatori. Es tracta d’un sistema que analitza la funció nerviosa durant les intervencions. El seu objectiu és reduir o evitar les lesions en procediments en els quals el pacient sol estar despert.

Bibliografia

https://www.topdoctors.es/articulos-medicos/cuando-deberia-acudir-a-un-neurocirujano

Què és la disbiosi

La disbiosi és un trastorn causat per un desequilibri entre els organismes que viuen a l’intestí. Anomenem microbiota el conjunt d’aquests organismes, que són bacteris (sobretot), fongs i protozous. És essencial que hi hagi un bon equilibri en aquest conjunt d’organismes (també conegut com a flora intestinal), perquè en depèn el benestar intestinal, i també el funcionament correcte del sistema immunitari.

Quan la microbiota s’altera, es manifesten diferents símptomes sistèmics i digestius que descriurem tot seguit.

Causes de la disbiosi

Quan es multiplica el nombre de microorganismes nocius, pot passar que aquest microorganismes patògens arribin a prevaler o dominar sobre els més beneficiosos i això tingui un efecte multiplicador; és a dir, com que els organismes beneficiosos disminueixen, es tornen cada vegada més ineficaços per combatre la proliferació d’organismes nocius.

Segons es pensa hi ha factors que podrien influir en un estat de disbiosi, com ara:

• La presa d’antibiòtics, que causen un desequilibri important en la microbiota; això inclouria el consum d’aliments que provenen d’animals tractats amb antibiòtics.
• Abús d’alcohol.
• Seguir una dieta poc saludable.
• Com a efecte secundari d’una malaltia, per exemple, en el cas de la quimioteràpia després d’un càncer.
• Un estat d’estrès elevat.

Classes de disbiosi

Trobem més d’una classe de disbiosi. N’hi ha que tenim un excés de bacteris nocius al sistema digestiu, i també passa que, de vegades, no hi tenim bacteris beneficiosos. Així doncs, al marge d’un desequilibri en la microbiota, pot donar-se una manca de diversitat en els organismes que la componen.

Quins símptomes produeix

Entre els símptomes de la disbiosi trobem:

• Nàusees.
• Dificultats en la digestió.
• Gasos.
• Inflor o distensió abdominal.
• Alè fètid (halitosi).
• Diarrea o bé restrenyiment.
• Moc a la femta.
• Dolor abdominal.
• Cansament.
• Mal de cap.
• Pell irritada.
• Problemes de son.

Com es diagnostica

Atesa la gran diversitat de la microbiota d’una persona a una altra, no hi ha una manera prou definida de diagnosticar la disbiosi. Com a norma general, l’especialista demana les proves següents:

• Una anàlisi de la femta a càrrec d’un laboratori especialitzat.
• Una prova per mesurar el nivell d’hidrogen en l’alè del pacient. Un resultat anòmal podria revelar un desequilibri entre els bacteris.
• Una anàlisi d’orina, que podria indicar la presència d’àcids produïts per alguns bacteris.

És essencial que l’especialista conegui a fons l’historial del pacient, perquè l’ús prolongat d’antibiòtics o trastorns com ara la síndrome de l’intestí irritable, per posar-ne dos exemples, sovint s’associen amb la disbiosi.

Problemes derivats de la disbiosi intestinal

Es pensa que la disbiosi té un paper rellevant en diversos problemes de salut, però encara no se sap amb pou certesa. La teoria, tal com s’exposava més amunt, és que el desequilibri en els bacteris intestinals pot afectar el sistema immunitari i el revestiment de l’intestí (augment de la permeabilitat intestinal).

Se suposa, però, que no únicament afecta l’intestí pròpiament dit, sinó que s’associa a força problemes com ara:

• Malaltia inflamatòria intestinal.
• Síndrome de l’intestí irritable.
• Obesitat.
• Síndrome metabòlica.
• Diabetis de tipus 2.
• Espondilitis anquilosant.
• Dermatitis (èczema) atòpica.
• Artritis reumatoide.

La disbiosi també es relaciona amb el fet d’engreixar-se. Hi ha estudis que han trobat vincles entre certa classe de microorganismes intestinals i el guany de pes.

Com podem restaurar l’equilibri

En teoria, la disbiosi es pot guarir recuperant una dieta equilibrada i modificant l’estil de vida.

Què vol dir una dieta equilibrada? Significa menjar proteïnes de bona qualitat, que provenen de la carn i el peix, augmentar la ingesta de fibra i suprimir o limitar, tant com es pugui, el consum de sucre, greixos saturats i la farina refinada. Pel que fa a l’estil de vida, cal fer exercici de manera moderada i tractar l’estrès amb les tècniques especialitzades que tenim a disposició.

Els estudis sobre la disbiosi i la salut encara estan en fases preliminars, tot i que avancen de pressa, orientats en:

• La ingesta de prebiòtics.
• Els probiòtics. Quan la causa de la disbiosi és un nombre reduït de bacteris beneficiosos a l’intestí, hi ha estudis que demostren que els probiòtics poden ajudar a pal·liar el problema.
• Trasplantaments de microbiota fecal.

En conclusió, la recerca d’aquesta àrea clínica està en una fase primerenca, amb la qual cosa no disposem d’informació concloent dels efectes de la disbiosi per a la salut. Tanmateix, els avenços obtinguts són més que prometedors.

Bibliografia:

La nefrologia és una branca de la medicina que es centra en l’estudi i tractament de les malalties relacionades amb els ronyons. Les patologies associades a aquests estan augmentant tant a nivell nacional com mundial, i sovint estan relacionades amb altres com la diabetis i l’hipertensió arterial. En aquest article, veurem en què consisteix aquesta especialitat mèdica i quines són les malalties renals més freqüents.

Nefrologia: Què és?

La nefrologia és una especialitat mèdica, el camp d’actuació de la qual és la prevenció, el diagnòstic i el tractament de les patologies associades als ronyons i les funcions que aquests exerceixen. Aquests òrgans tenen com a funció principal filtrar la sang per eliminar totes les toxines i els residus que conté. A més, s’encarreguen de mantenir un equilibri entre els líquids i la quantitat d’electròlits que hi ha en l’organisme.

Al nostre país, la malaltia renal crònica, o ERC, és una de les principals causes de mortalitat. Segons les dades de la Societat Espanyola de Nefrologia, el 15% de la ciutadania ja està afectat per aquesta malaltia, amb un creixement del 30% en els últims deu anys. Aquest augment també s’ha produït en altres països del món. Si aquesta tendència continua, es preveu que per a l’any 2040 passi d’estar entre les deu primeres causes de mortalitat a situar-se entre les cinc primeres.

Funcions del nefròleg

El metge especialista en aquesta matèria és el nefròleg, però sovint es confon el seu paper amb el de l’uròleg. Aquest últim professional està especialitzat en l’aparell urinari i retroperitoneu en ambdós sexes, així com en les malalties relatives a l’aparell genital masculí. En canvi, la nefrologia abasta una regió anatòmica més gran.

Dins de les patologies que tracta aquest especialista destaquen:

• Infeccions d’orina. Hematúria, que és sang en l’orina, o proteinúria, o presència de proteïnes.
• Nefritis o inflamació del ronyó o càlculs.
• HTA i dany vascular.
• Malalties de diversa índole que afecten els ronyons.
• Alteracions de la funció renal alterada.
• Insuficiència renal crònica.
• Tractaments de diàlisi i altres de depuració de sang.

Quan consultar un nefròleg?

La visita al nefròleg vindrà indicada pel metge d’atenció primària. Aquesta persona serà l’encarregada d’identificar els problemes que es pateixen en la funció renal o aquelles patologies que estan afectant els ronyons i el seu funcionament. Un cop es detectin, es derivarà el pacient a l’especialitat de nefrologia, on es revisarà la simptomatologia, es realitzarà el diagnòstic concret i es marcaran les pautes per al tractament pertinent.

Diagnòstic i tractament en nefrologia

Per poder procedir amb un diagnòstic, l’especialista realitzarà diferents proves. Per exemple, una exploració física inicial; anàlisis de sang per valorar els nivells de creatinina, urea, sucre, colesterol i electròlits, així com la filtració dels ronyons; anàlisis d’orina, per mesurar l’albumina, que és la proteïna; tomografies o ressonàncies magnètiques dels ronyons, o biòpsies, per estudiar possibles anomalies.

La combinació de proves permet identificar una possible fallada renal i el grau d’aquesta i els nivells de filtració, que són imprescindibles per a l’eliminació correcta de residus i líquid. Amb aquests resultats, es marcarà el tractament adequat per a cada persona en particular.

Malalties renals comunes

Les malalties renals o nefropaties són aquelles condicions que afecten l’estructura i el funcionament dels ronyons, concretament les nefrones. La seva funció és filtrar la sang, de manera que quan es veuen alterades, apareixen diferents patologies. Aquelles persones que pateixen diabetis, hipertensió arterial o antecedents familiars de problemes renals tenen major predisposició a patir malalties dels ronyons. Les més habituals són les següents:

• Malaltia o insuficiència renal crònica, que és la pèrdua de filtració glomerular. És degenerativa i irreversible i afecta ja més del 20% de les persones majors de 60 anys. Les causes solen ser l’hipertensió i la diabetis, però també trastorns autoimmunitaris.
• Càncer de ronyó. En la seva etapa inicial no dóna símptomes, però a mesura que avança la neoplàsia maligna, pot haver-hi sang a l’orina, dolor constant en un costat, febre, fatiga i pèrdua d’apetit.
• Càlculs renals o pedres al ronyó. Es tracta de masses formades per sals i minerals, que en grans concentracions, es cristal·litzen i s’acumulen al tracte urinari. Poden arribar a mesurar 2 cm. Si són petits, s’expulsen per l’orina, però si són més grans es necessiten fàrmacs o una intervenció quirúrgica.
• Glomerulonefritis. Afecta els glomèruls, que són vasos sanguinis dins dels ronyons. Produeix sang i escuma a l’orina, així com inflor en el cos. Sol requerir diàlisi i trasplantament.

Símptomes de problemes renals

La simptomatologia dels problemes renals variarà en funció de la patologia que es pateixi. En general, sol haver-hi sang a l’orina, canvis en la seva freqüència i aparença, inflor en les extremitats, dolor lumbar, fatiga i pressió arterial elevada, entre d’altres.

Davant de qualsevol anomalia, cal dirigir-se al metge de capçalera perquè faci una avaluació i derivi als especialistes en nefrologia.

Bibliografia

https://www.riojasalud.es/servicios/nefrologia/articulos/que-es-la-nefrologi

El herpes zòster o cíngara és una erupció cutània dolorosa que està causada pel virus de la varicel·la. Es caracteritza per la seva capacitat per reactivar-se en múltiples ocasions un cop el virus ja està present en l’organisme. En aquest article, et contem totes les característiques d’aquesta afecció i com es tracta.

Què és la cíngara o herpes zòster?

La cíngara o herpes zòster és una erupció que apareix a la pell i que causa dolor, i es produeix per la reactivació del virus de la varicel·la en el cos. Un cop es pateix aquesta malaltia, el virus es queda per sempre en el cos.

Tot i que pot romandre anys sense tornar a donar símptomes, quan el sistema immunològic està feble, ja sigui per èpoques d’estrès, patologies mèdiques o per l’envelliment natural, es reactiva i torna a presentar la seva molesta sintomatologia.

Quin és el perill de la cíngara?

La cíngara no presenta cap perill en la seva aparició inicial, més enllà del dolor causat per les berrugues o perquè aquest es manté a llarg termini un cop ha remès la erupció (neuralgia postherpètica).

Les complicacions poden aparèixer quan les úlceres estan situades al front i a la zona propera a l’ull. En aquests casos, hi ha un risc que es pugui infectar el nervi que condueix a l’ull. Aquesta infecció es diu herpes zòster oftàlmic i pot arribar a afectar la visió. L’herpes zòster auditiu o síndrome de Ramsay Hunt funciona de manera similar, però a l’orella. Pot causar berrugues al conducte auditiu, paràlisi parcial del rostre, xiulets, pèrdua de l’audició i vertigen.

És contagiosa la cíngara?

El herpes zòster o cíngara no és contagiosa, ja que el que es contagia és el virus de la varicel·la. Aquest sí que es pot contraure si es té contacte directe amb el líquid de les berrugues de la cíngara. No obstant això, aquesta situació és anòmala i, per tant, el risc és molt baix. A més, passats uns dies, les berrugues creen una crosta, la qual cosa dificulta encara més la contagi.

Símptomes de l’herpes zòster

Abans que es presenti l’erupció, apareix picor o prurit en la zona afectada. Sol presentar-se en un sol costat de la cara o del cos, i en alguns casos pot haver-hi febre. Transcorreguts uns dies, apareix l’erupció, que es pot veure acompanyada de mal de cap, escalofríos i molèsties estomacals. Després d’una setmana, les berrugues creen una crosta i acaben desapareixent entre dues i quatre setmanes després.

Tractament de l’herpes zòster

Com que es tracta d’un virus, no hi ha cap tractament que sigui eficaç per guarir la cíngara. L’únic que es pot recetar per frenar l’expansió de les berrugues són els medicaments antivirals. Aquests es poden prendre per via oral, la seva eficàcia augmenta si s’utilitzen en els tres primers dies des de l’aparició de l’erupció, o bé consistir en una loció que s’aplica sobre la zona afectada. Per a les molèsties, es poden recetar analgèsics.

En l’actualitat, existeixen dues vacunes per a l’herpes zòster. La primera és recombinant nova, amb petits fragments del virus, i la segona, una més antiga amb virus viu debilitat. Aquesta última només està disponible en alguns països. La recombinant sol utilitzar-se en persones saludables de més de 50 anys, hagin patit o no la varicel·la. Consisteix en dues dosis per via intramuscular amb una separació d’entre dos i sis mesos.

Quant de temps dura la malaltia de la cíngara?

L’herpes zòster o cíngara sol desaparèixer al voltant d’un mes després dels primers símptomes. Com hem dit, després del picor inicial, apareixen en uns dies les primeres berrugues, que després començaran a assecar-se entre set i deu dies després. Amb la crosta formada, van desapareixent al cap de dues setmanes. No obstant això, la seva aparició pot tornar a tenir lloc, ja que el virus de la varicel·la no marxa del cos.

On pot sortir la cíngara?

La cíngara apareix en forma de ratlles, amb berrugues plenes de líquid i envoltades per una zona vermella. Solen aparèixer en un costat de la cara o del tronc, com ara al pit. No obstant això, també hi ha casos de persones amb berrugues en altres parts del cos.

Qui és més susceptible de contraure la cíngara?

La cíngara apareix amb més freqüència en persones majors de 50 anys, degut a que el sistema immunològic s’afebleix. També en aquelles en les quals aquest sistema està debilitat per altres patologies, com ara el VIH; persones amb càncer; aquelles que prenen medicaments com corticoides o que s’han sotmès a un trasplantament d’òrgans.

Com prevenir l’herpes zòster

L’única forma de prevenir l’herpes zòster o cíngara és a través de la vacuna per a la varicel·la o evitant el contacte directe amb aquelles persones que la estan patint. També s’ha de limitar el contacte amb qui té activa la cíngara, tot i que com indiquem, el risc de contagi pel líquid de les berrugues és mínim. Per a qui ja té el virus de la varicel·la en el cos, es recomana reforçar el sistema immunològic sempre que sigui possible per evitar l’aparició de la cíngara.

Bibliografia

https://www.cdc.gov/shingles/about/symptoms-sp.html#:~:text=La%20culebrilla%20(herpes%20z%C3%B3ster)%20es,en%202%20a%204%20semanas.

https://medlineplus.gov/spanish/shingles.html

https://www.msdmanuals.com/es-es/hogar/infecciones/infecciones-por-el-virus-del-herpes/herpes-z%C3%B3ster-culebrilla