Mes: febrer de 2024

La urologia és una branca de la medicina que se centra en l’estudi i tractament de les malalties del sistema urinari, que afecten tant homes com a dones, i en els trastorns del sistema reproductor masculí. Per tant, i com veurem en aquest article, el seu àmbit d’actuació és molt ampli, amb múltiples proves i patologies. 

Què és el que tracta la urologia?

La urologia és una especialitat mèdic quirúrgica que s’encarrega de la prevenció, el diagnòstic i el tractament de totes aquelles malalties que estiguin relacionades amb els ronyons, l’aparell urinari i retro-peritoneu en homes i en dones. Però a més, abasta totes les malalties de l’aparell genital masculí, ja que del femení, s’encarrega la ginecologia, que és una especialitat específica per a dones. 

Pel que fa a per a què serveix l’uròleg, es tracta del metge especialista en les malalties esmentades. Com succeeix amb altres branques d’especialitats mèdiques, en general és el metge de capçalera el que deriva al pacient a aquest especialista després d’un examen inicial. 

Quan els tractaments comuns no són eficaços o es presenta una simptomatologia complexa i que afecten el sistema urinari o a l’aparell reproductor masculí, és l’uròleg el que ha de realitzar les proves pertinents per a un diagnòstic complet. 

Quin tipus de malalties veu l’uròleg?

Encara que hi ha més, les malalties més comunes de les que s’encarrega la urologia són les següents:

– Infeccions del tracte urinari (*ITU). Inclou la cistitis, que és la infecció de la bufeta, la inflamació d’aquesta i la uretritis o infecció de la uretra. Totes elles són més comunes en les dones, però també poden afectar els homes. La simptomatologia és ardor o dolor en orinar, necessitat urgent d’orinar, micció freqüent i en petites quantitats i presència d’orina en la sang en els casos més greus. 

– Càlculs renals. També coneguts com a pedres en el ronyó, són dipòsits durs que s’acumulen en els ronyons i que estan formats per sals i minerals. Poden causar un dolor intens en la part baixa de l’esquena o en el costat, així com sang en l’orina i dificultat per a orinar.

– Càncer urològic. Una altra funció que respon a per a què és l’uròleg és el diagnòstic i tractament de tots els tipus de càncer relatius al sistema urinari en tots dos sexes i al reproductor masculí. Per exemple, càncer de ronyó, càncer de bufeta, càncer de pròstata, càncer de testicle i càncer de penis.

– Trastorns de la pròstata. Aquí s’inclouen condicions com la hiperplàsia prostàtica benigna (*HPB), una malaltia comuna en homes majors que causa engrandiment de la pròstata i símptomes urinaris, així com el càncer de pròstata, que és un dels càncers més comuns en homes. De fet, es recomana que aquests acudeixin amb freqüència per a fer un diagnòstic precoç d’aquest. 

– Disfunció erèctil. L’uròleg també tracta els problemes d’erecció que poden estar relacionats amb causes físiques, psicològiques o una combinació d’ambdues. 

– Infertilitat masculina. Poden ser causats per trastorns de la producció d’esperma, obstruccions en el tracte reproductiu, problemes hormonals o altres factors.

Què revisa un uròleg en un home?

L’uròleg s’encarrega de realitzar diferents proves i exàmens mèdics en homes per a detectar i tractar diverses condicions relacionades amb el seu sistema urinari i reproductor. Les àrees a revisar són:

– Pròstata. L’examen físic de la pròstata es realitza a través del recte, i se’l coneix com a examen rectal digital (*ERD). Permet detectar anomalies en la pròstata, com a engrandiment, nòduls o irregularitats. 

– Testicles. Es valoren anomalies de grandària, forma o textura i la presència de masses o nòduls. També es pot avaluar la presència de *varicocele, una dilatació de les venes en l’escrot que pot afectar la fertilitat.

– Penis i engonal. Es realitza una avaluació visual per a detectar anomalies en la seva forma, grandària o estructura, i per a buscar senyals de malalties de transmissió sexual (MTS), lesions o trastorns de la pell.

– Sistema urinari. Es realitzen preguntes de control i proves diagnòstiques, com a anàlisis d’orina i estudis urodinàmics.

Quines proves li fa l’uròleg a una dona?

Quant a quines proves li fa l’uròleg a una dona, aquestes són menors perquè en elles abasta només el sistema urinari. Per tant, el més comú és que es realitzi un qüestionari, un examen físic per a identificar molèsties en els ronyons o dolor pelvià, una anàlisi d’orina o estudis urodinàmics que avaluïn la funció de la bufeta i el tracte urinari inferior. 

Com es fa l’examen d’urologia?

L’examen en urologia comença amb la creació de la història clínica detallada, en la qual es recopilen dades sobre els símptomes, antecedents mèdics i hàbits de vida del pacient. En l‘exploració física, es fa una palpació dels genitals masculins, l’avaluació de la funció erèctil i la inspecció de la regió perineal en dones. 

Les proves complementàries són múltiples i el seu desenvolupament varia segons les seves característiques. Així, trobem anàlisi d’orina i urinocultius, ecografies, ressonàncies magnètiques o cistoscòpies, urografia intravenosa, *seminograma, etc. En uròleg s’encarregarà de sol·licitar les que consideri pertinents.

Els eosinòfils i els neutròfils són glòbuls blancs que intervenen en el funcionament del sistema immunològic. La seva funció és protegir el cos humà contra infeccions o alteracions que puguin desembocar en una malaltia. No obstant això, per diferents raons, els valors d’ambdós poden veure’s alterats. En aquest article, et contarem quins són els valors normals i què indica tenir els eosinòfils alts i els neutròfils baixos.

Què són els eosinòfils?

Els eosinòfils són un tipus de glòbul blanc, i entren dins de la classificació dels granulòcits, juntament amb els neutròfils i els basòfils. Intervenen directament en la resposta immunològica de l’organisme davant les infeccions. Es caracteritzen pels seus grànuls citoplasmàtics que es tenyeixen de vermell taronja amb tints àcids.

En paraules més tècniques, són cèl·lules polimorfonuclears amb les quals es forma la immunitat innata, i actuen davant bacteris, fongs, virus i tot tipus de paràsits. Són la primera línia de defensa del nostre cos i els primers en actuar quan els teixits perifèrics emeten alarmes, que són les que activen el sistema immunològic.

Però la seva funció no només es limita a la protecció i defensa d’infeccions parasitàries, també actuen com a reguladors de l’homeòstasi, compensant la manca d’activitat d’altres cèl·lules, com en les reaccions al·lèrgiques, en les quals modulen la inflamació. Altres funcions són la reparació dels teixits danyats.

Quin és el seu valor normal?

En condicions normals, el rang d’eosinòfils, que són un tipus de leucòcit, és d’aproximadament del 2,3% del total d’aquests i el 7% de les cèl·lules sanguínies. Dins de la totalitat de glòbuls blancs, solen situar-se entre el 0,5% i el 5% del total. En nombres absoluts, són entre 100-300 eosinòfils per microlitre de sang.

No obstant això, aquests valors poden variar lleugerament depenent de factors individuals com l’edat, el sexe, l’estat de salut general, la regió geogràfica i fins i tot el tipus de mostra. Els nivells fora d’aquest rang poden indicar la presència de trastorns o malalties subjacents que necessiten ser investigades més a fons.

Eosinòfils alts o eosinòfils baixos

En determinades circumstàncies, una anàlisi pot mostrar eosinòfils baixos o eosinòfils alts. A continuació veurem detalladament què indica cadascun d’aquests escenaris.

Què passa si els eosinòfils estan baixos?

Quan el nombre d’eosinòfils és inferior al normal, és a dir que les xifres es troben per sota dels 50 eosinòfils per microlitre de sang, es parla d’eosinopènia. Aquest resultat per si mateix no és un indicador que hi hagi una malaltia subjacent, sinó que s’han de posar en contrast amb d’altres dades, com per exemple els neutròfils. En algunes ocasions, es poden sol·licitar proves complementàries, ja que tot dependrà també de la sintomatologia que presenti el pacient.

D’existir una malaltia, solen estar relacionades amb la supressió del sistema immunològic. La raó pot trobar-se, no obstant això, en l’administració de determinats medicaments, les infeccions greus com el VIH, la leucèmia i altres malalties hematològiques. També pot ser un signe de reaccions adverses a medicaments, trastorns hormonals o deficiències nutricionals. Fins i tot l’estrès pot reduir els seus nivells a la sang.

La baixa presència d’eosinòfils a la sang pot afectar la capacitat del cos per combatre infeccions i respondre correctament davant dels processos inflamatoris.

Què significa que els eosinòfils estan alts?

Quan ens trobem amb un resultat d’un anàlisi que mostra eosinòfils alts, se li diu eosinofília. En aquest cas, les xifres estan per sobre del rang considerat com a adequat. Hi ha tres nivells diferents, que indiquen la gravetat de la situació: lleu (400-1500/µl), moderada (1500-5000/µl) o greu (>5000/µl).

Com succeeix en el cas anterior, un resultat d’eosinòfils alts no revela res per si mateix, sinó que de nou, es posa en relació amb els altres nivells de glòbuls blancs. De donar-se una condició mèdica, en aquests casos el més freqüent són les reaccions al·lèrgiques, les infeccions parasitàries, les malalties respiratòries com l’asma i els trastorns dermatològics. No obstant això, també poden estar associats amb trastorns inflamatoris, malalties autoimmunes, reaccions a medicaments o malalties del teixit connectiu.

És important realitzar una anàlisi completa per determinar la causa subjacent dels eosinòfils alts per poder oferir el tractament adequat. També podria ser necessari realitzar algunes proves addicionals, com anàlisis de sang específics, proves d’al·lèrgia o biòpsies de teixit.

Conclusió

Els eosinòfils són un component molt important del sistema immunològic i exerceixen un paper protagonista en la defensa del cos contra infeccions i malalties. Tant els nivells baixos com alts d’eosinòfils poden ser indicatius de trastorns subjacents que podrien requerir atenció mèdica. Si existís una sintomatologia concreta i una anàlisi revelés valors alterats, el personal mèdic marcaria les pautes pel diagnòstic i el tractament pertinent.

Bibliografia

https://biotech-spain.com/es/articles/eosin-filos-qu-significa-tener-valores-altos-o-bajos-/

https://www.msdmanuals.com/es/professional/hematolog%C3%ADa-y-oncolog%C3%ADa/trastornos-de-los-eosin%C3%B3filos/producci%C3%B3n-y-funci%C3%B3n-de-los-eosin%C3%B3filos

La endocrinologia és una branca de la medicina que es dedica a l’estudi de les glàndules endocrines i les hormones que produeixen, així com tots els trastorns que poden estar associats a aquestes. Però més enllà dels tractaments i diagnòstics, també han de dur a terme investigacions que facilitin i introdueixin innovacions en els dos anteriors. Avui coneixerem quines són exactament les seves funcions i per a què patologies estan indicats.

¿Què és la endocrinologia? ¿Què tracta?

La endocrinologia és la disciplina mèdica que es centra en l’estudi del sistema endocrí, el qual està format per les glàndules que produeixen i secretan hormones, i pels seus teixits. Aquest sistema allibera les hormones que després passen al torrent sanguini, i des d’aquí es transporten als diferents òrgans i teixits de l’organisme.

El sistema endocrí està format per:

– les glàndules suprarenals, que estan a la part superior dels ronyons.

– l’hipotàlem, per sobre del tronc cerebral.

– els ovaris i els testicles, als costats de l’úter i a l’escrot, respectivament.

– el pàncrees, que es troba a l’abdomen.

– les glàndules paratiroïdes i la tiroide, al coll.

– el tim, sota l’esternó.

– la pituïtària i la glàndula pineal, totes dues al cervell.

En el nostre organisme, el nombre d’hormones supera les 50, i cadascuna té les seves pròpies funcions. Donat que arriben a múltiples parts del cos, tenen una repercussió directa en diferents sistemes i processos. Per exemple, tenen la funció de regular el nostre metabolisme, la reproducció, el creixement, la percepció a través dels sentits i fins i tot el moviment, la respiració i l’estat d’ànim.

Aquesta diversitat de funcions es deu al fet que les hormones actuen com a missatgers químics per regular-les. El paper de l’endocrinòleg és diagnosticar i tractar els trastorns hormonals que poden sorgir quan hi ha desequilibris en la producció, secreció o acció d’aquestes substàncies.

Dins d’aquests desequilibris, s’inclouen una àmplia varietat de malalties. Algunes de les més comunes són els trastorns de la tiroide, com l’hipotiroïdisme o l’hipertiroidisme; la diabetis; els trastorns del creixement; les disfuncions de les glàndules suprarenals; els trastorns del cicle menstrual; la infertilitat i l’obesitat, entre altres. L’objectiu de la endocrinologia és restablir l’equilibri hormonal i millorar la qualitat de vida del pacient.

¿Quan anar a un endocrinòleg?

Cal acudir a l’endocrinòleg quan es presenten símptomes que suggereixin que pot haver-hi un desequilibri hormonal o una malaltia endocrina. No obstant això, per poder arribar a aquesta conclusió, primer cal realitzar diferents proves. L’habitual és que els pacients acudeixin primer al metge de capçalera per una simptomatologia, i després aquest derivarà a l’especialista en endocrinologia.

L’abast de símptomes és ampli, ja que el sistema endocrí abarca múltiples funcions. Les més freqüents solen ser canvis inexplicables en el pes corporal, fatiga crònica, canvis en l’apetit, set excessiva, micció freqüent, canvis en el cicle menstrual, infertilitat, problemes de creixement o desenvolupament i canvis en l’estat d’ànim, entre altres.

D’altra banda, si es tenen antecedents familiars d’afectacions endocrines, hi ha una probabilitat major que aquestes es heretin. Per tant, es recomana visitar al metge amb certa regularitat. D’aquesta manera, qualsevol problema que pugui haver-hi es detectarà amb major rapidesa i es podrà establir un tractament abans que la simptomatologia s’agreugi i repercuteixi negativament en la salut i en la vida del pacient.

¿Què et fa un endocrí en la primera cita?

En la primera cita amb un endocrinòleg, es recopilen totes les dades de les quals es disposi per crear la història clínica del pacient. El personal mèdic es farà càrrec de fer preguntes per obtenir informació detallada sobre els símptomes que s’hagin experimentat, l’historial mèdic prèviament, en el qual s’inclouen els antecedents familiars de malalties endocrines, i qualsevol medicació que s’estigui prenent actualment.

A més d’aquestes dades, es procedirà amb una exploració física completa i es proposarà la realització de diverses proves per poder donar amb el diagnòstic adequat, en funció de quines siguin les sospites.

¿Com es fa l’examen d’endocrinologia?

L’examen o les proves d’endocrinologia són múltiples i la elecció vindrà determinada pel metge, segons siguin els símptomes o l’historial general del pacient. La més senzilla i freqüent és l’anàlisi de sang, ja que pot ser suficient per detectar anomalies en els nivells hormonals.

També solen realitzar-se proves de funció tiroidea; ecografies del coll o d’altres zones del cos; resonàncies magnètiques, tomografies computaritzades i altres estudis d’imatge que permetin observar les glàndules endocrines i possibles anomalies; proves de tolerància al sucre, etc.

L’examen o les proves d’endocrinologia són múltiples i la elecció vindrà determinada pel metge, segons siguin els símptomes o l’historial general del pacient. La més senzilla i freqüent és l’anàlisi de sang, ja que pot ser suficient per detectar anomalies en els nivells hormonals.

També solen realitzar-se proves de funció tiroidea; ecografies del coll o d’altres zones del cos; resonàncies magnètiques, tomografies computaritzades i altres estudis d’imatge que permetin observar les glàndules endocrines i possibles anomalies; proves de tolerància al sucre, etc.

Totes aquestes proves són indolors i es poden realitzar sense grans complicacions. No obstant això, solen ser suficients perquè un endocrinòleg confirmi un diagnòstic i pugui dissenyar un pla de tractament personalitzat per a cada persona.

Què són les transaminases

Les transaminases són enzims. Un enzim és una proteïna que indueix un canvi concret en el metabolisme: per exemple, descompon els aliments consumits en els nutrients essencials perquè el cos els pugui assimilar. En realitat, els enzims són necessaris per a totes les funciones corporals.

Les transaminases es localitzen en òrgans com ara el fetge, el cor o els ronyons i tenen funcions clau en el cos. Les dues transaminases principals són l’alanina-aminotransferasa (ALT o GPT), que trobem sobretot en les cèl·lules del fetge (hepatòcits), i l’aspartat-aminotransferasa (AST o GOT), que es localitza al cor, als músculs, als ronyons, a l’intestí o al pàncreas, i també al fetge.

Els nivells normals d’aquests enzims són:

1. ALT (o GPT)
2. 10 a 40 UI/L per als homes
3. 7 a 35 UI/L per a les dones
4. AST (o GOT)
5. 8 a 40 UI/L per als homes
6. 6 a 34 UI/L per a les dones

Aquests valors poden variar lleugerament segons quin laboratori fa l’anàlisi.

Per què augmenten les transaminases

L’augment dels nivells de transaminases pot ser de dues classes, crònica i aguda.

Una elevació crònica es produeix per una lesió al fetge al llarg del temps (es pot tractar de mesos o d’anys), mentre que una d’aguda revelaria un problema puntual. Són normalment conseqüència de:

• Consum d’alcohol o d’altres drogues.
• Manca de reg al fetge.
• Anomalies cardíaques.

Hi ha moltes malalties i condicions que en poden causar una elevació:

• Les hepatitis cròniques (originades per virus).
• Les malalties autoimmunitàries (com ara la malaltia d’Addison, la celiaquia o l’hipotiroïdisme, entre d’altres).
• La malaltia de Wilson (excés de coure a l’organisme).
• L’hemocromatosi (excés de ferro).
• La cirrosi hepàtica.

Sovint, les persones obeses o amb sobrepès presenten sobreabundància de greix al fetge i tenen els nivells de transaminases elevats. Així doncs, corren més risc de patir diabetis de tipus 2, càncer i malalties cardiovasculars.

Tanmateix, els nivells alts de transaminases són gairebé sempre causats per problemes hepàtics. El metge deriva el pacient a un especialista en l’aparell digestiu i el fetge un cop n’identifica l’anomalia en els valors.

Quins símptomes es manifesten

Habitualment no produeix símptomes, però pot ocasionar:

• Fatiga o cansament.
• Dolor abdominal.
• Nàusees i/o vòmits.
• En casos avançats, una tonalitat grogosa de la pell i del blanc dels ulls (icterícia).

Com podem reduir el nivell de transaminases

Depèn de la causa. Si són conseqüència d’una malaltia, se’n restableixen els valors normals quan es tracta. Si, per contra, es deuen a un estil de vida poc saludable, caldrà modificar-lo per tornar als nivells estàndards.

És fonamental seguir una dieta equilibrada, en la qual:

• S’ingereixi poc greix.
• Se suprimeixin o limitin els aliments processats.
• Es procuri de menjar pocs fregits.
• Cal recordar la regla de «cinc al dia»: és a dir, cinc peces de fruita o racions de verdura diàries.

A més a més, és important

• Suprimir el consum d’alcohol.
• Limitar la ingesta de sucre i els aliments ensucrats.
• Fer exercici amb regularitat. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana de practicar-ne mitja hora diària cinc dies a la setmana, és a dir un total de dues hores i mitja setmanals.

Bibliografia

Els hematies, més coneguts com a glòbuls vermells, són cèl·lules que es troben en la nostra sang en grans quantitats. Són els encarregats de transportar oxigen cap als teixits del cos, per la qual cosa la seva funció és indispensable per a la vida. Per múltiples raons, els seus valors, així com els dels glòbuls blancs, també presents en la sang, poden veure’s alterats. En aquest article, t’expliquem què vol dir quan es tenen hemàtíes alts i hemàtíes baixos.

Què són els hematies?

Comencem per veure què són els hematies o eritròcits. Es tracta de cèl·lules de la sang i la seva funció és la de transportar oxigen des dels pulmons a tots els teixits de l’organisme. Al mateix temps, els glòbuls vermells es porten tot el diòxid de carboni, que després serà eliminat del cos, de nou, a través dels pulmons.

La sang es compon de glòbuls vermells en un 45%, menys del 1% són glòbuls blancs i plaquetes, i un 55% és plasma. El nom de glòbuls vermells es deu al fet que són d’aquest color, i que al seu torn és causa del ferro que contenen al seu interior. A la seva superfície, es troben unes proteïnes marcadores conegudes com a antígens, i que es classifiquen en A i B. Aquests són els que determinen el grup sanguini al qual es pertany. Però a més d’aquest valor, s’hi tenen en compte els anticossos presents en el plasma, i que són Anti-A i Anti-B. En funció de la presència o no d’uns i altres, aquests grups són A, B, AB i 0.

Es formen a la medul·la òssia i viuen 120 dies; els nous triguen 90 dies en formar-se. Dins de cada glòbul vermell hi ha centenars de milions de molècules d’hemoglobina, que és una proteïna que porta el ferro i que és, de fet, la nostra principal font de reserves d’aquest mineral.

Quin és el seu valor normal?

Els valors normals d’hemàtíes varien en funció del sexe, l’edat o l’etapa de la vida en què es trobi una persona. A més, les patologies també repercuteixen en el seu nombre, i fan que es puguin presentar hemàtíes alts o baixos, com veurem més endavant.

En xifres normals, el rang és de 3,5 a 6 milions per mm³ de sang. Els nadons es troben a l’extrem més alt; a mesura que creixen, el nombre va descendint i es situen entre 3,6 i 4,8 milions per mm³. En persones adultes, el nombre oscil·la entre 4,5 i 6 milions per als homes, i entre 4 i 5,4 en les dones, amb l’excepció de les embarassades o els dies de menstruació, en què els valors descendeixen.

Aquests valors es observen en una anàlisi de sang i no en l’orina. Quan es troben hemàtíes en orina, parlem d’hematúria o sang en aquella, i que té causes diferents, com lesions, infeccions o càncer.

Hematies alts o hematies baixos

Hi ha múltiples raons per les quals podem trobar hemàtíes baixos o alts. Tanmateix, atès que aquest valor no és concluent per si mateix, es posa en relació amb altres valors obtinguts en una anàlisi completa. A continuació, veurem detalladament quines podrien ser les causes en cada cas.

Què passa si els hematies estan baixos?

Quan ens trobem en una anàlisi amb els hematies baixos, el que succeeix és que la medul·la òssia està tenint problemes per a la seva producció en quantitats normals. La dificultat està en identificar la causa concreta. Per exemple, podria deure’s a un dèficit de vitamines, a falta de ferro en l’alimentació, hemorràgies freqüents, anèmia, inflamació crònica, càncer o malalties de la medul·la òssia.

L’anèmia sol ser l’escenari més habitual, que al seu torn és més freqüent en les dones. La sintomatologia és fatiga constant, debilitat i sensació de falta d’aire. És necessari que el personal mèdic interpreta correctament els resultats i que faci una valoració general per a trobar la causa subjacent.

Què significa que els hematies estan alts?

Tenir els hemàtíes alts; és a dir, per sobre dels valors que es consideren normals en una persona segons el seu sexe, edat i etapa de la vida, poden indicar que hi ha alguna malaltia en l’organisme. Tanmateix, les causes també poden deure’s als hàbits que es tinguin o a situacions puntuals. Les més comunes són les següents:

Tabaquisme. El tabac té la capacitat de reduir l’oxigen que tenim a la sang. Per compensar aquesta pèrdua, la medul·la òssia fabrica més glòbuls blancs, d’aquí que en una anàlisi els hemàtíes poden aparèixer més alts del normal.

Insuficiència respiratòria o malaltia pulmonar. Atès que els hemàtíes transporten l’oxigen a través dels pulmons, quan aquests presenten algun tipus de patologia, el seu nombre pot augmentar a causa de la manca d’oxigen.

Ús de fàrmacs o d’esteroides anabòlics. Alguns medicaments poden provocar hemàtíes alts. Entre ells, trobem els esteroides, que són una versió sintètica de la testosterona.

Altitud. Aquelles persones que resideixen en zones de muntanya a gran altitud o que practiquen esports amb regularitat en aquest entorn, també produeixen una major quantitat d’hemàtíes per compensar amb la manca d’oxigen a l’aire i la pressió atmosfèrica.

Malalties cardíaques. Les lesions en el sistema cardiovascular redueixen la quantitat d’oxigen, per la qual cosa l’organisme produeix un nombre major de glòbuls vermells.

Malalties renals. El fetge i els ronyons produeixen l’hormona eritropoietina, que regula la producció de glòbuls vermells. Qualsevol afecció en el sistema renal, repercuteix en el nombre de glòbuls vermells.

Bibliografia

https://okdiario.com/salud/hematies-cuales-valores-normales-2806321

https://www.tumedico.es/articulos/hematies-altos-todo-lo-que-debes-saber

Què és la ciàtica. El nervi ciàtic

Anomenem ciàtica el dolor experimentat en algun punt d’un dels nervis ciàtics, que són dos, un a cada costat del cos. Aquests nervis són els més llargs del cos humà i, també, els més gruixuts (gairebé com un dit). Neixen a la part baixa de la medul·la espinal, a la zona lumbar, passen per darrere dels malucs, travessen les cuixes i davallen per les cames fins a sota dels genolls. En aquest punt es divideixen en diverses branques que arriben fins als peus.

És estrany tenir ciàtica a tots dos nervis alhora (ciàtica bilateral) i, normalment, tan sols afecta un únic costat.

El dolor ciàtic (també ciatàlgia o ciàtica) es dona, en general, per una compressió del nervi en qualsevol punt de la seva longitud. El mal és punyent i intens i, de vegades, fa que les cames o els peus s’entumeixin o s’hi senti un pessigolleig. En certs casos, el pacient pot pensar que el dolor no es localitza en cap punt sinó en tota una regió.

Quins símptomes es manifesten

Bàsicament el dolor, tal com s’ha descrit abans. Per combatre’l, consulta el farmacèutic, que et recomanarà un analgèsic adequat, potser un antiinflamatori, Si el mal persisteix o tens:

• Un dolor intens a la part inferior de l’esquena, en una cuixa o bé en una cama, acompanyat d’entumiment o dèficit de força a la cama.
• Si és conseqüència de cap traumatisme (un cop) fort.
• Problemes per controlar la bufeta urinària o els intestins.

En tots aquests casos, ves al metge de seguida.

Què causa la ciàtica

No sempre és possible d’identificar la causa d’una ciàtica. En alguns casos pot ser conseqüència de:

• Una hèrnia discal.
• Els osteòfits, o creixements anòmals d’un os, que podrien pressionar el nervi.
• Una estretor patològica (estenosi, en termes mèdics) del conducte raquidi, és a dir de la columna vertebral, dins de la qual trobem la medul·la espinal.

Rares vegades, però, també la pot produir:

• Una lesió del nervi a causa de la diabetis (neuropatia diabètica).
• Un tumor vertebral.
• Una acumulació de pus (un abscés) o de sang (un hematoma) que pressioni el nervi.

Com es diagnostica

El mal característic sol ser la millor pista per als metges. Durant l’exploració del pacient, n’ha de mesurar els reflexos i la força, i els resultats refermaran la sospita diagnòstica.

Els metges poden demanar, de manera complementària, una ressonància magnètica i/o una PET (tomografia per emissió de positrons), que és una prova d’imatge per detectar possibles anomalies a la columna vertebral, una causa freqüent de la ciatàlgia.

També es poden fer electromiografies, per revelar si hi ha cap deficiència en la conducció nerviosa i identificar l’arrel del nervi afectat.

Quin tractament cal seguir

Ben sovint el dolor remet per si mateix.

• Estratègies per calmar el dolor

Fer repòs un o un parell de dies sol donar bons resultats, no més, perquè s’afebleixen els músculs del tronc i això empitjora el mal d’esquena. Molts pacients troben alleujament dormint de costat, amb un coixí entre les cames doblegades. Si el pacient dorm en posició de decúbit supí (és a dir, panxa enlaire), també hi pot ajudar col·locar-se un coixí a sota dels genolls que mantingui les cames flexionades.

Els fàrmacs analgèsics, sense recepta, com ara el paracetamol o l’ibuprofèn (antiinflamatori) poden contribuir a pal·liar el dolor. Si, tot i així, el dolor persisteix, els metges recorren a l’administració de corticoides, tant per via oral com injectats epiduralment (entre la mateixa columna vertebral i el recobriment de la medul·la espinal).

• Cirurgia

Si la causa de la ciàtica és una hèrnia discal, potser cal intervenir-hi quirúrgicament per extirpar la part del disc que és anòmala i, fins i tot, una part de la vèrtebra.

En general, s’obtenen resultats més ràpids amb la cirurgia que amb els tractaments no quirúrgics.

Prevenció de la ciàtica

No sempre és possible de prevenir-la, però sí que es pot reduir el risc de patir-ne amb una vida activa i una higiene postural correcta. En termes generals:

• L’exercici sempre és recomanable, sobretot si és aeròbic: per exemple nadar o caminar.
• Hem d’enfortir la musculatura de l’abdomen, les natges i l’esquena, perquè ajuda a estabilitzar la columna vertebral i alleuja la pressió sobre els discos entre les vèrtebres, quan convé.
• Cal mantenir-se en el pes ideal.
• Hem d’adoptar una postura correcta, tant si estem drets com asseguts o bé al llit.

Bibliografia