Mes: abril de 2024

Un avís previ

Abans d’entrar en matèria, cal advertir els usuaris potencials que els cremadors de greixos no són medicaments. Per tant, no se sotmeten als estrictes protocols de seguretat que avalen tots els fàrmacs. No tenen cap base científica ni segueixen cap control real. La indústria especialitzada en l’aprimament els ha creat i es venen sense recepta a les botigues d’herbolaris, a les parafarmàcies i, fins i tot, a les grans superfícies.

Es componen a base de diversos grups d’extractes de plantes i d’animals i es presenten en pastilles, sobres o xarops. Funcionen segons els efectes de cadascuna de les classes disponibles, però el cas és que no han passat assaigs clínics, per la qual cosa tant la seva seguretat com efectivitat són teòriques i no tenen contrastació científica. Uns quants experts opinen que en petites dosis tenen poca eficàcia, o bé no cap; en canvi, en dosis elevades, poden causar algun dels problemes que esmentem:

• toxicitat hepàtica;
• convulsions;
• taquicàrdies i neguit;
• insomni.

Finalment, hi ha cremadors de greixos —sobretot uns quants que es venen per internet i als gimnasos— sense una composició gaire clara que podrien contenir esteroides i altres anabolitzants, amb efectes secundaris greus en segons quins casos. Recomanem de cercar un proveïdor de confiança i defugir les ofertes “màgiques”, normalment enganyoses.

Els cremadors de greixos. Classes

N’hi ha dues classes preeminents: els termogènics i els lipotròpics. Els primers funcionen amb l’augment de la temperatura corporal, mentre que els segons potencien l’ús dels greixos com a principal font d’energia.

Els termogènics

Són substàncies amb la propietat d’elevar la temperatura del cos. En conseqüència, fan que el greix es converteixi en energia i, alhora, que disminueixi el teixit adipós (el greix corporal).

Els termogènics naturals que més es fan servir són:

• La cafeïna, amb dimetilxantina, que afavoreix la lipòlisi (un procés que mobilitza els lípids de reserva al teixit adipós).
• El te verd, amb polifenols, que són poderosos antioxidants (la qual cosa fa disminuir la inflamació) i acceleren el metabolisme i la combustió de greixos.
• La taronja amarga, que ajuda a inhibir la sensació de gana. Conté sinefrina, que regula el metabolisme dels greixos.
• El guaranà, que és una planta originària de l’Amazònia i s’empra com a ingredient habitual de les begudes energètiques. Conté cafeïna i tanins, que fan més ràpida la descomposició del teixit gras.
• Els gerds, que es consideren destructors de greixos pels efectes sobre les hormones reguladores del metabolisme.
• La caiena. El seu contingut en capsaïcina, que és la substància que la torna coent, fa augmentar la temperatura corporal.

Tal com hem explicat, els termogènics* acceleren el metabolisme, però també tenen l’efecte d’intensificar el ritme cardíac. No són, per tant, recomanables per a les persones amb cardiopaties (problemes del cor) o trastorns circulatoris. En aquests pacients poden originar taquicàrdies o arrítmies.

A més a més, no n’han de consumir els qui segueixen una dieta baixa en hidrats de carboni, perquè l’augment de la combustió de greixos exigeix reserves de glucogen (és a dir, d’hidrats). La davallada d’aquestes reserves pot causar problemes.

L-carnitina

Trobem l’L-carnitina (també levocarnitina o simplement carnitina) en la carn vermella i els lactis. El mateix cos en produeix, en petites quantitats.

Es tracta d’un aminoàcid que transporta els greixos a les cèl·lules, les quals, al seu torn, els converteixen en l’energia necessària per a fer les seves funcions.

Les dosis extra de l’L-carnitina (les que s’obtenen amb suplements) serveixen per accelerar la descomposició de greixos al cos en comptes de destruir-ne els hidrats, cosa que en fa disminuir els nivells. Redueix, igualment, la fatiga muscular i el temps de recuperació després d’un esforç.

Com que és una substància que produeix el mateix cos, la seva ingesta no té gaires efectes secundaris. No obstant això, s’han de tenir en compte certes precaucions abans de prendre’n:

• Els pacients amb epilèpsia poden experimentar un augment de les convulsions.
• Els cardiòpates o els pacients amb problemes nerviosos perifèrics (neuropaties perifèriques) ho han de consultar prèviament amb el metge.

D’una manera global, els efectes secundaris més habituals són (tot i que poc freqüents):

• mareigs;
• basques i vòmits;
• dolor abdominal;
• febre;
• sudoració excessiva (hiperhidrosi).

Conclusions: són efectius?

Hem vist les dues classes de destructors de greixos més habituals, però n’hi podríem afegir més. Es poden comprar a les farmàcies, parafarmàcies, a les botigues d’esports, a les grans superfícies…i, virtualment, a tot arreu.

No hem de cercar en els cremadors de greixos la solució per aprimar-nos —és a dir, per perdre teixit adipós. Es poden fer servir com a complements d’una dieta saludable amb una rutina d’exercici, però, per si mateixos, no tenen efectes destacables en les dosis aconsellades.

Resta fora de l’abast d’aquest article recomanar-ne una classe o una altra, més que més, perquè, si el que volem és aprimar-nos, val més seguir la dieta saludable de què hem parlat abans: en concret, reduir la ingesta de greixos, suprimir o minimitzar el consum de greixos animals i incorporar una bona dosi de fruita i verdures. Així mateix, caldria practicar exercici de manera regular (l’Organització Mundial de la Salut recomana un mínim de dues hores i mitja a la setmana d’exercici intens). En resum, cal adoptar uns hàbits de vida saludables.

En qualsevol cas, la recomanació més útil és parlar-ne amb un metge abans de començar un tractament que inclogui aquesta mena de suplements.

Bibliografia

https://ods.od.nih.gov/factsheets/Carnitine-DatosEnEspanol/

https://www.infosalus.com/estetica/noticia-peligro-quemagrasas-mejor-evitarlos-20170726084439.html

https://www.webmd.com/vitamins-and-supplements/what-are-fat-burner-supplements

(*): enllaços en anglès

El radiodiagnòstic és una manera de determinar o diagnosticar la malaltia d’un pacient mitjançant l’emissió de radiacions, la qual, al seu torn, ens permet de comprovar l’existència i l’abast del problema i obtenir-ne una imatge adequada.

N’hi ha de dues classes bàsiques: els raigs X i la ressonància magnètica nuclear (RMN).

Els raigs X

Es van descobrir el 1895 i tingueren una aplicació immediata: al cap d’un parell de mesos de la troballa ja es feien servir a Europa i als Estats Units, no únicament per obtenir imatges dels òrgans de gent viva, sinó per tractar certes malalties, com ara el càncer.

Són una mena de radiació electromagnètica, semblant a la de la llum o a la de les radiofreqüències. Tenen una energia alta perquè la longitud d’ona és curta, fet que els permet de travessar els teixits. Quan penetren en el cos, els teixits densos, com ara els ossos, bloquen els raigs més que els teixits tous (com són els pulmons).

Proves mèdiques amb raigs X

Les radiografies simples són molt útils per diagnosticar moltes malalties i problemes. Permeten de diagnosticar, normalment sense cap mena de dubte, la fissura o el trencament d’un os, o si en un pulmó hi ha cap massa indeterminada que demana una anàlisi per saber si es tracta de qualsevol tumor.

Tanmateix, per estudiar certes parts del cos cal tècniques especials. Per abordar un problema a les venes o a les arteries, per exemple, s’hi ha d’injectar un líquid opac als raigs X (contrast) per comprovar si hi ha cap constricció. Passa igual quan es vol explorar l’aparell digestiu: cal donar al pacient unes “farinetes” de contrast per observar l’esòfag, l’estómac o l’intestí prim. Si, en canvi, volem explorar el còlon o l’intestí gros, cal injectar el contrast per l’anus, talment un ènema.

El TAC (o tomografia axial computada) és un altre avenç tècnic en l’ús dels raigs X. Es fan passar els raigs en múltiples direccions per un mateix pla del cos i, amb un ordinador, s’obtenen radiografies complexes que inclouen imatges detallades de les seccions de les diferents parts del cos.

Com es fan les proves amb raigs X

Els raigs s’emeten en un aparell elèctric. El pacient se situa entre aquest aparell i una pantalla, en la qual s’obté la imatge o radiografia. (El pacient s’ha de desprendre de qualsevol objecte metàl·lic que dugui, perquè apareixeria a la imatge.) El procediment no causa cap molèstia, llevat de la punxada de la injecció de contrast, si cal per fer la prova.

En les proves més complicades es pot trigar unes quantes hores a obtenir-ne el resultat.

Són perillosos els raigs X?

Un element contradictori dels raigs X és que es fan servir per tractar el càncer (radioteràpia), però, alhora, poden fer que apareguin tumors. Actualment les dosis de radiació són molt limitades, i a desgrat d’això, se n’obtenen imatges de gran qualitat; així doncs, el perill real per a un pacient que es fa una radiografia és força baix i no té conseqüències.

No és el cas, però, dels professionals mèdics que treballen a l’àrea de radiologia (o radioteràpia); han d’extremar les precaucions per no exposar-se a la radiació, i col·locar-se darrere les pantalles opaques als raigs.

Finalment, la radiació pot causar danys al fetus, per la qual cosa es recomana de no fer radiografies durant la gestació. En cas que el metge demani cap radiografia, cal comprovar si no s’està prenyada abans d’accedir-hi.

La ressonància magnètica nuclear (RMN)

És una tècnica que fa servir les propietats magnètiques dels àtoms de l’organisme humà, principalment l’hidrogen. Aquesta prova fa les mesures amb la sincronització dels senyals nuclears que hi ha als teixits. Això significa que la prova és de les menys invasives de què disposem ara com ara.

Es considera imprescindible per estudiar força malalties i fa un gran servei per a moltes d’altres. A partir d’aquesta tècnica se n’han creat de noves amb un potencial mèdic i científic considerable, com ara la tomografia per emissió de positrons (PET), de la qual parlarem més avall; les imatges potenciades en difusió i perfusió; les angiografies per ressonància magnètica; les relacions de transferència de magnetització; les imatges espectroscòpiques o SPECT, i moltes d’altres amb un abast d’estudi que s’escapa d’aquest article.

Té un funcionament complex. En termes generals, és un fenomen físic pel qual unes quantes partícules (electrons, protons i certs nuclis atòmics) absorbeixen, sota un potent camp magnètic, energia electromagnètica de radiofreqüència que es pot captar amb una bobina receptora. L’elevat moment magnètic de l’hidrogen, i la seva abundància a l’organisme, fa que el senyal d’emissió sigui molt intens, de manera que és el nucli d’aquest element que es fa servir habitualment a la clínica.

Usos de la RMN

Les indicacions principals d’aquesta tècnica són:

Estudi del sistema nerviós central (SNC)

Aquesta tècnica ha demostrat una clara superioritat sobre d’altres en la detecció de tumors cerebrals o metàstasis cerebrals selectives, i també de malalties desmielinitzants, com ara l’esclerosi múltiple, les malformacions arteriovenoses i els aneurismes o les dilatacions dels vasos sanguinis cerebrals, les alteracions del SNC i les lesions o malalties de la medul·la espinal, entre d’altres.

Estudi del sistema musculoesquelètic

Sempre es du a terme després de l’estudi radiològic convencional i ofereix moltes possibilitats per trobar alteracions dels meniscos, els lligaments, els tendons i els cartílags de les grans articulacions, com són els genolls, les espatlles, els turmells o els malucs. També es fa servir per localitzar tumors de l’esquelet i de les parts toves (músculs, etc.).

Estudi de l’abdomen

Per determinar lesions del fetge, la melsa, el pàncrees, les glàndules suprarenals, els ronyons i els òrgans de la pelvis (com ara els òrgans femenins), la bufeta de l’orina o la pròstata.

Estudi del tòrax

Principalment, dels bronquis i dels pulmons, però també del cor i dels grans vasos.

Avantatges i desavantatges de la RMN

En conjunt, la RMN té avantatges importants sobre altres tècniques d’imatge:

• No fa servir radiacions ionitzants.
• Permet d’aconseguir imatges de tots els plans.
• S’obté un gran contrast entre els teixits, i això fa que es puguin diferenciar els uns dels altres, caracteritzar teixits i lesions i fixar-ne l’extensió.

Els desavantatges deriven, en essència, del cost elevat i del temps d’estudi que s’hi dedica, que és llarg.

Tomografia per emissió de positrons (PET)

És una tècnica que mesura la funció fisiològica de l’organisme amb l’examen del flux sanguini, el metabolisme, els neurotransmissors i els fàrmacs marcats amb partícules radioactives.

Ofereix anàlisis quantitatives, cosa que permet de fer un monitoratge a llarg termini dels canvis experimentats a mesura que una malaltia evoluciona, segons la resposta a accions o estímuls específics.

En què consisteix

La tècnica es basa a detectar la radioactivitat emesa després d’injectar una petita quantitat de contrast al cos. La dosi radioactiva és semblant a la que s’empra en el TAC.

De nou, és un procediment complex tècnicament i es desenvolupa en quatre passos:

1. El nucli del contrast injectat (radioisòtop) emet un positró, és a dir un electró positiu.
2. Aquest xoca contra un electró al teixit i el procés fa que la massa esdevingui energia en forma de dos fotons.
3. La càmera del PET fa servir uns vidres d’escintil·lació que es col·loquen al voltant del pacient per localitzar els fotons emesos.
4. Els vidres absorbeixen els fotons i emeten una llum que es torna un senyal elèctric captat per una pantalla.

Amb quina finalitat es fa servir

Com a primera mesura, per determinar el caràcter maligne o benigne d’un tumor (i, per tant, s’aprofita molt en oncologia). En casos particulars, per delimitar la fase o estadi d’un càncer.

També té usos en cardiologia, per estudiar el múscul cardíac abans de fer-ne un trasplantament, per exemple, o per analitzar certs càncers de cor.

La PET no comporta més molèsties que les de la punxada al braç per injectar-hi el contrast.

Per acabar, les dones sempre han d’informar el metge de si estan prenyades o en cas d’alletament.

Bibliografia

https://www.iaea.org/es/recursos/proteccion-radiologica-de-los-pacientes/informacion-para-los-pacientes-y-la-poblacion/rayos-x

https://www.nibib.nih.gov/espanol/temas-cientificos/imagen-por-resonancia-magn%C3%A9tica-irm

https://www.msdmanuals.com/es-es/hogar/temas-especiales/pruebas-de-diagn%C3%B3stico-por-la-imagen-habituales/tomograf%C3%ADa-por-emisi%C3%B3n-de-positrones-pet

---

 

Les meninges i la meningitis

Les meninges són unes estructures que envolten la part noble del cervell com un embolcall. La meningitis és una inflamació d’aquestes estructures.

La inflamació es constata amb l’anàlisi del líquid cefalorraquidi (LCR), que és un fluid que protegeix les diferents estructures del sistema nerviós central, i és situat al cap i al llarg de tota la medul·la espinal. La medul·la espinal té, aproximadament, la consistència d’un flam, i si estigués ancorada de manera rígida dins la columna vertebral, qualsevol moviment brusc que féssim o qualsevol traumatisme que patís l’esquena (empentes, caigudes) la podrien danyar i les conseqüències serien molt greus. Per aquest motiu, la natura ha ideat el líquid cefalorraquidi, en el qual sura la medul·la espinal, de manera que és més difícil que es danyi.

Quan les meninges s’inflamen, les cèl·lules inflamatòries (en essència, totes les encarregades de defensar el nostre organisme) i els gèrmens que han originat la inflamació passen al líquid cefalorraquidi. L’anàlisi d’aquest líquid es fa mitjançant una punció lumbar, en una zona molt precisa on no hi ha medul·la espinal.

Al nostre entorn, la mortalitat per aquesta classe de meningitis és de poc més del 5 %, i està clarament relacionada amb l’endarreriment en el tractament. Així doncs, tan bon punt se’n manifesti un petit símptoma, cal anar al metge.

Símptomes de la meningitis

Totes les meningitis es defineixen segons una sèrie de signes i símptomes:

• La manifestació més important de la meningitis és el mal de cap o cefalea; sol afectar tot el cap, si bé alguns pacients poden notar més molèsties en la zona posterior. Pot ser molt intens i sol anar acompanyat de sensibilitat a la llum i al soroll.
• Habitualment els pacients amb meningitis tenen vòmits sense relació amb la digestió; en general, van precedits de basques i solen estar associats a la gravetat de la cefalea.
• Sovint la febre és molt elevada i, normalment, s’acompanya de calfreds previs; aquest símptoma potser no apareix en el cas de la gent gran.
• Els anomenats signes d’irritació meníngia ajuden a fer-ne el diagnòstic. El signe principal és la rigidesa del clatell, que fa impossible per al pacient de tocar-se el pit amb la barbeta; aquest moviment li és molt dolorós.
• A més d’aquests símptomes, hi pot haver certa disminució del grau de consciència: els pacients responen vagament les nostres indicacions, no saben com es diuen o on són. També es poden produir convulsions o altres símptomes.

Per què es produeix la meningitis?

Els gèrmens que causen la meningitis són molt variats i inclouen bacteris, virus, fongs o altres agents infecciosos. Així mateix, la inflamació de les meninges es pot produir per una irritació química o per una infiltració de cèl·lules malignes.

Els agents patògens penetren fins a les meninges que, tal com hem dit, són una estructura interna del cap, per tres vies possibles:

• La sang, des d’un focus proper a les meninges (per exemple, algunes infecciones de l’orella interna).
• Per contacte directe (s’esdevé quan hi ha fractures cranials obertes).
• Després d’una intervenció neuroquirúrgica.

Causa més freqüent de la meningitis

Un dels patògens més freqüents en l’aparició de la meningitis és el meningococ, que és un bacteri en forma de galeta amb una marcada tendència a inflamar les estructures meníngies.

S’han distingit cinc classes diferents de meningococ: A, B, C, W i Y. Cada un té unes característiques especials, que no tractarem en aquest article perquè en sobrepassa l’abast. Tanmateix, saber que hi ha aquestes subclasses és fonamental per entendre el problema que planteja la vaccinació.

La meningitis per meningococ pot aparèixer de manera esporàdica, és a dir, que en una comunitat en sorgeixi un cas aïllat; o bé associada a brots epidèmics de meningitis, com passa a vegades en alguns punts d’Espanya.

Pot afectar pacients de qualsevol edat, però és més usual en infants i adults joves. Es pot donar en qualsevol moment de l’any, encara que és més freqüent trobar-ne casos a l’hivern i al principi de la primavera.

L’agent patogen es localitza habitualment a la zona nasofaríngia (nas i coll), i en un 50 % dels casos aproximadament precedeixen o acompanyen la malaltia molèsties quan s’empassen aliments o amigdalitis. Des de la nasofaringe el germen pot viatjar per la sang i arribar a diferents òrgans, com les articulacions, les meninges, el cor, les orelles o els ulls. Una dada molt important en la meningitis per meningococ és la presència de certes taques cutànies —surten en gairebé el 60 % dels pacients amb meningitis per meningococ– que es poden presentar en qualsevol lloc de l’organisme.

Problemes que pot comportar una meningitis

L’evolució de la meningitis depèn de diversos factors:

• El temps que es triga a rebre el tractament des que comença la malaltia (com més retard hi ha, més probables són les complicacions).
• L’edat del pacient: el pronòstic empitjora en infants i gent gran.
• Les possibles malalties associades del mateix pacient, perquè en pacients amb múltiples malalties, el pronòstic és més greu.
• El germen causant de la inflamació (hi ha patògens que són més agressius) i la seva virulència.

D’aquesta manera, l’evolució de la malaltia pot anar de la curació completa, que és la tendència més habitual a Espanya, fins a la inflamació de les estructures encefàliques (encefalitis) i, anant malament, a la mort del pacient.

Possibles complicacions

Les complicacions es deuen al grau d’inflamació de les meninges, un fet secundari a la infecció. Normalment es resol completament i no en resten seqüeles. Ben rarament la meningitis meningocòccica es complica amb sordesa, convulsions, ceguesa o altres classes d’alteracions.

Com es tracta la meningitis?

Tal com hem dit, la meningitis és una malaltia potencialment mortal i causada, en la major part dels casos, per bacteris; així doncs, cal fer l’ingrés hospitalari al més aviat possible per començar un tractament amb antibiòtics intravenosos durant una setmana.

Si se sospita que es té meningitis, s’ha d’anar immediatament a un servei d’urgències hospitalari perquè en faci l’avaluació un especialista.

Hi ha cap vaccí contra el meningococ?

Actualment hi ha la vacuna tetravalent, que actua contra els grups A, C, W i Y. És totalment segura, garanteix una bona resposta immunitària i concedeix protecció comunitària, és a dir, serveix de protecció a la població no vaccinada. La protecció estimada és, almenys, de 5 a 10 anys.

El vaccí contra la meningitis B és relativament nou i encara no s’ha determinat quant dura la protecció que ofereix.

Tant la tetravalent com la del grup B tenen escassos efectes secundaris. Els principals efectes adversos que tenen els infants vaccinats són febre moderada o l’aparició d’una petita inflamació al punt on s’ha inoculat la vacuna, que desapareix al cap de pocs dies.

Només té tres contraindicacions:

• Si el pacient té febre l’endemà.
• Si prèviament s’ha tingut cap reacció al·lèrgica greu.
• Si la pacient està prenyada.

Les vacunes s’inclouen en els calendaris de vaccinació de la Seguretat Social:

• Meningitis B: 2, 4 i 12 mesos d’edat.
• Meningitis C: 4 i 12 mesos.
• Meningitis A, C, W, Y: als 12 anys, amb dosis de record dels 13 als 18 anys.

Prevenció de la meningitis

S’estima que els portadors del meningococ a la nasofaringe varia entre el 2 i el 5 % dels nens sans. Tot i que la meningitis meningocòccica generalment és una malaltia infantil, el microorganisme s’encomana d’un portador adult, que sol ser de la mateixa família. La probabilitat de tenir la malaltia després d’un contacte familiar és d’aproximadament l’1 %, una xifra que cal multiplicar per 1.000 quan el contacte es produeix dins la comunitat.

El perill d’agafar la malaltia després del contacte amb un infant malalt és, aproximadament, d’un 1 ‰, i és més freqüent en infants de menys de cinc anys, amb un risc més alt entre els 6 i els 12 mesos.

S’ha de vigilar especialment l’exposició als contactes dins la família, a l’escola o a la llar d’infants, i sempre que hi hagi cap cas de febre en algú de l’entorn, s’ha d’anar immediatament al metge.

Bibliografia

https://www.msdmanuals.com/es-es/professional/trastornos-neurol%C3%B3gicos/meningitis/generalidades-sobre-meningitis

https://www.stanfordchildrens.org/es/topic/default?id=meningitis-85-P03882

https://www.sanidad.gob.es/areas/sanidadExterior/laSaludTambienViaja/consejosSanitarios/docs/2023_EnfermedadMeningococica_ULT_vf.pdf