Mes: maig de 2024

La incontinència urinària

La incontinència urinària (o enuresi, en termes mèdics) és l’emissió involuntària d’orina en un moment i un lloc inadequats. Això origina un problema higiènic i social per als qui en pateixen. Fins ara no s’ha reconegut com una malaltia pròpiament, sinó com un signe o un símptoma comú de moltes altres alteracions o malalties.

A qui afecta

S’estima que entre mig milió i un milió de dones té aquest problema a Espanya. Sabem que només un petit percentatge d’aquestes dones cerquen ajuda mèdica. Les dones no solen fer consultes directes per aquest tema; ans al contrari, miren d’amagar el trastorn tant de temps com poden i acostumen a suportar-lo amb estoïcisme, sigui per vergonya, perquè consideren que és inevitable o perquè suposen que és una conseqüència inherent de l’envelliment i, per tant, sense solució. A causa d’aquesta ocultació, sovint esdevé un problema tabú o un símptoma sense analitzar durant un temps llarg.

Tot i que des del punt de vista mèdic no és un problema greu, té repercussions socials importants i pot arribar a afectar l’autoestima de la persona, fins a causar estralls en l’estat de salut i el benestar de les dones que en pateixen (depressió, isolament social, perjudicis en l’autoestima i la identitat pròpia, etc.).

De la mateixa manera, s’ha comprovat que la qualitat de vida d’aquestes dones també és inferior. Els aspectes de la vida diària que més se’n ressenten són el son i el repòs, la mobilitat, el comportament emocional, la interacció social i les activitats d’esbarjo. Els professionals de la salut tenen un paper fonamental en la detecció de la incontinència d’aquestes pacients.

L’edat és el principal factor associat amb la incontinència i se n’ha identificat un pic de màxima freqüència entre els 50 i els 60 anys. D’altra banda, s’han trobat una sèrie de factors de risc addicionals: obstetricoginecològics (gestació, part, prolapse dels òrgans pelvians o histerectomia), malalties com ara l’obesitat, les cardiopaties, la hipertensió arterial, els tractaments amb diürètics, malalties del sistema nerviós i, també, factors ambientals i ocupacionals, que poden predisposar al trastorn.

Classes d’incontinència

Bàsicament hi ha les següents classes d’incontinència urinària:

• D’esforç: és la pèrdua o fuita d’orina involuntària quan es fa cap esforç quotidià com ara tossir, esternudar, riure, córrer, caminar, saltar, aixecar pes, incorporar-se d’un seient baix, etc. És la classe d’incontinència més freqüent en les dones.
• D’urgència: és la pèrdua involuntària d’orina associada a un desig intens d’orinar. Les afectades se n’adonen i no ho poden evitar. Sol implicar anar més sovint al vàter, tant de dia com de nit.
• Mixta: quan coincideixen la pèrdua d’orina involuntària i la incontinència d’urgència i d’esforç.
• Contínua: pèrdua constant i continuada d’orina.
• Per sobreeiximent: pèrdua involuntària d’orina que es manifesta en forma de degotament, associada a una retenció de l’orina. En aquest cas, les dones poden reportar incontinència i, alhora, dificultat per buidar la bufeta.
• Bufeta hiperactiva: inclou les pacients amb símptomes que ha augmentat la freqüència miccional i la urgència, amb incontinència d’urgència o sense, probablement per causa del mateix mecanisme que intervé en la incontinència urinària d’urgència.

Com es diagnostica

L’avaluació i l’estudi d’una pacient amb incontinència urinària comença amb una extensa anamnesi ben feta o preguntes encaminades a obtenir tota la informació rellevant del cas, seguida d’una exploració clínica completa i dels estudis complementaris que estimi oportuns l’especialista responsable (anàlisis, tècniques de diagnòstic per la imatge, estudis urològics especialitzats, etc.).

Entre els procediments diagnòstics bàsics hi ha la història clínica, els factors de risc i predisposants, les anàlisis bàsiques de sang i d’orina, els anomenats qüestionaris de símptomes i de qualitat de vida i el diari miccional (registre de tots els episodis relacionats amb la micció i els símptomes urinaris durant un període determinat de 2 a 7 dies). L’exploració física és completa i inclou una part general, però també una exploració neurològica, urològica, pelviana i ginecològica.

Entre els procediments urològics especialitzats hi trobem habitualment una exploració urodinàmica, és a dir, la mesura de la pressió, el flux i el volum de l’orina de la pacient. Consta de diverses proves, com ara la fluxometria o la representació gràfica de la micció; la cistomanometria o la mesura de la relació volum/pressió de la bufeta de l’orina; l’estudi sobre pressió/flux, que explora la fase de buidatge del cicle miccional, i altres estudis electrofisiològics més sofisticats, com ara l’electromiografia de l’esfínter uretral, entre d’altres.

Les tècniques de diagnòstic per la imatge més habituals són:

• L’ecografia.
• La radiografia simple de l’abdomen.
• La cistografia (estudi de la bufeta) o la radiografia amb contrast de la bufeta de l’orina.
• La urografia intravenosa o la radiografia amb contrast de tota la via urinària.
• La ressonància magnètica nuclear.

Per acabar, es pot fer també una endoscòpia urinària o una uretrocistoscòpia.

Com es tracta

Cada classe d’incontinència demana un tractament específic i, per això, és tan important una valoració escaient i un estudi individualitzat de les pacients. És interesant de saber les preferències de les pacients, quina mena de vida fan i les seves circumstàncies personals.

S’han proposat diversos tractaments, que exposarem de manera resumida:

Tractament mèdic

Bàsicament inclou:

• Les mesures higienicodietètiques més elementals, com ara la restricció de beure líquids i de distribuir-ne el consum al llarg del dia.
• Les tècniques de modificació de la conducta, com ara l’anomenada micció programada, l’entrenament vesical, l’adaptació miccional, els exercicis de sòl pelvià i les tècniques de relaxació per reduir el grau d’ansietat que tot sovint s’hi associa. En definitiva, un seguit de tècniques o de tractaments que incorporen els conceptes de les teories de l’aprenentatge en els trastorns de la conducta.
• Els medicaments, en general del grup farmacològic anticolinèrgic (oxibutinina, clorur de trospi, tolterodina, etc.). Aquests fàrmacs milloren i, fins i tot, arriben a resoldre la urgència miccional, però no són efectius en el cas de la incontinència urinària d’esforç.

Tractament quirúrgic

És el tractament d’elecció en la incontinència urinària d’esforç. Hi ha disponibles diverses tècniques quirúrgiques. En l’actualitat, les més comunes es fan per la vagina, amb la col·locació de diversos materials o cintes al voltant de la uretra o el conducte de l’orina, que tenen com a objectiu situar-lo al lloc anatòmic correcte.

Tractament funcional

Fonamentalment passa per la rehabilitació del sòl pelvià, on hi ha els músculs que obren i tanquen l’esfínter de la bufeta. La finalitat dels exercicis del sòl pelvià és millorar, en general, el to dels músculs d’aquesta zona i, més en concret, d’un múscul important anomenat detrusor de la bufeta.

Entre aquests exercicis destaquen els anomenats exercicis de Kegel, que consisteixen a estroncar de manera voluntària el raig de l’orina durant la micció. Aquest exercici ajuda les dones a saber quins músculs s’han de contreure, que es van enfortint de manera gradual. S’han de practicar, fora de la micció, sessions de 25 moviments seguits tres vegades al dia. Com amb qualsevol exercici físic, cal ser constant en el tractament, perquè els seus efectes s’observen a llarg termini. Tots aquests exercicis es fan per millorar la incontinència urinària d’esforç.

Noves alternatives

• Solucions injectables: és la creació d’una compressió al voltant de la uretra que fa augmentar la resistència al mecanisme de tancament. S’hi fan servir, amb resultats desiguals, diferents substàncies com ara el col·lagen, els microbalons plens de sèrum fisiològic o de col·lagen, microesferes de carbó, greix, etc.
• Neuromodulació d’arrels sacres: indicada en pacients amb incontinència urinària d’urgència que no han respost al tractament conservador i, prèviament, a la cirurgia. Consisteix a estimular amb impulsos elèctrics una arrel nerviosa del plexe sacre (conjunt de nervis a l’alçada dels ronyons), amb la finalitat de modular els reflexos involuntaris anòmals del tracte urinari inferior. El sistema d’estimulació és totalment implantable i consta de tres components: un elèctrode, un generador d’impulsos elèctrics similar al d’un marcapassos i un cable que els connecta entre si.
• Pal·liació: quan cap dels tractaments anteriors és eficaç. Fa que millori sensiblement la qualitat de vida dels pacients i, encara que no resolgui directament les causes del problema, sí que en minimitza les conseqüències socials. En aquesta mena de tractaments pal·liatius s’empren productes sanitaris per a la incontinència entre els quals destacarem els absorbents, popularment coneguts com a bolquers. Tal com indica el nom, són productes destinats a absorbir i retenir l’orina, que duen les persones amb incontinència sobre el cos per mantenir-se eixutes i evitar de mullar la roba o el llit. N’hi ha disponibles de diverses formes, mides i capacitats d’absorció que en faciliten l’ús en funció de la classe d’incontinència urinària, les característiques físiques dels pacients i l’activitat. Se subjecten al cos mitjançant un dispositiu de fixació adequat.

Bibliografia

L’alopècia, més coneguda com a pèrdua de cabell, és una condició que afecta multitud de persones a tot el món. Si bé no sempre indica un problema de salut, sí que pot tenir una repercussió directa en l’autoestima. Malgrat ser una condició molt estesa, existeixen molts mites i desinformació sobre les seves causes i tractaments. En aquest article, t’expliquem què és l’alopècia i per què es produeix, a qui afecta i quines són les formes més efectives per frenar-la.

Què és l’alopècia?

L’alopècia és una condició mèdica que provoca la caiguda excessiva de cabell. Pot afectar únicament el cuir cabellut o a tot el cos, i també pot ser temporal o permanent. La quantitat de cabell que es perd varia d’una persona a una altra, i mentre algunes poden experimentar un aprimament progressiu, unes altres poden sofrir pèrdues sobtades molt notables. 

Aquesta condició pot tenir implicacions estètiques, però també psicològiques. Per aquesta raó, poden repercutir significativament en la qualitat de vida d’aquelles persones que la pateixen.

A qui afecta la pèrdua de cabell?

L’alopècia pot afectar persones de totes les edats, sexes i ètnies. No obstant això, la prevalença i les causes poden variar. En general, són els homes els qui solen veure’s afectats per la pèrdua de cabell progressiva, fruit de l’anomenada alopècia androgenètica. És la calvície de patró masculí i sol començar a la joventut i va avançant amb el pas dels anys. 

No obstant això, les dones també poden sofrir pèrdua de cabell. Però en aquest cas, les causes se solen trobar als canvis hormonals al llarg de les diferents etapes de la vida. Per exemple, durant l’embaràs o la menopausa, però també per problemes de salut com la síndrome d’ovari poliquístic (SOP).

Com es manifesta?

La manifestació de l’alopècia pot variar d’un cas a un altre. No obstant això, els senyals més habituals són els següents: 

– Aprimament gradual a la part superior del cap. És el tipus més comú tant en homes com en dones. En ells, el cabell sol retrocedir des del front en una línia que recorda a la lletra “M”. En les dones, se sol mantenir la línia dels cabells al front, però s’experimenta un eixamplament de la ratlla central.

– Calbes circulars o irregulars. Algunes persones experimenten pèrdua de cabell en àrees petites i rodones en tot el cuir cabellut, la barba o les celles. Abans que el cabell caigui, es pot experimentar picor a la pell i fins i tot dolor.

– Pèrdua sobtada de cabell. Un xoc físic o emocional pot provocar que el cabell se solti i caiguin flocs complets. Aquesta pèrdua es pot identificar al pentinar-se, rentar-se o fins i tot amb només passar-se la mà.

– Pèrdua de cabell en tot el cos. Alguns trastorns i tractaments mèdics, com la quimioteràpia per al càncer, poden resultar en la pèrdua de cabell en tot el cos.

Quins tipus d’alopècia hi ha i què els provoca?

Existeixen diversos tipus d’alopècia, cadascun amb causes específiques. Són els següents:

– Alopècia androgenètica. Com ja hem esmentat, és la forma més comuna de pèrdua de cabell i es deu a una combinació de genètica i hormones. En els homes, es manifesta com una línia de cabell en retrocés i calvície a la coroneta. En les dones, provoca aprimament dels cabells a la part superior del cuir cabellut.

– Alopècia areata. És una malaltia autoimmune en la qual el sistema immunitari ataca als fol·licles pilosos i causa petites calbes al cuir cabellut i altres àrees del cos.

– Alopècia cicatricial. Aquest tipus d’alopècia es deu a malalties inflamatòries que danyen els fol·licles pilosos i causen cicatrius, i impedeixen el creixement de cabells nous.

– Efluvi telogen. És una condició temporal causada per estrès, malalties, canvis hormonals o deficiències nutricionals. Consisteix en la pèrdua difusa de cabell al cuir cabellut.

Com frenar l’alopècia: tractaments existents

Si pateixes d’alopècia i t’agradaria posar-li remei o almenys frenar la seva severitat, existeixen diferents tractaments. No obstant això, es recomana consultar sempre amb un metge especialista. Aquesta serà la persona indicada per a identificar les causes i recomanar el tractament idoni per a cada cas. 

– Medicaments. El minoxidil i el finasteride són els tractaments més comuns per a l’alopècia androgenètica. El minoxidil s’aplica tòpicament i pot estimular el creixement dels cabells i alentir la pèrdua. El finasteride són càpsules que redueixen la caiguda al bloquejar l’acció de les hormones responsables de la calvície.

– Teràpies. La teràpia amb làser de baixa intensitat és una opció no invasiva que millora la densitat dels cabells en l’alopècia androgenètica. Promou la circulació sanguínia al cuir cabellut i estimula els fol·licles pilosos.

– Injeccions de corticoesteroides. S’usen en l’alopècia areata; redueixen la inflamació i ajuden al creixement dels cabells en les àrees afectades.

– Tractaments quirúrgics. En els trasplantaments de cabell, es traslladen fol·licles pilosos d’una part del cuir cabellut a les àrees calbes.

– Canvis en l’estil de vida. Una dieta equilibrada, gestionar l’estrès i evitar tractaments capil·lars agressius poden ajudar a reduir la pèrdua de cabell.

L’alopècia és una condició complexa amb múltiples causes i manifestacions. No obstant això, amb un diagnòstic adequat i un enfocament de tractament personalitzat, es poden millorar tant la seva intensitat com la qualitat de vida dels qui la pateixen.

La diabetis mellitus és una malaltia crònica del metabolisme que es caracteritza per l’augment del sucre (glucosa) a la sang. La causen els defectes en la secreció de la insulina —una hormona secretada pel pàncreas—, en l’acció d’aquesta hormona al cos o totes dues coses alhora.

N’hi ha de dues classes, de tipus 1 i de tipus 2. La darrera és la forma més freqüent de la malaltia i, sovint, no se’n manifesta cap símptoma, fins al punt que resta oculta i sense diagnòstic durant molts anys.

Aquesta concentració alta de glucosa a la sang (glucèmia) s’associa amb dificultats a llarg termini, que inclouen danys i fallides en òrgans vitals, com ara els ulls, els ronyons, els nervis, el cor i els vasos sanguinis. Els pacients amb diabetis corren més perill que les persones saludables de tenir els problemes següents:

• Un accident cerebrovascular (o ictus).
• Una malaltia de les artèries que reguen el cor (les artèries coronàries) i dels vasos sanguinis perifèrics.
• Un augment dels greixos a la sang.
• Elevació de la pressió arterial (hipertensió).
• Obesitat.

La magnitud del problema

Tot i que les xifres no són exactes, s’estima que més de 280 milions de persones poden ser diabètiques i que, el 2025, n’afectarà 350 milions (segons les dades de l’Organització Mundial de la Salut, l’OMS).

A Espanya, el 2004 es calculava que hi havia 1,5 milions de persones diagnosticades de diabetis i fins a un milió més sense diagnosticar. Actualment, s’estima que la pateixen més de 2,5 milions d’espanyols i que n’hi ha un parell de milions més que són diabètics però no ho saben.

La realitat és encara pitjor que els pronòstics més pessimistes, tal com va demostrar l’estudi di@bet.es, el més important que s’ha dut a terme a Espanya, el 2017, i que ha continuat d’aleshores ençà un grup d’experts. Segons aquests experts, el 13,8 % dels espanyols de més de 18 anys, pel cap baix, té diabetis de tipus 2, fet que representa una xifra de 5,3 milions de pacients i, encara, n’hi ha 2,3 milions sense diagnosticar.

L’estil de vida

S’ha demostrat a bastament que l’estil de vida és determinant en l’aparició de la diabetis. La reducció del pes i la intensificació de l’activitat física són mesures que poden prevenir o endarrerir la diabetis. Les recomanacions de l’OMS inclouen l’activitat física moderada, com ara fer exercici físic mitja hora al dia. També s’aconsella de reduir el pes entre un 5 i un 10 %.

Factors de risc de la diabetis de tipus 2

Els principals factors de risc d’aquesta malaltia són:

• Edat superior als 45 anys.
• Sobrepès: índex de la massa corporal (IMC) superior a 25.
• Antecedents familiars de diabetis.
• Sedentarisme: inactivitat física habitual.
• Historial previ de diabetis gestacional (dones prenyades).
• Part d’una criatura amb un pes superior a 4,5 quilos.
• Hipertensió arterial.
• Augment dels greixos a la sang.
• Història prèvia d’una malaltia vascular.

Com se sap si tens diabetis de tipus 2

Tothom que presenta cap dels factors de risc esmentats (tots o algun de concret) s’hauria de fer proves per descobrir si té prediabetis, és a dir alteracions del nivell del sucre a la sang —prèvies al desenvolupament ple de la malaltia–, que englobarien l’anomenada glucosa basal alterada i la intolerància a la glucosa, segons l’índex de sucre detectat a la sang. En concret:

• Si es té més de 45 anys i sobrepès (índex de massa corporal superior a 25).
• Si es té menys de 45 anys, sobrepès i cap dels factors de risc enumerats més amunt.

Es poden fer dues proves diferents:

• Una anàlisi de sang per observar el nivell de sucre a la sang.
• La prova de la sobrecàrrega oral de glucosa, que consisteix a beure’s una líquid molt ensucrat i mesurar-ne el contingut de glucosa al cap de dues hores de la presa.

Actualment l’opció preferida és l’anàlisi de sang, per la rapidesa, la simplicitat i l’acceptació més alta de la prova entre els pacients. La prova s’hauria de repetir, com a màxim, cada tres anys i fins a cada sis mesos en cas d’un índex glucèmic lleugerament elevat.

Recomanacions per prevenir la diabetis

Ja s’han assenyalat quins són els factors de risc de la malaltia. Tothom hauria de ser conscient dels beneficis de perdre pes, encara que es tracti d’una xifra moderada, i de fer exercici físic amb regularitat.

Tal com hem explicat, si tens més de 45 anys i sobrepès, hauries d’anar al metge de família perquè et demani una anàlisi de sang amb determinació de l’índex glucosa. Igualment, si tens un IMC superior a 25, encara que no hagis fet 45 anys.

Si el metge et troba prediabetis amb la prova, et recomanarà vivament que perdis pes i que facis més exercici. En aquests casos, és important de controlar la malaltia amb un seguiment adequat, és a dir fer-se anàlisis amb la periodicitat que estableixi el metge mateix.

També cal deixar de fumar, si fa al cas, i vigilar la tensió arterial.

Finalment, hi ha medicaments, com ara la metformina, que impedeixen l’augment del sucre, però ha de ser el metge qui els ha de prescriure amb el tractament.

Bibliografia

La literatura mèdica disponible sobre la injecció d’anestèsia epidural en les persones amb tatuatges a la part inferior de l’esquena és força limitada. Tot i que encara hi ha cert debat sobre si és possible de desenvolupar càncer a l’àrea afectada, el cas és que se n’han reportat pocs problemes.

Un petit repàs sobre l’anestèsia epidural

L’epidural, que també es coneix com l’anestèsia de les arrels nervioses, és una tècnica que es fa servir per adormir les primeres seccions dels nervis que es desprenen de la medul·la espinal. Es du a terme amb la injecció local d’un anestèsic (o un analgèsic, que és un medicament contra el dolor). És d’ús corrent durant el part, si bé cada vegada es fa servir més per prevenir el dolor en certes intervencions quirúrgiques.

Durant el part l’epidural s’administra quan hi ha contraccions, així que el coll de l’úter es comença a dilatar. És efectiva en el 96 % dels casos i, a Espanya, més de dos terços de les dones se’n beneficien.

Com funciona l’epidural

L’anestèsia bloca els nervis que arriben fins a l’úter o en altres parts del cos, segons en quin punt de la columna s’injecti. Aquestes arrels són a la zona que envolta la medul·la espinal i que anomenem espai epidural, situat a l’interior de la columna vertebral, just a fora de la membrana externa de la medul·la.

Com s’administra

Sempre se’n fa càrrec un anestesista. L’espai epidural es localitza amb una agulla prima i, en primer lloc, s’injecta un anestèsic local a la pell. A continuació s’hi introdueix un petit canonet de plàstic i es retira l’agulla, deixant el canonet fixat. El canonet es connecta a una petita bomba que va proveint de manera continuada les quantitats necessàries d’analgèsic i anestèsic, fins que no en calen més.

Té efectes secundaris?

Els efectes secundaris més freqüents són:

• Davallada de la tensió arterial, que es tracta a l’instant amb l’administració de sèrums i medicació.
• Mal de cap, conegut com a cefalea espinal, que es manifesta en aproximadament l’1 % dels qui reben l’anestèsia. S’origina si l’agulla travessa la duramàter (la membrana que embolcalla la medul·la). És fàcil de tractar per l’anestesista.

Hi ha condicions en què no s’aconsella d’administrar l’epidural, com ara quan es tenen certs problemes d’esquena. No s’ha d’injectar tampoc en cas d’infecció o d’una tendència marcada a sagnar ni si es pateixen malalties del sistema nerviós. Cal informar de totes aquestes situacions a l’anestesiòleg.

Epidural i tatuatges

Primer de tot, és de sentit comú no injectar l’anestèsia en la zona dels tatuatges en els casos següents:

• Si el tatuatge està encetat, bé perquè no ha cicatritzat del tot o perquè encara té crostes.
• Si en traspua cap mena de líquid, està inflat o sembla infectat.
• Si el tatuatge és recent i encara s’ha de guarir.

Tal com hem dit, no hi ha gaire informació mèdica sobre una possible incompatibilitat entre l’epidural i els tatuatges. No se n’han descrit complicacions greus. Encara s’ha de determinar què passaria si l’agulla travessés el tatuatge i arribés una mica de pigment a l’espai epidural.

En teoria, això podria representar un perill de complicacions neurològiques tardanes, relacionades amb una resposta de l’organisme —de qualsevol classe (inflamatòria o granulomatosa)— als nuclis pigmentats que s’hi han introduït.

Normalment es poden evitar els tatuatges i punxar les zones blanques, és a dir, sense tinta. El problema, en aquest cas, seria inexistent. Tanmateix, si l’anestesiòleg no té cap alternativa i es troba que ha de punxar el tatuatge, és possible de fer-hi una petita incisió, de manera que se’n pugui retirar un escapoló de pell per introduir-hi l’agulla i evitar la pell tintada; això eliminaria el perill que arribés pigment del tatuatge al teixit nerviós. Aquesta incisió podria causar una alteració del tatuatge, perquè hi deixaria una petita cicatriu.

Conclusions

Ja hem vist que no hi ha dades sobre complicacions greus en aquests casos, que es pot punxar en una zona sense pigment del tatuatge i que, si cal punxar en una àrea pigmentada, s’hi pot fer una petita incisió per eludir el problema (tenint en compte els efectes secundaris d’una petita cicatriu).

De tota manera, la gestant o el pacient n’ha de parlar amb l’anestesista, que recomanarà què és més adequat en cada cas particular.

Finalment, es pot pensar en altres opcions per calmar o apaivagar el dolor durant el part, com ara exercicis de relaxació, tècniques de respiració o medicaments administrats per via oral o en forma d’injecció.

Bibliografia