Mes: juny de 2024

La infectologia és una especialitat mèdica que estudia i tracta les infeccions de tota mena, tant si són cròniques com agudes, i que són conseqüència de bacteris, virus, fongs i paràsits.

A Espanya encara no existeix l’especialitat reglada com a tal. Normalment, són els especialistes en medicina interna els qui tracten les infeccions, perquè és un àrea eminentment clínica.

Què fans els infectòlegs

Bàsicament, amb l’exploració i les proves diagnòstiques corresponents, el metge diagnostica la classe d’infecció que té el pacient i prescriu quin tractament és més escaient per combatre-la.

A fi de diagnosticar-la amb exactitud, l’infectòleg pot raspar la zona malalta (si sospita que hi ha cap fong), prendre una mostra del teixit afectat o fer-ne un cultiu per estudiar-lo al microscopi, de manera que es pugui isolar i identificar l’organisme causant de la infecció. També pot recórrer a proves d’imatge, com ara la ressonància magnètica o l’escàner. L’organisme identificat determinarà com s’ha d’actuar posteriorment.

En aquest article exposarem les diferents classes d’infeccions i quines són més freqüents.

Classes de infeccions

Podem dividir les infeccions en quatre grups: infeccions bacterianes, infeccions víriques, infeccions fúngiques (és a dir, causades per fongs) i les infeccions per paràsits.

Infeccions bacterianes

Són les causades per bacteris, que són organismes unicel·lulars, uns quants dels quals són beneficiosos per a l’organisme, com ara els que viuen a l’intestí i ajuden a fer la digestió.

Els bacteris són vulnerables als antibiòtics, és a dir s’eliminen quan es prenen aquesta mena de medicaments. Malgrat tot, l’ús indiscriminat (i tot sovint equivocat) d’aquests fàrmacs ha fet aparèixer noves soques de bacteris que hi són resistents, fins al punt de crear un problema més gros que encara no s’ha resolt.

Infeccions víriques

Són les causades per virus. Els virus no són organismes que puguin viure isolats, com passa amb els bacteris, sinó que necessiten un amfitrió o un hoste per establir-s’hi i usurpar-ne l’estructura a fi de reproduir-se.

Els virus no són sensibles als antibiòtics i, en realitat, les infeccions que causen no tenen cura. Hi ha una classe de medicaments, els antivirals, que impedeixen la reproducció de virus a l’organisme, dit altrament, n’inhibeixen la proliferació de còpies.

Infeccions per fongs

Els fongs són un grup d’organismes eucariotes que no pertanyen al regne animal ni al vegetal. Han de parasitar un hoste, perquè tots sols no poden sintetitzar els propis nutrients. Al cos humà hi ha habitualment una multitud de fongs que hi viuen sense fer cap mal, tot i que en certes condicions sí que poden causar infeccions.

Les infeccions per fongs es tracten amb medicaments antifúngics. Si la infecció es localitza a la pell, s’aplica una pomada o una loció a la zona infectada. Quan la infecció és més greu, hi ha disponibles medicaments antifúngics per prendre via oral.

Infeccions per paràsits

Els paràsits són organismes que s’estableixen en un altre organisme (hoste) i viuen dels recursos que n’obtenen. El terme paràsit també és vàlid per als causants de les altres classes d’infeccions, tot i que cal entendre per paràsits els organismes unicel·lulars com ara les amebes, o més complexos, com ara els cucs, que són pluricel·lulars i tenen òrgans propis.

Les infeccions per paràsits són pròpies de països en desenvolupament, amb condicions sanitàries deficients.

Actualment es disposa de tractaments farmacològics per a la majoria de les infeccions causades per paràsits.

Malalties infeccioses més freqüents

Si parlem en termes globals, la infecció més comuna al món és la malària, o el paludisme, per infecció d’un paràsit del gènere Plasmodium que transmet el mosquit anòfel. La malària mata gairebé mig milió de persones cada any, de les quals més de 240.000 són infants, i és present quasi exclusivament en zones tropicals i subtropicals.

Al nostre país, i principalment a Occident, les infeccions més freqüents són:

Bronquitis aguda

És una inflamació de les vies respiratòries a l’interior dels pulmons. També se’n diu refredat de pit i pot ser d’origen bacterià, quan no se sol encomanar, o víric, que sí que pot ser contagiós. Els símptomes més habituals de la bronquitis són:

• Tos, productiva o no
• Mal al pit
• Fatiga
• Cefalees (mals de cap)
• Dolor al cos, com passa amb la grip i el mal de gola

En general, els símptomes desapareixen per si mateixos al cap d’una setmana o deu dies. No hi ha cap tractament específic.

Refredat comú

El refredat comú, o cadarn, té origen víric i causa una inflamació a l’aparell respiratori, en concret a les vies aèries superiors: gola, nas, sins nasals, orelles, tràquea i laringe. S’encomana amb facilitat.

Els símptomes del refredat són:

• Congestió i fluix nasal, o rinorrea
• Esternuts
• Mal de gola
• Tos
• Mals de cap

Com que es tracta d’un virus, no hi ha cap tractament específic contra la infecció. Es recomana fer repòs, una bona hidratació (beure força aigua) i pal·liar-ne els símptomes amb analgèsics i, si escau, amb antipirètics.

Infeccions a les orelles

Les poden causar tant els bacteris com els virus (els mateixos, en aquest cas, que el refredat comú). Els símptomes inclouen:

• Mal d’orella
• Febre
• Inquietud
• Problemes per dormir

Les infeccions per bacteris, en general a l’orella mitjana, es tracten amb antibiòtics, tot i que sovint no són necessaris perquè la infecció remet de manera espontània.

Grip

La grip és una malaltia infecciosa causada per diferents classes (soques) de virus. El nom en varia segons els animals hostes: grip aviària (aviram), porcina (porcs), etc. S’encomana amb facilitat entre els diferents exemplars, però no és clar si els animals poden infectar cap ésser humà.

La grip anual es manifesta per brots o onades epidèmiques, en especial al començament de l’hivern. Es molt contagiosa i té uns símptomes semblants als del refredat, per bé que amb el refredat no es té febre a diferència de la grip. Els més habituals són:

• Febre, per sobre de 38 ºC
• Mal de cap
• Malestar general, amb dolors generalitzats (a les articulacions)

La infecció per grip pot ser molt greu i, si es tracta de persones amb immunodepressió o amb malalties cròniques de base, pot arribar a causar la mort.

Hi ha un vaccí que la sanitat pública facilita gratuïtament cada tardor.

Com que és una infecció vírica, no té cap tractament específic i, igual que passa amb el refredat comú, es recomana repòs, una bona hidratació i medicaments pal·liatius per al dolor i la febre.

Sinusitis

És una inflamació del teixit que recobreix l’interior de les vies aèries superiors, els sins nasals o paranasals. Els sins paranasals són cavitats situades darrere del front, el nas i les galtes. En condicions normals, són buits i l’aire hi circula lliurement. La inflamació tant la pot causar una infecció per bacteris com per virus o fongs.

Els símptomes habituals de la sinusitis són:

• Febre
• Mal de cap i darrere els ulls
• Congestió i fluix nasal
• Mal de gola
• Alè fètid; problemes d’olfacte
• Tos, exacerbada a la nit

Normalment, la sinusitis aguda no necessita tractament i els símptomes remeten al cap d’una setmana o deu dies. La sinusitis crònica en manifesta els mateixos símptomes, però més lleus i amb una durada superior als tres mesos.

Tuberculosi

La tuberculosi és una malaltia infecciosa dels pulmons, tot i que es pot estendre per la sang a altres òrgans del cos. A partir dels anys cinquanta en va disminuir la prevalença a Espanya, però no s’acaba d’erradicar. Hi ha noves soques resistents als antibiòtics.

Els símptomes habituals de la tuberculosi són:

• Tos crònica, amb expectoració
• Fatiga
• Manca de gana
• Pèrdua de pes
• Febre
• Suor nocturna
• Sang als esputs (en fases avançades)

Per tractar la tuberculosi cal tres o quatre antibiòtics diferents, que s’administren alhora durant uns quants mesos. No s’ha de fer servir un únic fàrmac per prevenir l’aparició de noves resistències.

VIH

El virus de la immunodeficiència humana és la causa de la sida, una malaltia que destrueix el sistema immunològic del pacient (síndrome d’immunodeficiència adquirida) i el deixa a la mercè de qualsevol infecció. A la dècada dels anys vuitanta, quan es va propagar, era inguarible i condemanava el pacient a la mort.

Entre una i sis setmanes després del contagi pot seguir un procés similar a la grip, però no pas en tots els casos. Al cap de deu o dotze setmanes d’encomanar-se’n, els glòbuls blancs dels malalts ja han produït anticossos i es poden detectar a la sang: aleshores es diu que són seropositius per VIH.

Per més que la sida trigui anys a manifestar-se, el virus va actuant sense parar a l’organisme i la infecció avança destruint glòbuls blancs. La sida apareix quan se n’ha reduït de manera significativa el nombre.

Avui dia hi ha tractaments contra la sida, els antivirals, que no poden guarir la infecció però sí que en poden mitigar els símptomes, de manera que el pacient pot fer vida normal pràcticament.

Herpes zòster

És una erupció amb vesícules, dolorosa i causada pel virus de la varicel·la-zòster. La varicel·la sol afectar nens de menys de 10 anys, però l’herpes zòster té una incidència més alta en la població adulta a partir dels 50 anys. Només afecta els qui han passat la varicel·la, com a conseqüència de la reactivació del virus adormit. És una malaltia que ataca un segment nerviós (una part del cos innervada pel mateix nervi).

El primer símptoma acostuma a ser una sensació de cremor a les vies nervioses, acompanyat, de vegades, d’una febre lleu. Tot seguit la pell envermelleix i el dolor augmenta progressivament. Surten vesícules (butllofes) amb un contingut grogós gairebé sempre situades en un únic costat de la cara o del cos.

Normalment arriba al punt àlgid al cap de tres o cinc dies, quan les butllofes es comencen a assecar i s’hi formen crostes. Aleshores sol fer molt mal.

El tractament de l’herpes zòster es fa amb analgèsics, per calmar el dolor, i amb antivirals, per reduir al màxim l’activitat del virus.

Hepatitis

L’hepatitis es caracteritza per destruir una quantitat variable de cèl·lules del fetge i per la presència de cèl·lules inflamatòries al teixit hepàtic. Pot ser conseqüència de malalties que ataquen específicament les cèl·lules o de malalties més generalitzades, com ara la mononucleosi infecciosa.

S’han descrit cinc classes d’hepatitis: A, B, C, D (únicament es dona en pacients infectats per l’hepatitis B) i E. Tenim vaccins per a les de les categories A i B, tots dos inclosos en el calendari oficial de vaccinació a Espanya; en canvi, no disposem de vaccins contra les hepatitis C i E, actualment en curs de desenvolupament.

En fases primerenques, els símptomes habituals són:

• Cansament, malestar general i una mica de febre
• Basques i pèrdua de gana
• Molèsties al costat dret per la inflamació del fetge
• Dolors musculars i articulars

En la fase ictèrica:

• Color grogós del blanc dels ulls, la pell i les membranes mucoses
• Orina fosca
• Femta clara

Durant el període de convalescència, després de superar la fase ictèrica, persisteix el cansament. En un petit percentatge de pacients amb hepatitis A es produeix una recaiguda, normalment lleu.

Les hepatitis es tracten amb diversos medicaments, com ara l’interferó i la ribavirina, i amb glucocorticoides, sols o combinats amb immunosupressors.

Bibliografia

https://www.seipweb.es

https://www.elsevier.es/es-revista-revista-medica-clinica-las-condes-202-articulo-infecciones-por-parasitos-mas-frecuentes-S0716864014700653

https://www.msdmanuals.com/es-es/hogar/infecciones/introducci%C3%B3n-a-las-infecciones-virales/introducci%C3%B3n-a-las-infecciones-virales

https://www.msdmanuals.com/es-es/hogar/infecciones/infecciones-bacterianas-introducci%C3%B3n/introducci%C3%B3n-a-las-bacterias

La menstruació és un procés natural que forma part del cicle reproductiu de les dones. Si bé a mesura que aquestes arriben a l’edat adulta es va regularitzant, per diverses raons pot no ser així, i fins i tot que deixi d’aparèixer, al que es coneix com a amenorrea. En aquest article, coneixerem quines són aquestes causes i els possibles tractaments. 

Què és l’amenorrea?

L’amenorrea es defineix com l’absència de menstruació en una dona en edat reproductiva. És important diferenciar entre l’amenorrea fisiològica, que és una condició normal en unes certes etapes de la vida; per exemple, l’embaràs, la lactància i la menopausa, amb l’amenorrea patològica, que pot indicar un problema de salut subjacent.

Com veurem en el següent apartat, existeixen dos tipus principals d’amenorrea: primària i secundària. Cadascuna té causes i característiques específiques que han de ser enteses pel diagnòstic i tractament adequat.

Tipus d’amenorrea

Amenorrea primària

L’amenorrea primària es refereix a l’absència de menstruació en una dona que mai ha tingut el seu primer període menstrual (menarquia) i que ha arribat als 16 anys. Aquest tipus d’amenorrea pot deures a diverses causes, però les principals solen ser anomalies congènites en el sistema reproductiu, problemes hormonals o trastorns genètics.

Amenorrea secundària

L’amenorrea secundària es dona en aquelles dones que han tingut menstruacions regulars amb anterioritat, però que deixen de menstruar durant tres cicles consecutius o més, sense estar embarassades, en lactància o en la menopausa. Les causes d’aquesta mena d’amenorrea són múltiples i poden anar des de canvis en l’estil de vida fins a problemes mèdics seriosos.

Motius pels quals no em baixa la regla

Si t’has fet la pregunta de per què no em baixa la regla, a continuació deixem les causes més freqüents. En qualsevol cas, s’ha d’acudir a professionals de la salut perquè es faci un estudi personalitzat i es doni amb un diagnòstic. 

Estrès i ansietat

L’estrès crònic i l’ansietat poden alterar l’equilibri hormonal del cos i, per tant, afectar el cicle menstrual. Les situacions d’estrès extrem poden portar a la suspensió temporal de la menstruació.

Canvis significatius en el pes

Tant la pèrdua com l’augment de pes dràstics poden causar amenorrea. Un índex de massa corporal (IMC) molt baix pot interrompre la producció d’hormones necessàries per a l’ovulació, mentre que un IMC molt alt pot provocar desequilibris hormonals.

Exercici físic excessiu

Les atletes i dones que practiquen exercici intens de manera regular poden experimentar amenorrea a causa de la reducció de greix corporal i a l’estrès físic constant, que pot afectar la funció hormonal.

Trastorns alimentaris

Condicions com l’anorèxia nerviosa o la bulímia poden portar a la interrupció del cicle menstrual, per la malnutrició i l’estrès físic que causen aquests trastorns de la conducta alimentària (TCA).

Problemes hormonals 

Els desequilibris hormonals, com els causats per la síndrome d’ovari poliquístic (SOP), poden resultar en amenorrea. Altres trastorns hormonals, com a problemes de tiroides, també poden afectar el cicle menstrual. També pot deures a un embaràs. 

Medicaments i anticonceptius

Alguns medicaments, com certs anticonceptius, antidepressius i tractaments pel càncer, poden causar la interrupció de la menstruació com a efecte secundari.

Quan l’amenorrea és un problema

Ara que es té una resposta als motius pels quals no em baixa la regla, cal saber que no necessàriament és un problema. Tot depèn de quina sigui la causa entre les que hem vist. 

Si una dona jove no ha tingut el seu primer període menstrual als 16 anys o si una dona prèviament menstruant deixa de tenir la regla durant tres cicles consecutius sense que estigui embarassada, és necessari consultar amb un professional de la salut. L’avaluació mèdica pot determinar la causa exacta i el tractament adequat.

Diagnòstic de l’amenorrea

El diagnòstic de l’amenorrea comença amb una història clínica detallada i un examen físic. El metge pot realitzar una sèrie de proves per identificar la causa subjacent, que poden incloure:

– Anàlisi de sang per a mesurar els nivells hormonals.

– Ecografia pelviana per examinar els òrgans reproductius.

– Proves de funció tiroidal.

– Ressonància magnètica (RM) o tomografia computada (TC) per avaluar possibles anomalies estructurals o tumors.

Tractament de l’amenorrea

El tractament de l’amenorrea depèn de la causa subjacent. Algunes de les opcions de tractament poden incloure:

Canvis en l’estil de vida

Per casos relacionats amb l’estrès, el pes o l’exercici excessiu, els canvis en l’estil de vida poden ser suficients per restaurar el cicle menstrual. Això pot incloure reduir el nivell d’activitat física, aconseguir un pes saludable i aprendre a controlar l’estrès.

Tractament mèdic

Per desequilibris hormonals, es poden prescriure tractaments hormonals, com anticonceptius orals, que regulin el cicle menstrual. Si l’amenorrea és causada per un problema de tiroide o una condició similar, el tractament serà per a aquesta condició específica.

Intervencions quirúrgiques

En casos on hi ha anomalies estructurals en el sistema reproductiu, pot ser necessària una intervenció quirúrgica per a corregir el problema.

Què és el reuma

Nom genèric del conjunt de malalties i trastorns de l’aparell locomotor o musculoesquelètic. Així doncs, els reumatòlegs estudien els problemes que s’hi associen, deixant de banda l’estudi dels ossos, que pertany a una altra especialitat, la traumatologia.

El reuma no és cap malaltia en si mateixa. El nombre d’afeccions i de malalties que agrupa, incloent-hi les malalties autoimmunitàries, és molt elevat, amb més de dues-centes de descrites. En aquest article en repassarem molt breument les més freqüents.

Artritis. L’artritis reumatoide

Anomenem artritis la inflamació d’una articulació. N’hi ha de diverses classes i la majoria són inflamatòries, tot i que, de vegades, també es pot manifestar inflamació articular en les malalties articulars degeneratives, com ara l’artrosi.

La sol precedir o acompanyar una sensació de cansament i feblesa. En el cas més habitual d’artritis crònica, l’artritis reumatoide, el dolor comença gairebé sempre a les mans i n’afecta, sobretot, els artells.

A més a més:

• Les articulacions es presenten inflades, encarcarades i adolorides, a causa de la reacció inflamatòria.
• Hi sol haver períodes de milloria, però es recau al cap de poc temps.
• L’artritis reumatoide pot afectar totes les articulacions del cos i és impossible determinar quantes o quines se’n ressentiran.

El tractament de la malaltia és difícil, però hi ha medicaments que en calmen el dolor i en retarden la progressió, i també els danys que ocasiona. Com que cal reajustar la medicació de manera periòdica, l’especialista manté un contacte estret amb el pacient. En els casos extrems en què no s’hi respon i es produeixen deformitats permanents en les articulacions es pot recórrer a la cirurgia ortopèdica.

Artrosi

L’artrosi és una malaltia que afecta les articulacions i la seva freqüència augmenta amb l’edat. Pràcticament 8 de cada 10 persones de més de 50 anys en pateixen en grau variable.

El procés comença al cartílag que recobreix l’articulació; el cartílag s’aprima irregularment i pot arribar a desaparèixer en les fases finals de la malaltia. Alhora, la càpsula articular es torna més gruixuda i se secreta més líquid sinovial (que actua com a lubricant), amb la qual cosa l’articulació apareix inflada.

Al marge de la degeneració del cartílag, els ossos creixen de manera anòmala («becs de lloro» o osteòfits) fins a causar la inflamació dels teixits del voltant.

L’artrosi pot afectar totes les articulacions, però es dona més sovint a les mans, els genolls, els malucs i la columna vertebral.

Els tractaments disponibles, entre els no farmacològics, per combatre l’artrosi són la fisioteràpia i l’exercici aeròbic (natació i passejades). Entre els farmacològics, trobem el paracetamol com a primera opció. En cas que el pacient no hi respongui adequadament, el metge li pot receptar altres medicaments.

Esclerodèrmia o esclerodèrmia sistèmica

És una malaltia crònica autoimmunitària que afecta, sobretot, la pell, però també els òrgans interns (pulmons, intestins, ronyons o cor). L’origina el creixement anòmal de fibres de col·lagen i altres proteïnes. En les fases primerenques es caracteritza per inflamacions, però a mesura que avança la malaltia, la pell s’engruixeix i es torna més rígida. A més a més, dificulta el reg sanguini, ocloent els vasos que porten la sang als diferents teixits.

El tractament de l’esclerodèrmia és complex i no hi ha cap fàrmac que s’hi hagi demostrat eficaç al cent per cent. En les fases primerenques, els corticoides (que són antiinflamatoris) hi han reeixit en part. Quan la malaltia avança, depèn del criteri del metge que es facin servir altres fàrmacs.

Fibromiàlgia

Coneguda abans com a fibrositis, la fibromiàlgia és una malaltia reumàtica freqüent que es caracteritza per molèsties i dolors als músculs, als tendons i als lligaments, però no pas a les articulacions. Els símptomes que s’hi associen poden persistir mesos i, fins i tot, anys, si bé no causen danys irreversibles. El dolor pot afectar gairebé tot el cos i, de vegades, és prou intens per alterar la vida personal. Solen fer mal la zona externa dels colzes, la part superior de les espatlles, la cara interna dels genolls, etc.

No se’n sap la causa, tot i que certes investigacions l’associen a un trastorn del son profund, visible amb un electroencefalograma (EEG). Qualsevol trastorn del son que perdura en el temps pot ocasionar fibromiàlgia; per exemple, en les persones amb artritis, el dolor pot alterar de manera significativa el son fins a desencadenar fibromiàlgia. Quan es comencen a tenir les molèsties que s’hi relacionen, es pot crear un cercle viciós de dolor i esgotament, que pot acabar en depressió.

S’han donat casos de brots després d’un traumatisme o d’un accident recent (fibromiàlgia reactiva). Hi ha estudis que l’associen a un dèficit en la producció de la hormona del creixement i a la manca d’exercici.

Malgrat que la fibromiàlgia no es pot guarir, se’n poden alleujar els símptomes amb analgèsics, analgèsics esteroidals, injeccions locals de corticoides a les zones més adolorides, antidepressius i inductors del son, que sempre haurà de prescriure el metge especialista.

Espondilitis anquilosant

L’espondilitis anquilosant és una forma crònica de l’artritis, que afecta els ossos i, en termes generals, les articulacions de la columna vertebral. Amb el temps, les vèrtebres danyades es poden arribar a soldar. Els símptomes més habituals en són:

• Dolor a la columna vertebral
• Pèrdua de mobilitat
• Rigidesa progressiva a l’esquena
• Infamació ocular de l’iris (iritis o uveïtis)

El tractament se centra a reduir el dolor, la rigidesa i a prevenir l’anquilosament. S’hi combinen, bàsicament, dos mètodes: el tractament farmacològic i el tractament fisioterapèutic.

Tots dos tractaments s’han de personalitzar per a cada pacient. En casos extrems, en els quals els pacients no responen als tractaments i el dolor és molt intens, es pot provar el tractament quirúrgic.

Gota

La gota és una malaltia reumàtica causada pel dipòsit d’àcid úric a les articulacions. Es caracteritza per una inflor de l’articulació i un dolor molt fort. La pell de l’àrea afectada es torna vermella i molt sensible a la fricció. Sovinteja més entre els homes que en les dones i sol aparèixer entre els 40 i els 60 anys d’edat.

N’és la causa el nivell elevat d’àcid úric a la sang. Aquest àcid és un producte de rebuig que s’acostuma a eliminar amb l’orina. No tots els pacients amb hiperucèmia tenen atacs de gota.

Es tracta de dues maneres diferents:

• Control de l’atac de gota agut amb antiinflamatoris no esteroidals (se n’exclou l’aspirina[AP1]  i els salicilats). També es fa servir la colquicina, que redueix el nombre i la intensitat dels atacs.
• Control dels nivells elevats d’àcid úric amb medicaments que ajuden a eliminar-lo. El tractament es pot perllongar, fins i tot, de per vida, igual que en la diabetis.

És fonamental canviar la dieta alimentària, aprimar-se, beure força aigua i suprimir el consum d’alcohol.

Lupus

El lupus eritematós sistèmic és una malaltia autoimmunitària, en la qual el sistema immunitari del pacient ataca per error el teixit sa. Aquesta afectació pot incloure gairebé qualsevol part del cos: la pell, els ronyons, el cervell i altres òrgans o les articulacions. Els símptomes més freqüents de la malaltia, que cursa amb brotades o atacs d’una durada i d’una intensitat variables, es manifesten a la pell en el 90 % dels pacients.

Com que es tracta d’una malaltia autoimmunitària, no té cura, tot i que hi ha fàrmacs que ajuden a regular el sistema immunitari i n’aturen la inflamació. Fa poc s’han fet recerques amb resultats prometedors que incloïen tractaments biològics.

Polimiàlgia reumàtica

És una malaltia reumàtica que es caracteritza pel dolor a les zones escapulars, és a dir, a les espatlles, i a les zones pelvianes, això és, als malucs. El dolor s’acompanya d’una rigidesa que pot arribar a incapacitar parcialment el pacient. La polimiàlgia reumàtica afecta, en essència, la gent gran de més de 65 anys (molt rarament persones més joves) i els símptomes solen empitjorar al matí, a l’hora de llevar-se, i després de períodes de repòs.

Quan ataca les espatlles, als pacients els costa d’alçar els braços i, si afecta els malucs, potser no són capaços d’aixecar-se d’una cadira sense ajudar-s’hi amb els braços. En el 15-30 % dels casos s’associa a un trastorn anomenat arteritis de cèl·lules gegants, que és una inflamació de les arteries, sobretot, del cuir cabellut, dels braços i del coll. La inflamació estreny les arteries, fet que impedeix que la sang hi flueixi amb normalitat.

Es tracta, fonamentalment, amb corticoides i té un pronòstic favorable en la majoria dels casos.

Proves associades

No hi ha cap prova determinant per a aquesta classe de malalties, i si l’especialista en sospita el cas, ha de decidir quina o quines proves cal que passi el pacient. En general, es fan anàlisis de sang i d’orina, com també proves d’imatge segons el criteri del metge, que inclouen de raigs X a escàners o exploracions amb TAC.

Bibliografia

Profesionales

https://rheumatology.org/que-es-un-reumatologo

https://www.hscor.com/es/cartera-servicios/reumatologia

La sudoració és un procés natural del cos humà que té com a finalitat regular la temperatura corporal i eliminar les toxines que es van acumulant. No obstant això, quan aquest procés es torna excessiu, passa a convertir-se en una preocupació. Al fenomen de sudoració excessiva se’l coneix com a hiperhidrosi, i atès que pot afectar significativament la qualitat de vida dels qui la pateixen, en aquest article t’expliquem per què se sua tant i com pot tractar-se. 

Per què se sua tant?

La sudoració és una resposta fisiològica que està controlada pel sistema nerviós autònom. En diferents situacions, com quan es realitza una activitat física, fa molta calor o estem estressats, la temperatura del cos augmenta. 

Les responsables són les glàndules sudorípares, que s’activen per alliberar líquid a través dels porus de la pell. Aquest líquid està compost principalment per aigua i sals, i en evaporar-se a la superfície de la pell, la calor es dissipa i el cos es refreda. Aquest és el procés normal del cos, però a vegades, aquesta sudoració és massa elevada. 

Causes de la sudoració excessiva

Si et preguntes per què se sua tant, has de saber que hi ha diverses causes i que aquestes són variades. Les més freqüents són les que et deixem a continuació:

– Hiperactivitat del sistema nerviós autònom. En algunes persones, el sistema nerviós autònom pot estar sobreactivat. És a dir, que hi ha una estimulació excessiva de les glàndules sudorípares i estan constantment produint suor. 

– Factors genètics. La predisposició genètica juga un paper important en la sudoració excessiva. Si un o els dos progenitors sofreixen d’hiperhidrosi, és més probable que la seva descendència també compti amb la mateixa problemàtica. 

– Trastorns mèdics. Algunes condicions mèdiques, com la diabetis, la menopausa, l’hipertiroïdisme i l’obesitat, poden estar associades a la producció excessiva de suor.

– Medicaments. Certs medicaments, com els antidepressius, els medicaments per baixar la pressió arterial i alguns tractaments hormonals, poden tenir com a efecte secundari l’augment de la sudoració. 

– Factors emocionals. Algunes persones sofreixen episodis temporals de sudoració excessiva quan estan estressades, amb ansietat o tensió emocional.

Quan la sudoració excessiva és un problema

Si bé, com hem vist, la sudoració és un procés normal en situacions específiques, com durant l’exercici o en climes càlids, fins i tot es pot veure elevada per les causes esmentades. No obstant això, quan es converteix en excessiva de manera regular, passa a ser un problema perquè interfereix en les activitats diàries i en les relacions socials. Alguns senyals que la sudoració es pot estar convertint en patològica són les següents:

– Taques de suor visibles. Aquestes apareixen durant l’exercici o en dies de molta calor, però es tracta que siguin visibles quan no es dona cap d’aquestes condicions. Aquest fenomen pot resultar incòmode i repercuteix negativament en l’autoestima.

– Dificultat per a realitzar activitats quotidianes. Quan se sua en excés de manera incontrolada, es dificulten tasques habituals avui dia, com escriure en un teclat o subjectar el telèfon o un bolígraf. 

– Impacte en les relacions socials. Les persones que sofreixen d’hiperhidrosi poden evitar situacions socials o tenir dificultats per establir relacions interpersonals, a causa de la incomoditat causada per la sudoració excessiva.

Remeis casolans per a la sudoració excessiva

En primer lloc, s’ha d’acudir a un metge per determinar per què se sua tant. En funció de quina sigui la causa, es podrà donar una solució personalitzada. No obstant això, atès que no existeix una solució concreta per resoldre la sudoració excessiva, existeixen diversos remeis casolans que poden ajudar a controlar-la:

– Higiene adequada. Mantenir una bona higiene personal, com dutxar-se diàriament i utilitzar desodorant, pot ajudar a reduir l’olor associada amb la suor. 

– Roba que transpiri. Utilitzar roba lleugera i de materials transpirables, preferiblement de cotó, pot ajudar a mantenir el cos fresc i reduir així la producció de suor.

– Evitar aliments i begudes desencadenants. Els menjars picants, les begudes amb cafeïna i l’alcohol poden produir un augment de suor en algunes persones. Tractar d’evitar aquests desencadenants pot ajudar a controlar la hiperhidrosi.

– Tècniques de relaxació. Pel que fa als factors emocionals, com l’estrès i l’ansietat, aprendre a gestionar-los pot alleujar també la producció de suor si aquestes són les causes. Per exemple, practicar tècniques de relaxació, com la meditació o la respiració profunda. 

Tractaments mèdics per la sudoració excessiva

Si els consells anteriors no són eficaços per controlar l’excés de suor, existeixen diversos tractaments mèdics disponibles. Són els següents:

– Antitranspirants. Els antitranspirants de venda lliure que contenen clorur d’alumini poden ajudar a reduir la sudoració, ja que la seva acció és la de bloquejar temporalment els conductes de les glàndules sudorípares.

– Teràpia amb iontoforesi. Aquest tractament utilitza corrents elèctrics suaus per a bloquejar temporalment les glàndules sudorípares i reduir la sudoració a les mans, els peus i les axil·les.

– Toxina botulínica. Les injeccions de toxina botulínica, més coneguda com a Botox, poden ajudar a bloquejar els senyals nerviosos que estimulen la sudoració excessiva.

– Cirurgia. En casos greus d’hiperhidrosi, es pot considerar la cirurgia per extirpar o destruir les glàndules sudorípares.

Quan es van descobrir els raigs X, fa més de cent anys, la medicina va trobar una eina impagable per veure l’interior del cos humà amb el pacient viu. Tot i que permetia de veure de manera força limitada les parts toves del cos, el gran avantatge que oferia era l’obtenció d’imatges anatòmiques estructurals, principalment de l’esquelet. Les tecnologies basades en camps magnètics o ultrasons encara van multiplicar les possibilitats diagnòstiques dels raigs X.

Avui dia, gràcies a l’aparició de la medicina nuclear i de la imatge molecular, podem observar com funciona el cos i tenir informació detallada sobre les cèl·lules i les molècules. Això comporta avantatges importants, que van de la detecció precoç de malalties fins a noves tècniques terapèutiques.

Com funciona

Bàsicament, tant els raigs X com els camps magnètics i els ultrasons són fonts d’energia externa a què se sotmeten les parts del cos estudiades. Difereixen en essència de la medicina nuclear pel fet que les diferents fonts d’energia s’introdueixen a l’organisme i s’incorporen a les parts que es volen estudiar, tant si són un teixit, un òrgan com un procés molecular. L’emissió d’energia provinent de l’interior de l’organisme, en forma de fotons (partícules elementals de llum) o de positrons (partícules elementals amb càrrega positiva), es detecta amb un dispositiu extern (càmera D-SPECT, de PET o gammacàmera) que crea una imatge òptima per fer un estudi detallat de l’òrgan o del procés en qüestió.

En aquest estudi els radiòlegs introdueixen al cos del pacient una quantitat mínima de la substància radioactiva adequada (el marcador o radiofàrmac). La classe de substància es determina segons la finalitat de l’estudi. La substància s’incorpora a l’òrgan analitzat i emet una radiació que capta un detector per convertir-la en imatges.

Quins avantatges té

En primer lloc, hem d’aclarir una cosa que d’entrada espanta els pacients: la introducció de material radioactiu a l’organisme. Cal dir que la quantitat de radiació rebuda és mínima i que, fins i tot, és inferior a la d’una radiografia. A més a més, la substància s’elimina al cap d’uns dies, bé amb l’orina o bé amb la femta. Per tant, no és perillosa i el pacient no té sinó molèsties insignificants. La medicina nuclear ofereix molts avantatges, començant per la detecció precoç d’un càncer. Les tècniques que inclou són diverses:

• Gammagrafia òssia, per detectar un càncer en algun os molt abans que amb una radiografia convencional.
• Gammagrafia tiroidal, quan el marcador és el iode radioactiu, que s’acumula a la glàndula tiroide i permet de trobar-hi tumors.
• Gammagrafia amb gal·li, que es fa servir per explorar el cos sencer i identificar-hi zones d’infecció, inflamació o tumorals.
• PET, la sigla en anglès de tomografia per emissió de positrons. Mesura la funció fisiològica de l’organisme a partir de l’anàlisi del flux sanguini, del metabolisme o dels neurotransmissors (les substàncies que permeten la comunicació a les cèl·lules del sistema nerviós). El material radioactiu injectat (una forma de glucosa) s’acumula en gran part a les cèl·lules canceroses, i amb això és possible d’escatir si el tumor és maligne. Altres aplicacions de la PET inclou l’estudi del flux sanguini i el consum d’oxigen a les diferents parts del cervell, cosa que facilita l’estudi de demències, d’accidents cerebrovasculars o de tumors.
• PET/TC. És la combinació d’una PET i una TAC (tomografia axial computada), que, a banda dels avantatgés de la PET, mostra amb més detall les àrees estudiades i això facilita encara més la localització del tumor.
• Ventriculografia nuclear. És una prova cardiològica que permet d’estudiar les cambres del cor (aurícules i ventricles).

Hi ha una aplicació més avançada que consisteix a introduir dins l’organisme una classe d’anticossos anomenats anticossos monoclonals. Aquests anticossos s’han dissenyat per adherir-se a la superfície de les cèl·lules canceroses. Si explorem aquestes zones amb l’instrumental adequat, hi podrem identificar tumors.

Els científics malden per millorar de manera continuada els marcadors actuals i n’estudien sistemàticament de nous, no únicament per localitzar amb precisió els càncers sinó també per trobar-hi tractaments nous.

Preparació per a un estudi de medicina nuclear

Lògicament depèn de la mena d’estudi a què s’hagin de sotmetre els pacients. N’hi ha que s’hauran d’estar en dejú un cert temps abans; d’altres, en canvi, s’hauran de prendre un laxant o, fins i tot, un ènema.

El pacient ha d’informar el metge de tots els medicaments que pren (se li pot demanar que en suprimeixi algun abans de l’estudi). També ha de dir al metge si té cap al·lèrgia o si els anteriors estudis de medicina nuclear li han produït cap reacció. Les reaccions dels pacients als marcadors són poc freqüents.

En general el pacient s’ha d’estar immòbil durant l’examen, mentre l’escàner (que és, al capdavall, una espècie de túnel amb una profunditat inferior a un metre) es mou endavant i endarrere per cobrir la totalitat de l’àrea que es vol explorar.

Durada de l’estudi

No tots els estudis tenen una durada idèntica, però normalment no superen l’hora. Aquest lapse no inclou, però, el temps d’espera des que s’administra el marcador.

Bibliografia

https://www.nibib.nih.gov/espanol/temas-cientificos/medicina-nuclear#:~:text=por%20el%20NIBIB%3F-,%C2%BFQu%C3%A9%20es%20la%20medicina%20nuclear%3F,la%20ruta%20de%20estos%20radiotrazadores.

https://www.snmmi.org/AboutSNMMI/Content.aspx?ItemNumber=15644

Què és una piga

Les pigues (o els nevus melanocítics, en termes mèdics) són taques anòmales i molt freqüents formades per cèl·lules pigmentades a la pell. Aquestes cèl·lules s’anomenen melanòcits. Molta gent té pigues de naixement, però també n’hi ha que apareixen en el transcurs de la vida.

Què causa les pigues

La majoria de pigues són simplement el resultat d’una proliferació inofensiva de cèl·lules pigmentades a la capa més profunda de la pell. Hi ha pigues, conegudes com a nevus melanocítics congènits, que se solen presentar en el moment del naixement. En general, però, es formen de manera espontània o bé són causades per l’exposició a la llum del sol. Per tant, acostumen a aparèixer a les zones de la pell més exposades al sol.

Bona part d’aquestes pigues surt durant els primers vint anys de vida, tot i que poden continuar proliferant els vint anys següents. Si bé, moltes desapareixen amb l’edat.

Per què causen preocupació les pigues

El principal problema, i que constitueix el motiu de preocupació, és si una petita part de les pigues degenera en una malaltia anomenada melanoma maligne, una classe de càncer de pell. Per a aquesta forma de càncer, que pot ser fatal, el diagnòstic i el tractament precoç en milloren molt el pronòstic. En les primeres fases es tracta amb una escissió quirúrgica (és a dir, s’extirpa el tumor amb una franja de pell circumdant).

Qui està en situació de risc

La presència de pigues és habitual i no implica pas que s’hagin de tornar malignes en el futur. Ara, com més nevus té una persona, més perilla de patir un melanoma, sobretot si les pigues se sotmeten a exposicions solars importants o a traumes constants (per exemple, amb les afaitades, si són a la superfície de la barba, o amb el refrec, a la zona de la corretja o del peu, etc.).

El risc augmenta si hi ha una història familiar de melanoma maligne. En cas de múltiples nevus i/o d’un historial familiar amb melanomes, cal extremar la prevenció amb les exposicions solars.

Quins símptomes té el melanoma maligne

Els símptomes més habituals són:

• Pigues que fan mal i/o picor.
• Pigues que augmenten de mida o tenen un aspecte irregular, en especial a les vores.
• Pigues que canvien de color, sobretot quan s’enfosqueixen o tenen colors diferents.
• Les hemorràgies espontànies, és a dir quan les pigues sagnen fortuïtament.
• Les lesions pigmentàries satèl·lits (o taques al voltant del nevus sospitós).

Les característiques que poden fer pensar en un melanoma són un conjunt de símptomes conegut per la regla de l’ABCDE del melanoma:

• A: asimetria, és a dir en cas de manca de simetria en les pigues.
• B: vores irregulars, quan les pigues no són rodones o ovalades.
• C: color, quan el color de les pigues no és uniforme, és poc habitual o bé és diferent del color de les altres pigues del pacient.
• D: diàmetre, en general superior de 6 mil·límetres.
• E: evolució, una piga nova en un pacient de més de 30 anys o una piga que canvia.

Com es diagnostica

Per bé que la majoria de canvis en la dimensió, la forma i el color de les pigues es deu a un augment benigne en el nombre de cèl·lules pigmentades, cal examinar qualsevol piga que sembli anormal. Probablement el metge demanarà informació sobre els darrers canvis en la piga, juntament amb l’historial familiar per avaluar el risc que presenta el pacient.

Si no s’hi troben més que canvis lleus, el metge únicament recomanarà, per regla general, fer-ne una vigilància exhaustiva, que pot incloure fotografies per comparar-ne l’evolució.

Altres classes de pigues

Hi ha altres classes de pigues, com són els nevus displàstics, els nevus blaus i els nevus halo:

Síndrome del nevus displàstic

Unes quantes pigues grosses tenen contorns irregulars i vores difuses (nevus displàstics). En aquest cas és més probable que les pigues siguin malignes. Tendeixen a aparèixer en famílies amb un historial de múltiples nevus i melanoma maligne. Els pacients amb aquestes pigues se les han de fer analitzar de manera regular i, sovint, fer-ne comparar les imatges clíniques.

Nevus halo

De vegades la pell que envolta les pigues s’aclareix i la part central es torna pàl·lida. D’altres, el nevus fins i tot desapareix completament. Bona part dels nevus halo són benignes. Hi ha persones amb nevus halo que tenen més probabilitat de desenvolupar una afecció cutània anomenada vitiligen. Es tracta d’una anomalia en la pigmentació de la pell, que es manifesta amb plaques més clares que la pell circumdant. Tanmateix, els pacients amb melanomes malignes gairebé mai tenen nevus halo.

Nevus blau

Són pigues que es tornen blaves per la profunditat on es localitza el pigment (a la capa més pregona de la pell o l’hipoderma). Solen ser comunes en infants indis, però ben rarament tenen importància. Així i tot, cal que les examini el dermatòleg per descartar el melanoma.

Melanoma juvenil (nevus de Spitz)

En el nevus de Spitz les cèl·lules pigmentades formen un tumor benigne, d’un color que oscil·la entre marró i rosat. Aquesta malaltia afecta les criatures, normalment a la cara. Les cèl·lules que s’observen al microscopi s’assemblen a les cèl·lules malignes del melanoma, però amb un comportament benigne, i evolucionen de manera satisfactòria després del tractament.

Tres bons consells

• Cal evitar, tant com es pugui, l’exposició innecessària a la llum solar, sobretot durant les dues hores abans i després del migdia, quan els raigs del sol són més forts. També s’han de prevenir les cremades solars.
• Convindria protegir-se de la llum del sol amb roba i aplicar-se una crema solar sobre la pell exposada.
• Hem d’observar amb regularitat les pigues i anar al metge perquè les examini. Cal recordar que hi ha zones que nosaltres mateixos no ens podem veure, perquè són llocs del cos poc accessibles, com ara l’esquena o el cuir cabellut.

Les pigues a les plantes dels peus o amb pèls no són malignes, però també han de passar una revisió periòdica.

Bibliografia

https://www.skincancer.org/international/lunares-atipicos-nevos-displasicos/

https://www.msdmanuals.com/es/hogar/trastornos-de-la-piel/crecimientos-cut%C3%A1neos-benignos/lunares

https://www.msd.es/stories/melanoma/

Quan parlem de manca de son, no ens referim només a la quantitat d’hores que necessita el nostre cervell per dur a terme un manteniment integral de l’organisme, sinó també a la qualitat d’aquest descans.

La manca de son pot anar associada a un trastorn del son, hàbits dolents o factors externs que impedeixen un descans saludable. Un somni insuficient de forma perllongada pot tenir un impacte rellevant i posar en risc el nostre estat de salut i benestar.

Efectes físics i mentals

Un dels primers efectes de la privació del son és la disminució de la nostra capacitat de concentració i atenció. Aquesta manca de lucidesa pot afectar la nostra capacitat per realitzar tasques simples, com ara conduir un vehicle o operar maquinària, augmentant fins a 11 vegades el risc de patir accidents mortals. De fet, estar despert  24 hores seguides és equivalent a la manca d’atenció i baixos reflexos, i a tenir nivells d’alcohol en sang superiors als permesos per a la conducció.

D’altra banda, la manca de son debilita el nostre sistema immunològic, exposant-nos a patir múltiples malalties, des d’un refredat comú fins al càncer. A nivell hormonal, un mal descans desregula la leptina i la grelina, hormones encarregades de controlar la gana i la sacietat. Aquest fet, juntament amb la fatiga i la manca d’energia que ens indueixen al sedentarisme, afavoreix l’aparició d’obesitat i diabetis.

Des de la perspectiva de la salut cardiovascular, el somni també és crucial. Mentre dormim, el cor i els vasos sanguinis no treballen amb la mateixa intensitat que quan estem desperts, proporcionant-los un descans essencial. De fet, no dormir prou s’ha relacionat amb una pressió arterial elevada, malalties cardiovasculars i ictus.

A més dels efectes físics, la manca de son també pot tenir conseqüències negatives per a la nostra salut mental. De fet, un mal descans prolongat s’ha associat amb un risc més gran de depressió, ansietat i altres trastorns psicològics.

Incorporar hàbits saludables

És important entendre que, encara que és poc probable que una persona mori exclusivament per manca de son, els efectes acumulatius d’aquesta privació poden ser molt perillosos i fins i tot letals.

Incorporar hàbits saludables d’higiene del son, com aixecar-se i ficar-se al llit cada dia a la mateixa hora, mantenir-se actiu durant el dia i evitar els dispositius mòbils una hora abans de ficar-se al llit, serà fonamental per preservar un envelliment saludable. En cas de no ser suficient, és important contactar amb un especialista en Medicina del Son per descartar un possible trastorn com l’Apnea Obstructiva del Son, la síndrome de cames inquietes o l’insomni crònic.

Article elaborat per Ad Salutem, Instituto del Sueño