Mes: juliol de 2024

Què és la diabetis

La diabetis de tipus 1, o insulinodependent, és la forma prevalent de malaltia diabètica en els infants. S’origina per la incapacitat del pàncrees de secretar prou quantitat d’insulina, que és una hormona que regula el metabolisme de la glucosa a la sang. La causa de la diabetis encara és desconeguda, però es pensa que hi intervenen tant factors hereditaris com influències ambientals, i també que les infeccions participen activament en el seu desenvolupament. Afecta amb la mateixa freqüència els nens que les nenes.

La diabetis de tipus 1 és una de les anomenades malalties autoimmunitàries; és a dir, és una malaltia en què el sistema immunològic ataca per error un teixit del mateix organisme. El procés es perllonga força temps abans que se’n manifestin els símptomes.

En general la diabetis de tipus 1 apareix abans de la pubertat, però es pot donar en qualsevol edat, de la primera infantesa fins a la vida adulta, i fins i tot al llindar de la vellesa.

Quins símptomes té

Els símptomes de la malaltia es manifesten amb rapidesa al cap d’uns quants dies o setmanes. Són els següents:

• Cansament
• Una set que obliga els infants a beure sovint (s’anomena polidípsia)
• Miccions freqüents (rep el nom de poliúria)
• Enuresi nocturna (quan els infants es pixen al llit)
• Augment de la gana (polifàgia), però amb pèrdua de pes
• Infeccions a la pell o al voltant de la boca

De vegades, els símptomes progressen amb molta rapidesa i fan empitjorar l’estat del pacient, amb basques, vòmits, dolor abdominal i dificultat respiratòria. Aquests símptomes són greus i demanen atenció mèdica urgent.

Com poden actuar els pares

Aprendre a controlar la diabetis requereix molt esforç, tant per als pares com per als infants. Malgrat tot, cal saber com funciona l’organisme, com es posen les injeccions d’insulina, com s’ha de controlar la dieta i com es mesura la quantitat de glucosa a la sang; tot plegat contribueix a fer que la vida dels infants i de la família torni a la normalitat.

L’equip de professionals del centre sanitari (hospital o centre de salut) assessora els pares sobre tots els aspectes que cal saber. Bona part dels equips que treballen amb diabètics incorpora infermeres especialitzades que organitzen els programes d’educació sanitària.

És important que els pares tinguin en compte els punts següents:

• Els símptomes de la hipoglucèmia (concentració baixa de glucosa a la sang, també coneguda com a «baixada de sucre») i, a la inversa, de la hiperglucèmia (concentració elevada de glucosa a la sang).
• Cal saber mesurar el nivell de glucèmia a la sang i ensenyar els infants a controlar-la tan bon punt l’edat ho permet.
• S’ha d’ensenyar els nens a posar-se ells mateixos les injeccions d’insulina a l’edat adequada.
• Cal tenir sempre a mà sucre per tractar les hipoglucèmies.
• Convindria anar al metge amb regularitat.
• Hauríem d’anar al metge en cas que es declarin altres malalties o trastorns.
• Cal informar els professors i els amics sobre els símptomes de les baixades de sucre.
• Hi pot ajudar molt posar-se en contacte amb l’associació de diabètics més propera per rebre suport i assistència, si cal.

Dieta

En els equips que atenen malalts de diabetis hi sovintegen els especialistes en nutrició i dietètica.

És important que l’alimentació dels infants sigui saludable i equilibrada, rica en fibra i en hidrats de carboni. Les quantitats que ha de menjar cada nen depenen de la seva edat i pes, i cal que l’especialista en dietètica assessori els pares sobre aquest tema. L’exercici físic també influeix en les quantitats que s’han d’ingerir. Així doncs, abans de practicar cap esport, es recomana de donar als infants una mica més de pa, un suc o altres aliments que continguin hidrats de carboni.

S’aconsella de fer tres àpats principals al dia i fer un mos lleuger un parell o tres de vegades en els intervals. De manera ideal tota la família hauria de menjar igual. En aquest cas els dolços no es prohibeixen del tot. Quan l’infant aprèn com respon el seu organisme al menjar i a les injeccions de insulina, pot incorporar a la dieta uns quants aliments dolços, sempre que s’augmenti la dosi d’insulina en la quantitat adequada.

Activitat física

L’exercici físic ha de ser una part important de l’activitat diària d’un infant amb diabetis, encara que sovint cal reduir la dosi d’insulina, perquè l’exercici fa davallar la glucèmia. Per tant, l’infant ha de dur sempre sucre si vol evitar les hipoglucèmies (disminució del nivell de glucosa).

Com s’ha de tractar la diabetis infantil

La diabetis en els infants sempre es tracta amb un control de la dieta i de la insulina. Tanmateix, durant el primer any després del diagnòstic, és probable que l’infant només necessiti una quantitat minsa d’insulina. Aquest període es coneix amb el nom de lluna de mel.

Els pares han d’injectar la insulina als fills diabètics fins que no arriben a certa edat per aprendre’n i se la poden administrar tots sols. Aquesta edat depèn de cada cas, però se sol situar cap als nou anys. La insulina s’injecta a sota de la pell (injecció subcutània), normalment a la zona de l’abdomen o de les cuixes, però pot ser en qualsevol altre lloc on la capa de pell sigui prou gruixuda.

Cada nen demana una pauta de dosificació d’insulina que ha de programar l’equip d’atenció sanitària.

Les criatures petites no acostumen a necessitar insulina a la nit, però això comença a canviar a mesura que es van fent grans.

Els nens grans solen necessitar una injecció d’insulina d’acció ràpida abans de cada àpat principal i una dosi d’insulina amb acció prolongada a la nit.

Actualment estan disponibles uns sistemes d’administració d’insulina amb forma de bolígraf, molt còmodes de fer servir i amb agulles molt primes.

La bomba d’insulina

És un sistema per administrar insulina via subcutània, amb un petit ordinador i un reservori que conté l’hormona i un catèter subcutani (un tub sota la pell) per injectar la insulina.

La bomba es pot programar i proveeix la quantitat d’insulina establerta de manera continuada les 24 hores del dia, repartides en franges horàries segons les necessitats de l’infant.

L’especialista, juntament amb els pares, és qui programa el tractament i les dosis escaients. De la mateixa manera, l’especialista ha de determinar la idoneïtat d’implantar un dispositiu a l’infant.

Es comencen a fer trasplantaments d’illots pancreàtics en pacients amb diabetis insulinodependent, tot i que aquesta modalitat terapèutica encara no es pot generalitzar per a tots els malalts de diabetis.

Pronòstic a llarg termini

Cal procurar de mantenir un nivell de glucèmia normal, a fi d’ajornar o evitar les complicacions a llarg termini de la diabetis (com ara lesions als ulls, als ronyons o al sistema nerviós). Aquestes lesions poden aparèixer després de la pubertat, però, en general, es donen més endavant.

Es recomana de passar, com a mínim, una revisió cada tres mesos a la consulta de pediatria. Les proves per detectar les complicacions de la diabetis a llarg termini es comencen a fer als nou o deu anys d’edat. A partir d’aleshores es repeteixen un cop l’any. Aquestes proves consisteixen en una anàlisi d’orina per identificar la presència de proteïnes, la presa de la pressió arterial, un examen del fons de l’ull i una anàlisi de sang. Les alteracions als ulls (retinopatia) no afecten la vista en les fases primerenques, però si, més endavant, les lesions progressen, potser cal seguir un tractament amb raigs làser o altres tècniques per evitar la pèrdua de visió.

Medicaments que s’administren en cas de diabetis infantil

• Insulina d’acció ràpida
• Insulina d’acció retardada
• Diferents barreges d’insulina amb acció ràpida i d’insulina amb acció retardada
• Insulina lispro
• insulina aspart

Tots els preparats d’insulina s’administren amb injeccions per via subcutània.

Bibliografia

https://www.elsevier.es/es-revista-endocrinologia-nutricion-12-articulo-diabetes-mellitus-edad-pediatrica-diabetes-13066001

https://www.mayoclinic.org/es/diseases-conditions/type-1-diabetes-in-children/symptoms-causes/syc-20355306

Per quina raó es produeixen els còlics

Els metges no saben amb certesa què és un còlic o què l’origina. Hi ha diverses teories, però els especialistes no es posen d’acord a identificar-ne una única causa ni han decidit quin és el tractament més efectiu.

La teoria amb més acceptació és que es tracta d’una síndrome amb un conjunt de trastorns. Segons algunes hipòtesis, els intestins dels infants treballen massa i això fa que tinguin cargolaments de ventre. Tanmateix, hi ha experts que opinen en sentit contrari: els moviments dels intestins són en realitat tan lents que l’aire s’acumula als intestins fins a dilatar-los i, com a resultat, fan mal.

Altres metges pensen que el còlic té relació amb el fet que les criatures mengen més del compte, amb excessiva rapidesa o que s’empassen massa aire i no roten.

De tota manera, també hi podria haver certa connexió entre els còlics dels lactants i la presència de llet de vaca en la dieta de les dones que alleten. Entre el 10 i el 15 % dels nens petits té còlics.

Com podeu saber si el vostre fill té cap còlic

Entre els símptomes dels còlics trobem:

• Els còlics poden aparèixer entre dues i quatre setmanes després de l’infantament i solen desaparèixer quan la criatura arriba als tres mesos d’edat.
• El nadó, en general, plora molt, sovint dues o tres hores seguides, i costa calmar-lo. Crida força, si fa no fa a la mateixa hora i normalment una o dues vegades al dia.
• El nadó estira i encongeix les cames i estreny els punys.
• Hi ha nadons que fan molt soroll quan expulsen gasos de l’estómac.

De tota manera, el còlic no és sempre l’única causa de malestar de la criatura. Si un nen plora gaire sovint i no el podem consolar, potser hi ha altres raons més greus per aquest desfici, de manera que sempre val més consultar-ho amb el metge i no concloure abans d’hora que l’infant té un còlic. Altres malalties, com ara el vòlvul (quan es recargola un segment de l’intestí), la torsió d’un testicle o qualsevol altre dolor també poden ocasionar el plor incontrolat del nadó. En cas de dubte, cal consultar-ho de seguida amb el pediatra.

La dieta pot fer empitjorar el còlic

Hi ha metges que pensen que els aliments que fan augmentar el gas intestinal, consumits per la mare durant el període d’alletament, poden afavorir els còlics o empitjorar-los.

Els aliments i les begudes que típicament produeixen més gasos són:

• El suc de taronja
• La verdura, especialment les cebes i la col
• La fruita, sobretot les pomes i les prunes
• El menjar picant
• Aliments que contenen cafeïna, com ara la xocolata, el cafè i el te

Cal observar amb atenció com reaccionen els infants amb cada classe de menjar i, així, potser esbrinarem quins aliments els propicien els còlics. Val més deixar passar un parell de dies entre cada canvi de dieta per fer-se una idea exacta de què és millor o pitjor per al nen.

Què pots fer per ajudar el teu fill

Com que ningú sap ben bé què és aquesta malaltia dels nadons, no hi ha cap consell infal·lible, tot i que els pares poden provar certes coses útils com ara:

• Gronxar-los al bressol o a la falda; molts infants amb còlics es calmen d’aquesta manera.
• Dur-los a collibè dins una motxilla portanadons arran de pit. L’escalfor corporal dels pares i el moviment poden ajudar les criatures a estar més còmodes.
• Embolcallar-los amb una manta o abraçar-los fort; hi ha nens que hi troben consol.
• En certs casos va bé de fer-los massatges suaus a la panxa. Els massatges haurien de ser circulars, movent la mà d’esquerra a dreta amb delicadesa, perquè és el sentit dels moviments de l’intestí gros en els infants. Aquesta tècnica els calma el mal i els ajuda a eliminar amb més rapidesa els gasos.
• Hi ha pares que diuen que hi noten milloria quan duen els nadons a fer un tomb amb cotxe a la nit.
• De vegades, es poden calmar amb música o sons monòtons. Hi pot contribuir cantar als nadons, la qual cosa, a més, té l’efecte suplementari de tranquil·litzar els pares.

També pot anar bé:

• Fer que el nen es begui la llet més lentament
• Fer que el nen eructi més sovint
• Asseure el nen amb l’esquena recta mentre menja, si és prou gran
• Si el nen pren llet en pols, provar-ho amb productes o marques diferents per veure si hi ha cap diferència

Hi ha diferents fórmules de lactància artificial per pal·liar els còlics dels lactants. Es basen en hidrolitzats parcials de proteïnes, que afavoreixen la digestió, i amb continguts baixos en lactosa, per fer disminuir la fermentació al còlon. Aquests preparats poden substituir del tot les fórmules tradicionals i fan millorar de manera notable els còlics i la qualitat del son dels lactants. Cal tenir en compte, però, que aquestes preparacions no haurien de substituir mai la llet materna.

El nostre fill té un còlic. Què hem de fer

Quan una criatura té un còlic, s’altera la vida familiar. Els pares es trasbalsen i es neguitegen quan veuen que el nadó plora durant hores i no són capaços de consolar-lo.

Per als pares novells, en especial, pot ser una experiència força desagradable i els pot desil·lusionar una mica descobrir que el nadó no els aporta la felicitat esperada. De la mateixa manera, els pares poden tenir certa recança per la situació tot i que no són responsables del còlic.

Tanmateix, cal tenir present que el nen té salut i que, ben probablement, superarà aquesta fase dels còlics d’aquí uns quants mesos. Els còlics no afecten el desenvolupament dels infants, i, de fet, fins i tot poden tenir certs beneficis, perquè les criatures amb còlics solen estar més estimulades.

Els pares també haurien de mirar per ells durant els períodes difícils. Potser s’han d’organitzar torns, de manera que l’un pugui reposar mentre l’altre s’ha d’estar despert, o, fins i tot, demanar la col·laboració d’amics o familiars com a reforç. És preferible reclamar ajut, tant com convingui, que no pas acabar extenuats en una etapa tan delicada del desenvolupament del nen.

També pot ser útil de parlar-ne amb altres pares que hagin passat per la mateixa situació i contrastar-hi les experiències. Si no es coneix ningú, potser es pot demanar al metge que faciliti el contacte amb altres persones que s’hagin trobat amb el mateix problema.

Cal recordar sempre que els còlics són temporals.

Bibliografia

https://www.cun.es/chequeos-salud/infancia/colico-lactante

https://www.healthychildren.org/Spanish/health-issues/conditions/abdominal/Paginas/abdominal-pains-in-infants.aspx?gad_source=1&gclid=CjwKCAjwwr6wBhBcEiwAfMEQs45SSJG5h9AmdKdWvMN2D6hidfc0PFCqg5N8eBNx5s1nqfIC4CjXtRoCLYEQAvD_BwE

Què és un exantema

Un exantema és una erupció cutània generalitzada que se sol associar a una infecció sistèmica (és a dir, que infecta tot el cos), normalment d’origen víric o bacterià, per bé que té altres causes tal com explicarem més endavant.

Què causa els exantemes

Les causes que fan aparèixer un exantema en un infant poden ser nombroses i molt variades, però les dividirem en tres grups:

• Agents infecciosos: virus i bacteris (se n’han descrit més de 50)
• Medicaments
• Malalties inflamatòries

Per què apareix l’exantema

No se sap amb certesa, però es pensa que es pot deure a un o diversos dels factors següents:

• Dany cel·lular directe de l’agent causal sobre la pell
• Toxines dels agents infecciosos que actuen sobre la pell
• Mecanisme de defensa del mateix organisme contra l’agent causal

La pell té ben pocs mecanismes per produir reaccions, per tant, la mateixa alteració cutània pot tenir causes diferents.

Només unes quantes malalties produeixen alteracions pròpies i inconfusibles a la pell i, en aquests casos, es diu que l’exantema és patognomònic (dit del signe característic de la malaltia).

Com esbrinem l’origen d’un exantema

Per diagnosticar l’exantema amb precisió, s’han de recopilar correctament totes les dades clíniques des de l’origen del problema, és a dir, s’ha de fer una bona història clínica. Si el pediatra es troba un infant amb un exantema, cal que sigui exhaustiu i estudiï de manera metòdica el cas per compilar totes les dades necessàries que li han de permetre d’elaborar una hipòtesi diagnòstica.

Dades importants per fer-ne el diagnòstic

• Sobre l’exantema: moment de l’aparició, distribució corporal, durada i recurrència.
• Símptomes concomitants: febre, congestió nasal, tos, mal de gola, vòmits, diarrea, inflamació dels ganglis, dolors articulars, etc.
• Factors precipitants: injecció de vaccins els dies previs o presa de certs medicaments, contactes amb plantes i animals o bé amb detergents o suavitzants nous, grau d’exposició solar, estrena de roba o de sabates o malalties passades.
• Factors predisposants: antecedents familiars o personals d’atòpia (és a dir, predisposició a problemes al·lèrgics), al·lèrgies o psoriasi.
• Ambient epidemiològic: germans o familiars malalts, contactes a les escoles bressol o col·legis. Estació de l’any.
• Estat d’immunització de l’infant: vaccins administrats i immunosupressions.

Exploració clínica de l’infant

L’especialista ha d’examinar el nen despullat i ha de comprovar:

• Quina és la lesió cutània més important i on es localitza.
• La distribució de l’exantema: si és simètric o asimètric.
• Si afecta les mucoses, el cuir cabellut, els palmells de les mans o les plantes dels peus.
• La forma de la lesió: si té l’aparença de línia, de diana, reticulada, etc.
• El color de la lesió.
• L’evolució de la lesió al cap del temps.

Quins elements formen l’exantema

En l’exantema cal diferenciar:

• La lesió cutània primària, que és la més important i la primera manifestació de la malaltia.
• Les lesions cutànies secundàries, que apareixen a mesura que va evolucionant la lesió primària i són conseqüència de l’acció de gratar-se, la sobreinfecció o del mateix tractament.

Diferents classes de lesions primàries

Segons com és la lesió cutània es diferencien diverses classes d’exantemes. A grans trets, podem enumerar les lesions següents:

• Màcula: zona de pell vermellosa, delimitada, aplanada i de fins a 1 cm de diàmetre.
• Taca: igual que l’anterior però de més d’1 cm.
• Pàpula: igual que la màcula però amb relleu. Si és transitòria s’anomena favassa.
• Placa igual que la taca però amb relleu.
• Nòdul: és una lesió sòlida, prominent i ben delimitada que s’estén en profunditat.
• Tumor: és una lesió compacta i amb una profunditat superior a 1 cm. Pot ser a flor de pell, sobreelevat o profund.
• Vesícula: sobreelevació de la pell ben delimitada inferior a 1 cm i amb un contingut líquid serós (clar).
• Butllofa: igual que la vesícula, però de més d’1 cm.
• Pústula: igual que la vesícula però amb contingut purulent (pus).
• Petèquia: és un dipòsit de sang o de pigments hemàtics, ben delimitats, en forma de puntets vermells que no desapareixen amb la vitropressió, és a dir, quan s’estira la zona de la pell afectada no se n’eliminen les taques (les favasses o les terminacions capil·lars, en canvi, sí).
• Púrpura: com la petèquia, però de més d’1 cm.

Exantemes sense febre

Solen ser els exantemes que no causa cap infecció i, per tant, no tenen manifestacions generals (febre, etc.). O bé els que, tot i l’origen infecciós, afecten únicament i habitual la pell.

Dermatitis irritativa

O també dermatitis de contacte. Són màcules vermelloses que apareixen per la irritació que produeix l’orina quan es triga a canviar el bolquer. Normalment el problema es resol quan es canvia sovint el bolquer i es fa servir una crema hidratant greixosa a la zona.

Dermatitis o candidosi dels bolquers

La dermatitis dels bolquers: es tracta d’una erupció de màcules vermelloses envoltades d’altres taques petites (lesions satèl·lits). Apareixen a l’àrea coberta pels bolquers i són conseqüència d’una sobreinfecció de la pell humida per l’acció dels fongs.

En aquest cas cal aplicar-hi una crema especial contra els fongs, receptada pel pediatra, i també canviar sovint els bolquers per evitar humitat a la zona.

Dermatitis seborreica

La dermatitis seborreica cursa a brots. Es presenta des del naixement i consisteix en tot de màcules rosades, ben delimitades, amb crostes o escames groguenques i untuoses al tacte. Afecta sobretot el front, les temples i els grans plecs (en especial de l’engonal). No fa pruïja.

La dermatitis del cuir cabellut, que és la que més neguiteja els pares, es tracta amb olis de bany o xampús oliosos que n’eliminen les crostes. De vegades cal fer servir algun xampú antifongs un cop a la setmana.

Dermatitis atòpica

La dermatitis atòpica apareix a partir de la quarta o sisena setmana de vida i les criatures afectades en solen tenir antecedents familiars. Es caracteritza per unes màcules rosades o vermelloses, ben delimitades al començament, que esdevenen plaques exsudatives d’èczema i lesions per l’efecte de gratar-se, atès que normalment fan molta picor.

En els nadons es localitzen a la cara, a la regió lateral del coll, al darrere de les orelles i a les zones d’extensió de braços i cames. No acostumen a afectar l’àrea dels bolquers.

En els nens més grans aquesta classe de dermatitis es manifesta més aviat a la part de davant dels colzes i del darrere dels genolls.

Es tracta amb cremes hidratants de civada o d’altres d’especials per a pells atòpiques, i banys amb sabons de civada i antihistamínics orals si fan molta coïssor. Si els brots són aguts, de tant en tant cal fer servir cremes amb corticoides durant períodes de temps curts o cremes antibiòtiques si se sobreinfecta la pell.

Picades

Poden sortir exantemes en forma de màcules, pàpules, plaques, nòduls, vesícules o butllofes vermelloses, que, en general, fan molta picor. Els acostumen a produir fiblades d’insectes (puces, mosquits, etc.) i, per tant, apareixen sobretot a les zones descobertes.

El tractament inclou, usualment, antihistamínics contra la pruïja, cremes antibiòtiques, si la picada se sobreinfecta per l’acció de gratar-se, i, en casos amb molta inflamació, alguna crema de corticoides.

Exantemes amb febre

La febre s’associa sovint a una infecció, però també a la inflamació i a les reaccions immunològiques o al·lèrgiques.

La llista dels exantemes febrils és llarguíssima, per la qual cosa farem un breu esquema segons la classe d’exantema cutani amb què es relacionen:

Exantemes maculopapulars

Infecciosos

• Vírics: xarampió, rubèola, eritema infecciós, exantema sobtat, enterovirus, mononucleosi infecciosa, hepatitis B i VIH.
• Bacterians: escarlatina, xoc tòxic (per soques d’estafilococs o d’estreptococs), sífilis i rickettsiosi.

No infecciosos

• Fàrmacs.
• Lupus.
• Artritis crònica juvenil.
• Malaltia de Kawasaki (una malaltia autoimmunitària).

Exantemes purpúrics

Infecciosos

• Vírics: xarampió atípic.
• Bacterians: infeccions per meningococs, gonococs, sèpsia (una infecció generalitzada) o una infecció bacteriana d’una altra mena.

No infecciosos

• Púrpures palpables: vasculitis (inflamació d’un vas sanguini).
• Púrpures no palpables: hemorràgies a la pell per alteracions en la coagulació, en les plaquetes o per fragilitat capil·lar.

Exantemes vesiculopustulosos

Infecciosos

• Vírics: herpes simple, varicel·la-zòster i pseudoglossopeda.
• Bacterians síndrome de la pell escaldada (síndrome estafilocòccia).

No infecciosos

• Eritema multiforme.
• Psoriasi pustulosa.
• Malaltia de Behçet.

Tractament

Pel que fa al tractament, bàsicament podem dir que:

• Els exantemes vírics es tracten amb mesures generals (antitèrmics contra la febre, antitussígens per a la tos, etc.).
• Els exantemes bacterians es tracten amb antitèrmics contra la febre i antibiòtics —sempre que els recepti un pediatra— segons el bacteri causant. Els que són greus, com ara les infeccions sistèmiques i les sèpsies, demanen un tractament hospitalari agressiu.
• Els exantemes inflamatoris es tracten amb antiinflamatoris i antitèrmics.
• Els exantemes produïts per medicaments es tracten eliminant el contacte amb el fàrmac causant.

Tanmateix, hem de concloure que, si bé sempre hi ha un factor desencadenant, no cal saber exactament la causa de l’exantema, sinó diferenciar si es pot tractar (bacterians) o no (vírics). Per això, sovint, els exantemes dels infants acaben classificats com a exantemes cutanis inespecífics; en aquests casos, no hi hem de patir, perquè vol dir que no són pas greus i, probablement, desapareixeran al cap de pocs dies.

Bibliografia

Diagnóstico diferencial de los exantemas

https://www.cun.es/enfermedades-tratamientos/enfermedades/exantema-subitofile:///C:/Users/eduar/Downloads/X0213005X17617241%20(3).pdf