Què és l’herpes simple

L’herpes simple (VHS) és un virus que infecta les superfícies cutaneomucoses, el sistema nerviós central i, de vegades, altres òrgans. En aquest article fem referència exclusivament a l’afecció cutània i, en especial, a l’herpes simple labial. També se l’anomena popularment pansa.

Hi ha diverses classes de virus de l’herpes simple. Entre les més comunes trobem:

• El VHS-1: que és la varietat més corrent i sol originar herpes labial.
• El VHS-2: que sol causar herpes genital.

No obstant això, totes dues varietats poden infectar qualsevol zona de la pell o de les membranes mucoses.

Com es produeix la infecció?

L’herpes és comú a tot el món. Fins a un 80 % de la població té anticossos específics contra l’herpes simple, és a dir, ha entrat en contacte algun cop amb el virus.

Els éssers humans són els únics organismes on viu; dit altrament, són els seus hostes naturals. La transmissió es fa per contacte directe i íntim amb una mucosa o pell infectada. La font del virus pot ser una lesió aparent (primitiva o recurrent) o portadors asimptomàtics (persones que allotgen el virus però sense manifestar la malaltia) per la saliva o les secrecions genitals.

El període d’incubació (temps que transcorre entre el contacte amb els agents patògens i l’aparició dels primers símptomes) oscil·la entre 1 i 26 dies, amb una durada mitjana de set dies. La majoria de persones entren en contacte amb el virus durant la infantesa, en general entre els tres i els cinc anys d’edat. En un 99 % dels casos no s’observa cap símptoma quan es té el primer contacte (primoinfecció) amb el virus i el contagi només es pot demostrar per la presència d’anticossos a la sang (que són les defenses creades per l’organisme contra la infecció).

Durant la primoinfecció, els virus es multipliquen al punt d’inoculació de les cèl·lules de l’epidermis (la capa més superficial de la pell) i, també, infecten les terminacions nervioses de la zona. D’aquí els virus viatgen pels nervis fins a les seves arrels, on romanen en estat de latència («adormits però no pas morts»), sense causar la mort de les cèl·lules hostes.

A continuació, com que s’afebleix el sistema immunitari (les defenses de l’organisme), el virus es reactiva o «desperta» i novament es comença a multiplicar fins a tornar a la pell viatjant pels nervis, on té una recidiva amb les lesions típiques.

Quins símptomes presenta

La primera infecció pot progressar de maneres diferents. La majoria dels pacients no en tenen símptomes o bé són molt lleus.

Entre els qui en manifesten símptomes durant la primoinfecció, la forma més freqüent és la gingivoestomatitis (inflamació de les genives i de la mucosa de la boca). Se sol donar en infants d’un a cinc anys. Després d’un període d’incubació de cap a una setmana, el quadre clínic evoluciona de manera brusca. Apareixen múltiples vesícules (butllofes plenes d’un líquid clar), que es trenquen amb rapidesa, i deixen erosions localitzades a la boca, les genives, la llengua i els llavis. Els infants solen tenir una secreció de saliva abundant, dolor quan s’empassen aliments, alè pudent i símptomes generals com ara febre, irritabilitat, cansament, etc. Sovintegen les adenopaties (ganglis que augmenten de mida o tumefactes) al coll. Sense seguir cap tractament la recuperació dura entre dues i sis setmanes. Més tard, si el virus es reactiva, tornen a sortir vesícules.

Les recidives (reaparicions de la malaltia) són més lleus i sense símptomes generals, i la tendència és que els brots nous sempre es localitzin al mateix lloc. El primer símptoma sol ser una sensació de pruïja i de cremor a la pell. Tot seguit, una petita zona es torna vermella i s’omple de vesícules en forma de pom. Les vesícules es trenquen i s’hi fan crostes. Sol afectar, de manera preferent, la zona al voltant de la boca i les vores dels llavis. Es guareix espontàniament al cap d’un lapse de set a deu dies.

Els desencadenants de les recidives són múltiples: l’estrès, els traumatismes, la llum solar, la febre (“escalfeïment”), la menstruació, etc.

Prop del 20 % de les persones amb anticossos del VHS tenen atacs recurrents d’herpes labial durant tota la vida.

Com es pot prevenir l’herpes labial

• Cal evitar el contacte directe amb les lesions, perquè es poden estendre per qualsevol part del cos, fins i tot als dits i als genitals.
• No s’han de tocar les lesions, perquè es poden tornar a infectar.
• Convindria rentar-se les mans després de tocar se els llavis.
• Cal reforçar les defenses del cos amb un estil de vida saludable, que inclouria: una dieta variada, fer exercici amb regularitat i dormir prou hores.
• Valdria més evitar els factors desencadenants (estrès, infeccions per altres virus, dejú perllongat, privació de son, etc.) que han fet aparèixer l’herpes abans. Els factors desencadenants varien d’una persona a l’altra.

Com es diagnostica l’herpes labial

Normalment, per diagnosticar la infecció d’herpes simple, n’hi ha prou amb la combinació de l’historial mèdic del pacient i l’aspecte típic de les lesions. De vegades potser en cal una confirmació diagnòstica, amb un raspament de les lesions per observar-les al microscopi o per fer-ne un cultiu.

Quines complicacions pot comportar

• Les erosions es poden sobreinfectar per bacteris.
• Si s’estén als ulls, pot produir lesions oculars que alterin la visió normal.
• En les persones amb dermatitis atòpica, una infecció per herpes simple es pot propagar, en certs casos, per àrees més extenses del cos.
• En altres casos, l’herpes simple pot ser un indici d’altres malalties, com ara la pneumònia o deficiències del sistema immunitari.

Quin tractament cal seguir contra l’herpes simple

El tractament pot ser simptomàtic, quan es procura de disminuir les molèsties que causa, o bé farmacològic amb diversos medicaments antivirals per via tòpica o oral (preferentment oral, atès que la via tòpica no és tan efectiva). Alguns d’aquests medicaments són: l’aciclovir, el valaciclovir, el famciclovir, etc.

Si s’opta per un tractament farmacològic, cal començar-lo així que n’apareguin els primers símptomes (picor, cremor o sensació de tibantor), perquè, si se’n retarda l’administració, el tractament perd efectivitat.

Remeis per calmar l’herpes

D’entrada, seria convenient de parlar-ne amb el farmacèutic, perquè proposi algun remei de venda lliure (és a dir, sense recepta) per calmar la lesió.

Caldria protegir-se els llavis del sol. Si es tenen els llavis gaire ressecs, valdria més fer servir una loció o crema hidratant. També va bé d’aplicar-hi compreses humides per pal·liar-ne els símptomes i eliminar-hi les crostes. Altres recomanacions serien[AP1] :

• Evitar [AP2] les cremes o pomades labials que contenen agents dessecants, com ara l’alcohol.
• Hi poden anar bé les cremes amb òxid de zinc.
• No s’hauria de fer servir maquillatge per amagar la lesió, perquè podria ser contraproduent.
• En cas de dolor, es poden prendre analgèsics; així mateix, el farmacèutic podria recomanar cremes amb lidocaïna o benzocaïna.

Previsions

El desenvolupament de la malaltia és diferent per a cadascú. Hi ha casos amb poques reactivacions o bé no cap, mentre que en d’altres els pacients s’infecten de manera recurrent i força continuada. Les recidives tenen una incidència inferior amb l’edat.

Bibliografia

https://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/herpes-simplex-virus

https://www.msdmanuals.com/es-es/hogar/infecciones/infecciones-por-el-virus-del-herpes/herpes-z%C3%B3ster-culebrilla

---

L’exposició al sol té beneficis com la producció de vitamina D. No obstant això, quan és prolongada, també hi ha efectes negatius. Les taques a la pell pel sol són un dels problemes més comuns. La seva aparença és diversa, però també el que ens indiquen. En aquest article veurem quins són els tipus més freqüents i com podem eliminar-les.

Com identificar una taca solar

Les taques solars, a les quals també se les coneix com a taques de l’edat o lentígens solars, són àrees de pigmentació a la pell que apareixen a causa de l’exposició repetida al sol. En general, són d’aparença plana i de color marró o negre. Solen aparèixer en àrees exposades com la cara, les mans, els braços i les espatlles. Per poder donar amb el tractament adequat, primer hem d’aprendre a diferenciar-les.

Tipus de taques a la pell pel sol

Existeixen diferents tipus de taques a la pell pel sol. Si bé el més freqüent és que es tracti només d’una qüestió estètica pel canvi en la pigmentació en zones concretes, a vegades aquestes taques poden identificar un problema major. Els veurem detalladament.

Lentígens solars

Els lentígens solars són taques planes i arrodonides que solen aparèixer en àrees exposades al sol, com la cara i les mans. Són més freqüents en persones majors de 40 anys i solen ser de color marró clar a fosc. A diferència de les pigues, que són més petites i tendeixen a desaparèixer a l’hivern, els lentígens solars són més grans i persistents.

Melasma

El melasma és també conegut com la màscara de l’embaràs, perquè són taques fosques i desiguals que apareixen, sobretot a la cara, durant la gestació. Estan associades, per tant, als canvis hormonals, però l’exposició solar agreuja la seva aparició. La grandària és major que les anteriors, i el color va de marró fosc a grisenc.

Queratosi solar

La queratosi solar és una condició que apareix abans que es desenvolupi el càncer de pell. Es tracta de taques rugoses, seques i aspres en zones que estan exposades al sol. El color és variable, i pot anar des del vermell fins al marró. Pel que fa a la textura, no són planes, sinó que s’eleven sobre la resta de la pell. S’ha de tractar per a evitar que continuï progressant cap al càncer de pell, ja que se les considera taques perilloses.

Les causes de les taques solars a la pell

Les taques a la pell pel sol tenen diferents causes, però el més freqüent és que siguin el resultat de l’exposició acumulativa als raigs ultraviolats (UV) del sol. Els raigs UV estimulen la producció de melanina, el pigment responsable del color de la pell.

Amb el temps, aquesta exposició contínua pot portar a una producció desigual de melanina, que dona lloc a taques fosques o desiguals. Factors com la genètica, el tipus de pell i l’ús inadequat de protecció solar també poden contribuir a l’aparició de taques solars.

A més de les esmentades, també és possible tenir taques blanques a la pell pel sol o per altres causes. Per exemple, pot deure’s a fongs, dermatitis atòpica, hipomelanosis congènites o dany solar, que apareix quan les cèl·lules ja no poden produir la melanina. Per observar les diferències, es recomana buscar fotos de taques blanques a la pell pel sol.

Com treure les taques solars a la pell?

Existeixen diversos mètodes que són eficaços per tractar les taques a la pell pel sol. No obstant això, tret que tinguem la total seguretat que són els lentígens, es recomana consultar amb un dermatòleg per fer una avaluació d’aquelles. En qualsevol cas, pots provar amb remeis casolans per a les taques blanques a la pell pel sol, així com per a les d’un altre color.

En els tractaments mèdics s’inclouen les cremes despigmentants, amb hidroquinona, àcid kojic o retinol, que redueixen la producció de melanina i aclareixen les taques; el píling químic, amb àcids que eliminen les capes superiors de la pell; tractament amb làser, en zones específiques, o la crioteràpia, amb nitrogen líquid que congela i elimina les taques.

Dins dels remeis per a taques blanques a la pell pel sol o d’un altre color, trobem l’àloe vera, amb propietats regeneradores; el suc de llimona, que és un blanquejador natural; el vinagre de poma o l’oli de vitamina E, que milloren l’aspecte de la pell.

Prevenir les taques solars

La prevenció és sempre millor que el tractament per a taques a la pell pel sol que podien haver-se evitat. Per a això, disposes d’aquestes mesures:

– Utilitza protector solar. D’ampli espectre i d’almenys factor 30. S’ha d’utilitzar cada dia, fins i tot si hi ha núvols.

– Evita l’exposició directa. Almenys en les hores centrals del dia, és recomanable buscar ombra.

– Utilitza roba. La vestimenta pot crear una barrera addicional contra els raigs UV, però no substitueix la crema solar.

– Revisa els medicaments. Alguns augmenten la sensibilitat al sol.

Quan preocupar-se per una taca a la pell?

Si observem algun dels símptomes següents, cal consultar a un metge:

– Canvis en la forma, grandària o color.

– Sagnat o secreció.

– Altres símptomes com dolor, picor o inflamació a la zona.

Identificar taques solars i tractar-les és important no sols per millorar l’aparença de la pell, sinó també per prevenir problemes futurs.

Què són les úlceres

Una úlcera és una lesió de la capa interna (mucosa) de l’estómac o del duodè (part superior de l’intestí prim). La presència d’un bacteri anomenat Helicobacter pylori es relaciona de manera clara amb l’aparició de les úlceres a l’estómac o al duodè, fins al punt que actualment es pensa que el 90-95 % de les úlceres del duodè i el 70 % de les úlceres gàstriques són causades per l’helicobàcter.

Què és l’Helicobacter pylori 

L’Helicobacter pylori és un bacteri molt petit que viu sota el revestiment mucós de l’estómac. Els grups afectats més sovint pel bacteri són:

• La gent gran.
• Els habitants de països en desenvolupament.

Els qui en l’actualitat tenen el bacteri a l’estómac se’n van infectar, ben probablement, durant la infantesa. El risc d’agafar la infecció quan som adults és més aviat baixa, amb menys de l’1 % de casos l’any. En general, el bacteri per si mateix no produeix cap símptoma ulcerós. Tanmateix, tal com hem explicat, és la causa més freqüent d’úlcera d’estómac i de duodè. El bacteri també pot tenir algun paper en el desenvolupament del càncer d’estómac.

La infecció per Helicobacter pylori es pot tractar amb antibiòtics. Amb això s’elimina la infecció i es guareix l’úlcera en un 80 % dels casos aproximadament. Si el bacteri no s’elimina, l’úlcera reapareix en la majoria de pacients al cap d’un curt període de temps.

Per què es tenen úlceres

Havent dir que la causa més freqüent de les úlceres és la infecció pel bacteri Helicobacter pylori, la segona causa en ordre de prevalença són les aspirines o els medicaments antiinflamatoris no esteroidals (els AINE: diclofenac o naproxèn), que es fan servir en casos d’artritis, reumatisme, mal d’esquena, migranya i dolor menstruals. Per aquesta raó, recalcarem que només s’han de prendre sota control i amb prescripció del metge.

Per què es noten les úlceres

Com es percep una úlcera varia força d’una persona a l’altra. N’hi ha que no s’arriben a adonar mai que en tenen. D’altres, en canvi, senten dolor o cremor a la part superior de l’abdomen. Els símptomes es descriuen sovint com dispèpsia (indigestió), coragre o fam dolorosa. Certs pacients noten que, quan mengen, se’ls calmen momentàniament les molèsties, mentre que d’altres experimenten un empitjorament dels símptomes. Els cítrics, els picants i els aliments fumats en poden intensificar el dolor.

Finalment, cal dir que la majoria de la gent amb mal d’estómac no té cap úlcera.

Principals símptomes d’una úlcera

Una úlcera pot ser potencialment perillosa i cal actuar amb cautela i sota supervisió mèdica. Els signes d’alarma són:

• Dificultat per empassar-se aliments o regurgitació.
• Basques persistents; vòmits.
• Vòmits de sang fresca o vòmits amb un contingut similar al solatge del cafè.
• Femta negra (anomenada melena; en realitat és una deposició de sang digerida), que s’assembla al quitrà o al greix del cotxe.
• Pèrdua de pes imprevista i no justificada.
• Anèmia (cansament i pal·lidesa).
• Dolors abdominals sobtats, intensos i invalidants.

Què s’hi pot fer

• Fumar i beure alcohol fan augmentar el risc de desenvolupar una úlcera. Tal com hem repetit en aquest blog (i hi tornarem), és molt recomanable, o una bona decisió, deixar de fumar de manera definitiva i ingerir alcohol amb moderació.
• Si, per qualsevol raó, es té més risc de patir una úlcera, és important, abans de prendre aspirines o AINE, de cercar informació i consell.
• En cas que observem símptomes d’úlcera, ho hauríem de consultar al metge. Potser cal fer-ne un estudi complet, incloent-hi una gastroscòpia. Es tracta d’un procediment segur que es practica de manera habitual i ajuda el metge a saber si els símptomes són per causa d’una úlcera o bé d’alguna cosa més.

Com es diagnostica

El diagnòstic només es pot confirmar o excloure de forma definitiva i segura amb una gastroscòpia, que permet de veure els revestiments interns de l’esòfag, l’estómac i el duodè amb una petita càmera de fibra òptica o de vídeo que s’introdueix per la boca sense dificultat. El procés es pot fer amb sedació.

La gastroscòpia afavoreix el diagnòstic si es practica abans de prendre cap medicament que en redueixi l’àcid.

També es pot fer una radiografia (amb suspensió de bari, és a dir amb contrast), però no és tan fiable ni tan concloent per al diagnòstic com la gastroscòpia. Al marge d’aquest fet, no permet d’extreure mostres de teixit (biòpsies) per diagnosticar amb el microscopi la infecció i les alteracions de la mucosa gàstrica.

Altres opcions de detectar la infecció per helicobàcter són:

Gastroscòpia amb biòpsies de la mucosa gàstrica

Es practica amb el microscopi i permet de sospesar si el bacteri hi és present i hi ha inflamació i alteracions del teixit. Es pot fer un cultiu de la mucosa gàstrica obtinguda amb les biòpsies (prova de la ureasa) i confirmar la presència del bacteri mitjançant un reactiu.

Prova de l’alè

L’aire expirat es pot analitzar després d’inhalar una petita quantitat d’urea marcada radioactivament (en forma cristal·lina). Segons quanta urea s’hi detecti, es pot estimar si el bacteri és present a l’estómac o no.

Mostra de sang

Es pot saber si s’ha tingut infecció per helicobàcter per la presència d’anticossos específics a la sang (proteïnes fabricades per l’organisme contra el bacteri).

Mostra de femta

És una tècnica relativament nova que esbrina si hi ha DNA (càrrega genètica) del bacteri en una mostra de femta.

Qui s’ha de protegir i qui s’ha de tractar la infecció per helicobàcter

Aquestes qüestions encara es continuen debatent, però sembla clar que:

• Les persones de més de 45 anys, amb símptomes ulcerosos, poden optar per la prova de l’alè i estalviar-se la gastroscòpia. Si la prova surt positiva, cal tractar el pacient amb antibiòtics per erradicar-li el bacteri.
• Tots els pacients amb úlceres d’estómac o de duodè comprovades s’han de fer examinar i han de seguir un tractament que erradiqui el bacteri quan s’identifiqui.
• Els pacients diagnosticats de limfoma gàstric (un procés no gaire freqüent) han de passar un estudi i, si se’ls troba el bacteri, han de rebre tractament per al limfoma i un tractament complementari d’erradicació.
• Els malalts diagnosticats de càncer d’estómac en fase primerenca s’han de fer examinar i han de seguir un tractament amb antibiòtics suplementari al tractament oncològic del tumor.
• Gairebé tots els pacients amb un historial previ d’úlcera duodenal demostrada tenen l’Helicobacter pylori; en conseqüència, s’ha proposat que es tracti aquest grup directament sense fer-ne cap estudi.
• En el cas dels pacients amb símptomes ulcerosos, si el resultat de la gastroscòpia és normal, segurament no es beneficiaran del tractament d’erradicació.

Quins medicaments poden produir úlcera i complicacions ulceroses?

Les aspirines i els medicaments antiinflamatoris no esteroidals (és a dir els AINE com el diclofenac i el naproxèn) poden produir úlceres, però únicament un petit percentatge dels qui en prenen desenvolupen úlceres. Malgrat tot, hi ha centenars de persones a Espanya que es moren cada any com a conseqüència de complicacions ulceroses associades amb l’ús d’aquests medicaments.

Els pacients amb sensibilitat a les aspirines i als AINE no haurien de prendre aquesta medicació i cal que el metge recomani què és més adequat en cada cas. Els pacients amb més risc són:

• Les persones de més de 60 anys. El risc augmenta amb l’edat.
• El risc és elevat quan hi ha antecedents d’úlcera.
• El perill augmenta de manera palesa amb dosis altes d’aspirina o d’AINE.
• Si es prenen anticoagulants (fàrmacs o substàncies per disminuir la capacitat de coagulació de la sang) és més probable de tenir hemorràgies, i que siguin més greus.
• Els corticoesteroides orals (com ara la prednisolona) fan augmentar el risc de patir gastritis i úlceres.
• També és més alt en tractaments de llarga durada.

Com reduïm el riscos que comporten les aspirines i els AINE

Si s’hi té predisposició, el risc disminueix quan aquests medicaments es prenen:

• Amb l’estómac ple.
• Dissolts, en píndoles masticables o en forma recoberta (recobriment entèric).
• Per altres vies, com ara els supositoris o les solucions injectables.

Els medicaments que redueixen l’àcid gàstric (inhibidors dels receptors H₂, com ara la ranitidina, i sobretot la famotidina o la nizatidina, o els inhibidors de la bomba de protons, com l’omeprazole) disminueixen el risc d’úlcera associada amb les aspirines i els AINE.

Un altre medicament que també és potencialment beneficiós perquè protegeix la mucosa gàstrica és el misoprostol. Pot ocasionar diarrea, tot i que aquesta tendència varia d’una persona a l’altra.

Com podem evitar el tractament amb aspirines o AINE

En certs casos, les aspirines es poden substituir per altres medicaments que no predisposin a les úlceres pèptiques i ofereixin el mateix efecte terapèutic, com ara el paracetamol. Tant si fa la funció d’antipirètic com d’analgèsic, el paracetamol és igual d’eficaç i no causa úlceres. Quan es prescriu l’aspirina amb dosis baixes (de 75 a 300 mg) per reduir el risc cardiovascular (complicacions que es deriven de l’enduriment de les artèries o de l’arterioesclerosi), cal considerar el risc de contreure malalties cardíaques o arterials i úlceres gastroduodenals.

El risc relatiu de cadascuna d’aquestes condicions i la manera d’abordar-les varia d’una persona a l’altra i, per tant, és important de comentar-ho tot amb el metge.

Un bon consell

Cal anar al metge tan bon punt es té la mínima sospita d’úlcera. És una malaltia força fàcil de diagnosticar (amb una gastroscòpia o la detecció del bacteri) i, normalment, es guareix sense problemes.

Quan en l’historial clínic hi consta dispèpsia o problemes d’estómac, el pacient només pot prendre aspirines i AINE si el metge ho recomana. En cas d’antecedents d’hemorràgia per úlcera pèptica, cal evitar completament les aspirines i els AINE.

Què és la varicel·la

La varicel·la és una infecció causada pel virus de la varicel·la zòster. La malaltia es caracteritza per la presència de febre i una erupció generalitzada a la pell amb formació de butllofes i pruïja.

La gran majoria dels casos, sobretot si afecta els infants, es resolen de manera espontània sense complicacions gaire importants. Tanmateix, la malaltia sol evolucionar pitjor entre els adults, que en manifesten complicacions més sovint. La malaltia és perillosa durant el període de gestació i, sobretot, quan apareix en persones amb immunodeficiència (capacitat reduïda per defensar-se contra les infeccions).  

La varicel·la és molt comuna a tot el món. A Espanya, en els darrers quinze anys, se n’ha declarat a la Xarxa Nacional de Vigilància una mitjana anual de cap a 300.000 casos (una taxa mitjana de 500 casos per cada 100.000 habitants) El 85 % dels nens a Espanya pateix aquesta malaltia abans de fer set anys.

El virus de la varicel·la zòster es comporta de manera peculiar. Quan infecta un individu per primera vegada causa la varicel·la i, quan la malaltia remet, el virus es manté latent, arraconat als ganglis nerviosos, i molts anys més tard es pot reactivar i originar una infecció localitzada a la pell, força dolorosa, que es coneix com a herpes zòster.

Com s’encomana

La varicel·la és una malaltia que s’encomana amb facilitat: fins al 90 % dels qui tenen contacte estret amb un malalt la desenvolupen (si no l’han passada abans).

Els humans que tenen varicel·la (o herpes zòster) són l’únic reservoriconegut del virus, és a dir, l’única font a partir de la qual el virus es propaga.

Es pensa que el contagi es produeix per via respiratòria. Els virus eliminats pel pacient, continguts en gotetes de saliva o líquid a les vesícules de la pell i transportats per l’aire, entren en contacte amb la mucosa de l’aparell respiratori d’una altra persona sense immunitat, és a dir, que no té defenses contra la varicel·la, i la infecten.

Els malalts només l’encomanen durant els primers dies de la malaltia, en el temps aproximat que va de 48 hores abans que aparegui l’erupció fins quan totes les lesions s’han tornat crostes (s’han ressecat).

Per què es produeix

Un cop s’ha transmès, se suposa que el virus es multiplica a l’aparell respiratori i passa a la sang, on es dissemina per tot l’organisme. Els virus tenen una predilecció especial per colonitzar les cèl·lules de la pell, fins a danyar-les i produir-hi les lesions cutànies característiques de la malaltia.

Quins símptomes té

Després del contagi, hi ha un període d’incubació (sense símptomes) d’un parell de setmanes (10-22 dies) abans de l’esclat de la malaltia. Seguidament, durant un o dos dies, es presenta un quadre semblant al de la grip, amb febre i malestar general, sense que encara hagin aparegut les lesions a la pell, que són el factor clau per reconèixer la infecció.

Les lesions de la pell tenen les característiques següents:

• Les lesions evolucionen en quatre fases successives: de primer es forma una taca rosada, a continuació la taca es boteix i el bony es torna una butllofa. Finalment, la butllofa es resseca i hi deixa una crosta.
• El pas de taca a butllofa pot ser qüestió d’hores o de dies; la butllofa triga uns quants dies a convertir-se en una crosta.
• Les lesions apareixen en diferents fases, de manera que quan les unes s’han tornat crostes, les altres encara són taques o butllofes.
• Tendeixen a ser més freqüents al cap i al tronc que a les extremitats. Potser n’apareix alguna a la boca, a la gola i a la vagina.
• El nombre de lesions se sol situar entre 250 i 500, tot i que és molt variable i fluctua entre poques o bé moltíssimes (fins a 2.000).
• La mida de cada vesícula sol oscil·lar entre mig centímetre i un.
• El símptoma principal de l’erupció és una pruïja intensa. Se sol acompanyar de febre i estats de postració, sobretot durant els primers dies.
• Les lesions es guareixen al cap d’una o dues setmanes, tot i que, de vegades, deixen cicatrius en forma d’àrees enfonsades a la pell.
• La pitjor solució per al pacient és gratar-se, perquè les lesions poden esdevenir ferides i infectar-se per l’acció dels bacteris, com ara els estreptococs o els estafilococs, i aleshores cal seguir un tractament antibiòtic que deixa més cicatrius.
• En els infants la varicel·la sol ser una malaltia benigna i les complicacions greus són estranyes, però en els adults l’afecció sol ser més general i hi ha més complicacions, perquè s’hi veuen involucrats altres òrgans a part de la pell, com ara els pulmons o el sistema nerviós.

Com es diagnostica

La varicel·la té un diagnòstic clínic, i això vol dir que es basa en les explicacions dels malalts i les observacions dels metges durant l’exploració. Per bé que tècnicament és possible de confirmar-ne el diagnòstic amb la detecció del virus o l’aparició de defenses que el combaten, habitualment no cal fer cap estudi especial i n’hi ha prou amb la valoració del metge o del pediatra d’atenció primària.

Si bé hi ha moltes malalties que poden causar erupcions, la formació de vesícules no és gaire freqüent. Així doncs, quan una persona té un episodi de febre amb vesícules i crostes, i és un nen petit, la primera malaltia en què hauríem de pensar és la varicel·la, sobretot si durant aquests dies hi ha altres casos de la malaltia a la família, a l’escola o entre els amics.

En la gran majoria dels casos no cal enviar el malalt a l’hospital. El pacient s’ha de fer tractar per un especialista al centre hospitalari quan:

• La malaltia ataca persones amb un sistema immunitari feble, com són els malalts de leucèmia, de càncer tractat amb quimioteràpia o de sida.
• Hi ha símptomes de complicacions quan afecta altres òrgans que no són la pell, com ara dificultat per respirar, incoordinació, paràlisi o un grau de somnolència important.

Com es tracta

El fet més important, en la majoria dels casos, és combatre la picor i evitar de gratar-se per prevenir que s’infectin les lesions. Les mesures recomanades són:

• Caldria protegir-se en un ambient fresc. La calor i la suor fan augmentar la pruïja.
• Ens hauríem de banyar cada dia per mantenir la pell neta i fresca.
• Es recomana de tallar-se les ungles, mantenir-les netes i, fins i tot, fer servir guants per impedir les rascades.
• La picor es pot fer disminuir amb compreses humides i, quan és intensa, amb medicaments a base d’antihistamínics que, a més a més, tenen un efecte sedant per als pacients amb desfici a causa de la pruïja.
• La febre es pot tractar amb paracetamol, però cal evitar l’aspirina en els infants, perquè se n’ha relacionat la presa amb una malaltia rara però greu del fetge i el cervell (síndrome de Reye).
• Per evitar la transmissió, és convenient que els malalts s’estiguin a casa fins que totes les lesions es tornin crostes.
• L’aciclovir és un fàrmac amb activitat contra el virus de la varicel·lazòster que, de mitjana, escurça la durada de la malaltia en un dia i redueix l’aparició de noves lesions en un 25 % quan es comença el tractament durant les primeres 24 hores, a comptar del moment que es té l’erupció. S’administra de manera obligatòria als pacients amb més risc de complicacions, com ara els qui tenen problemes d’immunodepressió o els nadons; igualment, es pot tenir en compte per tractar adults i adolescents, atès que la varicel·la tendeix a ser més greu com més gran és el malalt.

Es pot prevenir la varicel·la

Hi ha una vacuna eficaç i ben tolerada contra la varicel·la que cada vegada es fa servir més en altres països; així, el Comitè Assessor sobre Pràctiques d’Immunitzacions [AP1] dels Estats Units va recomanar el 1999 a tots els estats que exigissin la vaccinació contra la varicel·la a tots els infants tan bon punt entraven a la guarderia o a l’escola primària. Igualment, va recomanar que es vaccinessin els adults i els adolescents més exposats, pel contacte amb nens, i les dones en edat fèrtil no prenyades (totes aquestes recomanacions s’adreçaven lògicament a persones que no havien passat la malaltia).

A Espanya, la vacuna s’inclou en el calendari oficial de vaccinació per a infants.

Hi ha també immunoglobulines contra la varicel·la, és a dir anticossos per defensar-se contra el virus, que cal administrar a persones d’alt risc exposades de fa poc a la malaltia, per exemple als nadons, si la mare va contreure la varicel·la els dies abans del part, o als infants amb problemes immunitaris que han estat en contacte amb malalts.

Com pot evolucionar la malaltia

Sovint, sobretot en els nens, l’evolució de la malaltia és benigna i es guareix sense originar complicacions. Molts anys després d’haver-la passada, poden reaparèixer les erupcions en forma d’herpes zòster, que, en general, són doloroses i es caracteritzen per unes butllofes localitzades en una zona concreta de la pell.

Les complicacions viscerals, com ara la pneumònia o la pulmonia, o la inflamació del cervell o de les meninges són rares en criatures i més freqüents en els adults. La mortalitat és quinze vegades més alta en els adults que en els infants (aproximadament es moren un de cada 3.000 adults afectats).

En les dones gestants la infecció durant el primer trimestre pot ocasionar malformacions al fetus en un petit tant per cent dels casos. Si la infecció es produeix uns quants dies abans del part, el nounat podria patir una forma greu de varicel·la.

En el cas dels pacients amb immunodepressió i els nadons, la malaltia és molt greu.

Bibliografia

https://www.aeped.es/sites/default/files/documentos/varicela.pdf

https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/001592.htm

---

 [AP1]Segons les fonts consultades és: Advisory Committee on Immunization Practices

https://www.cdc.gov/vaccines/acip/index.html

Tot el que has saber de sobre la varicel·la: símptomes, tractament i prevenció

Què és la varicel·la

La varicel·la és una infecció causada pel virus de la varicel·la zòster. La malaltia es caracteritza per la presència de febre i una erupció generalitzada a la pell amb formació de butllofes i pruïja.

La gran majoria dels casos, sobretot si afecta els infants, es resolen de manera espontània sense complicacions gaire importants. Tanmateix, la malaltia sol evolucionar pitjor entre els adults, que en manifesten complicacions més sovint. La malaltia és perillosa durant el període de gestació i, sobretot, quan apareix en persones amb immunodeficiència (capacitat reduïda per defensar-se contra les infeccions).  

La varicel·la és molt comuna a tot el món. A Espanya, en els darrers quinze anys, se n’ha declarat a la Xarxa Nacional de Vigilància una mitjana anual de cap a 300.000 casos (una taxa mitjana de 500 casos per cada 100.000 habitants) El 85 % dels nens a Espanya pateix aquesta malaltia abans de fer set anys.

El virus de la varicel·la zòster es comporta de manera peculiar. Quan infecta un individu per primera vegada causa la varicel·la i, quan la malaltia remet, el virus es manté latent, arraconat als ganglis nerviosos, i molts anys més tard es pot reactivar i originar una infecció localitzada a la pell, força dolorosa, que es coneix com a herpes zòster.

Com s’encomana

La varicel·la és una malaltia que s’encomana amb facilitat: fins al 90 % dels qui tenen contacte estret amb un malalt la desenvolupen (si no l’han passada abans).

Els humans que tenen varicel·la (o herpes zòster) són l’únic reservoriconegut del virus, és a dir, l’única font a partir de la qual el virus es propaga.

Es pensa que el contagi es produeix per via respiratòria. Els virus eliminats pel pacient, continguts en gotetes de saliva o líquid a les vesícules de la pell i transportats per l’aire, entren en contacte amb la mucosa de l’aparell respiratori d’una altra persona sense immunitat, és a dir, que no té defenses contra la varicel·la, i la infecten.

Els malalts només l’encomanen durant els primers dies de la malaltia, en el temps aproximat que va de 48 hores abans que aparegui l’erupció fins quan totes les lesions s’han tornat crostes (s’han ressecat).

Per què es produeix

Un cop s’ha transmès, se suposa que el virus es multiplica a l’aparell respiratori i passa a la sang, on es dissemina per tot l’organisme. Els virus tenen una predilecció especial per colonitzar les cèl·lules de la pell, fins a danyar-les i produir-hi les lesions cutànies característiques de la malaltia.

Quins símptomes té

Després del contagi, hi ha un període d’incubació (sense símptomes) d’un parell de setmanes (10-22 dies) abans de l’esclat de la malaltia. Seguidament, durant un o dos dies, es presenta un quadre semblant al de la grip, amb febre i malestar general, sense que encara hagin aparegut les lesions a la pell, que són el factor clau per reconèixer la infecció.

Les lesions de la pell tenen les característiques següents:

• Les lesions evolucionen en quatre fases successives: de primer es forma una taca rosada, a continuació la taca es boteix i el bony es torna una butllofa. Finalment, la butllofa es resseca i hi deixa una crosta.
• El pas de taca a butllofa pot ser qüestió d’hores o de dies; la butllofa triga uns quants dies a convertir-se en una crosta.
• Les lesions apareixen en diferents fases, de manera que quan les unes s’han tornat crostes, les altres encara són taques o butllofes.
• Tendeixen a ser més freqüents al cap i al tronc que a les extremitats. Potser n’apareix alguna a la boca, a la gola i a la vagina.
• El nombre de lesions se sol situar entre 250 i 500, tot i que és molt variable i fluctua entre poques o bé moltíssimes (fins a 2.000).
• La mida de cada vesícula sol oscil·lar entre mig centímetre i un.
• El símptoma principal de l’erupció és una pruïja intensa. Se sol acompanyar de febre i estats de postració, sobretot durant els primers dies.
• Les lesions es guareixen al cap d’una o dues setmanes, tot i que, de vegades, deixen cicatrius en forma d’àrees enfonsades a la pell.
• La pitjor solució per al pacient és gratar-se, perquè les lesions poden esdevenir ferides i infectar-se per l’acció dels bacteris, com ara els estreptococs o els estafilococs, i aleshores cal seguir un tractament antibiòtic que deixa més cicatrius.
• En els infants la varicel·la sol ser una malaltia benigna i les complicacions greus són estranyes, però en els adults l’afecció sol ser més general i hi ha més complicacions, perquè s’hi veuen involucrats altres òrgans a part de la pell, com ara els pulmons o el sistema nerviós.

Com es diagnostica

La varicel·la té un diagnòstic clínic, i això vol dir que es basa en les explicacions dels malalts i les observacions dels metges durant l’exploració. Per bé que tècnicament és possible de confirmar-ne el diagnòstic amb la detecció del virus o l’aparició de defenses que el combaten, habitualment no cal fer cap estudi especial i n’hi ha prou amb la valoració del metge o del pediatra d’atenció primària.

Si bé hi ha moltes malalties que poden causar erupcions, la formació de vesícules no és gaire freqüent. Així doncs, quan una persona té un episodi de febre amb vesícules i crostes, i és un nen petit, la primera malaltia en què hauríem de pensar és la varicel·la, sobretot si durant aquests dies hi ha altres casos de la malaltia a la família, a l’escola o entre els amics.

En la gran majoria dels casos no cal enviar el malalt a l’hospital. El pacient s’ha de fer tractar per un especialista al centre hospitalari quan:

• La malaltia ataca persones amb un sistema immunitari feble, com són els malalts de leucèmia, de càncer tractat amb quimioteràpia o de sida.
• Hi ha símptomes de complicacions quan afecta altres òrgans que no són la pell, com ara dificultat per respirar, incoordinació, paràlisi o un grau de somnolència important.

Com es tracta

El fet més important, en la majoria dels casos, és combatre la picor i evitar de gratar-se per prevenir que s’infectin les lesions. Les mesures recomanades són:

• Caldria protegir-se en un ambient fresc. La calor i la suor fan augmentar la pruïja.
• Ens hauríem de banyar cada dia per mantenir la pell neta i fresca.
• Es recomana de tallar-se les ungles, mantenir-les netes i, fins i tot, fer servir guants per impedir les rascades.
• La picor es pot fer disminuir amb compreses humides i, quan és intensa, amb medicaments a base d’antihistamínics que, a més a més, tenen un efecte sedant per als pacients amb desfici a causa de la pruïja.
• La febre es pot tractar amb paracetamol, però cal evitar l’aspirina en els infants, perquè se n’ha relacionat la presa amb una malaltia rara però greu del fetge i el cervell (síndrome de Reye).
• Per evitar la transmissió, és convenient que els malalts s’estiguin a casa fins que totes les lesions es tornin crostes.
• L’aciclovir és un fàrmac amb activitat contra el virus de la varicel·lazòster que, de mitjana, escurça la durada de la malaltia en un dia i redueix l’aparició de noves lesions en un 25 % quan es comença el tractament durant les primeres 24 hores, a comptar del moment que es té l’erupció. S’administra de manera obligatòria als pacients amb més risc de complicacions, com ara els qui tenen problemes d’immunodepressió o els nadons; igualment, es pot tenir en compte per tractar adults i adolescents, atès que la varicel·la tendeix a ser més greu com més gran és el malalt.

Es pot prevenir la varicel·la

Hi ha una vacuna eficaç i ben tolerada contra la varicel·la que cada vegada es fa servir més en altres països; així, el Comitè Assessor sobre Pràctiques d’Immunitzacions [AP1] dels Estats Units va recomanar el 1999 a tots els estats que exigissin la vaccinació contra la varicel·la a tots els infants tan bon punt entraven a la guarderia o a l’escola primària. Igualment, va recomanar que es vaccinessin els adults i els adolescents més exposats, pel contacte amb nens, i les dones en edat fèrtil no prenyades (totes aquestes recomanacions s’adreçaven lògicament a persones que no havien passat la malaltia).

A Espanya, la vacuna s’inclou en el calendari oficial de vaccinació per a infants.

Hi ha també immunoglobulines contra la varicel·la, és a dir anticossos per defensar-se contra el virus, que cal administrar a persones d’alt risc exposades de fa poc a la malaltia, per exemple als nadons, si la mare va contreure la varicel·la els dies abans del part, o als infants amb problemes immunitaris que han estat en contacte amb malalts.

Com pot evolucionar la malaltia

Sovint, sobretot en els nens, l’evolució de la malaltia és benigna i es guareix sense originar complicacions. Molts anys després d’haver-la passada, poden reaparèixer les erupcions en forma d’herpes zòster, que, en general, són doloroses i es caracteritzen per unes butllofes localitzades en una zona concreta de la pell.

Les complicacions viscerals, com ara la pneumònia o la pulmonia, o la inflamació del cervell o de les meninges són rares en criatures i més freqüents en els adults. La mortalitat és quinze vegades més alta en els adults que en els infants (aproximadament es moren un de cada 3.000 adults afectats).

En les dones gestants la infecció durant el primer trimestre pot ocasionar malformacions al fetus en un petit tant per cent dels casos. Si la infecció es produeix uns quants dies abans del part, el nounat podria patir una forma greu de varicel·la.

En el cas dels pacients amb immunodepressió i els nadons, la malaltia és molt greu.

Bibliografia

https://www.aeped.es/sites/default/files/documentos/varicela.pdf

https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/001592.htm

---

https://www.cdc.gov/vaccines/acip/index.html