Mes: octubre de 2024

Sudoració excessiva o hiperhidrosi

Posted on by Revista Interès Mutu

Què és la hiperhidrosi

En termes mèdics, la hiperhidrosi és un trastorn crònic de secreció sudoral excessiva o hiperfunció de les glàndules sudorípares de l’organisme. Sol aparèixer durant la primera infància i, sovint, es manté durant tota la vida. Es tracta d’una afecció benigna, d’origen desconegut i sembla que té una base genètica.

Es pot classificar, a grans trets, en dues categories en funció de la localització:

  • La sudoració afecta tot el cos.
  • Es localitza en unes àrees determinades de l’organisme, en especial als palmells de les mans, a les plantes dels peus, a les aixelles, al cap i a la cara.

És una afecció simètrica i, en la meitat dels casos, afecta les mans i les aixelles alhora (menys sovint afecta només les mans o les aixelles).

La sudoració és el mecanisme del cos per refredar-se. Quan augmenta la temperatura corporal, el sistema nerviós activa les glàndules sudorípares, que secreten la suor. També és un mecanisme reflex que actua en situacions d’estrès, si es té neguit. En aquest cas, es localitza sobretot als palmells de les mans.

La manera com afecta les mans és la que comporta més problemes des del punt de vista social i fa que el pacient consulti el metge amb freqüència. Les formes greus poden ser un veritable maldecap per a les persones amb una intensa vida social, com ara els polítics, els representants, els dependents, els relacions públiques, etc., o per als qui fan servir les mans per treballar, com ara els pintors, els dissenyadors, els arquitectes o els dibuixants, entre d’altres. Hi ha gent que es torna reservada, evita de donar la mà i, si s’hi troba obligada, abans se la sol netejar immediatament amb un mocador o amb la roba, perquè la té amarada de suor. Manta vegada la imminència d’haver de donar la mà empitjora la situació i encara fa suar més.

Hi ha dues classes de glàndules sudorípares:

  • Les eccrines, que desemboquen directament a la superfície de la pell. Són les principals responsables de la secreció excessiva en l’anomenada hiperhidrosi primària.
  • Les apocrines, que no desemboquen directament a la superfície cutània sinó en un fol·licle pilós (on neix el pèl). Tot i que en menor grau que les eccrines, també són responsables de la hiperhidrosi primària.

La hiperhidrosi secundària és conseqüència d’algun trastorn previ, com ara:

  • La diabetis.
  • Els fogots (freqüents durant la menopausa).
  • Problemes de les glàndules tiroides.
  • Trastorns del sistema nerviós.
  • Certes infeccions.
  • Algunes classes de càncer.

En certs casos també la poden produir medicaments com els antidepressius, els analgèsics, els hormonals i els que serveixen per tractar la diabetis.

Com es manifesta

Aquest trastorn pot arribar a afectar una de cada 100 o 200 persones i es caracteritza per un augment de la secreció sudoral que, segons la situació, pot variar d’una sudoració mínima fins a una de realment incapacitant per a la vida familiar o laboral, i fins i tot anar associada amb trastorns psiquiàtrics com són la neurosi, la fòbia social o l’ansietat.

Tot sovint la desencadenen estímuls estressants, en general d’índole emocional i, més rarament, la calor, l’exercici físic o l’alimentació.

Les variants que afecten les plantes dels peus poden ocasionar infeccions locals, maceració de la pell i butllofes que taquen els mitjons i les sabates, a banda de desprendre una pudor incòmoda.

La forma axil·lar origina humitat, taques, pudor i malmet la roba.

Causes

A la hiperhidrosi general, és a dir, la que afecta tot el cos, s’hi han associat diferents causes i processos com la gestació, l’obesitat, la menopausa i l’ansietat, malalties com l’hipertiroïdisme o la secreció excessiva de les hormones tiroidals, o malalties d’origen neurològic, uns quants tumors i malalties de la pell i substàncies tòxiques com l’alcohol.

Tractament

Hi ha bàsicament dues menes de tractament:

Tractament mèdic

Durant força temps s’han fet servir diferents preparats tòpics, és a dir, que s’aplicaven sobre la pell amb hiperhidrosi. Tanmateix, aquests tractaments tenien un èxit limitat o temporal, per la qual cosa els pacients, desanimats, els abandonaven. Molts d’altres tractaments han fracassat en la temptativa d’eliminar la secreció excessiva de suor.

També s’ha practicat una tècnica anomenada ionoforesi (o iontoforesi), que consisteix a activar els ions de sodi d’una solució aquosa mitjançant un corrent elèctric que penetra a les glàndules sudorípares i les indueix al repòs temporal segons un mecanisme no gaire conegut. Se’n necessiten de tres a sis sessions setmanals i els resultats depenen de la dosi i són limitats en el temps, amb la qual cosa en les variants greus els pacients es desmoralitzen i deixen el tractament.

Els darrers anys s’ha introduït un nou tractament mèdic que inclou l’ús de la toxina botulínica de tipus A. S’ha demostrat que és un tractament segur i eficaç contra la hiperhidrosi axil·lar primària i per combatre la les mans, amb elevats graus de satisfacció entre els pacients. La tècnica consisteix en una injecció subcutània de la toxina a l’àrea afectada per la hiperhidrosi que bloca les terminacions nervioses responsables de les glàndules sudorípares. Els efectes, és a dir, la reducció de la sudoració, es comencen a notar entre el segon i el quart dies i els símptomes remeten al cap d’una setmana, però malauradament poden reaparèixer uns tres mesos més tard en el cas de les mans, i fins a vuit mesos després, en la hiperhidrosi axil·lar.

Tractament quirúrgic

El tractament quirúrgic està indicat per a les classes greus d’hiperhidrosi dels palmells de les mans o les que afecten els palmells i les aixelles alhora i en el cas de la cara i el cap. S’hi aplica una tècnica quirúrgica anomenada simpatectomia toràcica bilateral per videotoracoscòpia, que ha revolucionat el tractament d’aquest trastorn tan complex i molest.

Aquesta tècnica es qualifica de cirurgia d’accés mínim i consisteix a fer unes petites incisions al tòrax per les quals s’introdueix un tub amb llum i un sistema de càmera de vídeo que n’amplifica les imatges. Tot seguit se seccionen i s’eliminen selectivament els ganglis limfàtics de la cadena simpàtica corresponents a l’àrea amb excés sudoral.

La tècnica és molt eficaç i segura i els resultats a llarg termini són bons. El principal efecte secundari és la redistribució de la transpiració a la resta del cos (cara, tronc o extremitats), que es dona en la meitat dels casos. Aquesta hipersudoració compensadora és del tot imprevisible; es produeix els primers sis mesos després de la intervenció i pot desaparèixer de manera espontània o persistir indefinidament.

Bibliografia

https://www.cun.es/enfermedades-tratamientos/enfermedades/hiperhidrosis
https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/007259.htm

Sudoració excessiva o hiperhidrosi

Què és la hiperhidrosi

En termes mèdics, la hiperhidrosi és un trastorn crònic de secreció sudoral excessiva o hiperfunció de les glàndules sudorípares de l’organisme. Sol aparèixer durant la primera infància i, sovint, es manté durant tota la vida. Es tracta d’una afecció benigna, d’origen desconegut i sembla que té una base genètica.

Es pot classificar, a grans trets, en dues categories en funció de la localització:

  • La sudoració afecta tot el cos.
  • Es localitza en unes àrees determinades de l’organisme, en especial als palmells de les mans, a les plantes dels peus, a les aixelles, al cap i a la cara.

És una afecció simètrica i, en la meitat dels casos, afecta les mans i les aixelles alhora (menys sovint afecta només les mans o les aixelles).

La sudoració és el mecanisme del cos per refredar-se. Quan augmenta la temperatura corporal, el sistema nerviós activa les glàndules sudorípares, que secreten la suor. També és un mecanisme reflex que actua en situacions d’estrès, si es té neguit. En aquest cas, es localitza sobretot als palmells de les mans.

La manera com afecta les mans és la que comporta més problemes des del punt de vista social i fa que el pacient consulti el metge amb freqüència. Les formes greus poden ser un veritable maldecap per a les persones amb una intensa vida social, com ara els polítics, els representants, els dependents, els relacions públiques, etc., o per als qui fan servir les mans per treballar, com ara els pintors, els dissenyadors, els arquitectes o els dibuixants, entre d’altres. Hi ha gent que es torna reservada, evita de donar la mà i, si s’hi troba obligada, abans se la sol netejar immediatament amb un mocador o amb la roba, perquè la té amarada de suor. Manta vegada la imminència d’haver de donar la mà empitjora la situació i encara fa suar més.

Hi ha dues classes de glàndules sudorípares:

  • Les eccrines, que desemboquen directament a la superfície de la pell. Són les principals responsables de la secreció excessiva en l’anomenada hiperhidrosi primària.
  • Les apocrines, que no desemboquen directament a la superfície cutània sinó en un fol·licle pilós (on neix el pèl). Tot i que en menor grau que les eccrines, també són responsables de la hiperhidrosi primària.

La hiperhidrosi secundària és conseqüència d’algun trastorn previ, com ara:

  • La diabetis.
  • Els fogots (freqüents durant la menopausa).
  • Problemes de les glàndules tiroides.
  • Trastorns del sistema nerviós.
  • Certes infeccions.
  • Algunes classes de càncer.

En certs casos també la poden produir medicaments com els antidepressius, els analgèsics, els hormonals i els que serveixen per tractar la diabetis.

Com es manifesta

Aquest trastorn pot arribar a afectar una de cada 100 o 200 persones i es caracteritza per un augment de la secreció sudoral que, segons la situació, pot variar d’una sudoració mínima fins a una de realment incapacitant per a la vida familiar o laboral, i fins i tot anar associada amb trastorns psiquiàtrics com són la neurosi, la fòbia social o l’ansietat.

Tot sovint la desencadenen estímuls estressants, en general d’índole emocional i, més rarament, la calor, l’exercici físic o l’alimentació.

Les variants que afecten les plantes dels peus poden ocasionar infeccions locals, maceració de la pell i butllofes que taquen els mitjons i les sabates, a banda de desprendre una pudor incòmoda.

La forma axil·lar origina humitat, taques, pudor i malmet la roba.

Causes

A la hiperhidrosi general, és a dir, la que afecta tot el cos, s’hi han associat diferents causes i processos com la gestació, l’obesitat, la menopausa i l’ansietat, malalties com l’hipertiroïdisme o la secreció excessiva de les hormones tiroidals, o malalties d’origen neurològic, uns quants tumors i malalties de la pell i substàncies tòxiques com l’alcohol.

Hi ha bàsicament dues menes de tractament:

Tractament mèdic

Durant força temps s’han fet servir diferents preparats tòpics, és a dir, que s’aplicaven sobre la pell amb hiperhidrosi. Tanmateix, aquests tractaments tenien un èxit limitat o temporal, per la qual cosa els pacients, desanimats, els abandonaven. Molts d’altres tractaments han fracassat en la temptativa d’eliminar la secreció excessiva de suor.

També s’ha practicat una tècnica anomenada ionoforesi (o iontoforesi), que consisteix a activar els ions de sodi d’una solució aquosa mitjançant un corrent elèctric que penetra a les glàndules sudorípares i les indueix al repòs temporal segons un mecanisme no gaire conegut. Se’n necessiten de tres a sis sessions setmanals i els resultats depenen de la dosi i són limitats en el temps, amb la qual cosa en les variants greus els pacients es desmoralitzen i deixen el tractament.

Els darrers anys s’ha introduït un nou tractament mèdic que inclou l’ús de la toxina botulínica de tipus A. S’ha demostrat que és un tractament segur i eficaç contra la hiperhidrosi axil·lar primària i per combatre la les mans, amb elevats graus de satisfacció entre els pacients. La tècnica consisteix en una injecció subcutània de la toxina a l’àrea afectada per la hiperhidrosi que bloca les terminacions nervioses responsables de les glàndules sudorípares. Els efectes, és a dir, la reducció de la sudoració, es comencen a notar entre el segon i el quart dies i els símptomes remeten al cap d’una setmana, però malauradament poden reaparèixer uns tres mesos més tard en el cas de les mans, i fins a vuit mesos després, en la hiperhidrosi axil·lar.

Tractament quirúrgic

El tractament quirúrgic està indicat per a les classes greus d’hiperhidrosi dels palmells de les mans o les que afecten els palmells i les aixelles alhora i en el cas de la cara i el cap. S’hi aplica una tècnica quirúrgica anomenada simpatectomia toràcica bilateral per videotoracoscòpia, que ha revolucionat el tractament d’aquest trastorn tan complex i molest.

Aquesta tècnica es qualifica de cirurgia d’accés mínim i consisteix a fer unes petites incisions al tòrax per les quals s’introdueix un tub amb llum i un sistema de càmera de vídeo que n’amplifica les imatges. Tot seguit se seccionen i s’eliminen selectivament els ganglis limfàtics de la cadena simpàtica corresponents a l’àrea amb excés sudoral.

La tècnica és molt eficaç i segura i els resultats a llarg termini són bons. El principal efecte secundari és la redistribució de la transpiració a la resta del cos (cara, tronc o extremitats), que es dona en la meitat dels casos. Aquesta hipersudoració compensadora és del tot imprevisible; es produeix els primers sis mesos després de la intervenció i pot desaparèixer de manera espontània o persistir indefinidament.

Bibliografia

https://www.cun.es/enfermedades-tratamientos/enfermedades/hiperhidrosis
https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/007259.htm

Saber agafar el son

Posted on by Revista Interès Mutu

La ciència ens diu que un bon son és fonamental per mantenir un equilibri físic, mental i emocional. Durant el descans, el cos es regenera, el cervell processa informació, elimina toxines i les funcions cognitives s’optimitzen, cosa que consolida la memòria, l’aprenentatge i l’estat d’ànim. La manca de son pot augmentar el risc de malalties, disminuir el rendiment i afectar la presa de decisions. Dormir bé és crucial per al benestar integral i la qualitat de vida.

Cinc tècniques efectives per agafar el son:

Establir una rutina de son consistent

Anar a dormir i despertar-se a la mateixa hora cada dia, fins i tot els caps de setmana, ajuda a regular el rellotge biològic intern (ritme circadià). Aquest hàbit reforça els cicles naturals del cos, facilitant el procés de conciliar el son. Amb el temps, el teu cos aprendrà a associar aquest horari amb el descans. Intenta limitar les migdiades llargues durant el dia (màxim 30 minuts), ja que poden dificultar el son nocturn.

Crear un ambient adequat per dormir

L’habitació juga un paper clau en la qualitat del son. Per dormir bé, és important que el dormitori sigui fosc, transmeti tranquil·litat i frescor. Es recomana utilitzar cortines opaques, un “black-out” o antifaços per bloquejar la llum, i taps per a les orelles. Existeixen uns auriculars de soroll blanc que poden ser útils si hi ha sorolls molestos. Assegura’t que el teu llit i coixins siguin còmodes, i mantingues l’habitació a una temperatura fresca (al voltant de 18-22°C).

Evitar pantalles i dispositius electrònics abans de dormir

 L’ús de dispositius electrònics, com telèfons, tauletes i ordinadors, just abans d’anar al llit, sol interferir amb la capacitat per conciliar el son. La llum blava que emeten aquestes pantalles redueix la producció de melatonina, una hormona que regula el son, i enganya el cervell fent-li creure que és de dia. Apaga les pantalles almenys 30 minuts abans de dormir i, en el seu lloc, opta per llegir un llibre, escoltar música relaxant o practicar tècniques de relaxació.

Practicar la relaxació progressiva o la respiració profunda

Tècniques de relaxació, com la relaxació muscular progressiva o la respiració profunda, poden ajudar a reduir la tensió física i mental, facilitant el son. La relaxació muscular progressiva consisteix a tensar i relaxar grups musculars, des dels peus fins al cap, mentre que la respiració profunda implica inhalar lentament i profundament, omplint els pulmons i exhalant a poc a poc per calmar el sistema nerviós. Intenta realitzar aquestes tècniques mentre estàs estirat, concentrant-te en cada part del teu cos o en la teva respiració.

Limitar la cafeïna i altres estimulants

El consum de cafeïna i altres estimulants, com la nicotina, pot dificultar el procés de conciliar el son, ja que augmenten l’activitat cerebral i obstaculitzen la producció de melatonina. La cafeïna pot romandre al cos durant hores, per això es recomana evitar-ne el consum almenys sis hores abans de dormir. Si ets sensible a la cafeïna, opta per begudes descafeïnades o infusions relaxants com la camamilla o la valeriana durant la tarda i la nit.

Implementar aquestes tècniques de forma regular pot millorar significativament la teva capacitat per agafar el son i gaudir d’un descans reparador.

Dormir i dormir bé, i sabem que no té preu.

Article elaborat per Ad Salutem, Instituto del Sueño

Consells per reduir el consum de sucre

Posted on by Revista Interès Mutu

El consum excessiu de sucre està relacionat amb múltiples problemes de salut a llarg termini. Per exemple, obesitat, diabetis tipus 2, malalties cardíaques i fins i tot certs tipus de càncer. A més, pot afectar negativament els nivells d’energia i la salut mental. Per això, és important conèixer com reduir el consum de sucre. En aquest article, et deixem alguns consells pràctics. 

Per què és important reduir el consum de sucre?

El consum excessiu de sucre està directament relacionat amb el sobrepès i l’obesitat, ja que aporta calories buides que no ofereixen cap valor nutricional. A més, pot elevar el risc de patir problemes cardíacs; augmentar els nivells de colesterol LDL, que és perjudicial per a la salut, i fomentar la resistència a la insulina, que pot desencadenar malalties metabòliques com la diabetis tipus 2.

Pel que fa a la salut mental, el sucre produeix pics sobtats de glucosa en sang que van seguits de caigudes abruptes. Aquests canvis bruscos produeixen canvis d’humor, ansietat i fluctuacions d’energia. També es poden experimentar majors nivells de fatiga i estrès, que condueixen a un major consum de sucre, i s’entra així en un cercle viciós. 

D’altra banda, els efectes de reduir el consum de sucre es noten immediatament. A curt termini, és possible notar més energia i estabilitat en els nivells de glucosa. Gràcies a això, es millora la concentració i el benestar general. A llarg termini, es redueix el risc de desenvolupar malalties cròniques i es manté un pes estable. 

Tipus de sucre i on es troben

Existeixen dos tipus principals de sucre: el sucre natural i el sucre afegit. El sucre natural es troba de manera intrínseca en aliments com les fruites i els productes lactis. Aquest tipus de sucre ve acompanyat de nutrients essencials com vitamines, minerals i fibra, que són beneficiosos per a la salut. 

Per contra, el sucre afegit és aquell que s’incorpora artificialment a aliments i begudes processats, com refrescos, brioixeria, i salses. Aquest sucre no té valor nutricional, i té un impacte negatiu en l’organisme.

Avui dia, multitud d’aliments porten aquest sucre afegit. Per exemple, salses industrials, iogurts de sabors, barretes energètiques i begudes energètiques. Però en lloc d’esmentar-ho com a tal, apareix etiquetat com a xarop de blat de moro, fructosa o dextrosa. 

Consells pràctics per reduir el consum de sucre

Si et preocupen els efectes que té en la salut i vols gaudir dels beneficis de reduir el consum de sucre, a continuació et deixem alguns consells. 

Optar per aliments naturals i sencers

Una de les formes més eficaces de reduir el consum de sucre és prioritzant aliments frescos i enters, com fruites, verdures i productes sense processar. A més d’estar lliures de sucres afegits, aporten nutrients essencials per al cos i generen més sacietat. Per exemple, en lloc de galetes industrials, es pot optar per fruites fresques o fruita seca. 

Reemplaçar begudes ensucrades

Les begudes ensucrades, com els refrescos i les begudes energètiques, són una de les principals fonts de sucre en la dieta diària. Es poden substituir per opcions més saludables, com aigua amb llimona, te sense sucre o infusions. Al costat de la reducció de la ingesta de sucre, milloren la hidratació i el benestar general.

Triar alternatives saludables a les postres

Algunes receptes utilitzen fruites o edulcorants naturals com la mel o el xarop d’auró, en lloc de sucre refinada. Si hi ha antulls de dolç, es poden preparar snacks saludables, com iogurt natural amb fruits vermells, o plàtan amb mitja cullerada de crema de cacauet. 

Reduir el sucre a les receptes casolanes

Si cuinem a casa, podem controlar la quantitat de sucre que afegim a les nostres receptes. Per no sacrificar el sabor, es pot experimentar amb alternatives com la estèvia, la mel o el xarop d’auró. Tots ells aporten dolçor sense els efectes negatius del sucre refinada. 

Estratègies per controlar els antulls de sucre

Els antulls de sucre són comuns, però existeixen maneres de controlar-los sense recórrer a aliments ensucrats. Et recomanem provar el següent:

– Incloure snacks saludables rics en fibra i proteïnes, com fruites fresques o fruita seca. Controlen l’apetit i mantenen els nivells de sucre en sang estables.

– Tècniques de mindfulness, com menjar a poc a poc i parar esment als senyals de sacietat.

– Augmentar el consum d’aigua. Amb freqüència, la set es confon amb fam.

La importància de l’esmorzar per evitar excessos de sucre

A més dels consells esmentats, hi ha altres aspectes a tenir en compte si es vol saber com reduir el consum de sucre. Un d’ells és la importància de l’esmorzar. Quan aquest és equilibrat i sense sucre afegit, obtindrem energia sostinguda que ens ajudarà a controlar els nivells de sucre en sang durant la resta del dia. 

Saltar-se l’esmorzar o consumir aliments rics en sucre al matí genera pics de glucosa que ens portaran a experimentar antulls en les hores posteriors. Opcions saludables d’esmorzar són la civada amb fruites, torrades integrals amb alvocat o remenat d’ous. 

Com reduir el sucre en nens

En el cas dels menors, també és important saber com reduir el consum de sucre. Els productes destinats a la infància no es deslliuren de sucres afegits. Per tant, és convenient consultar les etiquetes. En qualsevol cas, els productes naturals sempre són la millor alternativa. 

Per exemple, en lloc de comprar sucs preparats, podem fer un suc de taronja a casa o d’altres fruites. I en comptes de prendre galetes, es pot optar per palets de pastanaga, fruita fresca o iogurt natural. Els aliments ultraprocessats han d’evitar-se, com la brioixeria industrial; molt freqüents en els berenars. 

Els efectes de reduir el consum de sucre es noten des del primer moment. Però a més d’aquestes millores a curt termini, el que realment importa és evitar les malalties que poden sorgir amb el pas del temps.

Parotiditis: causes, símptomes i tractament

Posted on by Revista Interès Mutu

Què és la parotiditis

La parotiditis o les galteres és una malaltia benigna i autolimitada que causa la inflamació de la glàndula paròtide, una de les glàndules secretores de saliva que és situada davant del pavelló auricular (o orella).

Les glàndules productores de saliva són tres: les submandibulars, les submaxil·lars i les paròtides. Les darreres són més grosses i fan un pes aproximat de 25 a 30 grams.

Les galteres és una malaltia infectivocontagiosa produïda per un virus de la família Paramyxovridae. Té la particularitat de ser resistent a les temperatures baixes, perquè s’ha comprovat que pot sobreviure, fins i tot diversos mesos, a -65 ºC.

La parotiditis ja era una malaltia coneguda a l’antiguitat, atès que una de les primeres descripcions es deu a Hipòcrates, el pare de la medicina, en el segle V aC.

És pròpia de la infància i afecta sobretot els infants i els adolescents en edat escolar. D’una banda, quan la infecció es dona en adults, és més greu i poden aparèixer més complicacions. De l’altra, és infreqüent en criatures de menys d’un any.

Es tracta d’una malaltia endèmica a tot el món, és a dir, arreu del globus terraqüi hi ha gent afectada per la infecció d’aquest paramixovirus.

La infecció es pot encomanar en qualsevol època de l’any, si bé s’ha observat que passa més sovint els mesos de gener i de maig.

La parotiditis pot aparèixer en forma d’epidèmia, especialment en comunitats tancades, com ara les presons, els vaixells i les casernes militars.

Quins símptomes s’hi associen

Abans de descriure’n els símptomes i els signes clínics, és important tenir present que si fa no fa un terç dels infectats pel virus de les galteres desenvolupen la malaltia d’una forma subclínica, fet que vol dir que els símptomes són tan poc específics i clars que el pacient no sap que l’ha passada. La malaltia, bàsicament, es caracteritza per un augment de la mida de la glàndula paròtide, amb dolor a la zona.

D’ençà que el virus entra a l’organisme i fins que no se’n manifesten els primers símptomes, hi ha un període d’incubació que oscil·la entre dues i tres setmanes; durant aquest temps el pacient està infectat, però no presenta cap símptoma que en sigui indicatiu.

Segueix aquest període un altre de caracteritzat per un conjunt de símptomes poc específics, consistents en malestar general, cefalea i febre, després dels quals hi ha una inflamació de la glàndula paròtide.

La inflamació arriba al punt màxim al cap de dos o tres dies, cosa que fa desplaçar-se enrere el pavelló auricular, i sol afectar totes dues glàndules paròtides. Només en un 25 % dels pacients l’afectació és unilateral. Sovint el pacient té molèsties quan parla i mastega, i és típic que el consum de cítrics (llimona i taronja) faci augmentar les molèsties, perquè estimulen la salivació.

La inflamació comença a remetre quan ha passat una setmana aproximadament de l’aparició i, al cap de poc, el pacient ja no en manifesta cap símptoma i la glàndula torna a tenir una mida normal.

En resum, els símptomes són, d’entrada:

  • Febre.
  • Mal de cap.
  • Dolors musculars.
  • Manca de gana. Rebuig del menjar.
  • Cansament.

Pocs dies més tard s’inflamen les glàndules salivals amb els símptomes següents:

  • Inflamació d’una o de totes dues glàndules salivals.
  • Sensibilitat o dolor a la zona inflada.

Com es produeix el contagi

L’únic transmissor del virus és l’ésser humà i la via d’infecció és la saliva, per la qual el virus penetra en les fosses nasals d’una persona sana. Cal un contacte íntim per encomanar el virus, més íntim que en el cas de transmissió del xarampió o de la varicel·la, per exemple. El moment crític del contagi és immediatament abans i just en el moment de la inflamació de la glàndula paròtide, la qual cosa vol dir que un pacient pot encomanar la malaltia als altres quan encara no sap que la pateix o la patirà.

Principals complicacions de la parotiditis

Les complicacions de la malaltia, tal com ja s’ha assenyalat, són més freqüents en els adults. Les més importants són:

  • Pancreatitis (inflamació del pàncrees).
  • Sordesa (afecta 1 de cada 20.000 casos).
  • Encefalitis o inflamació de l’encèfal, que és una complicació greu (afecta 1 de cada 6.000 casos de galteres).
  • Dolors articulars.
  • Epididimitis,que és la inflamació del epidídim, un petit conducte pel qual circulen els espermatozous. Aquesta complicació es produeix entre un 20 % i un 30 % dels pacients afectats després de la pubertat. Generalment, els símptomes es manifesten al cap de quinze dies que s’hagin començat a inflamar les paròtides i consisteix en l’augment de mida d’un testicle, un fet molt dolorós. El pacient se sol neguitejar per les possibles seqüeles de l’epididimitis, per bé que no causa impotència i l’esterilitat no és gaire freqüent.
  • Orquitis, que és la inflamació dels testicles. Afecta el 30 % dels adolescents amb parotiditis i comença a aparèixer al cap de vuit dies de la infecció. La febre i la inflamació dels testicles duren quatre dies i, en el 13 % dels casos, la fertilitat se’n ressent, tot i que l’esterilitat absoluta és rara.
  • Ooforitis, que és la inflamació dels ovaris. S’esdevé aproximadament en el 5 % de les dones. Clínicament es manifesta amb febre i dolor abdominal baix; ben poc sovint causa infertilitat i encara menys menopausa precoç.
  • Avortament espontani; el risc augmenta quan la malaltia s’agafa abans o durant les primeres dotze setmanes de l’embaràs.

Prevenció de la parotiditis

La prevenció elemental és rebre la vacuna (la triple vírica), que es va desenvolupar el 1967 i s’inclogué en els calendaris de vaccinació a Espanya el 1981. S’administra als 12-15 mesos de vida (primera dosi) i als 4-6 anys.

Addicionalment, per evitar que se n’encomanin persones sanes, el principal mètode de prevenció és aïllar el malalt mentre dura la inflamació de les paròtides, si bé cal tenir en compte que el virus s’elimina per la saliva uns quants dies abans que aparegui la inflamació.

Tractament de la parotiditis

Com passa en gairebé totes les malalties d’origen víric, no hi ha cap tractament específic per combatre-les, sinó que es tracta de pal·liar-ne els símptomes amb els mètodes següents:

  • Ús d’analgèsics de venda lliure (cal parlar-ne amb el farmacèutic).
  • S’ha de reposar tant com sigui possible.
  • Cal aplicar compreses fredes o tèbies sobre les glàndules inflamades.

Quan cal anar al metge

Hauríem de trucar al metge si pensem que els nostres fills tenen galteres i presenten:

  • Febre alta (39 ºC o superior).
  • No volen menjar ni beure.
  • Mostren confusió i desorientació.
  • Tenen mal d’estómac o dolor testicular.

Bibliografia
https://www.msdmanuals.com/es-es/hogar/salud-infantil/infecciones-v%C3%ADricas-frecuentes-en-lactantes-y-ni%C3%B1os/parotiditis

https://enfamilia.aeped.es/temas-salud/paperas-parotiditis-epidemica

MGC Mútua apel·la als valors a la seva nova campanya “Em comprometo”

Posted on by Revista Interès Mutu

MGC Mutua llança una nova campanya que pretén reivindicar la seva marca a partir del seu origen, recordant i posant en valor que aquest es basa en el suport mutu dels mutualistes. Amb l’eslògan “Em comprometo” s’engega una acció diferenciadora per posar en relleu la personalitat i l’essència de la Mútua: la mútua dels mutualistes, en clara sintonia amb la seva identitat i la seva missió. Una decidida aposta pels valors que veritablement importen als seus mutualistes, i a la societat en general, com a element diferenciador més enllà del servei mateix. 

La nova campanya publicitària amb l’eslògan “Em comprometo” es llança de manera integral a través de diversos mitjans: amb anuncis en premsa, falques de ràdio, creativitats en mitjans online i espots de televisió, en concret a TV3. Els espots els protagonitzen els mateixos mutualistes i la banda sonora la va compondre un d’ells. L’objectiu és crear un impacte omnicanal, enfortint la presència de la marca a tots els formats i adaptant el missatge a les particularitats de cada mitjà.

La campanya ha estat desenvolupada per l’agència barcelonina Smäll, que després d’un concurs, va començar a treballar per a MGC Mútua el mes de juliol passat. És el primer treball que l’agència fa per a la marca i representa una forta aposta per transmetre els valors de l’entitat a través dels mateixos mutualistes, els grans protagonistes de la campanya.

Un missatge revelador i diferenciador

“El compromís és l’argument principal de la campanya, que es fonamenta en sis valors clau: mutualitat, proximitat, qualitat, innovació, solvència i responsabilitat. El compromís entre els mateixos mutualistes, a través de l’instrument de què s’han dotat, la Mútua , constitueix un missatge revelador i molt rellevant i diferenciador, en un mercat especialment competitiu i anònim dominat per meres estratègies de màrqueting”, indica Xavier Plana, director general d’MGC Mútua.

No en va, una mutualitat es basa en la solidaritat entre els seus membres, valor fonamental que proporciona un sistema de salut més equitatiu i accessible. En centrar-se en la col·laboració i el suport mutu, MGC Mútua evidencia que la seva missió va més enllà de la rendibilitat, construint un entorn on cada membre se sent part d’una comunitat compromesa amb el benestar de tots els que la formen.

La proximitat és un altre aspecte essencial de la nova campanya. MGC Mútua es distingeix per oferir un tracte humà, amb un enfocament centrat en la proximitat i l’atenció personalitzada, fent palès que cada individu és únic. La capacitat d’escoltar i respondre a les necessitats dels mutualistes és realment el segell de distinció de la mútua.

El valor de pertànyer a la Mútua

Un altre dels pilars que es ressalten en aquesta nova campanya és la qualitat a l’atenció mèdica. Oferir un servei d’excel·lència no és només un requisit, sinó una responsabilitat. Aquesta entitat, durant anys, ha demostrat la seva dedicació a la millora contínua, garantint que els seus mutualistes reben la millor atenció, amb els darrers avenços tecnològics i el compromís amb la innovació, de la mà de professionals de primer ordre.

Amb el llançament d’aquesta nova campanya de publicitat MGC Mútua reitera el seu compromís ferm amb els valors que realment importen. Xavier Plana comenta: “per a la nostra mutualitat la salut i la solidaritat són primordials, i plegats podem construir un futur més saludable i just. És hora que els mutualistes reconeguin el valor de pertànyer a una comunitat que no només es preocupa per la seva salut i les seves cobertures personals, sinó que també treballa activament per millorar-les”.

El paper de la comunicació no verbal en les relacions de parella

Posted on by Revista Interès Mutu

La comunicació és un dels pilars fonamentals en qualsevol relació. A través d’ella, expressem els nostres pensaments, emocions i necessitats; és a dir, que ens ajuda a tenir una comprensió mútua i a enfortir el vincle afectiu. No obstant això, no es tracta només de paraules. De fet, la major part del missatge que transmetem en les nostres interaccions prové dels gestos, mirades, postures i tons de veu. Aquesta és la comunicació no verbal en les relacions de parella i és la que realment transmet el que sentim o pensem.

En concret, aquesta comunicació inclou expressions facials, contacte visual, llenguatge corporal, proximitat o to de veu, entre altres. En una relació de parella, és important parar atenció ja que tenen el poder de mostrar allò que potser no sabem o no ens atrevim a dir amb paraules.

La comunicació no verbal en les relacions de parella

En una relació de parella, els senyals no verbals complementen el llenguatge verbal, i en alguns casos, fins i tot poden contradir-lo. Per exemple, una persona podria dir “t’estimo”, però si ho fa de braços plegats o amb una expressió facial seriosa, el seu missatge no resulta creïble. Perquè resulti autèntic, si no, generarà desconfiança i confusió.

La comunicació no verbal en la parella està directament relacionada amb la sintonia emocional. Mitjançant el contacte físic, un gest o una mirada, podem transmetre empatia, comprensió i suport emocional. Tots ells factors clau per mantenir una relació a llarg termini. D’altra banda, també cal saber llegir i respondre correctament als senyals verbals de l’altre.

Tipus de comunicació no verbal a la parella

Encara que ja les hem esmentat, veurem les principals formes de comunicació no verbal en les relacions de parella.

Expressions facials

Les expressions facials són la forma més evident de comunicació no verbal i tenen un gran impacte en les relacions de parella. La cara és el mirall de les nostres emocions i ens permet expressar alegria, tristesa, frustració o amor sense necessitat de paraules. Un gest tan simple com un somriure pot transmetre afecte o acord, mentre que una mala cara pot revelar irritació o desaprovació.

Quan es produeix una discussió a la parella o una reconciliació, les expressions facials cobren més importància. Una mirada tendra o una expressió de penediment sincer poden calmar la tensió acumulada i acostar a la parella emocionalment. De la mateixa manera, una expressió de menyspreu o indiferència pot agreujar el conflicte.

El contacte visual

El contacte visual ajuda a generar confiança i comprensió mútua, d’aquí ve que sigui tan important en un entorn comercial. El mateix succeeix a la parella; quan ens mirem, mostrem interès en el que l’altra persona fa o diu. Si el contacte és freqüent, es va reforçant el vincle afectiu perquè es fomenta la proximitat.

Quan no existeix el contacte visual o és molt escàs, el que ens transmet és desinterès, evasió o incomoditat. En una parella, produeix un distanciament progressiu que, en cas de mantenir-se en el temps, portarà irremeiablement a la ruptura.

Llenguatge corporal i proximitat

El llenguatge corporal també és part de la comunicació no verbal a la parella. No sols ens expressem amb el rostre, sinó amb tot el nostre cos. Aquí s’inclou la postura, l’orientació del cos o la proximitat física.

Una postura oberta, per exemple, convida a la proximitat i al diàleg, mentre que una postura tancada, de braços plegats, mostra rebuig o que s’està a la defensiva. L’orientació del cos cap a la parella en una conversa, com la direcció d’aquell o dels peus, pot reflectir atenció i interès, o tot el contrari.

A més, els petits gestos, com tocar la mà de l’altre, inclinar-se o fer una abraçada poden transmetre afecte i seguretat, i reforcen el vincle en moments de vulnerabilitat o necessitat emocional.

To de veu i pauses

El to de veu i l’entonació també transmeten emocions no verbalitzades. Un to de veu suau i calmat transmet empatia i comprensió. Per contra, un to agressiu o tallant pot generar tensions o malentesos. Pel que fa a l’ús de pauses durant la conversa, mostren una reflexió sobre el que s’està dient i eviten respostes impulsives.

Saber ajustar el to de veu i fer pauses durant una discussió o una conversa emocional és necessari si volem evitar una escalada en el conflicte. La comunicació sempre ha de ser assertiva i respectuosa.

Impacte de la comunicació no verbal en els conflictes de parell

Durant un conflicte, el llenguatge no verbal pot ser determinant. Encreuar els braços, evitar el contacte o fer gestos i ganyotes amb la cara intensificarà la discussió perquè mostren falta de respecte i poc interès o disposició a resoldre el problema.

Un dels errors més habituals en la comunicació no verbal en moments de tensió és mostrar gestos tancats o defensius, com tibar els músculs facials o mirar cap a un altre costat. Aquests gestos augmenten la sensació de distanciament i dificulten la resolució del conflicte. De fet, una de les claus de les parelles que romanen juntes tota la vida és la bona comunicació.

Claus per millorar la comunicació no verbal en la parella

Per millorar la comunicació no verbal en una relació de parella, cal posar en pràctica l’observació conscient dels senyals que emet l’altra persona. Parar atenció a les expressions facials, el to de veu i la postura ens ajudarà a entendre’ns millor.

Així mateix, ajustar el propi llenguatge no verbal és crucial. Mantenir una postura oberta, somriure més sovint i estar disposat a establir contacte visual sincer pot millorar significativament la relació. També és important ser més receptiu i empàtic, i disposició per a comprendre i validar les emocions de l’altre a través de gestos afectius i comprensius.

Dominar la comunicació no verbal requereix temps i pràctica. A més, és un exercici d’autoreflexió per identificar de quina manera ens comuniquem amb la nostra parella. Si volem enfortir el vincle emocional, cal aprendre a interpretar i millorar els senyals no verbals.

Rubèola: tot el que n’has de saber

Posted on by Revista Interès Mutu

Què és la rubèola

La rubèola és una malaltia causada per un virus i es manifesta amb uns símptomes semblants als del xarampió (erupció de clapes vermelles). També s’encomana, però amb menys freqüència que el xarampió o la varicel·la.

Al revés del que passa amb el xarampió, que normalment apareix durant la primera infància, el contagi se sol produir en una edat més tardana: entre el 10 % i el 20 % dels joves de 20 a 25 anys no han tingut la malaltia. De fet, molta gent passa una forma tan lleu de rubèola que no s’arriba a diagnosticar. Actualment molt pocs infants agafen la rubèola, perquè la majoria ja se n’han vaccinat (vacuna trivalent).

Com es contreu la rubèola

La rubèola es propaga per gotetes; és a dir, l’alè d’una persona infectada expel·leix gotes microscòpiques que es desplacen per l’aire i arriben a una persona sana. Les gotes que contenen el virus es dipositen a la boca, la gola i el nas de l’afectat, per on s’escampa a tot l’organisme.

El període de contagi sol durar entre una setmana abans que comenci l’erupció i una setmana després de desaparèixer, i el moment de perill màxim és quan l’erupció és més intensa.

Quins símptomes produeix

Els símptomes són força tènues, sobretot en els infants. En general, es manifesten dues o tres setmanes després d’encomanar-se’n i duren entre un i cinc dies:

  • Febre de més de 38 ºC.
  • Congestió de les vies respiratòries; ragera o fluix nasal.
  • Mal de cap.
  • Pruïja i envermelliment dels ulls.
  • Inflamació dels ganglis del coll i darrere de les orelles.
  • Una erupció de petites taques rosades, que acostuma a aparèixer darrere de les orelles i des d’on s’estén a tot el cos. L’erupció canvia constantment (gairebé cada hora) i s’esvaeix al cap d’un parell o tres de dies sense fer cap tractament.
  • Dolor a les articulacions; hi ha dones (sobretot joves) amb problemes d’artritis als dits, als canells i als genolls que dura prop d’un mes.

Com es tracta la rubèola

La rubèola, en tant que malaltia vírica, no necessita cap tractament especial, llevat, potser, d’uns quants dies de repòs al llit. Malgrat tot, cal tenir en compte que la malaltia és infecciosa i que es pot encomanar amb molta facilitat als qui viuen amb el malalt.

Només es pot patir una vegada, atès que confereix immunitat de per vida en el 99 % dels casos. Com que és perillós de contreure la malaltia durant l’embaràs (veg. més avall), val més que les nenes adquireixin la immunitat abans de la pubertat.

Quin perill s’associa a la rubèola

La rubèola és una malaltia benigna però teratogènica, és a dir, implica un gran perill per a les dones prenyades perquè pot produir lesions al fetus (rubèola congènita). En certs casos els riscos són tan elevats que es recomana d’avortar. Les lesions més freqüents són:

  • Retards del creixement.
  • Cataractes.
  • Sordesa.
  • Problemes de desenvolupament de diversos òrgans, incloent-hi el cor (defectes congènits).
  • Problemes de desenvolupament mental i de l’aprenentatge.

El perill és tan alt que fins al 90 % dels infants les mares dels quals van contreure la rubèola els tres primers mesos de l’embaràs tenen rubèola congènita.

Per sort, això és excepcional, atès que la majoria de les dones ja han rebut el vaccí contra la rubèola.

Vacuna trivalent

Totes les nenes s’han de vaccinar contra la rubèola per prevenir problemes en cas d’embaràs. Actualment s’administra la vacuna trivalent (xarampió, rubèola i parotiditis), que protegeix contra la rubèola, a totes les criatures de 12 a 15 mesos, i una segona dosi als tres anys.

No és possible de saber segur si s’ha passat la rubèola o no, atès que molta gent ni tan sols se n’adona. Es recomana a les noies que han rebut la vacuna d’evitar quedar prenyades en els tres mesos després de la injecció.

En cas de dubtar sobre si s’ha passat la malaltia o no, una anàlisi dels anticossos sanguinis ho acabarà aclarint. Si cal, el metge pot administrar la vacuna.

Té cap complicació associada?

La rubèola no sol produir complicacions ni problemes excepte en les dones prenyades, perquè pot afectar greument el fetus, tal com s’ha explicat més amunt. En certs casos els riscos són tan alts que es recomana d’avortar.

L’actual llei de l’avortament reconeix la llibertat de les dones per avortar, de manera que la gestació es pot interrompre fins a la setmana 14. En cas d’una patologia fetal o per salut física o mental de la mare, la llei actual manté la llibertat per avortar fins a la setmana 22.

La llei, aprovada el febrer de 2023, permet a les noies de 16 anys o més d’avortar sense el permís dels pares.

Bibliografia

https://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/rubella

Ministerio de Sanidad – Áreas – Interrupciones voluntarias del embarazo

https://www.msdmanuals.com/es-es/hogar/salud-infantil/infecciones-v%C3%ADricas-frecuentes-en-lactantes-y-ni%C3%B1os/rub%C3%A9ola

Alcohol: bec gaire?

Posted on by Revista Interès Mutu
whisky splash alcohol drops isolated on white

Bec gaire?

El consum excessiu d’alcohol durant llargs períodes de temps pot originar dependència o addicció. També pot tenir greus conseqüències físiques o psicològiques i causar importants problemes familiars o laborals. De la mateixa manera, s’estima que cap al 50 % dels accidents de trànsit estan relacionats amb l’alcohol, si més no el 30 % dels accidents mortals.

De vegades és difícil determinar amb exactitud quant es beu habitualment. Per això, potser és una bona idea fer un diari de l’alcohol consumit durant un període de temps o anotar en un calendari sempre que es pren alcohol.

En funció de la quantitat d’alcohol que es consumeix a la setmana podem diferenciar entre un consum moderat i un consum de risc. Es parla de consum moderat quan es beu un màxim de 20 unitats a la setmana en els homes i fins a 13 en les dones. D’altra banda, podem qualificar de consum de risc una ingesta setmanal d’alcohol superior de 28 unitats en els homes i de 16 unitats en les dones.

El perill de complicacions associat al consum d’alcohol és especialment alt en el cas de dones prenyades. Al marge d’un risc més elevat d’avortaments espontanis, l’alcohol pot ocasionar un seguit de malformacions congènites, la més greu de les quals és la síndrome alcohòlica fetal. Els infants que neixen amb aquesta síndrome tenen problemes d’aprenentatge i de conducta que es mantenen de per vida. També poden presentar una diversitat d’anomalies físiques. No se sap quina quantitat d’alcohol pot originar aquests defectes congènits, per la qual cosa val més evitar de consumir alcohol durant la gestació, sobretot el primer trimestre.

Els efectes

En una persona sana els efectes de l’alcohol (quantitat d’alcohol a la sang, expressat en grams per litre) són els següents:

  • Entre 0,2 i 0,29 g/l: disminució dels reflexos. Estimació distorsionada de les distàncies.
  • Entre 0,39 i 0,49 g/l: percepció falsa de la velocitat.
  • Entre 0,5 i 0,79 g/l: eufòria, malaptesa en els moviments i reaccions lentes.
  • Entre 0,8 i 1,19 g/l: alteració del comportament, reaccions imprevisibles i alt risc al volant.
  • Entre 1,2 i 1,79 g/l: fatiga molt acusada i possible pèrdua de visió.
  • 1,80 g/l: embriaguesa.

A què equival una unitat d’alcohol

Va bé saber quina quantitat d’alcohol pur conté cada beguda. Habitualment es calcula en unitats de beguda estàndard, cadascuna de les quals equival a deu grams d’alcohol. Una unitat d’alcohol equival a un got o una copa de vi (d’uns 100 ml), a una canya de cervesa (200 ml) de graduació mitjana, a un cigaló o un rebentat i a un aperitiu de xerès o de vermut (d’uns 50 ml). D’una banda, una ampolla de litre de cervesa equival a prop de deu unitats, mentre que una ampolla de vi correspon a unes set unitats. De l’altra, un combinat amb rom, ginebra o whisky en conté entre dues i quatre unitats segons si se serveix gaire carregat o no.

De vegades és útil pensar més en termes de consum diari en comptes de setmanal. Els homes que sistemàticament beuen més de quatre unitats diàries d’alcohol i les dones que en prenen més de dues o tres unitats sovint se situen en nivells de risc.

A efectes pràctics

Una consumició equival a:

  • 2 gotets de vi de 12°.
  • 1 canya de cervesa (entre 4° i 6°).
  • 1 copa de cava (12°).
  • ½ whisky (40°).
  • ½ cubalibre (38°).

Les dades de la taula de sota corresponen a l’alcohol a la sang en els homes, amb un pes entre 76 i 85 kg i sense tastar res. Entre parèntesis afegim la xifra resultant si s’acompanya la beguda d’una mica de menjar.

  • 1 consumició = 0,35 g/l (0,25).
  • 2 consumicions = 0,65 g/l (0,45).
  • 3 consumicions = 1,00 g/l (0,75).
  • 4 consumicions = 1,30 g/l (0,90).
  • 5 consumicions = 1,60 g/l (1,20).
  • 6 consumicions = 1,90 g/l (1,40).

A continuació es mostra la mateixa taula per a les dones, amb un pes entre 56 i 65 kg i sense tastar res. Entre parèntesis afegim la xifra resultant si s’acompanya la beguda d’una mica de menjar:

  • 1 consumició = 0,20 g/l (0,10).
  • 2 consumicions = 0,40 g/l (0,20).
  • 3 consumicions = 0,60 g/l (0,40).
  • 4 consumicions = 0,80 g/l (0,60).
  • 5 consumicions = 1,00 g/l (0,80).
  • 6 consumicions = 1,20 g/l (0,90).

Alcohol al volant

Segons la Direcció General de Trànsit, a Espanya l’alcohol està relacionat amb un total d’entre el 30 % i el 50 % dels accidents mortals.

Les normes de la Direcció General de Trànsit en matèria d’alcohol fan els càlculs en grams d’alcohol per litre de sang o de mil·ligrams d’alcohol per litre d’aire expirat i estableixen les correspondències següents:

  • Conductors no professionals amb més de dos anys de carnet: un màxim de 0,5 g per litre de sang o de 0,25 mg per litre d’aire expirat.
  • Professionals i conductors novells (menys de dos anys de carnet): un màxim de 0,30 g per litre de sang o de 0,15 mg per litre d’aire expirat.
  • Menors de 18 anys que condueixen patinets, bicicletes o ciclomotors: 0,0 %, és a dir tenen prohibit de beure si han de circular.

Controlo l’alcohol que bec, per tant no passa res, oi?

Si algú consumeix una quantitat elevada d’alcohol durant un període de temps llarg, acaba desenvolupant tolerància als efectes de l’alcohol. Això significa que cada vegada n’ha de beure quantitats més altes per experimentar els mateixos efectes. Si s’és capaç de beure quantitats ingents d’alcohol abans de notar embriaguesa, potser no sembla un problema i, en canvi, podria ser el primer senyal d’alarma.

Amb el consum perllongat de quantitats excessives d’alcohol els signes naturals del cos que avisen quan es beu massa perden eficàcia. Amb això es tendeix a ingerir més alcohol, cosa que fa augmentar el perill de patir danys greus.

Com es pot reduir el consum d’alcohol

Hi ha moltes maneres d’ajudar-se a deixar de beure. Una persona que beu massa pot trobar que és impossible de reduir el consum d’alcohol. Si l’hàbit de beure ha estat força intens i perllongat en el temps, li pot ser difícil de reduir-ne el consum, en part perquè sempre costa canviar de costums. Potser ni tan sols està convençuda de si vol deixar de beure o no. Per aquesta raó li pot anar bé de reduir-ne el consum de risc a uns nivells més segurs, com a fase prèvia a aconseguir l’abstinència total, que ha de ser l’objectiu final quan hi ha una addicció a l’alcohol.

Com en podem reduir el consum pas a pas

Tal com hem explicat, la primera mesura es enregistrar, cada dia o un cop la setmana, tot l’alcohol consumit. En aquest enllaç es pot trobar un manual d’autoajuda per deixar de beure.

Cal pensar en la manera de facilitar la reducció del consum d’alcohol. Les recomanacions següents hi poden contribuir:

  • S’hauria de deixar de beure alcohol entre setmana o els dies feiners.
  • Convindria no tenir alcohol a casa.
  • Caldria substituir la segona beguda per aigua, cervesa sense alcohol, cafè o un refresc, entre d’altres.
  • Aniria bé canviar de ruta quan es torna de la feina (o en anar-hi) per evitar entrar al bar de sempre.
  • S’haurien de substituir les begudes d’alta graduació per d’altres de més lleugeres.
  • Es recomana de començar a beure més tard.
  • Es pot visitar la família en comptes de fer una trobada amb els amics.
  • Es recomana de cercar alternatives sense alcohol per al temps de lleure.

Aquesta llista, que podria ser molt més llarga, s’hauria d’adaptar a les necessitats i les característiques de cadascú i s’hi haurien d’incloure totes les opcions realistes. Finalment, podríem posar en pràctica aquests suggeriments o d’altres i avaluar-ne el progrés amb un amic o una persona del cercle íntim.

Què passa si no en podem reduir el consum tot sols

Pot ser difícil de reduir el consum d’alcohol sense suport extern; la bona notícia, però, és que hi ha diversos llocs on és possible d’obtenir ajut i un tractament. El metge en pot avaluar la majoria de casos i derivar el pacient als serveis especialitzats. Totes les comunitats autònomes disposen de centres especialitzats per tractar els pacients addictes a l’alcohol. El tractament s’ha d’adaptar a les necessitats de cadascú i, ben sovint, cal implicar-hi altres membres de la família.

Què passa si tenim una síndrome d’abstinència forta quan provem de reduir el consum d’alcohol

La decisió de reduir el consum d’alcohol és àrdua i no hi cap raó per complicar les coses. La síndrome d’abstinència, que es caracteritza per la tremolor de mans, suor, basques o vòmits, insomni i, fins i tot, símptomes més greus, s’ha de tractar amb medicaments i sempre sota supervisió mèdica.

Bibliografia

https://www.dgt.es/muevete-con-seguridad/evita-conductas-de-riesgo/consumo-de-alcohol
https://pnsd.sanidad.gob.es/profesionales/atencionIntegral/red/recursos_tercer_nivel/home.htm

Exercicis de Tai-txi per a principiants: millora l’equilibri i la concentració

Posted on by Revista Interès Mutu

El Tai-txi és un art marcial procedent de la Xina que ha estat practicat durant segles pels seus múltiples beneficis físics i psíquics. Es basa en promoure l’harmonia entre el cos i la ment, a través de moviments suaus i fluids i amb una respiració controlada. Encara que en els seus orígens va ser desenvolupat com un art de combat, avui dia, els exercicis de Tai-txi persegueixen el benestar general. 

Entre els seus molts beneficis, destaca per la seva capacitat per millorar l’equilibri i la concentració. A través dels seus moviments lents i controlats, s’estimula el sistema nerviós i es reforcen els músculs responsables de mantenir l’estabilitat corporal. A més a més, requereix un esforç mental que desenvolupa la concentració i redueix l’estrès.

Beneficis del Tai-txi per a principiants

Un dels principals atractius del Tai-txi és que tothom pot començar a practicar-lo, independentment de la seva edat o condició física. Els beneficis del Tai-txi a la salut són múltiples amb la pràctica regular. Destaquen els següents:

– Millora de l’equilibri físic. Els moviments controlats i lents del Tai-txi ajuden a enfortir els músculs estabilitzadors del cos. Aquests milloren l’equilibri i redueixen el risc de caigudes, especialment en persones grans.

– Augment de la concentració mental. Cada postura i moviment requereix que la ment estigui completament enfocada. Gràcies a això, s’enforteix la capacitat de concentració i, amb el temps, pot traslladar-se a altres àrees de la vida diària.

– Reducció de l’estrès i l’ansietat. La combinació de moviments suaus amb una respiració profunda i controlada contribueix a calmar el sistema nerviós, redueix l’estrès i promou un estat de tranquil·litat mental.

– Millora de la flexibilitat i força. Els exercicis de Tai-txi són sempre lents. Així i tot, ajuda a millorar la flexibilitat a través d’estiraments suaus. I amb el manteniment d’una mateixa postura durant un temps prolongat, s’enforteixen els músculs de les cames i el core.

Preparació per practicar Tai-txi 

Abans de començar amb els exercicis de Tai-txi, cal tenir en compte alguns aspectes. En primer lloc, la roba ha de ser còmoda i permetre el lliure moviment del cos. Segon, l’espai per practicar-lo, que és important que sigui tranquil i ampli. D’aquesta manera, es podran realitzar els exercicis sense distraccions ni limitacions de moviment.

Si tenim aquests dos punts, es comença amb algunes tècniques de respiració profunda. Inspirar lentament pel nas, mantenint l’aire uns segons i exhalant a poc a poc, ajuda a preparar el cos i la ment per a la pràctica.

No obstant això, aquesta disciplina s’ha de practicar amb una actitud oberta i pacient. El Tai-txi requereix temps i pràctica per dominar-lo, per la qual cosa és important anar sense expectatives i no desanimar-se si els moviments no surten perfectes al principi.

Exercicis de Tai-txi per a principiants

A continuació, es descriuen alguns exercicis de Tai-txi per a principiants, que són ideals per als qui estan començant. No obstant això, els moviments del Tai-txi són molts més. 

Postura del genet (Ma Bu)

La postura del genet és una de les més conegudes a les arts marcials xineses. Cal col·locar-se amb els peus separats a l’altura de les espatlles i flexionar lleugerament els genolls. L’esquena ha d’estar recta i els braços de front, en una posició relaxada. Aquesta postura enforteix les cames i millora l’estabilitat, i contribueix a millorar l’equilibri.

Moviment de la grua blanca (Bai He Liang Chi)

Aquest moviment, inspirat en la grua, es realitza aixecant un peu mentre els braços s’eleven suaument cap amunt. La mirada s’ha de mantenir fixa en un punt per millorar la concentració. El moviment s’acompanya de respiracions profundes i controlades. Aquest exercici és excel·lent per treballar la coordinació entre el cos i la respiració.

Abraçada de l’arbre (Zhan Zhuang)

L’abraçada de l’arbre és una postura estàtica que consisteix a mantenir els peus fermament plantats en el sòl, amb els genolls lleugerament flexionats. Els braços s’aixequen enfront del cos, com si volguéssim abraçar un arbre imaginari, i les espatlles es mantenen relaxades. Encara que pot semblar simple, aquesta postura requereix un gran control corporal i ajuda a connectar la ment amb el cos. Per tant, enforteix la concentració i l’estabilitat interna.

Caminar en Tai-txi (Tai Chi Walking)

El caminar en Tai-txi és un exercici que es realitza de manera lenta i deliberada. Fes un pas endavant, assegurant-te de transferir el pes del cos amb suavitat des del peu posterior al davanter. Mantingues una respiració profunda i controlada durant tot el procés, i enfoca’t en la sensació de cada pas. Aquesta tècnica no sols millora l’equilibri, sinó que també ajuda a augmentar la consciència corporal i la concentració en el moment present.

Consells per mantenir la pràctica regular

El Tai-txi, com qualsevol disciplina, requereix constància per obtenir els seus beneficis. És recomanable establir una rutina, encara que sigui de pocs minuts al dia. I perquè sigui més fàcil mantenir la constància, es pot optar per fer els exercicis de Tai-txi amb un grup o classe. 

Finalment, és important recordar que el Tai-txi és un camí personal, i no hi ha una meta final, sinó un constant procés d’aprenentatge i millora.

Conclusió

El Tai-txi és una disciplina mil·lenària que ofereix múltiples beneficis, tant per al cos com per a la ment. Els exercicis de Tai-txi per a principiants són una excel·lent manera de millorar l’equilibri i la concentració. I al mateix temps, redueixen l’estrès i s’enforteix la musculatura. Amb paciència i dedicació, els exercicis aquí presentats poden ser el punt de partida per una pràctica que aporta harmonia i benestar a la vida diària.