Introdueix el codi de la teva targeta de mutualista:
Soc client de la mútua
Introdueix el codi de la teva targeta de mutualista:
Quadre mèdic
Quadre mèdic
Introdueix el teu codi postal per seleccionar el millor quadre mèdic disponible. Si vols consultar el quadre d'una assegurança concreta, contacta amb nosaltres.
Introdueix el teu codi postal per seleccionar el millor quadre mèdic disponible. Si vols consultar el quadre d'una assegurança concreta, contacta amb nosaltres.
Hem d’interpretar els sorolls o el brogit mental com qualsevol factor que envaeix la ment de manera aleatòria i ens afecta psíquicament, o físicament i tot, tant si són pensaments, sensacions, percepcions, neguits com obsessions. Els pensaments solen ser repetitius i negatius i originen estats d’ànim nocius per a la salut, com ara insomni, ansietat i estrès.
Aquests factors poden provenir de qualsevol font, siguin relacions emocionals o laborals, problemes econòmics, etc.
Qui en pateix
En realitat tothom en pot patir, si més no algun cop a la vida, però hi ha gent que hi és més propensa, de la mateixa manera que hi ha persones més resilients, més fermes o robustes i capaces de suportar més bé els sorolls mentals. En el primer grup trobem:
Els perfeccionistes, per a qui la fal·lera de fer les coses bé els pot comportar una insatisfacció constant.
Les persones amb ansietat, que fa augmentar els sorolls mentals en un cercle viciós.
Els pacients amb estrès crònic. L’estrès també origina brogit mental i a la inversa.
Persones molt emotives, que es qüestionen constantment les coses i hi donen més de cent voltes.
L’excés d’informació que ens arriba també pot afavorir un desgavell de pensaments que es converteixen en sorolls mentals.
Així doncs, cal definir els sorolls mentals com el batibull de pensaments que jutja, avalua i compara fins a crear-nos expectatives irreals sobre com hauria de ser la nostra vida, fet que té com a conseqüència una frustració perquè no hem aconseguit l’objectiu.
Com eliminem l’estrès
El brogit mental i l’estrès tenen un vincle estret, perquè l’un porta a l’altre. Hi ha diverses tècniques per combatre l’estrès, si bé no se n’ha descobert cap de miraculosa i no ens en podrem desempallegar d’avui a demà.
Les tècniques que es descriuen a continuació exigeixen pràctica i s’han de repetir amb regularitat, si volem enfortir la ment i notar que les coses comencen a millorar.
Fes exercici
Quan fem exercici amb intensitat secretem hormones del benestar, que tenen un efecte calmant; a poc a poc, ens tornem més resilients i, alhora, se’ns reforça l’autoestima.
Respira bé
Cal aprendre a respirar amb l’estómac o, més ben dit, cap a l’estómac. Es triga una mica a dominar la tècnica, però si respirem d’una manera profunda, aclucant els ulls, podrem arribar a reduir amb rapidesa les desagradables sensacions de l’estrès. En la bibliografia s’ha inclòs un vídeo de demostració.
Dorm com cal
És essencial dormir bé, és a dir tenir un son de qualitat. Hem d’evitar el cafè a partir de les quatre de la tarda i suprimir el consum d’alcohol (o minimitzar-lo). Convindria tenir l’habitació fresca, airejada i completament a les fosques. També hauríem d’apagar les pantalles (tauletes, mòbils o televisors) com a mínim una hora abans d’anar a dormir.
Evita l’alcohol
I altres substàncies; encara que sembli que ens ajuden a adormir-nos, el cas és que és ben al contrari. A curt termini ens ensopeixen, però així que en passen els efectes, encara ens trobem pitjor que abans.
La idea de l’atenció plena o el mindfulness és que ens centrem en les coses que fem. Si mengem, hauríem de pensar en el contingut de la forquilla, en els nutrients que ens aporta i en els efectes beneficiosos que té per a l’organisme. Així aconseguirem de reduir dràsticament el brogit mental.
Cerca ajuda
Si compartim els maldecaps amb el cercle familiar més íntim, amb els amics o amb un terapeuta, alliberarem la ment de molts problemes i ens trobarem més bé.
Escriu un diari
Tothom té, en certa manera, una tendència a recordar les coses dolentes, però si deixem constància en un diari de les coses bones de cada dia (és sorprenent que n’hi puguin haver tantes), aviat ens adonarem que progressem i això ens animarà.
Altres estratègies d’ajuda
És impossible d’evitar totes les situacions que causen sorolls mentals o estrès en la vida diària. Malgrat tot, sí que podem anar introduint petits canvis que frenin les situacions angoixoses, encara que només sigui de manera temporal. Recomanem les estratègies següents:
Passar temps fora de casa i passejar a l’aire lliure.
Procurar envoltar-se de gent que ens faci riure; seguir sèries o programes de TV divertits.
Escoltar música.
Trobar activitats per a les estones de lleure: cuinar, pintar o tocar instruments.
Menjar bé i de manera saludable i evitar el consum d’alcohol!
El metabolisme lipídic és necessari per al funcionament de l’organisme, ja que els lípids tenen rols essencials. Per exemple, formen part de les membranes cel·lulars i actuen com a reserva energètica. Per això, quan es produeixen alteracions en aquest procés, es poden desencadenar problemes greus, com les hiperlipèmies, que afecten directament la salut cardiovascular. En aquest article explorarem com es metabolitzen els lípids, les fases del procés, què són les hiperlipèmies i com es classifiquen.
Generalitats sobre el metabolisme dels lípids
El metabolisme lipídic comprèn un conjunt de processos bioquímics mitjançant els quals el cos digereix, absorbeix, transporta i utilitza les greixos provinents de la dieta. Els lípids es divideixen en diversos tipus: els més rellevants són els triglicèrids, els fosfolípids i el colesterol. Cada un d’ells té funcions específiques. Per exemple, mentre que els triglicèrids s’emmagatzemen com a font d’energia, el colesterol és essencial per produir hormones i per a la formació de vitamina D.
Quan el metabolisme lipídic funciona correctament, l’organisme té la capacitat d’equilibrar l’obtenció i l’ús d’aquests compostos. No obstant això, un metabolisme lipídic alt o alterat, caracteritzat per nivells molt elevats de lípids a la sang, pot ser indicatiu d’hiperlipèmies. És a dir, un conjunt de trastorns que augmenten el risc de malalties cardiovasculars.
Fases del metabolisme lipídic: digestió, absorció i transport
Les fases del metabolisme lipídic són les següents:
Digestió dels lípids al sistema digestiu
La digestió dels lípids comença a l’estómac, tot i que és a l’intestí prim on té lloc la major part del procés, gràcies a l’acció de les sals biliars i de les lipases pancreàtiques. Aquestes enzims descomponen els triglicèrids en àcids grassos i monoglicèrids, que són més fàcils d’absorbir per les cèl·lules intestinals. Un cop absorbits, els lípids es reempaqueten en quilomicrons, unes partícules lipoproteiques que en permeten el transport a través de la circulació limfàtica i sanguínia.
Transport dels lípids a la sang
Els lípids no són solubles en aigua. Per tant, necessiten les lipoproteïnes per circular pel torrent sanguini. Aquestes lipoproteïnes inclouen els quilomicrons, les VLDL (lipoproteïnes de molt baixa densitat), les LDL (lipoproteïnes de baixa densitat) i les HDL (lipoproteïnes d’alta densitat).
Quan es produeix un desequilibri en aquest transport, hi ha un risc elevat de patir alteracions del metabolisme lipídic. Per exemple, l’acumulació de LDL, conegut com el colesterol dolent, i la reducció de HDL, o colesterol bo. Ambdós factors són clau en les hiperlipèmies.
Què són les hiperlipèmies?
Les hiperlipèmies són un grup de trastorns metabòlics que es caracteritzen per nivells anormalment elevats de lípids a la sang. Aquestes condicions solen classificar-se en primàries i secundàries, segons el seu origen, i representen un factor de risc important per a malalties com l’aterosclerosi, l’infart de miocardi i l’accident cerebrovascular.
Causes i factors de risc de les hiperlipèmies
Les causes de les hiperlipèmies poden ser genètiques, com passa amb les formes primàries, o estar relacionades amb factors adquirits, com ara la dieta, el sedentarisme, l’obesitat, la diabetis o el consum excessiu d’alcohol. Altres factors, com l’ús de certs medicaments o malalties hepàtiques i renals, també poden contribuir a aquestes alteracions del metabolisme lipídic.
Classificació de les hiperlipèmies
Hiperlipèmia primària
L’hiperlipèmia primària té una base genètica i, per tant, s’hereta d’un o ambdós progenitors. Un exemple comú és la hipercolesterolèmia familiar, en la qual l’organisme no pot eliminar eficientment el colesterol LDL, que s’acumula a la sang i a les parets arterials.
Hiperlipèmia secundària
Les hiperlipèmies secundàries es deuen a factors externs o adquirits, com ara mals hàbits alimentaris, la manca d’exercici físic o malalties subjacents. En altres paraules, solen estar associades a estils de vida poc saludables i es poden controlar relativament fàcilment mitjançant canvis a la dieta i l’ús de medicaments hipolipemiants.
Impacte de les hiperlipèmies en la salut cardiovascular
Les hiperlipèmies són, com hem vist, un factor determinant en el desenvolupament de malalties cardiovasculars. L’acumulació de lípids a les artèries, coneguda com aterosclerosi, pot provocar l’obstrucció parcial o total del flux sanguini, incrementant el risc de patir atacs cardíacs i accidents cerebrovasculars. A més, les hiperlipèmies poden contribuir al desenvolupament d’hipertensió i malalties inflamatòries cròniques.
L’impacte d’un metabolisme lipídic alt no es limita al sistema cardiovascular; també pot afectar altres òrgans, com el fetge i el pàncrees, i desencadenar problemes com fetge gras o pancreatitis.
Importància de controlar els nivells lipídics per prevenir complicacions
Mantenir el metabolisme lipídic en nivells adequats és important per prevenir les complicacions associades amb les hiperlipèmies. A més d’adoptar una dieta equilibrada, rica en àcids grassos omega-3 i fibra, cal practicar exercici físic amb regularitat i, en cas necessari, recórrer a tractaments farmacològics sota supervisió mèdica.
Detectar a temps alteracions del metabolisme lipídic mitjançant anàlisis de sang periòdiques permet prendre mesures preventives abans que sorgeixin problemes majors. Així, es redueix el risc de patir malalties cardiovasculars i es millora la qualitat de vida.
El metabolisme lipídic repercuteix directament en la salut general. Les alteracions, com les hiperlipèmies, augmenten significativament els riscos per a la salut. Informar-se i prendre mesures preventives són claus per controlar aquests problemes i assegurar una vida més saludable.
Hi ha una tríada —son, ansietat i depressió— que afecta de manera important el benestar emocional, mental i físic de les persones, ja que cada element interactua de manera complexa amb els altres, impactant la salut global i generant un cicle patològic difícil de trencar . Explorem cada element i les seues connexions.
Son: El son és un procés psicobiològic essencial per al funcionament adequat del cervell i del cos. Durant el son, el cervell processa informació, elimina toxines, consolida records i restaura funcions cognitives. La manca de son o la mala qualitat pot afectar seriosament la salut, incloent-hi el desenvolupament o l’empitjorament de patologies com l’ansietat i la depressió.
Els trastorns del son, com l’insomni o l’apnea del son, són comuns en persones amb ansietat i depressió. Alhora, la manca de son contribueix a la irritabilitat, la fatiga i la dificultat per concentrar-se, empitjorant els símptomes d’aquests trastorns.
Ansietat
L’ansietat és una resposta natural a l’estrès, però quan es torna crònica o es desborda, es pot convertir en un trastorn debilitant. Les persones amb trastorns d’ansietat aguts sovint experimenten preocupació excessiva, inquietud i tensió constant. Un dels símptomes comuns de l’ansietat és la dificultat per agafar el son o mantenir-se adormit, cosa que pot derivar en un dèficit crònic de son.
Depressió
La depressió és un trastorn de l’estat d’ànim caracteritzat per sentiments persistents de tristesa, manca d’interès en activitats plaents i canvis en els patrons de son i gana. Les persones amb depressió experimenten sovint insomni, tenen problemes per agafar el son o hipersòmnia, en què dormen en excés, però tot i així se senten fatigades.
El son interromput o insuficient és tant un símptoma com un factor de risc per a la depressió. Les investigacions suggereixen que les alteracions del son poden precedir el desenvolupament de la depressió o ser un signe de recaiguda en persones amb historial depressiu.
La relació entre son, ansietat i depressió
Com podem concloure, el son, l’ansietat i la depressió estan interconnectats de manera bidireccional. Les persones amb trastorns del son tenen un risc més gran de desenvolupar ansietat i depressió, mentre que aquells amb aquests trastorns mentals tenen més probabilitats d’experimentar problemes de son. La manca de son pot intensificar els símptomes d’ansietat i depressió, i viceversa, cosa que crea un cicle complicat de trencar i que afecta la qualitat de vida. La intervenció primerenca per part d’un especialista, amb un enfocament integral que aborda tant el son com els trastorns emocionals confrontants, pot marcar una gran diferència en la recuperació.
TDAH són les sigles del trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat. Es tracta d’una disfunció mental associada a la manca d’atenció, a l’activitat desmesurada o a la impulsivitat. Pot representar un problema molt greu en les relacions del pacient amb l’entorn, i també a la feina.
En general el problema apareix durant la infantesa i pot persistir fins a l’edat adulta. De fet, es considera que el TDAH potser és un dels trastorns mentals sense diagnòstic més freqüent en els adults. S’estima que dues terceres parts dels infants amb TDAH en continuen patint quan són adults. El trastorn pot afectar fins al 4,3 % dels adults.
Què causa el TDAH
No és gens clar. La ciència no sap què causa el trastorn i, en termes generals, s’orienta a relacionar-lo amb factors genètics, si bé no de manera exclusiva. També s’associa amb factors ambientals, socials o nutricionals i, fins i tot, possibles lesions cerebrals del passat, la qual cosa fa pensar en una combinació d’elements.
Com es manifesta
Es presenten, principalment, dues classes de símptomes:
Manca d’atenció: dificultat per estar pendent de les coses.
Hiperactivitat (loquacitat i moviments excessius) i impulsivitat (incapacitat d’autocontrol que implica actuar sense reflexionar i de manera imprevista).
La majoria dels pacients manifesta símptomes d’hiperactivitat i d’impulsivitat i, en certs casos, tots els símptomes alhora.
La manca d’atenció inclou:
Problemes per parar atenció en els detalls; negligència a la feina.
Impossibilitat de concentrar-se en temes que demanen certa dedicació, fet que comprèn tota mena de tasques.
Problemes per escoltar qui parla (sobretot si s’adreça directament al pacient).
Incapacitat per organitzar el temps propi o les feines dels altres.
Distraccions constants per manca de concentració; perdre les coses que es fan servir cada dia.
Oblidar feines quotidianes.
Els símptomes d’hiperactivitat i impulsivitat inclouen:
Activitat extrema; impossibilitat d’estar-se quiet una estona.
Moviment constant de les mans i dels peus.
Parlar de manera compulsiva.
Incapacitat per gaudir de les estones d’esbarjo.
Interrompre els altres; respondre preguntes abans no s’acabin de formular i incapacitat per fer cua.
En l’edat adulta el TDAH evoluciona de maneres diferents.
El pacient en pot manifestar pocs símptomes, normalment atenuats.
Els símptomes poden persistir, però el pacient aconsegueix d’adaptar-se a desgrat de la limitació funcional.
El pacient pot tenir altres trastorns mentals.
El pacient pot presentar problemes afegits, com ara alteracions en el comportament, inadaptació laboral o conductes delictives.
Hi ha molts factors que poden influir en el desenvolupament i l’evolució del TDAH en els adults:
El nivell socioeconòmic.
Els antecedents familiars.
Símptomes no associats, com ara l’agressivitat o la inestabilitat emocional.
Altres trastorns associats, com ara l’ansietat o la depressió.
Presència o no d’hiperactivitat.
Grau d’intel·ligència del pacient.
Com es diagnostica
El TDAH és, en línies generals, més difícil de diagnosticar en adults que en infants. El trastorn es pot confondre amb problemes d’ansietat i de depressió i amb símptomes vinculats a l’abús de les drogues.
Tot sovint la hiperactivitat dels infants amb TDAH dona pas en l’edat adulta a episodis de neguit i inquietud. En conjunt, el TDAH fa que els estudiants obtinguin mals resultats, els adults tinguin problemes a la feina i que augmenti la tendència a cometre actes delictius dels afectats.
Els adults amb TDAH solen ser incapaços d’organitzar-se, no saben gestionar el temps i tendeixen a deixar inacabades les feines que han començat. Acostumen a fracassar més sovint tant en les relacions personals com en l’entorn laboral, toleren malament la frustració i, alhora, reaccionen habitualment amb irritació.
El diagnòstic exigeix que un especialista en faci una avaluació exhaustiva, tenint en compte l’historial mèdic del pacient, el seu estat d’ànim i si té problemes d’abús de substàncies (alcohol i altres drogues). D’igual manera, ha d’ esbrinar com és l’entorn immediat del pacient (laboral, social i personal) i saber quin rendiment escolar va tenir o els problemes que el van aclaparar durant la infantesa.
També cal examinar factors com ara la memòria, la planificació i la presa de decisions a la feina, les capacitats de raonament i els possibles problemes psicològics i cognitius. Per acabar, hi ha disponibles diversos test que orienten l’especialista.
Com es tracta el TDAH
No hi ha cap tractament específic per combatre aquest trastorn, però habitualment s’administren medicaments. Els estimulants són els fàrmacs que han demostrat més bons resultats.
De la mateixa manera, tot i que tampoc es disposa de cap tècnica psicoterapèutica pensada per al TDAH, la teràpia pot ajudar a pal·liar-ne els aspectes més conflictius en la vida diària dels pacients.
Grups de suport a adults amb TDAH
A la xarxa hi ha diversos grups de suport per al TDAH. Aquests grups poden fer ajudar molt en el cas dels pacients adults, amb comunitats i fòrums en els quals es comparteixen experiències. N’esmentem uns quants:
Les sigles en anglès SIBO signifiquen Sobrecreixement Bacterià de l’Intestí Prim. Encara que no sempre es té coneixement d’aquesta condició, afecta moltes persones i causa símptomes molestos com inflor, dolor abdominal, diarrea o restrenyiment. Per sort, els canvis en l’alimentació són eficaços per tractar aquesta afecció. A continuació, veurem quina és la dieta SIBO més adequada per a cada cas.
Què és el SIBO i com afecta el sistema digestiu?
El SIBO es produeix quan hi ha un creixement excessiu de bacteris a l’intestí prim. Es tracta d’una zona del sistema digestiu que, generalment, compta amb una quantitat limitada de microorganismes.
Per tant, quan es produeix aquest desequilibri, pot interferir tant en la digestió com en l’absorció de nutrients. Com a conseqüència, apareixen símptomes com gasos, inflor, dolor abdominal i diarrea o restrenyiment crònics. A més, segons el tipus de gasos produïts pels bacteris, hi haurà diferents variants, com ara SIBO per metà, hidrogen o sulfur d’hidrogen; cadascun amb la seva pròpia simptomatologia i tractament.
La importància d’una dieta adequada per tractar el SIBO
Adaptar l’alimentació és clau per controlar el SIBO. Hi ha aliments que serveixen de nutrients per als bacteris i en fomenten encara més la proliferació. Al mateix temps, n’hi ha d’altres que són eficaços per restablir l’equilibri al sistema digestiu.
Una dieta per a SIBO positiu, és a dir, dissenyada específicament per a cada tipus de sobrecreixement bacterià, pot alleujar els símptomes, millorar la digestió i complementar el tractament mèdic.
Aliments recomanats en una dieta per al SIBO
Els aliments bons per al SIBO solen ser aquells que tenen un baix contingut en carbohidrats fermentables, ja que aquests alimenten els bacteris intestinals. A continuació, alguns exemples:
Verdures baixes en FODMAPs, com carabassó, cogombre, espinacs i pebrots.
Proteïnes magres, com pollastre, gall dindi, ous i peix blanc.
Greixos saludables, com oli d’oliva, alvocat i nous en quantitats moderades.
Fruites baixes en sucre, com maduixes, nabius i kiwi.
Begudes no gasoses i sense sucre, com aigua o infusions suaus.
Aliments a evitar per controlar el SIBO
De la mateixa manera que hi ha aliments que ajuden a controlar el SIBO, n’hi ha d’altres que cal evitar a tota costa, ja que fomenten el creixement bacterià. Entre aquests trobem:
Llegums, com llenties, cigrons i fesols.
Verdures riques en FODMAPs, com bròquil, coliflor i ceba.
Productes lactis amb lactosa.
Aliments processats rics en sucres, així com farines refinades.
Begudes gasoses i alcohòliques.
Tipus de dietes per al SIBO
A la pregunta de quina és la dieta per al SIBO, la resposta és que depèn. Com ja hem esmentat, no n’hi ha un únic tipus, sinó que en són diversos. Segons el diagnòstic, l’alimentació tindrà unes característiques determinades. A continuació, veurem els tipus més comuns.
Dieta baixa en FODMAPs
Aquesta dieta, àmpliament utilitzada per al SIBO, limita els carbohidrats fermentables que alimenten els bacteris. Inclou aliments bons per al SIBO com verdures baixes en FODMAPs, proteïnes magres i greixos saludables. Però restringeix tots aquells productes rics en fructosa, lactosa i altres compostos fermentables.
Dieta per al SIBO metà
El SIBO per metà sol estar associat al restrenyiment. La dieta per al SIBO per metà se centra a reduir els aliments que augmenten els gasos i a promoure una digestió saludable. Per a això, és important limitar les fibres insolubles i els aliments rics en midons resistents.
Dieta per al SIBO hidrogen
Aquest tipus de SIBO sol estar vinculat a la diarrea. En aquest cas, la dieta per al SIBO per hidrogen inclou aliments fàcils de digerir i evita tots aquells rics en fibra fermentable.
Dieta per al SIBO sulfur
La dieta per al SIBO per sulfur d’hidrogen implica evitar tots els aliments rics en sofre, com l’all, la ceba i certs productes lactis. Per contra, es prioritzen les proteïnes magres i les verdures baixes en FODMAPs.
Consells pràctics per seguir una dieta per al SIBO
Si has de seguir una dieta per al SIBO però tens dificultats per complir-la, et recomanem seguir aquests consells:
Planifica els àpats. Dissenya un menú setmanal amb aliments bons per al SIBO per facilitar-ne l’adherència.
Llegeix les etiquetes. Identifica ingredients ocults com sucres afegits i midons.
Mantén un diari d’aliments. T’ajudarà a identificar possibles desencadenants i a ajustar la dieta segons els símptomes que tinguis.
Consulta un professional. Treballar amb un nutricionista especialitzat en SIBO t’assegurarà un enfocament personalitzat i segur.
Sigues constant. Els canvis dietètics requereixen temps per mostrar resultats, així que mantén la disciplina.
Com la dieta pot marcar la diferència en el tractament del SIBO
Una dieta adaptada pot marcar un abans i un després en la vida de les persones amb SIBO. Prioritzant aliments bons per a aquesta patologia i evitant aquells que exacerben els símptomes, és possible millorar la qualitat de vida i donar suport al tractament mèdic. Tant si necessites una dieta per al SIBO metà, hidrogen o sulfur, ajustar l’alimentació és un pas fonamental cap a la recuperació. Recorda que cada organisme és únic i, per tant, cal acudir a un especialista per garantir els millors resultats.
És una mena d’avortament espontani que es produeix quan l’embrió deixa de desenvolupar-se en una etapa molt primerenca, o bé no s’arriba a formar. En condicions normals, l’embrió és embolcallat per una espècie de bossa plena de líquid que s’anomena sac amniòtic o gestacional. En el cas de la gestació sense embrió, el sac s’acaba formant però l’embrió no es desenvolupa. També es coneix com a ou buit i es parla de “sac gestacional buit”.
Per què es produeix
Les causes no són gens clares, tot i que el problema es relaciona amb problemes genètics, bé a l’òvul o bé a l’espermatozou. També el pot originar una implantació deficient de l’embrió a l’úter. En la majoria dels casos l’òvul presenta trastorns genètics en forma de cromosomes anòmals.
Altres causes possibles són:
Una infecció.
Problemes endocrinològics de la mare, o una malaltia autoimmunitària.
Un teixit estrany dins de l’úter que el divideix en envans.
Quins símptomes té
La gestació sense embrió produeix, d’entrada, els mateixos símptomes que l’embaràs normal, com són les mames sensibles, un cansament insòlit o les basques. Ara bé, si la gestació és sense embrió, els símptomes desapareixen, un fet que pot ser revelador per a la dona.
El problema es detecta amb una ecografia prenatal, la primera de les tres que es fan habitualment durant l’embaràs, en general entre les setmanes 6 i 8.
Altres símptomes possibles són:
Dolors lleus a la part inferior de l’abdomen.
Petita hemorràgia vaginal.
Diagnòstic
Tal com s’ha explicat, l’ecografia de les sis setmanes mostra si hi ha cap embrió, perquè aleshores ja hauria de ser visible.
La inexistència dels símptomes propis de l’embaràs i el nivell de les hormones en confirmen el diagnòstic. Malgrat que aquest problema és freqüent, no és gens fàcil de determinar si es tracta d’un embaràs sense embrió a la consulta del ginecòleg.
Tractament
Una vegada s’ha comprovat la inexistència d’embaràs, es pot expulsar espontàniament el sac gestacional. De la mateixa manera, s’aconsella d’esperar una mica perquè el problema es resolgui; el temps pot variar de pocs dies fins a unes quantes setmanes. En aquest cas, es té hemorràgia vaginal.
Si no s’arriba a expulsar el sac, caldrà extreure’l perquè aquest teixit mort podria causar problemes. Aleshores se segueix un procediment quirúrgic, com ara el raspament, que lleva i elimina el teixit adherit a la paret uterina. Es practica amb anestesia i no cal ingressar la pacient a l’hospital.
Prevenció
No disposem de tècniques de prevenció específiques, tret de les recomanacions següents:
Fer una vida saludable.
Seguir una dieta equilibrada.
Fer exercici.
Mantenir el pes ideal.
Minimitzar (o suprimir) el consum d’alcohol.
I, per descomptat, no fumar.
Quan una dona decideix de quedar prenyada, hauria d’anar a la consulta del ginecòleg per fer-se revisar l’estat de salut general i els nivells vitamínics.
Després de la gestació sense embrió
Haver passat per una gestació sense embrió no vol dir res ni tampoc que s’hagi de repetir el fet. Per a una temptativa posterior es recomana especialment de seguir les normes de prevenció exposades, de manera que s’asseguri l’estat de salut òptim de la futura mare. Si el problema es repeteix en un altre intent, convindria de sotmetre’s a un estudi genètic per avaluar els cromosomes.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana d’esperar sis mesos abans de tornar a provar un nou embaràs. Molts especialistes, però, afirmen que n’hi ha prou d’esperar que passin un parell de menstruacions.
Les transaminases són enzims que es produeixen principalment al fetge. Quan el seu nivell és molt alt, pot ser un indicador de problemes hepàtics. Per tant, és necessari monitorar-ne els nivells en sang per evitar que afectin la salut. Avui veurem com baixar les transaminases i les conseqüències de no fer-ho.
Què són les transaminases i què significa que estiguin elevades?
Les transaminases, també conegudes com aminotransferases, són enzims responsables de transferir grups amino entre molècules. Es tracta d’un procés essencial en la síntesi d’aminoàcids i en la descomposició de proteïnes en el cos. Es troben principalment al fetge, però també estan presents en altres òrgans.
Quan els nivells d’aquests enzims augmenten en la sang, sovint indica que hi ha un dany a les cèl·lules hepàtiques. Les causes de l’elevació de les transaminases són múltiples, i van des d’infeccions virals fins al consum excessiu d’alcohol. Aquesta elevació s’anomena hipertransaminasèmia i pot ser temporal o persistent. Com més aviat es detecti l’elevació de les dues transaminases, menors seran les conseqüències.
Tipus de transaminases: ALT i AST
Hi ha dos tipus principals de transaminases: l’ALT o alanina, i l’AST o aspartat. Ambdues són indicadors sensibles de la salut hepàtica i compleixen funcions similars. Tot i així, l’ALT es troba gairebé exclusivament al fetge. Per tant, quan els seus nivells són alts, indica amb més precisió que el dany es troba en aquest òrgan.
En canvi, l’AST es troba tant al fetge com en altres teixits, com el cor, els ronyons i els músculs. Un augment d’aquesta podria indicar un problema en algun d’aquests òrgans. La relació entre ALT i AST, coneguda com a índex de De Ritis, també és útil per diferenciar causes hepàtiques i no hepàtiques en l’elevació de les transaminases.
Causes de l’elevació de les transaminases
Les causes de l’elevació de les transaminases són variades i poden ser tan remotes com una infecció no detectada. Tanmateix, les més habituals són les següents:
Consum d’alcohol i el seu impacte
El consum excessiu d’alcohol és una causa freqüent de l’elevació de les transaminases. El fetge és l’encarregat de metabolitzar aquesta substància. Per això, quan la ingesta és molt elevada, les cèl·lules hepàtiques es deterioren progressivament i augmenten també els nivells d’ALT i AST en la sang.
En casos greus, el dany pot portar a malalties hepàtiques com la cirrosi o l’hepatitis alcohòlica. En ambdós casos, hi ha una elevació crònica de les transaminases. No hi ha estudis que confirmin que el consum puntual d’alcohol eleva les transaminases de manera permanent.
Després de cirurgies: per què poden elevar-se les transaminases?
Després d’una cirurgia, les transaminases poden elevar-se. S’acostuma a relacionar amb l’estrès físic que el cos experimenta durant el procés. Aquest estrès pot desencadenar una resposta inflamatòria, afectar el fetge i provocar una alliberació temporal d’ALT i AST en el torrent sanguini. Generalment, aquest augment és transitori i es normalitza en unes setmanes, sempre que no hi hagi altres complicacions hepàtiques.
Símptomes de transaminases elevades
Les transaminases elevades no sempre causen símptomes evidents, sobretot si l’augment és lleu. Tot i això, en aquells casos en què l’increment és molt alt o persisteix durant un temps prolongat, pot haver-hi senyals que indiquin un dany hepàtic. Els símptomes de les transaminases elevades són els següents:
Fatiga i malestar general
Un dels símptomes més comuns associats a l’elevació de les transaminases és la fatiga persistent i el malestar general. Aquest cansament es deu a la sobrecàrrega al fetge, que no aconsegueix complir eficientment les seves funcions de metabolització i desintoxicació. L’acumulació de toxines en el cos pot generar aquesta sensació de fatiga.
Coloració groguenca de la pell (icterícia)
La icterícia, o coloració groguenca de la pell i els ulls, és un altre dels símptomes més freqüents de les transaminases altes i, per tant, d’un dany hepàtic. Es produeix perquè el fetge danyat no processa correctament la bilirubina; una substància derivada de la descomposició de glòbuls vermells. Quan s’acumula en la sang, es produeix la coloració groguenca.
Com baixar les transaminases altes?
Davant d’aquesta situació, és comprensible preguntar-se com baixar les transaminases altes. Per sort, hi ha solucions eficaces, que impliquen canvis en l’estil de vida, però també tractaments mèdics. La hidratació és el primer pas, per netejar el fetge i afavorir l’eliminació de les toxines acumulades.
Aquesta hidratació ha de provenir de l’aigua i d’aliments saludables com fruites i verdures. La dieta ha de ser baixa en greixos saturats i cal augmentar l’activitat física, alhora que s’elimina el consum d’alcohol i de medicaments innecessaris.
En alguns casos, es recomana l’ús de suplements antioxidants, com la vitamina E i la silimarina, que poden protegir les cèl·lules hepàtiques. És important, però, consultar un metge abans d’iniciar qualsevol suplementació o dieta específica, així com per obtenir una prescripció de medicaments per baixar les transaminases altes.
Quant temps tarden a baixar les transaminases?
Un cop s’ha començat amb medicació, suplements o canvis en l’estil de vida, la pregunta habitual fa referència al temps que tarden a baixar les transaminases. Tot i això, aquest varia perquè depèn de la causa subjacent i de la resposta de l’organisme al tractament.
Si la causa és temporal, com l’estrès físic o un consum lleu d’alcohol, poden tornar a la normalitat en qüestió de setmanes. Tot i això, si el dany és més sever o la causa subjacent no es tracta, la reducció d’aquests nivells pot portar mesos. Baixar les transaminases en una setmana o en períodes de temps tan curts no és possible, ja que l’eliminació de les toxines del fetge és progressiva.
Cuidar la salut hepàtica per evitar complicacions
El fetge compleix funcions vitals per a l’organisme, per la qual cosa la seva cura és fonamental si es vol mantenir una bona salut general. Els hàbits de vida saludables i realitzar revisions mèdiques amb freqüència poden evitar que una elevació de transaminases derivi en problemes majors. A més, es recomana reduir el consum de substàncies hepatotòxiques, portar una dieta equilibrada i evitar el sedentarisme.
La bretxa d’enzims digestius fa referència a l’escassetat d’aquests enzims en l’organisme, la qual cosa comporta problemes en la digestió i, en conseqüència, en la salut general. Si aquest és el teu cas o tens dificultats per processar els aliments, t’interessa conèixer què són aquests enzims i quin és el seu impacte.
Què és la bretxa d’enzims digestius?
La bretxa d’enzims digestius es refereix a la deficiència o insuficiència en la producció dels enzims necessaris per descompondre correctament els aliments. Aquest problema pot ser congènit o aparèixer al llarg de la vida, afectant persones de totes les edats.
Quan es tenen enzims digestius baixos, el cos té dificultats per realitzar la digestió de manera eficient. Això impedeix aprofitar els nutrients, i poden sorgir diversos problemes de salut. Els símptomes més freqüents després dels àpats són inflor, gasos, indigestió i problemes gastrointestinals.
Causes d’una baixa producció d’enzims digestius
Hi ha diverses causes que poden contribuir a la bretxa d’enzims digestius. Algunes estan relacionades amb la genètica, mentre que altres es deuen a factors externs com l’estil de vida i la dieta. Vegem-les en detall.
Factors genètics
La raó per la qual es tenen enzims baixos en el sistema digestiu pot ser deguda a una condició genètica que afecta la seva producció. Per exemple, malalties com la fibrosi quística o la insuficiència pancreàtica exocrina.
Totes dues redueixen la capacitat del cos per produir aquests enzims digestius. En aquests casos, la solució passa per controlar la dieta i prendre suplements enzimàtics per ajudar a la digestió.
Estils de vida i dieta
Els hàbits alimentaris i l’estil de vida també tenen un paper determinant en la producció d’enzims digestius. Les dietes riques en aliments processats i pobres en fibra i nutrients essencials perjudiquen el sistema digestiu. A més, factors com l’estrès, el consum excessiu d’alcohol i el tabaquisme també disminueixen la producció d’enzims.
Conseqüències de tenir enzims digestius baixos
Sabem què signifiquen les enzims baixes, però quines són les conseqüències per a la salut? Les principals són dues:
Problemes digestius comuns
Una producció insuficient d’enzims produeix símptomes com inflor, gasos i dolor abdominal. Quan els aliments no es poden digerir bé, es genera una fermentació a l’intestí que produeix gasos constants.
Impacte en l’absorció de nutrients
A més dels problemes anteriors, la bretxa d’enzims digestius també afecta l’absorció de nutrients. Una mala digestió impedeix al cos obtenir els nutrients essencials dels aliments, per la qual cosa poden aparèixer deficiències nutricionals. Les conseqüències principals són fatiga, debilitat, pèrdua de pes i altres problemes de salut relacionats amb la manca de vitamines i minerals.
Com millorar la bretxa d’enzims digestius?
La bona notícia és que hi ha formes de millorar la producció d’enzims digestius i alleujar els símptomes associats a la seva deficiència. Per exemple, les següents:
Canvis en l’alimentació
Els nostres hàbits tenen un impacte directe en la nostra salut. Una alimentació saludable i equilibrada, rica en aliments naturals, ajuda a millorar la producció d’enzims digestius. És convenient incloure aliments rics en enzims naturals, com la pinya, la papaia i l’alvocat, que faciliten la digestió. També es recomana augmentar el consum de fibra i reduir els aliments ultraprocessats, que solen ser més difícils de digerir i poden agreujar la bretxa enzimàtica.
Suplements d’enzims digestius
En alguns casos, els canvis en la dieta poden no ser suficients per compensar la deficiència d’enzims. En aquests casos, és necessari recórrer als suplements d’enzims digestius. Estan disponibles en diferents formats i són eficaços per a aquelles persones que necessiten una ajuda addicional.
Tot i això, en lloc de fer un autodiagnòstic, es recomana consultar professionals de la salut abans de prendre aquests suplements. Cal confirmar l’existència d’aquest problema i les necessitats individuals.
La importància de mantenir un equilibri enzimàtic
Mantenir un equilibri enzimàtic adequat és vital per a la salut general de l’organisme. Els enzims digestius no només faciliten la digestió, sinó que també asseguren que el cos pugui absorbir i utilitzar correctament els nutrients dels aliments. Així, es promou també la salut energètica, immunològica i digestiva.
Per això, portar una dieta equilibrada, reduir l’estrès i considerar els suplements quan sigui necessari són passos importants per preservar la salut digestiva i el benestar general.
Preguntes Freqüents:
Quines malalties causa la falta d’enzims?
La falta d’enzims pot estar relacionada amb malalties com la insuficiència pancreàtica exocrina, la fibrosi quística i altres condicions que afecten el sistema digestiu. En aquestes malalties, la falta d’enzims impedeix una digestió adequada, genera una mala absorció de nutrients i repercuteix negativament en la salut general.
Què passa quan les enzims estan baixes?
Quan les enzims digestius estan baixes, el cos no pot descompondre adequadament els aliments. Això produeix inflor, gasos, dolor abdominal i deficiències nutricionals, ja que els nutrients no són absorbits correctament, afectant els nivells d’energia i el benestar general.
Què passa quan les enzims cardíaques estan baixes?
Les enzims cardíaques, tot i que són diferents de les digestius, també són importants per a la salut. Quan la seva producció és baixa, pot indicar problemes en el cor, com dany en el teixit cardíac o malalties cardiovasculars. És essencial detectar i tractar aquests problemes a temps amb l’ajuda d’un metge.
Què disminueix les enzims?
Diversos factors poden disminuir les enzims, com una dieta poc saludable, el consum d’aliments ultraprocessats, l’estrès, l’alcohol i alguns problemes de salut. A més, l’envelliment és un factor natural que pot reduir la producció d’enzims digestius. D’aquí la importància de mantenir una dieta equilibrada i considerar, si cal, suplements enzimàtics.
Coneixes les assegurances mèdiques de MGC Mútua?
MGC Mútua, a diferència d’altres companyies d’assegurances, és una entitat sense ànim de lucre que inverteix els seus beneficis en l’ampliació constant de les cobertures sanitàries i dels serveis als nostres mutualistes, únics propietaris de l’entitat.
El quadre mèdic més ampli. Més de 33.000 referències a tot Espanya.
Hospitalització a tot el món. Fins a 42.000 € per a tractaments especials fora del quadre mèdic.
Assistència integral del càncer. Inclou medicacions i teràpies que altres companyies no cobreixen.
Pròtesis, medicina esportiva, psicologia… Les cobertures sanitàries més àmplies del mercat.
Fue el doctor James Parkinson quien, basándose en 6 casos examinados en Londres en 1817, describió las características clínicas de una enfermedad a la que llamó Parálisis Agitante. Charcot, un famoso neurólogo francés, sugirió un nuevo nombre para dicha alteración, el de Enfermedad de Parkinson (EP). Desde entonces, la descripción original -caracterizada por temblor y alteraciones en la postura y su curso clínico- permanece sin cambios, aunque actualmente se incluyen la rigidez en rueda dentada y la bradiquinesia (ralentización del movimiento). En su día, Parkinson confundió estos dos últimos síntomas como manifestaciones de parálisis.
La enfermedad de Parkinson se produce como resultado de una pérdida progresiva de las células productoras de dopamina en una parte del cerebro llamada sustancia negra y que tiene un importante papel en el control del movimiento. La falta de dicha sustancia provoca la muerte de las células, lo que da lugar a un trastorno progresivo del movimiento y del equilibrio, que acaba afectando seriamente las actividades de la vida cotidiana.
Quién padece la enfermedad de Parkinson
La EP afecta de 1 a 2 personas por cada 100.000. El principal factor de riesgo para esta entidad es la edad. Muy pocos pacientes desarrollan la enfermedad de Parkinson antes de los 20 años, siendo muy raro en menores de 40 años, con sólo un 5% de incidencia en Europa. El riesgo aumenta con la edad de modo que, a los 80 años, 2 personas de cada 100 presentan alguno de los signos de la enfermedad. La incidencia por sexo es aproximadamente la misma, y la prevalencia (total de casos acumulados en la población) de la EP es similar en todo el mundo y en todas las razas. Algunos autores sugieren una menor incidencia en la población de China y Africa y mayor en la población de origen Indio, Africana y del Caribe, pero, al ser una enfermedad de curso insidioso, es difícil obtener datos exactos. Además, en las fases tempranas de la enfermedad se puede confundir como ciertos trastornos neuropsiquiátricos y problemas articulares. Existen también factores genéticos, pero cabe decir que la EP es hereditaria tan sólo en una minoría de los pacientes. Este tipo de personas suele desarrollar la enfermedad antes de los 50 años y tiene ya previamente otros familiares enfermos, por lo general.
Otros factores de riesgo que se han sugerido son también:
Exposición a pesticidas y herbicidas
Entornos rurales
Traumatismos cráneo-encefálico previos
Alteraciones en la capacidad olfativa
Personalidad obsesiva
Traumas emocionales graves
Estrés.
Sin embargo, la evidencia que respalda la asociación de estos factores con la EP es demasiado baja como para tenerlos muy en cuenta.
Síntomas de la enfermedad de Parkinson
Los principales síntomas de la EP son:
Temblor, especialmente de reposo, con gestos típicos como el de pasar monedas
Rigidez de las extremidades
Falta de iniciativa a la hora de hablar, gesticular o caminar, y ralentización del movimiento (bradiquinesia)
Inestabilidad en la marcha (inclinación hacia adelante, dificultad en cambiar de posición y caídas ocasionales).
Otros síntomas son:
Inexpresividad facial
Disminución de la habilidad manual
Dificultades en la escritura
Alteraciones del sueño
Incontinencia urinaria nocturna
Depresión, ansiedad
Salida involuntaria de la saliva. Son frecuentes el estreñimiento, la piel seca y las dificultades para cambiar de posición en la cama, y para doblar esquinas, caminando.
Los síntomas son insidiosos, de muy lenta presentación y evolución, y suelen pasar desapercibidos al principio. Inicialmente, en los primeros dos años, afectan a un lado del cuerpo, y al progresar acaban involucrando al otro lado. El síntoma inicial es temblor y constituye la principal causa de consulta al médico, aunque un 30% de los pacientes no lo presentan. En estos casos es más difícil llegar al diagnóstico.
Cómo se diagnostica
Para llegar al diagnóstico es suficiente observar los síntomas típicos y realizar un completo examen físico y neurológico. Signos clínicos, como la rigidez de los dedos de la mano o del hombro, o la pérdida del movimiento de braceo al caminar pueden ser una forma sutil de comienzo de esta enfermedad.
A diferencia de otras enfermedades, para la EP no existe una prueba de imagen que haga el diagnóstico definitivo. Sin embargo, exámenes como el SPECT o PET (Tomografía por Emisión de Positrones) pueden utilizarse en algunos casos para respaldar el diagnóstico. Estos procedimientos pueden detectar una deficiencia de dopamina en el cerebro, aunque son sofisticados y no se emplean de rutina.
¿Existen otras enfermedades similares a la EP?
Sí existen. Algunas enfermedades como la atrofia sistémica múltiple, la degeneración corticobasal, el pseudo-parkinsonismo de origen vascular y la parálisis supranuclear progresiva pueden ser similares a la EP. La existencia de otros síntomas y signos permiten diferenciar estas enfermedades.
También pueden darse “parkinsonismos” (cuadros con signos y síntomas parecidos a los de la EP) como consecuencia de ciertos tratamientos farmacológicos (por efecto secundario del medicamento) como los sedantes mayores, fármacos anti-psicóticos y algunos medicamentos para el vértigo y las náuseas. Afortunadamente estos síntomas son generalmente reversibles al suspender el medicamento.
Tratamiento de la EP
Medicamentos para la enfermedad de Parkinson
No existe un tratamiento estándar, sino que se ajusta a las necesidades y respuesta de cada paciente. Se puede usar cualquier combinación para lograr el mejor resultado posible.
Constituyen una gran ayuda en el tratamiento:
Ayudan a aumentar el nivel de dopamina en el cerebro
Influyen en los neurotransmisores y otras sustancias químicas
Ayudan a controlar otros síntomas relativos al movimiento.
Los síntomas pueden controlarse efectivamente durante varios años con tratamiento médico y quirúrgico, aunque la EP hoy día no tiene cura.
El medicamento más importante es la levodopa, sustancia precursora de la dopamina, que reemplaza la pérdida de ésta debida a la degeneración de ciertos tipos de células. La levodopa se toma, por lo general, junto a otro fármaco, la carbidopa, que palia algunos de los efectos secudarios de aquélla, como náuseas, vómitos, presión arterial baja o malestar indefinido.
Otros medicamentos
Agonistas de la Dopamina: son sustancias que realizan una acción similar a la de la dopamina en las neuronas al actuar sobre los mismos receptores que ésta estimula.
Inhibidores de la COMT: la Catecol-O-metil-transferasa (COMT) es una enzima que descompone tanto la dopamina como la Levodopa en dos compuestos inactivos. Los inhibidores de la COMT prolongan el efecto beneficioso de la Levodopa al evitar que la enzima COMT la destruya. Los inhibidores de la COMT aumentan así la vida media en el plasma de la Levodopa incrementando la concentración de Levodopa y dopamina en el cerebro. Existen dos inhibidores de la COMT, el tolcapone (hoy retirado del mercado) y el entacapone.
Selegilina: La Selegilina tiene una acción similar a la de los anteriores inhibidores, pero no sobre la COMT sino sobre la MAO-B, otra enzima distinta que también inactiva la dopamina.
Amantadina: La Amantadina es un agente antiviral con una acción antiparkinsoniana. El mecanismo de acción es (1) aumenta la síntesis de Dopamina, (2) una acción estimulante parecida a la de las anfetaminas y (3) bloqueo de la recaptación de la Dopamina y la noradrenalina (lo que les hace estar más tiempo ejerciendo su acción sobre la neurona).
Anticolinérgicos: los anticolinérgicos más usados son benzhexol, prociclidina, benzotropina, orfenadrina y biperideno. Los anticolinérgicos son útiles como tratamiento de ayuda de la Levodopa, y su principal acción es disminuir el temblor en reposo y la distonía. Se debe tener precaución en pacientes mayores por inducir estados de confusión y exacerbar la demencia.
Tratamiento quirúrgico
No todos los pacientes son aptos para recibir tratamiento quirúrgico y serán los médicos quienes determinen en cada caso la idoneidad.
Existen dos tipos diferenciados, según sean o no reversibles. El no reversible, que en este momento ya casi no se aplica, consiste en lesionar ciertas partes del cerebro que exacerban sus funciones en la EP. El tratamiento reduce los temblores, la rigidez y la disquinesia producidos por la levodopa. Constituye, pues, un complemento al medicamento.
Con el tratamiento reversible se pretende estimular determinados núcleos cerebrales mediante la implantación de unos electrodos que controlan los síntomas de la EP. Se conoce como estimulación cerebral profunda y es la técnica que de momento ofrece los mejores resultados.
Existe una nueva técnica, HIFU, que utiliza ultrasonidos de alta densidad muy concentrados en determinados puntos del cerebro. Como guía se utiliza una resonancia magnética. Los resultados son más que prometedores.
Terapia Génica
La terapia génica en la EP se basa en la perspectiva de la producción de proteínas dentro del cerebro que podrían restaurar la capacidad de síntesis biológica de Dopamina en la EP. Esto se puede realizar mediante trasplantes de células modificadas genéticamente (líneas de células inmortalizadas) o por la liberación de genes por algunos virus especialmente preparados con este propósito.
Factores Neurotróficos
La ingeniería genética puede producir moléculas que estimulen el crecimiento de células nerviosas y el desarrollo de redes nerviosas en el cuerpo estriado y la sustancia negra. El factor neurotrófico derivado de la glia (GDNF, desarrollado por Amgen) puede ser útil en la EP. El GDNF puede restaurar la actividad funcional de las neuronas dopaminérgicas lesionadas.
Cómo y cuándo se debe iniciar el tratamiento
El tratamiento de la EP es todo un reto, dirigido a dar al paciente y a su familia la mejor calidad posible de vida. La decisión de la medicación es específica para cada caso, y depende de:
Edad
Alteración funcional (como la incapacidad afecta la vida diaria)
Afectación del lado dominante (por ejemplo, afectación del brazo derecho en una persona diestra)
Situación social
Problemas neurológicos asociados (de memoria, por ejemplo)
El deseo del paciente de experimentar con agentes neuroprotectores probables pero no demostrados (medicamentos que teóricamente pueden disminuir el curso de evolución de la EP).
Por poner algún ejemplo, una persona joven, diestra, con temblor y bradiquinesia del brazo derecho puede necesitar un tratamiento efectivo y temprano con Levodopa, ya que depende de una rápida recuperación para mantener una adecuada capacidad laboral. En cambio, otro paciente joven o adulto medio con rigidez leve y mínima bradiquinesia puede preferir un agonista de la dopamina o un neuroprotector. La tendencia a no efectuar tratamiento hasta que se produce una alteración significativa de la función motora no se recomienda. Estudios retrospectivos han demostrado que no existe ventaja de este no-tratamiento, comparado con monoterapia con Levodopa. Incluso se pueden presentar algunas complicaciones motoras con Levodopa por cambios adaptativos en la sensibilidad de los receptores post-sinápticos debidos a una falta de estimulación dopaminérgica. Con el fin de evitar las complicaciones de la terapia temprana con Levodopa, se han intentado utilizar nuevas pautas de tratamiento mediante selegilina, amantadina, agonistas de dopamina, formas de presentación de Levodopa de liberación lenta y sostenida y anticolinérgicos.
¿Qué puede hacer el paciente?
Educación
El diagnóstico de EP es un acontecimiento clave en la vida del paciente. Se recomienda al paciente informarse de la enfermedad. Es muy importante contar con la confianza de un buen especialista, el neurólogo.
Nutrición
La dieta debe ser rica en fibra para disminuir el estreñimiento, frecuente en la EP. Este se produce tanto por la enfermedad como por los medicamentos. Se debe evitar comidas abundantes, especialmente las ricas en proteínas, máxime si la medicación se debe tomar después de ésta. Se debe esperar idealmente cerca de 60 minutos entre la toma del medicamento y la comida.
Ejercicio
Para mantener una aceptable movilidad se debe realizar un ejercicio leve a moderado. Cuando la enfermedad es avanzada los tratamientos fisioterapéuticos son benéficos, especialmente como una guía sobre los ejercicios que se deben hacer. Para muchos resulta útil nadar, caminar y bailar, especialmente si se efectúan de forma regular.
Qué problemas puede esperar el paciente con Parkinson
Es imposible predecir qué problemas puede desarrollar un paciente con EP. Puede afectar cualquier aspecto de su vida diaria, por lo que es importante que reciba una adecuada información sobre su propia enfermedad. En algún momento va a observar una disminución de la acción de los medicamentos; esto puede ocurrir de modo muy variable, pronto, hacia los primeros 2 años, o más tarde, hacia los 8 ó 10 años de tratamiento. Actualmente, con los tratamientos con medicamentos y no-farmacológico de apoyo, la mayoría de los pacientes pueden tener una aceptable calidad de vida. Debe existir una estrecha colaboración entre el paciente, su familia, el especialista, la enfermera especialista, y el hospital para poder tener éxito y resulte un tratamiento satisfactorio.
Ayuda a pacientes y familiares
Los tratamientos no farmacológicos son también muy necesarios en el manejo de la EP. Se centran en prestar todo el apoyo posible a los enfermos en multitud de aspectos relacionados con los síntomas de su enfermedad y con la interferencia que produce la misma en sus relaciones sociales y familiares. Se puede obtener información adicional a través de los médicos de familia y en hospitales. También existen organizaciones públicas y privadas dirigidas a ayudas para los pacientes y sus familiares. A título de ejemplos:
Aquest lloc web fa servir diferents tipus de cookies pròpies i de tercers adreçades a garantir el correcte funcionament del web i la personalització del seu contingut, així com a oferir-li una millor experiència de navegació, ajustada a les seves necessitats i interessos.
Funcionals
Sempre actives
L'emmagatzament tècnic o accés és necessari per al correcte funcionament del lloc web, i permetre funcionalitats com el canvi d'idioma o guardar ajustaments.
Ajustaments
The technical storage or access is necessary for the legitimate purpose of storing preferences that are not requested by the subscriber or user.
Estadístiques
L'emmagatzematge tècnic o l'accés són utilitzats exclusivament amb la finalitat d'analitzar l'ús del lloc web per part dels visitants.L'emmagatzematge tècnic o l'accés són utilitzats exclusivament amb la finalitat d'analitzar l'ús del lloc web.
Màrqueting
L'emmagatzematge tècnic o l'accés són necessaris per crear perfils d'usuari per enviar publicitat o rastrejar l'usuari en un lloc web o en diversos llocs web amb fins de màrqueting similars.
