Guia de consells per a una bona postura corporal

Una bona postura corporal —la higiene postural— és essencial per a la salut. I no pas a la llarga únicament, sinó també a curt i a mitjà termini. Mantenir el cos en la posició correcta, sigui asseguts, drets o ajaguts, ens ha d’evitar molts problemes musculoesquelètic com ara: dolors, rampes, contractures o lesions.

A més a més, una bona postura implica tenir cura dels músculs, de les articulacions i de la circulació, perquè no els sotmetem a esforços innecessaris.

El cos es compon de cap, tronc i extremitats. Aquestes tres parts fonamentals estan unides per una cadena d’ossos que formen, probablement, l’estructura més important del cos: la columna vertebral. La columna no tan sols articula tots els ossos, directament o indirecta, sinó que conté una part essencial del sistema nerviós: la medul·la espinal. Totes les sensacions que reben les terminacions nervioses de les extremitats se centralitzen en la medul·la, que les transmet a l’àrea corresponent del cervell.

La columna vertebral va del cap fins a la part baixa de l’esquena i està formada per una cadena de 33 ossos (vèrtebres), que es reparteixen entre:

  • Set vèrtebres cervicals.
  • Dotze vèrtebres toràciques.
  • Cinc vèrtebres lumbars.
  • Cinc vèrtebres sacres.
  • Quatres vèrtebres coccigeals.

Si ens mirem la columna del davant, les vèrtebres s’articulen dibuixant una recta; i si l’observem de costat, veurem que descriu tres revolts. Bàsicament, la higiene postural té com a objectiu mantenir sempre la columna en la forma correcta: recta si la mirem del davant i amb giragonses, tal com es mostra en la figura, si és de costat. És fonamental mantenir la curvatura espinal correcta, sense augmentar-la.

Problemes d’una mala higiene postural

Les vèrtebres estan separades les unes de les altres per uns discos o coixinets, de teixit cartilaginós, que en mantenen la cohesió i permeten un lleuger moviment intervertebral.

Habitualment les males postures fan que un grup de discos es col·loquin de manera deficient i això implica:

  • El desgast i la degeneració progressiva dels discos. La columna, aleshores, és més propensa a tenir lesions i es torna més fràgil.
  • La reducció en la capacitat de moviment de la columna.
  • La compressió o el pinçament dels nervis, que pot ser molt dolorós i incapacitant.
  • Dolor al coll, a les espatlles i a l’esquena.
  • Moviment incorrecte de les articulacions.

Què és una bona postura corporal. Avantatges

La higiene postural ens ensenya, sobretot, a tenir cura de la columna vertebral. La idea és seguir unes regles bàsiques cada dia; si assolim l’objectiu, reduirem i fins i tot eliminarem els mals i les molèsties a les parts afectades: les cervicals, el coll i l’esquena.

No sempre és fàcil de seguir les regles, però si ho aconseguim:

  • Optimitzarem el treball muscular.
  • Enfortirem la musculatura.
  • Millorarem la mobilitat muscular.

I, tal com hem exposat, farem disminuir les tensions, les contractures i el mal d’esquena.

Podem parlar de postures estàtiques, quan ens estem ajaguts, asseguts o drets, i de postures dinàmiques, quan caminem i correm.

Postura correcta quan ens estem drets

La situació ideal és mantenir l’esquena recta, sense deixar caure les espatlles, i enarcar-la lleugerament cap enrere mentre traiem el pit enfora i alcem el coll.

Postura correcta quan seiem

És imprescindible, sobretot si treballem amb ordinador. Cal tenir en compte els elements següents:

  • Els ulls s’han de situar a una distància d’entre 40 i 60 centímetres de la pantalla.
  • Els avantbraços s’han de col·locar paral·lels a terra, formant un angle de 90º amb els colzes.
  • Hem de repenjar l’esquena al respatller. És molt important que els ronyons tinguin un punt de suport.
  • El tronc ha de formar un angle de 90º amb les cames, que, al seu torn, s’han de mantenir paral·leles a terra.
  • Hem d’apuntalar els peus i deixar-los reposar plans a terra. No han de penjar ni hem de fer puntetes.

Postura correcta quan ens estirem

En cas que dormim panxa enlaire, seria ideal fer servir un coixí una mica dur i, si és possible, que no sigui pla, sinó que permeti de situar el clatell lleugerament per sota del coll. Això facilita l’alineament de la columna.

Si dormim de costat (la postura més recomanable), la millor opció és mantenir la columna vertebral recta. Els matalassos actuals cedeixen a les zones on es fa més pressió i això afavoreix una bona postura. Altrament, podem fer servir un coixí per a la regió lumbar. També recomanem de col·locar un coixí entre les cuixes, de manera que la part de dalt de la pelvis no carregui el pes directament sobre la de sota.

No és recomanable de dormir bocaterrosa, perquè, al marge que la columna no reposa prou, dificultem la respiració per la pressió addicional a què sotmetem la caixa toràcica.

Normes generals

  • Hauríem de prendre consciència de la postura al llarg del dia, en les activitats quotidianes.
  • Caldria mantenir el pes ideal. L’excés de pes no és bo per a la salut en cap sentit, també perquè representa un esforç extra per a la musculatura, un fet perjudicial fins i tot a curt termini.
  • Hauríem de fer servir sabates amb un taló baix.
  • I, en darrer terme, valdria més tenir una vida activa. Són molt aconsellables els exercicis suaus, el ioga i el taitxí.

Bibliografia

https://www.insst.es/documents/94886/188493/Cartel%2BGS%2BPosturas/bf3eca8d-973c-440e-920c-dd2108e23a1dhttps://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/musculoskeletal-conditions

5 exercicis saludables que s’han de practicar diàriament

ejercicio saludable

Entrenar diàriament, o almenys fer exercici, és essencial per mantenir una bona salut física i mental. Quan afegim exercicis saludables a la nostra rutina, a més de millorar el nostre benestar general, també contribuïm a prevenir malalties cròniques. Avui veurem cinc exercicis molt eficaços i senzills que no poden faltar en els teus entrenaments.

Importància de l’activitat física diària per a la salut

Abans de conèixer quins són aquests exercicis saludables, recordem per què és tan important i beneficiós per a la salut realitzar alguna activitat física de manera regular. A més de mantenir-nos actius, contribueix significativament a enfortir el sistema immunològic. També regula el pes corporal i millora l’estat d’ànim.

Si es realitzen aquests exercicis saludables amb regularitat, podem reduir el risc de patir malalties cardiovasculars, diabetis tipus 2, hipertensió i problemes musculoesquelètics de manera activa. I com a benefici extra, també són una forma eficaç de reduir l’estrès i augmentar els nivells d’energia.

Vegem quins són aquests exercicis.

Exercici 1: Caminada ràpida


Caminar a un ritme ràpid no és només un dels exercicis més saludables que hi ha, sinó també un dels més accessibles. No necessites res més que una mica de temps i una zona còmoda per passejar. Amb tan sols 30 minuts al dia, pots aconseguir grans beneficis per a la teva salut.

Beneficis per al sistema cardiovascular


La caminada ràpida estimula el cor i millora la circulació sanguínia, de manera que redueix el risc de patir malalties cardíaques. Aquest exercici també ajuda a controlar els nivells de colesterol i la pressió arterial. I com que es tracta d’una activitat de baix impacte, és ideal per a persones de totes les edats i nivells de condició física. El truc està a mantenir un ritme constant i còmode, però que permeti elevar el ritme cardíac sense generar esgotament.

Exercici 2: Squats


Les squats són un dels exercicis més eficaços que podem trobar. Tot i que no tenen tants seguidors, sobretot quan es fan amb pes, són una de les millors opcions per treballar els músculs de les cames i els glutis.

Es realitzen de peu amb les cames obertes a l’amplada dels malucs o una mica més, i els peus apuntant cap endavant o cap enfora. Cal flexionar les cames portant el maluc cap enrere, com si ens anéssim a asseure en una cadira. El tors el més recte possible.

Enfortiment de cames i glutis


Les squats tonifiquen quàdriceps, isquiotibials i glutis, així que milloren l’equilibri i la postura. A més, enforteixen les articulacions dels genolls i els turmells, de manera que podrem reduir lesions a llarg termini. Es pot començar amb 10 a 15 repeticions diàries i anar augmentant la quantitat. Perquè siguin més efectives, cal carregar pes.

Exercici 3: Planxa abdominal


Les planxes s’han posat de moda en els últims anys, ja que permeten treballar la zona abdominal d’una forma més ràpida i senzilla que amb els abdominals tradicionals. Es realitza boca avall amb els peus recolzats i les mans o els avantbraços. Cal prémer el terra amb les mans i mantenir el cos recte perquè el maluc no pugi ni baixi.

Enfortiment del core


Aquest exercici treballa el core, però també la zona lumbar i la pelvis. Mantenir una planxa entre 20 a 60 segons al dia enforteix els abdominals i millora l’estabilitat i l’equilibri. Aquest exercici també redueix el risc de dolors d’esquena, ja que enforteix els músculs que suporten la columna vertebral.

Exercici 4: Flexions de braços


El quart dels nostres exercicis saludables és un clàssic en el món de l’esport. Són les flexions, i es poden realitzar amb els peus o els genolls recolzats a terra; tot depèn del teu nivell de forma física.

Treball muscular del tren superior


Les flexions treballen el tren superior, de manera que enfortiràs pit, espatlles i braços, concretament tríceps. A més, en involucrar el core durant el moviment, també contribueix a l’enfortiment general del cos. Si ets principiant, comença amb els genolls recolzats a terra i vés provant a aixecar-los a mesura que guanyis força.

Exercici 5: Estiraments diaris


L’últim dels nostres exercicis saludables no és de força, sinó de flexibilitat. Sovint passen per alt als entrenaments, però són imprescindibles per evitar que els músculs s’escurcin i per prevenir lesions. Es poden realitzar després d’entrenar o en dies alterns.

Millora de la flexibilitat i prevenció de lesions


Els estiraments ens ajuden a millorar l’amplitud de moviment de les articulacions i alleugen la tensió muscular acumulada. Es poden realitzar generals o bé enfocats en els músculs que s’han treballat. Cal dedicar-hi almenys deu minuts diaris. També són interessants quan es passen moltes hores en una cadira, ja que serveixen per destensar els músculs.

Com incorporar aquests exercicis a la teva rutina diària per a una vida més saludable


Atès que aquests exercicis saludables són força senzills de realitzar, només cal trobar uns 20 minuts de temps al dia. Les caminades es poden fer anant o tornant de la feina o a un altre lloc. I si t’és impossible trobar aquest moment seguit, fes els exercicis en les pauses d’altres activitats.

L’important és moure’s i ser capaç de mantenir constància per poder gaudir dels beneficis que ofereixen. El cos té memòria i tot el que fem per ell que sigui positiu marcarà una diferència en el nostre benestar, tant a curt com a llarg termini.

Biblioteca

https://www.runnersworld.com/es/training/a32030164/como-hacer-plancha-abdominal

Per què es fan cultius vaginals

Què és un cultiu vaginal

És una prova diagnòstica que permet d’identificar els gèrmens causants d’una infecció a l’aparell genital femení. No és pas una tècnica invasiva i només molesta una mica; tampoc comporta cap perill.

Es fa prenent una mostra de l’exsudat de la vagina o del coll uterí. Per obtenir la mostra l’especialista (ginecòleg) fa servir un espècul, que és un dispositiu per eixamplar les cavitats de la vagina i mantenir-les separades, de manera que s’hi pugui introduir un escovilló estèril.

La mostra per al laboratori, on es fa el cultiu, es deixa en un mitjà que fomenta el creixement dels virus, els fongs i els bacteris que causen la infecció. El cultiu pot trigar uns quants dies a donar resultats, per la qual cosa potser caldrà fer exàmens addicionals que identifiquin els gèrmens.

Què requereix un cultiu vaginal

En condicions normals la vagina té un pH àcid que la protegeix de les infeccions. Aquest pH s’obté amb els lactobacils (o bacils de Döderlein), que provenen de l’intestí i colonitzen la vagina cap al quart dia de vida del nadó.

Malgrat tot, hi ha molts factors que poden desencadenar una infecció. Els símptomes més habituals són:

  • Urgència persistent per orinar.
  • Dolor o sensació de cremor o coïssor durant la micció.
  • Expulsar una quantitat d’orina anormalment reduïda.
  • Dolor a la part inferior de l’abdomen.
  • Orina rosada, vermella o tèrbola.
  • Orina molt pudenta.
  • Febre o esgarrifances.
  • Basques.
  • Mal a la part baixa de l’esquena.
Research microscope

Quines infeccions són més freqüents i com es tracten

Poden afectar qualsevol dona, amb independència de l’edat. Les més freqüents són:

Candidosi vaginal

La candidosi vaginal és conseqüència de l’aparició del fong Candida albicans. Fins a un 75 % de les dones pateix aquesta infecció en un moment o altre de la vida. Els símptomes són:

  • Flux anormalment blanc.
  • Irritació a la zona vulvar; picor o coïssor, que augmenta quan es tenen relacions sexuals.
  • Pruïja o granellada vaginal.

Per tractar la candidosi es prescriuen fàrmacs antifúngics, que poden ser en forma de crema, pomada entre d’altres. Cal que el metge o el farmacèutic en recomanin el més adequat en cada cas.

Vaginitis bacteriana

Es dona quan hi ha un desequilibri en la colònia de bacteris de la vagina. En general, la causen les dutxes vaginals i l’administració contínuada d’antibiòtics. També pot ser conseqüència d’alteracions hormonals. Es manifesta amb:

  • Flux abundant blanc o grisós i pestilent.
  • Cremor durant la micció.
  • Picor a la vagina.

Es tracta amb antibiòtics, normalment orals. Els més habituals són el metronidazole i la clindamicina.

Tricomonosi

Infecció causada pel paràsit Trichomonas vaginalis, que, en general, es transmet per via sexual. La tricomonosi afecta només les dones i els símptomes són:

  • Flux vaginal abundant, verdós o grogós.
  • Pudor i molèsties quan s’orina.
  • Coïssor o picor a la vagina.
  • Dolor quan es tenen relacions sexuals.

Igualment, es tracta amb antibiòtics com ara el metronidazole, el tinidazole o el secnidazole.

Clamidiosi

Infecció produïda pel bacteri Chlamydia trachomatis que també s’encomana amb les relacions sexuals. Ben sovint no presenta símptomes específics, però és insidiosa perquè pot tenir conseqüències greus, com ara:

  • Esterilitat.
  • Lesions al coll de l’úter.
  • Dolor durant les relacions sexuals.

Els símptomes que la caracteritzen en els homes són secrecions anòmales pel penis i dolor testicular.

La clamidiosi també requereix un tractament antibiòtic, normalment amb doxiciclina.

Tots els tractaments tenen per objectiu eliminar l’agent infecciós. Així doncs, fer el cultiu vaginal és molt important, perquè és justament amb el cultiu (i les possibles proves suplementàries) que se’n determina l’agent causant i, al capdavall, quin tractament cal seguir.

Prevenció de les infeccions vaginals

Hi ha unes normes elementals que hauríem de seguir si volem reduir el risc d’infeccions:

  • Cal mantenir sempre neta i eixuta la zona vaginal i triar un sabó suau per rentar-se, com ara el que es fa amb una base de glicerina. Hauríem de deixar de banda els sabons amb un perfum intens.
  • Val més que no ens ruixem amb esprais vaginals o ens hi apliquem dutxes, perquè tendeixen a eliminar la flora bacteriana vaginal, que, tal com s’ha explicat, té un pH àcid que protegeix contra les infeccions.
  • Hauríem de fer servir roba interior de cotó en comptes de teixits sintètics.
  • Cal preferir els preservatius en les relacions sexuals, sobretot si es té més d’una parella.
  • Després d’anar al vàter, ens hem d’eixugar de davant a darrere, per minimitzar el perill que els gèrmens de la zona anal arribin a la vagina.

Bibliografia

https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/003754.htm

El son i les festes de Nadal: dormir bé i tenir cura de tu mateix/a

Les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis són una època màgica per compartir amb família i amics, gaudir de deliciosos àpats i participar en tradicions arrelades des de temps immemorials. Tanmateix, també poden suposar un repte per mantenir hàbits saludables, especialment pel que fa al son. Entre reunions, compres i l’entusiasme general de les festes, és fàcil descuidar la qualitat i quantitat del nostre descans.

Per què és important dormir bé durant les festes?

Sabem que el son juga un paper fonamental en la nostra salut física i mental. Durant les hores de descans nocturn, el cos realitza funcions essencials com la reparació cel·lular, la consolidació de la memòria i la regulació del sistema immunològic.

Dormir poc durant les festes no només pot afectar el nostre estat d’ànim i nivell d’energia, sinó que també pot debilitar les defenses, fent-nos sentir cansats i més vulnerables a malalties. A més, les alteracions en l’horari de son poden provocar desequilibris en el ritme circadià, el “rellotge intern” que regula el nostre cos. Això pot derivar en dificultats per concentrar-se i més irritabilitat, afectant la capacitat de gaudir plenament de les festes.

Consells per cuidar el teu son aquest Nadal

  • Prioritza un horari regular de son: Tot i que les festes poden desordenar les rutines, intenta mantenir l’hora d’anar a dormir i de despertar-te relativament constants. Això ajudarà el teu cos a mantenir-se equilibrat.
  • Si necessites fer migdiades: Recorda que no haurien de superar els 30 minuts.
  • Modera el consum de menjar i beguda: Els sopars copiosos i l’alcohol solen interferir en la qualitat del son. Opta per àpats lleugers i evita consumir estimulants com el cafè en hores properes a la nit.
  • Fes pauses per descansar: Si tens una agenda plena d’activitats, reserva moments per relaxar-te durant el dia.
  • Crea un ambient adequat per dormir: Assegura’t que la teva habitació sigui tranquil·la, fosca i fresca. Si estàs de viatge o comparteixes espai per dormir, considera portar una màscara per als ulls i taps per a les orelles.
  • Gestiona l’estrès: Les festes, tot i ser un símbol d’alegria, poden ser emocionalment intenses. Caminar o fer exercicis de respiració abans d’anar a dormir pot ajudar-te a desconnectar.

Regala’t salut

Tenir cura del son durant les festes no només et permetrà gaudir més de cada moment, sinó que també serà un regal inestimable per a la teva salut. Dormir bé t’ajuda a estar més present, a afrontar les celebracions amb energia i a rebre l’Any Nou amb el millor ànim.

Aquest desembre i gener, mentre emboliques regals i gaudeixes de les tradicions, no oblidis incloure el descans en la teva llista de prioritats. El teu cos i la teva ment t’ho agrairan.

Article elaborat per Ad Salutem, Instituto del Sueño

El còlic nefrític: tot el que n’has de saber

Què és un còlic nefrític

El còlic nefrític és un trastorn renal que es manifesta amb l’aparició de càlculs (també anomenats pedres) als ronyons. Es caracteritza per un mal molt agut en un dels costats de l’abdomen. El dolor és còlic, és a dir intermitent, amb períodes d’exacerbació i de remissió. Sol començar de manera sobtada i s’irradia als genitals i a la part inferior de l’esquena. També acostuma a dificultar l’expulsió de l’orina i a fer l’efecte que en retenim, al marge de produir molèsties, dolor i coïssor a la zona.

A qui afecta

És un problema força freqüent i comprèn entre el 2 % i el 5 % de les consultes a urgències. A Espanya s’estima que afecta tres de cada mil persones, un percentatge que representa cap a dos milions d’afectats, amb mil pacients nous cada any.

Per regla general, tres de cada quatre casos es resolen de manera espontània amb l’expulsió dels càlculs, i només un de cada quatre fa necessària la intervenció de l’especialista (un uròleg).

Afecta més els homes que les dones, sobretot en la franja d’edat de 30 a 50 anys. En gairebé la meitat dels casos el problema reapareix al cap de cinc anys i el percentatge de recaiguda s’eleva fins al 65 % dels pacients (dos de cada tres) al cap de deu anys.

Per què es produeix

La causa dels còlics nefrítics és la formació de càlculs o pedres als ronyons, en un procés conegut com a litiasi renal. Els càlculs són, habitualment, concrecions sòlides o vidres de diferents substàncies:

  • Oxalat càlcic (entre el 70 % i el 80 % dels casos).
  • Fosfat càlcic.
  • Àcid úric.
  • Estruvita (un fosfat d’amoni i magnesi).
  • Cistina.

En la formació d’aquestes concrecions intervenen dues classes de factors:

Factors intrínsecs

Són les propietats inherents de cada individu, per exemple: l’edat, el sexe, els possibles antecedents familiars i les anomalies anatòmiques o funcionals dels ronyons.

Factors extrínsecs

Són les influències externes i s’associen amb la dieta i l’estil de vida dels pacients: una dieta rica en proteïnes, hidrats de carboni refinats i sodi té un paper important en la formació d’oxalats. Per contra, la ingesta de potassi i de líquids es relaciona inversament amb el risc de càlculs; dit d’una altra manera, té efectes protectors.

Com es diagnostica

El metge comença amb la història clínica del pacient: fa la cerca dels seus antecedents familiars i personals, n’esbrina els hàbits dietètics, etc. La història comprèn una revisió mèdica i unes anàlisis de sang i d’orina. També es pot demanar al pacient una radiografia per explorar-ne les vies urinàries o, fins i tot, una ecografia urològica.

Les radiografies poden detectar els càlculs a les vies urinàries sempre que facin més de 2 mm de diàmetre i continguin calci.

Els càlculs d’àcid úric i cistina, però, són transparents als raigs X i requereixen fer servir una tècnica més agressiva: la urografia intravenosa, en la qual s’injecta contrast a la sang del pacient i se li fan les radiografies pertinents fins a identificar els càlculs. El contrast s’elimina per l’orina.

L’estudi dels càlculs és interessant i, per tant, els pacients els haurien de conservar.

Com es tracta

El tractament inicial dels còlics és per pal·liar-ne el dolor (que pot ser molt intens), facilitar l’expulsió dels càlculs i evitar-ne nous episodis.

Per calmar el dolor es prenen analgèsics d’una potència mitjana-alta, espasmolítics (que ajuden a inhibir la contracció de les fibres musculars llises de l’urèter) i, principalment, antiinflamatoris administrats per via oral o intramuscular.

De vegades, com que fan molt de mal es recorre a derivats de la morfina, que és l’analgèsic disponible més potent.

Altres mesures, com ara el repòs i l’aplicació d’escalfor a la zona, ajuden millorar l’estat del pacient. Per alleujar-ne possibles símptomes associats (basques i vòmits) es fa servir un medicament a base de metoclopramida.

Tal com s’ha explicat, tres de cada quatre càlculs s’expulsen de manera espontània per l’orina, però quan no passa, es pot obstruir l’urèter, una afecció dolorosa que pot causar una infecció.

Procediments per extreure els càlculs

Hi ha diferents tècniques per extreure els càlculs. S’opta per una o altra en funció de la mida, la localització i la composició de cadascun.

Litotrípsia extracorpòria

La litotrípsia és una tècnica que aplica ultrasons o ones de xoc d’alta energia per esmicolar els càlculs. És innòcua i actualment és el procediment que més es fa servir. Permet de fragmentar càlculs de fins a 3 mm de diàmetre i els residus se solen expulsar en un termini de 2 a 4 setmanes.

Uretroscòpia transuretral

Consisteix a introduir una sonda per la uretra fins a arribar al càlcul i extreure’l. Només es pot practicar si els càlculs són petits.

Nefrolitotomia percutània

És una tècnica indicada per als càlculs grossos i consisteix a fer una petita incisió a la pelvis renal per extreure’ls. Es pot dur a terme mitjançant la cirurgia tradicional (oberta) o bé per laparoscòpia, que és una operació en la qual el cirurgià fa dues incisions petites per on introdueix unes sondes amb càmera i l’instrumental necessari per extirpar els càlculs.

Bibliografia

Hospital Clínic de BarcelonaAssociació Espanyola d’Urologia

Quins són els valors normals de l’hormona beta-hCG?

hormona-beta-hCG

L’hormona beta-hCG és un indicador que s’utilitza per detectar diferents condicions mèdiques, sobretot durant l’embaràs. Actualment, es mesura per avaluar la salut reproductiva i poder diagnosticar certes malalties al més aviat possible. En aquest article veurem què és aquesta hormona i la seva funció en el cos, així com els valors normals i les implicacions de les seves alteracions.

Què és l’hormona beta-hCG?

L’hormona beta-hCG, o gonadotropina coriònica humana, és una substància que produeixen les cèl·lules del trofoblast en les primeres etapes del desenvolupament embrionari. La seva estructura està composta per dues subunitats: alfa i beta. Aquesta última és la més rellevant, ja que és específica de l’hormona i responsable que es pugui detectar en proves de laboratori.

Aquesta hormona exerceix un paper molt important des del punt de vista de la reproducció. També pot ser un marcador per diagnosticar diverses condicions de salut. Per aquesta raó, és una de les proves més populars a realitzar durant l’embaràs, encara que la seva rellevància mèdica també abasta altres escenaris.

Funció de l’hormona beta-hCG en el cos

L’hormona beta-hCG es considera un senyal d’estar embarassada, però la seva funció va més enllà. És un regulador hormonal que s’encarrega d’assegurar que l’embrió es pugui desenvolupar en condicions òptimes i que es pugui mantenir l’embaràs. A més, interactua amb altres hormones per garantir l’equilibri hormonal en el cos.

Paper en l’embaràs

Durant l’embaràs, l’hormona beta-hCG actua com un missatger essencial perquè l’embrió pugui sobreviure. La seva funció principal és estimular el cos luti en l’ovari perquè produeixi progesterona, una hormona que estabilitza el revestiment de l’úter. Sense aquesta acció, l’embaràs primerenc no podria progressar adequadament.

D’altra banda, la beta-hCG ajuda a regular la implantació de l’embrió i modula les respostes immunològiques. Gràcies a això, es protegeix l’embrió en desenvolupament d’un possible rebuig per part del sistema immunitari de la mare.

Relació amb altres hormones sexuals

A més de la seva funció durant l’embaràs, la beta-hCG té rols en contextos mèdics relacionats amb les hormones sexuals. Per exemple, quan els nivells són anormals, poden influir en la producció d’estrògens i testosterona. Aquestes interaccions hormonals són importants tant per a la salut reproductiva com per identificar l’existència de certs trastorns mèdics.

Valors normals de l’hormona beta-hCG

Els valors normals de l’hormona beta-hCG varien àmpliament segons el context biològic. És a dir, no són els mateixos per a homes i dones, ni tampoc en fases com l’embaràs i l’etapa gestacional.

Nivells en dones embarassades

Quan una dona està embarassada, els nivells de beta-hCG augmenten exponencialment durant les primeres setmanes de gestació. Aquests valors alts són un indicador clau del desenvolupament primerenc de l’embaràs. Generalment, els valors comencen entre 5-50 mUI/ml en la tercera setmana de gestació i arriben al seu pic entre les setmanes 9 i 12, on poden assolir fins a 288.000 mUI/ml. Després, els nivells comencen a disminuir gradualment i es mantenen estables.

Nivells en homes i dones no embarassades

En el cas dels homes i les dones que no estan embarassades, els nivells de l’hormona beta-hCG solen ser indetectables o inferiors a 5 mUI/ml. Si els nivells fossin més alts, seria necessari realitzar proves mèdiques, ja que podria ser un senyal d’alguna anomalia, com ara tumors productors d’hCG. En dones postmenopàusiques, els valors també solen augmentar lleugerament pels canvis hormonals.

Què signifiquen els nivells elevats o baixos de beta-hCG?

Per poder diagnosticar possibles problemes mèdics, és necessari saber interpretar els nivells de beta-hCG, especialment quan són anormals. Tant si són elevats com baixos, tenen implicacions específiques i requereixen anàlisis addicionals.

Elevació de l’hormona i possibles causes

Quan es produeix un augment anormal de beta-hCG, poden donar-se diferents escenaris, com ara embaràs molar, coriocarcinoma o tumors testiculars. Durant l’embaràs, després de les setmanes inicials, nivells excessivament alts poden suggerir embarassos múltiples o anomalies congènites com la síndrome de Down. En altres contextos, podria ser un marcador de certs tipus de càncer.

Nivells baixos i què poden indicar

Per contra, quan els nivells de l’hormona beta-hCG són baixos en un embaràs primerenc, sovint són un senyal d’alarma. Podria tractar-se d’un embaràs ectòpic, un avortament espontani o un error en el càlcul de l’edat gestacional. Fora de l’embaràs, els nivells baixos no solen ser rellevants, tret que hi hagi sospita de tumors hormonals.

Proves per mesurar l’hormona beta-hCG

Per mesurar la beta-hCG, es poden fer proves qualitatives i quantitatives. Les qualitatives, com les proves casolanes d’embaràs, detecten la presència de l’hormona. Les quantitatives, en canvi, mesuren la concentració exacta a la sang. Aquestes últimes són essencials per monitorar el progrés de l’embaràs o diagnosticar condicions mèdiques específiques. També s’utilitzen en oncologia per identificar tumors productors d’aquesta hormona.

La importància d’interpretar correctament els nivells de beta-hCG

Saber interpretar els nivells de l’hormona beta-hCG implica tenir coneixements mèdics específics, ja que s’han de posar en context, tenint en compte factors com l’edat, la salut general i l’historial mèdic. Per obtenir un diagnòstic exacte i un tractament adequat en cas de patologia, és imprescindible consultar un professional de la salut.

Biblioteca

https://www.mgc.es/blog/descubre-como-puedes-saber-si-estas-embarazada

https://www.cigna.com/es-us/knowledge-center/hw/pruebas-mdicas/pruebas-de-deteccin-de-anomalas-congnitas-durante-abh1912

Dieta a Nadal: És possible? Consells per controlar-la

dieta navidad

El Nadal és una de les èpoques més especials de l’any, marcada per les reunions familiars i tot el que això implica. Per això, un dels reptes més coneguts d’aquestes dates és mantenir una alimentació saludable i equilibrada davant tantes temptacions. Avui et deixem diversos consells per aconseguir seguir una dieta durant el Nadal i també per evitar començar l’any nou amb alguns quilos de més.

Reptes de seguir una dieta durant les festes nadalenques

El Nadal és una celebració que acostuma a passar-se amb la família o amb éssers estimats. Tanmateix, a més de per les festes, també es caracteritza pels excessos, especialment pel que fa al menjar. Si per a aquest any tens pensat fer dieta durant el Nadal, cal ser conscients que caldrà enfrontar-se a diversos obstacles que posaran a prova fins i tot les persones més disciplinades. Aquests són:

Tentacions i menjars típics de la temporada

A ningú li amarga un dolç, i la gastronomia nadalenca és un autèntic desplegament de sabors tradicionals que rarament trobem en altres èpoques de l’any. Plats com el gall dindi farcit, el garrí, el marisc o el llobarro, que es combinen amb entrants i alcohol. I, com a postres o per picar, una infinitat de dolços nadalencs com torrons, polvorons, galetes de gingebre, massapans i panetons.

La quantitat de greixos i sucres que ingerim en aquestes dates és molt elevada. I amb aquesta abundància d’aliments tants dies seguits, es genera un ambient on menjar més del necessari sembla inevitable.

El paper de les reunions familiars i socials

Un altre repte important si volem fer dieta durant el Nadal són les reunions familiars i els esdeveniments socials, on el menjar i la beguda juguen un paper central. En aquests entorns, és molt senzill caure en els excessos, ja sigui per la pressió social o perquè ens deixem portar per l’emoció del moment.

La tradició de compartir plats, brindar i allargar els sopars fins a altes hores ens sol portar a consumir més calories de les necessàries. A més, comentaris com “només és un cop a l’any” poden influir en les nostres decisions.

Consells per mantenir una dieta equilibrada a Nadal

Encara que sembli impossible, sí que es pot gaudir de les festes mentre es cuiden els hàbits alimentaris. Només cal fer alguns ajustos, com els següents:

Control de les porcions

Un dels consells més efectius per fer dieta durant el Nadal o mantenir-se en el mateix pes és aprendre a controlar les porcions. En lloc d’omplir el plat amb grans quantitats, cal optar per servir-se porcions petites dels aliments que realment ens vénen de gust.

D’aquesta manera, podrem provar diferents opcions sense excedir-nos. A més, és fonamental escoltar el nostre cos: menjar a poc a poc i reconèixer quan estem plens evitarà que mengem en excés.

Selecció d’aliments més saludables

En cada trobada nadalenca, sempre hi ha opcions de tots els tipus. Per tant, cal centrar-se en aquelles més saludables. Per exemple, hem de buscar proteïnes magres, com el peix o el pollastre. Però, en lloc d’acompanyar-ho amb salses, és millor optar per amanida o guarnicions.

I si et toca cuinar, prioritza mètodes de cocció saludables, com el forn o el rostit, en lloc de les fregitures. Pel que fa a les postres, es poden preparar opcions casolanes amb un contingut més baix de sucre. Però caldrà posar un límit als tradicionals que ingerim al llarg del dia.

Alternatives més lleugeres per als plats típics

Si no vols renunciar als plats típics d’aquestes dates, només has d’adaptar-los per poder fer la teva dieta durant el Nadal. Per exemple, transforma les receptes tradicionals en versions més lleugeres. És a dir, pots preparar un puré de patates amb llet desnatada o iogurt natural en lloc de nata. En les postres, substitueix el sucre refinat per edulcorants naturals com l’estèvia.

Com evitar l’augment de pes durant les festes

Si malgrat aquests consells, et segueix preocupant guanyar pes durant les festes, a continuació et deixem altres trucs que poden ser-te útils. Tot i això, és imprescindible tenir constància i disciplina amb les decisions que es prenen.

Planificació dels àpats festius

Si saps que tindràs un sopar copiós perquè és Nit de Nadal, opta per esmorzars i dinars més lleugers aquell dia. A més, pots portar un plat saludable a les trobades com a opció per a tu i per compartir. D’aquesta manera, tindràs el control sobre almenys una de les opcions disponibles. Un altre consell és evitar arribar amb gana als àpats festius; un petit snack saludable abans de sortir pot ajudar-te a prendre millors decisions.

La importància de l’exercici físic en aquesta època

I encara que no és específic d’aquestes dates, sinó que hauria de ser una constant al llarg de tot l’any, entrenar també t’ajudarà a mantenir-te en el teu pes durant aquestes festes. Aprofita els dies en què no hi ha celebracions per fer activitats esportives. I en aquells en què hi ha menys temps, pots caminar després dels àpats o fer rutines curtes a casa. Entrenar no només és bo per al cos, sinó també per a la ment i t’ajudarà a reduir l’estrès.

Com gaudir del Nadal sense descuidar la salut i la dieta

La clau per poder fer dieta durant el Nadal i seguir gaudint de les dates és l’equilibri. No cal renunciar completament als plats i postres típics, però sí que és fonamental ser conscients del que ingerim. A més, el que veritablement importa en aquestes dates és compartir moments. Per tant, és possible desviar el focus del menjar. Amb una mica de planificació, gaudiràs d’aquesta època de l’any mentre cuides el teu benestar.

Bibliografía

https://www.runnersworld.com/es/salud-lesiones-runner/a46337713/caminar-despues-comer-cenar-ciencia-beneficios

Helga: la jove promesa que posa música als nostres valors a MGC Mútua

Amb només 18 anys, Helga Cortinas, mutualista d’MGC Mútua, ja es perfila com una artista emergent molt prometedora. El seu talent s’ha areflectit a l’últim anunci de MGC Mútua, on la seva música acompanya els valors de la nostra entitat.

Des de petita, Helga va mostrar un esperit inquiet i creatiu, però la timidesa la va acompanyar durant anys, impedint que formalitzés la seva passió per la música. Tanmateix, com ella mateixa reconeix, va ser el confinament del 2020 el que va marcar un punt d’inflexió en la seva vida.

Privada de les classes de dansa, va trobar inspiració en una sèrie on una jove componia cançons amb un ukelele. Aquest petit instrument aviat es convertiria en l’inici de la seva aventura musical: “Vaig aprendre a tocar l’ukelele i vaig començar a compondre les meves primeres cançons. Vaig estar estalviant tot el curs i aquell mateix estiu em vaig comprar un teclat que també em va ajudar a compondre.”

Primer l’ukelele, després un teclat i finalment una guitarra —el seu instrument predilecte— l’han acompanyada en el descobriment de la seva passió per compondre i expressar-se a través de la música.

“Quan vaig descobrir com m’agradava poder expressar-me així, vaig decidir que era això el que volia fer”, explica Helga. La seva determinació era ferma, tot i que no exempta de reptes.

Refugi de Músics: l’impuls necessari

El camí cap als seus somnis no sempre va ser fàcil. A 4t d’ESO, va haver de decidir quins estudis seguir: “Volia fer un batxillerat d’arts escèniques i els meus pares no hi estaven d’acord. Va ser aleshores quan la meva tia va enviar a la meva mare informació sobre un taller per a joves amb inquietuds musicals anomenat Refugi de Músics. Em van apuntar i hi vaig passar un cap de setmana.”

Aquell cap de setmana al taller va marcar un abans i un després en la seva vida. Allà, amb el suport de la Jana i en Marc, els organitzadors, Helga no només va aprendre que els seus somnis podien fer-se realitat, sinó que també va convèncer els seus pares perquè recolzessin la seva decisió. Des d’aleshores, la seva família s’ha convertit en el seu principal suport, encoratjant-la a seguir el seu camí.

Abans de fer els divuit anys, Helga va aconseguir llançar el seu primer EP, un assoliment que reflecteix el seu esforç, dedicació i passió. Actualment, treballa en un nou projecte i es prepara per ingressar al Grau Superior de Música.

“Sóc molt autodidacta, però aquest any m’he apuntat a classes per millorar la tècnica”, explica. El seu esperit inquiet i el desig de seguir creixent es fan evidents en cada pas que fa.

La història de l’Helga ressona amb els valors que defensa MGC Mútua, i la seva participació en el nostre últim anunci no només posa música a la nostra campanya, sinó que també ens regala emoció i autenticitat.

Helga, gràcies per posar banda sonora als nostres valors i a les nostres vides. Estem desitjant escoltar tot el que està per venir!

Què hem de prendre per al mal de queixal

Per què fan mal els queixals

Hi ha diversos trastorns que es manifesten amb el mal de queixal. El més habitual és la càries dental.

La càries és un problema causat, principalment, per una higiene dental defectuosa. Les restes de menjar a les dents fan aparèixer uns microorganismes, sobretot bacteris com ara els Streptococcus mutans, que travessen l’esmalt de les dents i n’ataquen els teixits interns. Aquest atac acaba afectant el nervi i origina un dolor molt intens, en un procés que anomenem pulpitis.

Passa igual quan hi ha restes de menjar entre dues peces dentals. Els bacteris que hi creixen poden atacar les dents o els queixals.

Altes causes possibles són:

  • La caiguda d’un empastament. Una obturació o empastament es fa justament per tapar o restaurar la dent corcada. Si es perd el material empastat, torna a fer mal.
  • Un abscés dental, que és l’acumulació de pus causada per una infecció bacteriana.
  • Un cop en una zona contigua a la dent.
  • L’aparició d’una nova peça dental, principalment el queixal del seny, que pot sortir als divuit anys o més endavant (d’aquí ve el nom) i “es fa lloc” a la mandíbula descol·locant les altres dents, o bé que creix inclinada, una mica com pot i causa un dolor intens en certs casos.
  • La periodontitis, o malaltia de les genives, que és el resultat d’una infecció. Els pacients van perdent les genives i els ossos en què s’insereixen les dents, fet que n’origina la caiguda. Igual que la càries, la periodontitis es pot prevenir intensificant la higiene dental.
  • Una sinusitis, que és la infecció dels sins paranasals i que es nota, especialment, a la mandíbula superior.

Cal consultar al metge els mals de queixal

Hi ha diferents graus de mal de queixal i tots haurien de ser avaluats per un dentista, sobretot si es tenen els símptomes següents:

  • Febre.
  • Inflamació perceptible a la cara amb dolor quan es palpa.
  • Secrecions de pus.
  • Mal de cap.
  • Visió doble o problemes de visió.

En aquests casos cal visitar el dentista de seguida i, si no és possible, el servei d’urgències d’un hospital, perquè n’avaluï el cas i prescrigui el tractament adequat. Abans d’anar a la consulta, el pacient pot prendre analgèsics com ara el paracetamol o l’ibuprofèn.

Tractament del mal de queixal

Ni els analgèsics ni els antiinflamatoris constitueixen en si cap tractament, sinó que serveixen per pal·liar el dolor. El tractament pròpiament dit es determina per la causa del dolor.

El tractament contra les infeccions bacterianes es basa en els antibiòtics (amoxicil·lina o amoxicil·lina més àcid clavulànic). El metge n’estipula la durada, però com a mínim és de sis dies.

Un abscés requereix un drenatge, que es practica amb una petita incisió a la zona fent servir un bisturí. De manera eventual, el metge hi pot deixar instal·lat un petit tub per continuar el drenatge fins que la infecció remet.

La inflamació prèvia a l’aparició del queixal del seny o d’una altra peça dental es tracta glopejant aigua calenta amb sal (una cullerada de sal diluïda en un got d’aigua calenta). El pacient ha de repetir el tractament tres o quatre vegades al dia.

I a casa…

Ja hem parlat dels analgèsics (paracetamol i ibuprofèn), que són els remeis pal·liatius més eficaços per combatre el dolor. Ara bé, també podem:

  • Aplicar-nos compreses fredes, o una bossa amb gel (o de pèsols congelats) dins una tovallola, a la zona adolorida.
  • Parlar-ne amb el farmacèutic, perquè ens recomani alguna pomada amb anestèsic de venda lliure (sense recepta).
  • Glopejar aigua oxigenada (diluïda a parts iguals en aigua corrent). Abans hem proposat fer gàrgares amb aigua i sal.
  • Si es tolera el gust fort de l’all, en podem mastegar un gra i deixar-lo actuar a prop de la peça que fa mal, perquè l’all és un agent antibacterià i ens pot ajudar a combatre el dolor.
  • Prendre eugenol, que té efectes analgèsics. A la farmàcia en poden recomanar compostos. De manera alternativa, ens podem preparar una infusió amb clavells d’espècia i fer-ne una pasta per aplicar a la dent corcada; o bé mantenir un clavell a la boca i fer com qui va llepant un caramel.

Historial

Mal de queixal

Primers auxilis per al mal de queixal

Què és la síndrome de Marfan?: Símptomes i causes

sindrome de marfan

El passat 2 de novembre, es va commemorar el Dia Europeu de la Síndrome de Marfan, una oportunitat per conscienciar sobre aquesta malaltia genètica poc freqüent que afecta milers de persones a tot el món. En aquest article, veurem què és, la seva simptomatologia, causes i la importància d’un diagnòstic precoç.

Què és la síndrome de Marfan?

La síndrome de Marfan és una malaltia hereditària que afecta el teixit connectiu. Aquest és essencial perquè s’encarrega de donar suport, estructura i força a diferents parts del cos. Quan es pateix aquest trastorn genètic, diversos sistemes es veuen afectats, com ara l’esquelètic, el cardiovascular i l’ocular, fet que fa que sigui una afecció complexa de diagnosticar i tractar.

La primera vegada que es va identificar aquesta malaltia va ser el 1896, pel pediatre francès Antoine Marfan, d’aquí el seu nom. Pel que fa a la incidència, la síndrome afecta aproximadament 1 de cada 5.000 persones, tant homes com dones per igual. Tanmateix, les característiques físiques de les persones que la pateixen varien d’un cas a un altre, cosa que també dificulta el diagnòstic.

Símptomes de la síndrome de Marfan

La síndrome de Marfan pot manifestar-se de diverses maneres i en diferents sistemes del cos. Els símptomes més comuns inclouen característiques físiques distintives, problemes cardiovasculars greus i alteracions en la visió. Vegem-los en detall.

Signes al sistema esquelètic

Un dels sistemes més afectats per la síndrome de Marfan és l’esquelètic. Les persones amb aquest trastorn solen presentar:

  • Alçada alta desproporcionada, amb extremitats llargues en relació amb el tronc.
  • Dits allargats i prims, una condició coneguda com a aracnodactília.
  • Escoliosi (curvatura anormal de la columna vertebral).
  • Pit enfonsat o prominent (pectus excavatum o pectus carinatum).
  • Hipermobilitat articular o alta flexibilitat en les articulacions.

Aquestes característiques poden ser visibles des de la infància o desenvolupar-se amb el temps, però tenen un impacte en la qualitat de vida i la mobilitat.

Problemes cardíacs associats

Els problemes cardiovasculars són una de les manifestacions més greus de la síndrome de Marfan, ja que poden posar en risc la vida si no es gestionen amb rapidesa. Entre ells destaquen:

  • Dilatació de l’aorta, que pot derivar en una dissecció o ruptura aòrtica, una complicació perillosa.
  • Prolapse de la vàlvula mitral, que causa un flux sanguini anormal al cor.
  • Aneurismes a les artèries grans, que augmenten el risc d’hemorràgies internes greus.

Aquests problemes requereixen vigilància constant i, en molts casos, intervenció mèdica o quirúrgica.

Afectacions oculars i altres símptomes

Pel que fa al sistema ocular, la síndrome de Marfan pot causar:

  • Luxació del cristal·lí, on el lent de l’ull es desplaça de la seva posició normal.
  • Miopia severa, que pot dificultar les activitats diàries.
  • Major risc de despreniment de retina i glaucoma.

A més, altres manifestacions poden incloure fatiga crònica, problemes pulmonars com pneumotòrax espontani i estries a la pell sense un augment significatiu de pes.

Causes de la síndrome de Marfan

La síndrome de Marfan és causada per mutacions genètiques que afecten la producció de fibril·lina-1, una proteïna essencial per a la formació del teixit connectiu. Aquesta alteració és responsable de la debilitat generalitzada als teixits del cos.

Factors genètics involucrats

La fibril·lina-1, produïda pel gen FBN1, té un paper important en l’elasticitat i resistència dels teixits connectius. Amb la mutació d’aquest gen, es produeixen proteïnes defectuoses que debiliten les fibres elàstiques dels teixits.

Aquest defecte genètic també provoca un augment en la quantitat d’un factor de creixement anomenat TGF-β, que contribueix a les manifestacions de la síndrome, inclosa la dilatació de l’aorta i altres problemes de gravetat ja esmentats.

Transmissió hereditària de la síndrome

La síndrome de Marfan s’hereta de manera autosòmica dominant. És a dir, n’hi ha prou que un dels progenitors transmeti el gen defectuós perquè hi hagi un 50% de probabilitats de patir-la. Tanmateix, en un 25% dels casos, la síndrome es deu a una mutació espontània, sense antecedents familiars.

Diagnòstic i tractament de la síndrome de Marfan

Com que la síndrome de Marfan afecta diferents sistemes, per al diagnòstic és necessari un enfocament integral i l’ús de diferents proves mèdiques.

Proves diagnòstiques comunes

El diagnòstic de la síndrome de Marfan es basa en:

  • Història clínica i examen físic, per buscar característiques físiques distintives.
  • Ecocardiograma, per avaluar l’estat de l’aorta i les vàlvules del cor.
  • Proves genètiques, per identificar mutacions en el gen FBN1.
  • Estudis d’imatge com ressonància magnètica o tomografia, per analitzar altres zones afectades.

El diagnòstic precoç és necessari per prevenir complicacions greus i millorar la qualitat de vida dels pacients.

Opcions de tractament disponibles

Encara que no existeix una cura per a la síndrome de Marfan, els tractaments disponibles poden controlar els símptomes i reduir el risc de complicacions. Algunes opcions són:

  • Medicaments betablocadors o bloquejadors dels receptors d’angiotensina, per reduir la pressió a l’aorta.
  • Cirurgia cardíaca, especialment per reparar o reemplaçar l’aorta dilatada o les vàlvules danyades.
  • Ús d’ulleres o cirurgia ocular per corregir problemes visuals.
  • Fisioteràpia i suport ortopèdic, per gestionar les complicacions esquelètiques.

El maneig multidisciplinari, que inclou cardiòlegs, genetistes i oftalmòlegs, és fonamental per abordar totes les manifestacions de la síndrome.

La importància de la detecció precoç i la gestió adequada de la síndrome de Marfan

La detecció precoç de la síndrome de Marfan pot marcar la diferència entre patir complicacions greus i tenir qualitat de vida. Gràcies als avenços en les proves genètiques i els tractaments, moltes persones amb aquesta condició poden controlar la simptomatologia i portar una vida activa i satisfactòria.

En el Dia Europeu de la Síndrome de Marfan, és important fomentar la sensibilització sobre aquesta malaltia, promoure la investigació científica i garantir que qui la pateix tingui accés a l’atenció mèdica necessària.