Què és un còlic nefrític
El còlic nefrític és un trastorn renal que es manifesta amb l’aparició de càlculs (també anomenats pedres) als ronyons. Es caracteritza per un mal molt agut en un dels costats de l’abdomen. El dolor és còlic, és a dir intermitent, amb períodes d’exacerbació i de remissió. Sol començar de manera sobtada i s’irradia als genitals i a la part inferior de l’esquena. També acostuma a dificultar l’expulsió de l’orina i a fer l’efecte que en retenim, al marge de produir molèsties, dolor i coïssor a la zona.
A qui afecta
És un problema força freqüent i comprèn entre el 2 % i el 5 % de les consultes a urgències. A Espanya s’estima que afecta tres de cada mil persones, un percentatge que representa cap a dos milions d’afectats, amb mil pacients nous cada any.
Per regla general, tres de cada quatre casos es resolen de manera espontània amb l’expulsió dels càlculs, i només un de cada quatre fa necessària la intervenció de l’especialista (un uròleg).
Afecta més els homes que les dones, sobretot en la franja d’edat de 30 a 50 anys. En gairebé la meitat dels casos el problema reapareix al cap de cinc anys i el percentatge de recaiguda s’eleva fins al 65 % dels pacients (dos de cada tres) al cap de deu anys.
Per què es produeix
La causa dels còlics nefrítics és la formació de càlculs o pedres als ronyons, en un procés conegut com a litiasi renal. Els càlculs són, habitualment, concrecions sòlides o vidres de diferents substàncies:
- Oxalat càlcic (entre el 70 % i el 80 % dels casos).
- Fosfat càlcic.
- Àcid úric.
- Estruvita (un fosfat d’amoni i magnesi).
- Cistina.
En la formació d’aquestes concrecions intervenen dues classes de factors:
Factors intrínsecs
Són les propietats inherents de cada individu, per exemple: l’edat, el sexe, els possibles antecedents familiars i les anomalies anatòmiques o funcionals dels ronyons.
Factors extrínsecs
Són les influències externes i s’associen amb la dieta i l’estil de vida dels pacients: una dieta rica en proteïnes, hidrats de carboni refinats i sodi té un paper important en la formació d’oxalats. Per contra, la ingesta de potassi i de líquids es relaciona inversament amb el risc de càlculs; dit d’una altra manera, té efectes protectors.
Com es diagnostica
El metge comença amb la història clínica del pacient: fa la cerca dels seus antecedents familiars i personals, n’esbrina els hàbits dietètics, etc. La història comprèn una revisió mèdica i unes anàlisis de sang i d’orina. També es pot demanar al pacient una radiografia per explorar-ne les vies urinàries o, fins i tot, una ecografia urològica.
Les radiografies poden detectar els càlculs a les vies urinàries sempre que facin més de 2 mm de diàmetre i continguin calci.
Els càlculs d’àcid úric i cistina, però, són transparents als raigs X i requereixen fer servir una tècnica més agressiva: la urografia intravenosa, en la qual s’injecta contrast a la sang del pacient i se li fan les radiografies pertinents fins a identificar els càlculs. El contrast s’elimina per l’orina.
L’estudi dels càlculs és interessant i, per tant, els pacients els haurien de conservar.
Com es tracta
El tractament inicial dels còlics és per pal·liar-ne el dolor (que pot ser molt intens), facilitar l’expulsió dels càlculs i evitar-ne nous episodis.
Per calmar el dolor es prenen analgèsics d’una potència mitjana-alta, espasmolítics (que ajuden a inhibir la contracció de les fibres musculars llises de l’urèter) i, principalment, antiinflamatoris administrats per via oral o intramuscular.
De vegades, com que fan molt de mal es recorre a derivats de la morfina, que és l’analgèsic disponible més potent.
Altres mesures, com ara el repòs i l’aplicació d’escalfor a la zona, ajuden millorar l’estat del pacient. Per alleujar-ne possibles símptomes associats (basques i vòmits) es fa servir un medicament a base de metoclopramida.
Tal com s’ha explicat, tres de cada quatre càlculs s’expulsen de manera espontània per l’orina, però quan no passa, es pot obstruir l’urèter, una afecció dolorosa que pot causar una infecció.
Procediments per extreure els càlculs
Hi ha diferents tècniques per extreure els càlculs. S’opta per una o altra en funció de la mida, la localització i la composició de cadascun.
Litotrípsia extracorpòria
La litotrípsia és una tècnica que aplica ultrasons o ones de xoc d’alta energia per esmicolar els càlculs. És innòcua i actualment és el procediment que més es fa servir. Permet de fragmentar càlculs de fins a 3 mm de diàmetre i els residus se solen expulsar en un termini de 2 a 4 setmanes.
Uretroscòpia transuretral
Consisteix a introduir una sonda per la uretra fins a arribar al càlcul i extreure’l. Només es pot practicar si els càlculs són petits.
Nefrolitotomia percutània
És una tècnica indicada per als càlculs grossos i consisteix a fer una petita incisió a la pelvis renal per extreure’ls. Es pot dur a terme mitjançant la cirurgia tradicional (oberta) o bé per laparoscòpia, que és una operació en la qual el cirurgià fa dues incisions petites per on introdueix unes sondes amb càmera i l’instrumental necessari per extirpar els càlculs.
Bibliografia
