Aprendre a cuidar-se per poder tenir cura

La responsabilitat de tenir cura d’una persona malalta o dependent és una feina que implica temps, esforç, dedicació i paciència. Per al cuidador no és una tasca fàcil i, si no es té cura també de si mateix, el desgast físic i emocional pot afectar la seva salut i el mateix malalt.

Quan una persona s’enfronta a la situació d’haver de tenir cura d’un malalt, la vida li canvia per complet. Assumir aquesta responsabilitat suposa sovint renunciar a gran part del seu temps lliure i les seves relacions socials, i és normal que es produeixin canvis importants en la vida familiar, laboral i social del cuidador. La càrrega física i emocional és molt important i va lligada en gran part a la situació o evolució del malalt, a l’edat del cuidador i al grau de desconeixement de la malaltia. Si el cuidador no es presta atenció a si mateix i no es cuida, pot aparèixer la “síndrome del cuidador”.

La síndrome del cuidador

La síndrome del cuidador és un trastorn que es presenta en persones que exerceixen el paper de cuidador principal d’un malalt dependent. Enfrontar-se a aquesta nova situació sense estar preparat comporta un desgast físic i psíquic important ocasionat per l’estrès continuat de la lluita diària contra la malaltia. Si, a més, aquesta nova situació es presenta a la fi de la maduresa o ja a la tercera edat (per exemple, per la cura del cònjuge), quan les forces i l’energia estan més minvades, s’afavoreix l’aparició d’aquesta síndrome.

A mesura que la situació de la cura del malalt s’allarga, apareixen de forma progressiva en el cuidador sentiments i símptomes negatius perquè:

• Assumeix una gran càrrega física i psíquica.
• Es responsabilitza totalment de la vida del malalt (medicació, visites mèdiques, cures, higiene, alimentació…).
• Perd progressivament la seva independència, ja que el malalt cada vegada li absorbeix més temps.
• Es comença a desatendre a si mateix: renúncia al seu temps lliure, abandona les seves aficions, la seva vida social, i acaba paralitzant el seu projecte vital.
• A mesura que passa el temps, la qualitat de vida del malalt pot anar millorant considerablement, mentre que la del cuidador va decaient.

Símptomes del desgast

Si de tant tenir cura d’una altra persona deixem de cuidar-nos a nosaltres mateixos, comencen a aparèixer símptomes que ens indiquen que estem fent un sobreesforç que ens està causant un desgast físic i emocional important. Els signes que ens poden alertar sobre la síndrome del cuidador són:

• Fatiga mental i física: sensació de son o cansament continu i de “no poder més”.
• Ansietat, nerviosisme, tristesa, sentiment de solitud, frustració pels sentiments d’impotència i de fracàs, i aïllament social.
• Augment del consum de medicaments i substàncies addictives, amb la idea d’evitar posar-se malalt i desatendre la persona de què tenim cura.
• Canvis d’humor freqüent i irritabilitat: es perden els nervis amb facilitat.
• Estrès, ansietat i preocupació excessiva per qualsevol imprevist.
• Trastorns de la son.
• Tensió contra els cuidadors auxiliars: pensar que ningú en té cura com jo.
• Dificultat per concentrar-se.
• Alteracions de la gana i de pes.
• Dificultats cognitives: problemes de memòria, atenció.
• Problemes laborals.

Si no parem atenció a aquests signes d’alarma, les conseqüències poden afectar tant la salut física i emocional del cuidador com el malalt, ja que tindria una cura possiblement deficient i pot sentir, fins i tot, sentiments de rebuig de la persona que en té cura .

La persona responsable de la cura del malalt sol estar tan pendent d’ell que pot ser que no presti atenció a si mateixa ni que demani ajuda. Per tant, també és responsabilitat dels professionals mèdics, de l’entorn més proper i de la família detectar-ho i ajudar el cuidador amb la mateixa cura que al malalt, compartint en el possible les seves tasques.

Com cuidar-nos quan som cuidadors

És important cuidar-se a si mateix quan cuidem una altra persona. Alguns hàbits que podem adoptar per alleujar la nostra dura tasca i prevenir en el possible el desgast físic i emocional són:

• Organitzar bé el nostre temps, buscant moments de desconnexió per dedicar-los a nosaltres mateixos, a la nostra vida social i a les nostres activitats d’oci.
• Descansar prou, dormint les hores necessàries i trobant moments durant el dia per poder descansar.
• Compartir les tasques de la cura del malalt amb altres persones, i no caure en l’error de pensar que nosaltres som els únics que podem fer-ho.
• Portar una vida sana, amb una alimentació adequada, rica en nutrients que ens ajudin a conservar l’energia, i practicant exercici físic, que també ens ajudarà a desconnectar.
• Consultar amb un professional sanitari tots els dubtes que sorgeixin sobre la malaltia, l’autonomia dels malalts (per deixar-li fer el que estigui capacitat i no sobrecarregar-nos) i sobre les cures que necessita.
• Compartir els teus sentiments amb altres persones, tant els bons com els dolents. Expressar-los amb l’entorn proper o amb persones que estan passant per la mateixa situació ens pot ajudar a relativitzar i a enfrontar-nos millor a la nostra dura càrrega. Si cal, es pot buscar ajuda psicològica professional.