Dismorfofòbia. Obsessió per la cirurgia plàstica

Sovint ens costa d’acceptar que l’envelliment comporta un deteriorament de l’aparença física i, per exemple, mantenir la cara —la “targeta de presentació” o el “mirall de l’ànima” de la persona— sense arrugues i amb la pell llisa i resplendent és cada cop més difícil.

La cerca de fórmules per pal·liar el deteriorament que causa l’envelliment ha fet que arreu del món es desenvolupin de manera vertiginosa tècniques que malden per retardar-lo. Diuen que al Brasil, un país amb unes grans desigualtats socials, hi ha més clíniques de cirurgia estètica que centres de salut. Tant si és veritat com fals, certament cada vegada hi ha més gent que se sotmet a alguna intervenció, i en força casos agafa embranzida i va encadenant operacions, quirúrgiques o no, per amagar o mitigar qualsevol defecte. En trobem exemples de famosos a la premsa gràfica gairebé cada dia.

La dismorfofòbia és l’obsessió per un defecte físic, que pot ser real o no. El pacient es veu distorsionat al mirall i es troba defectes que no existeixen. És un trastorn mental i pot tenir conseqüències greus. Una forma extrema de dismorfofòbia és l’anorèxia nerviosa, en què el pacient s’obsedeix perquè hipotèticament està gras. Aquesta obsessió pot degenerar fins a esdevenir una patologia, quan el pacient s’aprima tant que gairebé sembla un sac d’ossos.

Sense que calgui arribar en aquests extrems, com és l’anorèxia, el trastorn dismòrfic corporal de vegades fa que cerquem solucions aparents per pal·liar el defecte. Tot seguit n’enumerem les més habituals:

El bòtox

El bòtox, també anomenat Vistabel, és la toxina botulínica de tipus A, una proteïna que produeix un bacteri: el clostridium botulinum. La toxina és la mateixa que causa una malaltia greu per intoxicació després d’ingerir aliments en mal estat. Aquesta malaltia és perillosa i, ben sovint, mortal.

En medicina se’n fan servir petites dosis per blocar la secreció d’una substància química, produïda en les terminacions nervioses, que es diu acetilcolina i que és responsable de la contracció de la musculatura. Quan s’injecta en les zones afectades, es limita la capacitat de contracció dels músculs de l’àrea, de manera que se’n atenuen les arrugues i, fins i tot, les fa desaparèixer. Les zones on se sol injectar són l’entrecella i el front.

També té altres funcions, com ara tractar el parpelleig incontrolable (o el blefaroespasme), la distonia cervical (una malaltia neurològica que causa contraccions a les espatlles i al coll), la hiperhidrosi, o l’excés de suor (sobretot a les aixelles i a les mans) i el colze de tennis o l’epicondilitis.

La liposucció

És una tècnica quirúrgica que consisteix a aspirar el greix en els punts on se n’acumula massa i que no és fàcil d’eliminar amb exercici o dieta. Es duu a terme amb anestèsia local i fent petites incisions, en les quals s’insereix un tub (o cànula) connectat a una màquina amb un efecte de succió de gran potència. El cirurgià mou el tub per diluir-ne i aspirar-ne el greix.

La liposucció es pot practicar a gairebé totes les zones on s’acumula el greix: la barbeta, el coll, les galtes, la part superior dels braços, els pits, l’abdomen, les natges, els malucs, les cuixes, els genolls, els panxells de les cames i, fins i tot, els turmells.

S’ha donat més d’un cas amb problemes greus després d’una liposucció, però no van practicar les intervencions cirurgians. Insistim, doncs, que és importat que un especialista mèdic es faci càrrec de qualsevol intervenció.

La cirurgia

En aquest article no podem descriure els diferents procediments quirúrgics per raons estètiques, perquè el tema és extens. N’hi hauria prou de saber que, actualment, hi ha intervencions que permeten de millorar (o que tenen la intenció de millorar) gairebé qualsevol part del cos humà, de les parpelles fins a les extremitats.

A qui afecta, causes i diagnòstic

No hi ha estadístiques concloents sobre el nombre d’afectats per la dismorfofòbia, però es calcula que entre l’1 i el 3 % de la població en pot patir poc o molt. Tot i que podríem pensar que el trastorn sovinteja més entre les dones, en realitat hi ha la mateixa proporció entre els homes que entre les dones.

De la mateixa manera, no hi ha causes clares de per què es produeix aquest trastorn. Es fan hipòtesis que es podria tractar d’una barreja de factors d’índole psicològica, biològica i ambiental. També s’estima que els maltractaments i l’assetjament escolar hi podrien influir.

Normalment els primers símptomes es manifesten durant l’adolescència o al començament de l’edat adulta. De vegades és difícil de fer-ne un diagnòstic precoç per prevenir-la, atès que, en general, els pacients són reticents a fer públic el problema, sigui per vergonya, per timidesa o per qualsevol altre motiu.

Més del 95 % dels pacients tenen propensió a aïllar-se i, a mesura que el problema empitjora, poden deixar d’anar a l’escola o a la feina i defugir els amics, segons la tendència general. En els casos extrems poden caure en trastorns com fer massa exercici, alterar l’alimentació (en el cas de l’anorèxia), sotmetre’s constantment a tractaments estètics, consumir alcohol i drogues i, fins i tot, suïcidar-se.

Tractament

El tractament del trastorn dismòrfic corporal pot incloure la teràpia cognitivoconductual i medicaments. És essencial que el pacient rebi tan aviat com sigui possible ajut psicològic. Com a punt de partida se sol prescriure una teràpia cognitivoconductual, cosa que pot donar resultat a mitjà termini. De vegades cal que ens visiti el psiquiatre, que podria optar per un tractament farmacològic, amb antidepressius i ansiolítics.

Per arribar a eliminar del tot la malaltia, el tractament pot durar anys.