El cervell enamorat

El cor és l’òrgan de referència quan parlem de l’amor, però realment l’òrgan que “s’enamora” és el cervell. L’amor neix del diàleg o del silenci entre les nostres neurones.

Segons estudis realitzats a la Universitat de Navarra, quan es desencadenen aquests processos d’atracció entre persones, es posen en marxa circuits cerebrals de confiança que serveixen per consolidar el vincle amorós i s’anul·len àrees cerebrals que potencien les distàncies personals, que són els mateixos que s’activen en estats depressius o de tristesa.

L’enamorament se sembla químicament i automàticament a un desordre obsessiu-compulsiu, s’allibera serotonina, el neurotransmissor relacionat amb els sentiments. Quan volem apropar-nos a algú, només cal mirar-lo directament als ulls, segregaràs oxitocina, i això crea una sensació de benestar i, per tant d’apropament, de fet, mirar als ulls d’algú ajuda a enamorar-lo.

Una addició en tota regla

El nostre cervell en aquest estat és capaç de silenciar els aspectes negatius de la persona objecte d’amor. Per això parlem d’una característica tòpica però certa de l’amor, que és ceg, ja que som incapaços de veure defectes en la nostra parella que en qualsevol altre moment serien evidents i, de fet, ho son quan aquest estat d’enamorament desapareix.

Tot i que la base biològica és universal, els matisos apareixen quan intervé la cultura i la tradició. Així, una parella enamorada a Europa i una altra als Països Àrabs manifestaran els seus rituals d’apareaament de forma totalment diferent, encara que les seves bases bioquímiques siguin les mateixes en ambdós casos.

L’enamorament, en definitiva, se sembla a una adició en tota regla: genera bones dosis de norepinefrina, dopamina, serotonina, testosterona… És la química del benestar i tots sabem que el cervell quan se sent a gust no és raonable.

La confiança, l’empatia, la comunicació, la capacitat de tenir en compte al company, generalment es fan més importants amb el pas del temps. L’enamorament “com el primer dia” simplement, és una situació esgotadora. No obstant, els nivells d’hormones sexuals disminueixen amb l’edat, el que comporta canvis físics, el que pot fer la intimitat difícil o molesta. Aquests canvis influeixen en la imatge que es té d’un mateix i en la manera d’expressar la sexualitat en homes i dones.

En la maduresa

Les dones grans han vist com els seus cabells es tornen grisos, la pell s’arruga, apareixer les varius. Poden témer no ser tan atractives. Aquests canvis les fan sentir vergonya o una certa incomoditat en les relacions sexuals. Els homes presentaran un nivells baixos, sobretot de testosterona, pel que veuran disminuïda la seva libido , alhora han perdut força muscular i tenen temors similars, però ells presten menys atenció al seu aspecte físic.

Els problemes de salut poden interferir en la manera d’expressar sentiment íntims. Els efectes de la malatia sobre la intimitat són complexos i depenen del tipus de patologia, del tractament necessari, de l’aspecte físic i de l’actitud de la persona, podent debilitar-la o modificar-la.

L’aspecte extern, la bellesa física, la joventut, resulten evidentment atractives i sens dubte afavoreixen a qui les té, però les primeres impressions positives no depenen d’aquests elements. Les claus determinants per causar bona impressió són mostrar interès per l’altre i inspira-li confiança. Una primera impressió es forma a base de mecanismes inconscients, rao per la qual a vegades ens equivoquem al jutjar, especialment si hem acumulat prejudicis inconscients, com pot passar quan jutgem segons el gènere, la raça, cultura. Per això hem de ser capaços de filtra una primera impressió i no caure en el parany de creure que tot allò que és intuïtiu i automàtic és necessàriament fiable. Compte amb l’amor a primera vista!