Funcions de la medicina nuclear. Proves i malalties que tracta

Quan es van descobrir els raigs X, fa més de cent anys, la medicina va trobar una eina impagable per veure l’interior del cos humà amb el pacient viu. Tot i que permetia de veure de manera força limitada les parts toves del cos, el gran avantatge que oferia era l’obtenció d’imatges anatòmiques estructurals, principalment de l’esquelet. Les tecnologies basades en camps magnètics o ultrasons encara van multiplicar les possibilitats diagnòstiques dels raigs X.

Avui dia, gràcies a l’aparició de la medicina nuclear i de la imatge molecular, podem observar com funciona el cos i tenir informació detallada sobre les cèl·lules i les molècules. Això comporta avantatges importants, que van de la detecció precoç de malalties fins a noves tècniques terapèutiques.

Com funciona

Bàsicament, tant els raigs X com els camps magnètics i els ultrasons són fonts d’energia externa a què se sotmeten les parts del cos estudiades. Difereixen en essència de la medicina nuclear pel fet que les diferents fonts d’energia s’introdueixen a l’organisme i s’incorporen a les parts que es volen estudiar, tant si són un teixit, un òrgan com un procés molecular. L’emissió d’energia provinent de l’interior de l’organisme, en forma de fotons (partícules elementals de llum) o de positrons (partícules elementals amb càrrega positiva), es detecta amb un dispositiu extern (càmera D-SPECT, de PET o gammacàmera) que crea una imatge òptima per fer un estudi detallat de l’òrgan o del procés en qüestió.

En aquest estudi els radiòlegs introdueixen al cos del pacient una quantitat mínima de la substància radioactiva adequada (el marcador o radiofàrmac). La classe de substància es determina segons la finalitat de l’estudi. La substància s’incorpora a l’òrgan analitzat i emet una radiació que capta un detector per convertir-la en imatges.

Quins avantatges té

En primer lloc, hem d’aclarir una cosa que d’entrada espanta els pacients: la introducció de material radioactiu a l’organisme. Cal dir que la quantitat de radiació rebuda és mínima i que, fins i tot, és inferior a la d’una radiografia. A més a més, la substància s’elimina al cap d’uns dies, bé amb l’orina o bé amb la femta. Per tant, no és perillosa i el pacient no té sinó molèsties insignificants. La medicina nuclear ofereix molts avantatges, començant per la detecció precoç d’un càncer. Les tècniques que inclou són diverses:

• Gammagrafia òssia, per detectar un càncer en algun os molt abans que amb una radiografia convencional.
• Gammagrafia tiroidal, quan el marcador és el iode radioactiu, que s’acumula a la glàndula tiroide i permet de trobar-hi tumors.
• Gammagrafia amb gal·li, que es fa servir per explorar el cos sencer i identificar-hi zones d’infecció, inflamació o tumorals.
• PET, la sigla en anglès de tomografia per emissió de positrons. Mesura la funció fisiològica de l’organisme a partir de l’anàlisi del flux sanguini, del metabolisme o dels neurotransmissors (les substàncies que permeten la comunicació a les cèl·lules del sistema nerviós). El material radioactiu injectat (una forma de glucosa) s’acumula en gran part a les cèl·lules canceroses, i amb això és possible d’escatir si el tumor és maligne. Altres aplicacions de la PET inclou l’estudi del flux sanguini i el consum d’oxigen a les diferents parts del cervell, cosa que facilita l’estudi de demències, d’accidents cerebrovasculars o de tumors.
• PET/TC. És la combinació d’una PET i una TAC (tomografia axial computada), que, a banda dels avantatgés de la PET, mostra amb més detall les àrees estudiades i això facilita encara més la localització del tumor.
• Ventriculografia nuclear. És una prova cardiològica que permet d’estudiar les cambres del cor (aurícules i ventricles).

Hi ha una aplicació més avançada que consisteix a introduir dins l’organisme una classe d’anticossos anomenats anticossos monoclonals. Aquests anticossos s’han dissenyat per adherir-se a la superfície de les cèl·lules canceroses. Si explorem aquestes zones amb l’instrumental adequat, hi podrem identificar tumors.

Els científics malden per millorar de manera continuada els marcadors actuals i n’estudien sistemàticament de nous, no únicament per localitzar amb precisió els càncers sinó també per trobar-hi tractaments nous.

Preparació per a un estudi de medicina nuclear

Lògicament depèn de la mena d’estudi a què s’hagin de sotmetre els pacients. N’hi ha que s’hauran d’estar en dejú un cert temps abans; d’altres, en canvi, s’hauran de prendre un laxant o, fins i tot, un ènema.

El pacient ha d’informar el metge de tots els medicaments que pren (se li pot demanar que en suprimeixi algun abans de l’estudi). També ha de dir al metge si té cap al·lèrgia o si els anteriors estudis de medicina nuclear li han produït cap reacció. Les reaccions dels pacients als marcadors són poc freqüents.

En general el pacient s’ha d’estar immòbil durant l’examen, mentre l’escàner (que és, al capdavall, una espècie de túnel amb una profunditat inferior a un metre) es mou endavant i endarrere per cobrir la totalitat de l’àrea que es vol explorar.

Durada de l’estudi

No tots els estudis tenen una durada idèntica, però normalment no superen l’hora. Aquest lapse no inclou, però, el temps d’espera des que s’administra el marcador.

Bibliografia