Has perdut l’olfacte? Llegeix en aquest article com el pots recuperar

Amb una infecció de les vies respiratòries superiors és habitual de perdre temporalment l’olfacte. El refredat comú, la grip, les al·lèrgies i la COVID-19 (aproximadament en el 50 % dels casos per aquesta infecció) manifesten sovint aquest símptoma. És normal de recuperar-lo al cap de poques setmanes, però hi ha casos en què la pèrdua dura més.

El sentit de l’olfacte és cabdal per a la memòria, l’humor i les emocions. S’associa amb el sentit del gust a l’hora de diferenciar els sabors i, per tant, si falla, se’n ressent en bona mesura la percepció del menjar. I en algun cas extrem, com ara amb una fuita de gas, si no se n’arriba a sentir la pudor, pot ser realment perillós.

Ara bé, es pot actuar per revertir l’anòsmia, que és el nom mèdic del trastorn.

Què causa la pèrdua d’olfacte

Les causes més comunes són les sinusitis cròniques, les rinitis i altres trastorns similars que comporten la inflamació de la membrana mucosa (anomenada epiteli olfactori) que recobreix l’interior del nas. Aquestes malalties poden abolir el sentit de l’olfacte, però tendeix a recuperar-se per si mateix.

Una altra causa, més greu, és una disfunció en el trajecte entre el nas i el cervell fruit d’una lesió nerviosa o cerebral, fet que pot resultar en la pèrdua permanent de l’olfacte. Hi ha moltes malalties que originen aquesta disfunció, com ara la demència d’Alzheimer, l’esclerosi múltiple, l’alcoholisme i, fins i tot, la degeneració associada a l’edat.

No tothom perd del tot l’olfacte. N’hi ha que detecten certes olors (hipoòsmia en terminologia mèdica). D’altres confonen les olors i, per exemple, els sembla que una tassa de llet fa pudor de peix (paròsmia). Finalment, hi ha casos de pacients que senten l’olor d’una cosa que no tenen a l’abast: aquest patologia es diu fantòsmia.

La pèrdua d’olfacte i la COVID-19

La pèrdua de l’olfacte és un símptoma destacat de la COVID-19. El trastorn sol durar més que no pas els que causen altres infeccions de les vies aèries superiors, i pot trigar fins a quatre setmanes a desaparèixer. Tot sovint els pacients reporten pèrdua del gust com a conseqüència.

Hom pensa que el virus no ataca directament els receptors olfactius, sinó l’àrea que els envolta. Es treballa en la teoria que el virus s’introdueix en les cèl·lules al voltant dels receptors olfactius, una àrea que, en conseqüència, s’inflama i els bloca. Probablement aquesta és la causa que la pèrdua sigui sobtada.

Si és veritat, això podria explicar també per què la pèrdua de l’olfacte és un trastorn de durada relativament curta. Ara bé, hi ha casos de pacients amb alteracions que no es resolen ni a llarg termini. Segons alguns estudis, el virus s’infiltra en estructures més profundes del cervell, fet que té un efecte perniciós més “central” en el procés olfactiu.

Els efectes de la pèrdua de l’olfacte

La pèrdua de l’olfacte pot tenir un efecte greu en la qualitat de vida. A banda dels riscos obvis —no sentir l’olor d’aliments en mal estat, o no detectar el gas o el fum— també té repercussions emocionals i pràctiques. A partir d’un estudi fet per la Universitat d’Ànglia de l’Est, al Regne Unit, es va concloure que gairebé interferia en tots els àmbits de la vida, des de la preocupació per la higiene personal fins a la pèrdua d’intimitat sexual amb la parella.

Aproximadament dos terços dels pacients van dir que patien depressió o ansietat per aquesta raó. Entre els qui feia temps que arrossegaven el trastorn, cap a una tercera part va manifestar que s’havia aprimat perquè el menjar havia perdut interès; i, de manera inversa, una altra tercera part es va engreixar, perquè sortien a tastar menjars diferents amb l’objectiu d’estimular el sentit perdut.

Molts parlaven d’aïllament per trobar-se desconnectats de l’ethos social amb relació al menjar. De fet, aquest trastorn pot dificultar el vincle amb els éssers estimats, especialment amb la parella. Hi havia casos que afirmaven que eren incapaços de mantenir les relacions socials o de començar-ne de noves per la manca de connexió subconscient a través de l’olfacte.

Durant la recerca es van trobar casos, per exemple, de pares amb criatures molt petites que no sabien quan els havien de canviar els bolquers. O també el d’una mare que no aconseguia d’establir vincles afectius amb el seu nadó.

La pèrdua d’olfacte també pot afectar la carrera professional de certs col·lectius, si es fa servir l’olfacte com a eina de treball, per exemple un sommelier. També s’hi pot incloure els metges en aquest grup, que poden no adonar-se si un malalt té una ferida infectada. I, fins i tot, els treballadors socials, a qui pot costar més de saber si el pacient ha begut més del compte.

Com comprovar si es perd olfacte

Si sospites que perds olfacte, ho pots comprovar amb accions habituals com ara:

• Intenta d’ensumar coses que facin una olor forta i que tinguis a casa, com el cafè, l’all, les cebes o les taronges.
• Atansa-te-les al nas (sense tocar-les) i inhala-les.
• No facis servir productes que puguin ser irritants, com ara articles de neteja.
• Si tens problemes per sentir l’olor dels objectes o les substàncies que has triat, potser has perdut olfacte o gust.

Si la pèrdua és molt sobtada, podries estar en una fase primerenca de d’infecció per COVID-19. En aquest cas, et recomanem que et facis una prova per esbrinar-ho i que t’estiguis a casa aïllat com a mínim durant deu dies.

Si el resultat de la prova és negatiu, o si la pèrdua d’olfacte es manté després de recuperar-te de la infecció, parla’n amb el metge de família perquè, si escau, et derivi a un otorrino.

Com es pot recuperar l’olfacte

L’exposició repetida a olors —és a dir, l’entrenament olfactiu— ha demostrat que és beneficiós en cas d’anòsmia, especialment si en causa la pèrdua un virus com ara el refredat comú. Recomanem de triar aromes de quatre categories diferents: florals, afruitades, especiades i resinoses. Ara bé, es pot optar per altres fragàncies a què estiguis acostumat. Tradicionalment es fa servir l’eucaliptus, les roses, les llimones i el clau d’espècia.

L’entrenament es pot dur a terme subjectant les fonts d’olor directament, o bé submergint-les dins d’aigua: els líquids són molt efectius, perquè a l’interior d’una ampolla es crea sobre la infusió un espai vaporós amb molècules que es poden detectar més fàcilment durant la inhalació. És un procés simple que dura pocs minuts, i que s’ha de repetir tan sols un parell de vegades al dia.

Un cop preparades les aromes, recomanem d’ensumar-les una per una de la manera següent:

• Relaxa’t i inspira amb naturalitat, de manera calmada i suau; si inspires fort i amb profunditat, et serà difícil sentir l’olor de qualsevol cosa.
• Repeteix l’operació un parell o tres de cops, i reposa cinc minuts.
• Canvia d’aroma i torna-hi.
• Apunta’n el resultat detallant si notes cap canvi.

El període mínim per fer l’entrenament olfactiu és de tres mesos, però depèn una mica de cadascú. Un estudi va comparar els resultats de dos grups: el primer en va fer el seguiment durant setze setmanes, i l’altre es va entrenar durant un any. El darrer grup va obtenir més bons resultats que els qui van dedicar un període més curt.

També és beneficiós canviar d’aromes cada quatre setmanes, fet que es coneix com a entrenament olfactiu modificat.

L’entrenament es basa en la neuroplasticitat, que és la capacitat del cervell per reorganitzar-se després d’un canvi o d’un dany. L’estimulació pot fer que es renovin els receptors. Es tracta d’una preparació (o training) semblant a la que segueixen els experts en perfums, o els sommeliers, per copsar les essències. Tot i que es recomana de fer l’exercici dues vegades al dia, com més sovint es duu a terme, probablement més bons resultats se n’obtenen.