La síndrome del niu buit: com cal afrontar que els fills se’n van de casa

Si sentiu tristor, o bé teniu depressió i apatia, ara que els fills se n’han anat de casa, penseu que no sou pas els únics. Sense arribar al punt d’un trastorn clínic, la síndrome del niu buit descriu els símptomes, ben reals, de pèrdua i de pena que els pares poden experimentar quan els fills abandonen la llar i ja no els necessiten més de manera rutinària. La transició pot ser difícil, fins i tot si esteu contents veient com se’n surten sols.

Tot seguit us explicarem de quines altres maneres es manifesta aquesta síndrome i què cal fer per atenuar-ne l’impacte.

Què és la síndrome del niu buit

El terme descriu la solitud, la pena i el dolor dels pares, i també el sentiment de desempara quan els fills se’n van de casa. Tant si és perquè se’n van per compartir pis amb els amics, perquè tenen parella i hi volen conviure o perquè decideixen de formar la pròpia família, el cas és que això sol pot tenir un fort impacte emocional en els pares.

Potser ja heu passat per aquí la primera vegada que se’n va anar un altre fill. I fins i tot un parell de vegades, si, per exemple, durant el confinament, els fills van tornar a casa de manera provisional.

Per quina raó tenim la síndrome del niu buit

Per regla general, com a pares, ens organitzem la vida centrant-nos en els fills; o, si més no, són el primer factor que tenim en compte. Els seus horaris, les bugades de la seva roba, els seus àpats, donar prioritat a les seves necessitats per aparcar les nostres… El fet de ser pares implica una relació tan intensa que, quan els fills volen per fer la seva, és inevitable que tinguem una sensació d’abandó, després de la colla d’anys que els hem dedicat.

Sabem quins perills i temptacions els esperen a fora. La pèrdua de la interacció diària i de la presència constant dels fills pot fer que us sentiu inútils.

Quins sentiments afloren

Pot causar símptomes tant físics com emocionals. S’assembla, en certa manera, al dol que passem quan perdem una persona estimada i, per tant, podem tenir:

• Insomni
• Poca gana
• Tristor incontenible
• Basques

Tot plegat és normal. Us heu de donar temps per “plorar la pèrdua”; no ens referim pas a una estona de plany que us consoli temporalment, sinó a un període per assimilar el canvi de manera definitiva. Igual com passa amb qualsevol altra situació traumàtica, cal aturar-se i llepar-se les ferides. Hem d’acceptar aquests sentiments de tristor. La relació entre pares i fills entra en una etapa nova i necessitarem temps per admetre la nova normalitat.

Ho heu fet tan bé com heu sabut, com a pares, i els heu preparat per a l’edat adulta. Cal tenir esperança en els fills i pensar que la vostra feina obtindrà bons resultats. Ara ells han de demostrar que han après les lliçons i poden ser independents.

Heu d’acceptar que els fills us necessitaran d’una altra manera, quan se n’hagin anat. La vida té alts i baixos, com nosaltres, les nostres relacions i les nostres necessitats, i canvia de direcció constantment.

Com cal fer-hi front

La millor manera és preparar-s’hi. En general, els fills no se’n van d’un dia per l’altre, sinó que ho anuncien amb temps. Aprofiteu aquest interval per prendre’n consciència.

Comenceu quan els fills encara siguin a casa. Considereu-ho com una oportunitat de fer les activitats que la paternitat o la maternitat us van obligar a deixar de banda: repreneu els vells interessos i aficions.

Les relacions amb els fills són tan intenses que hem de maldar per tornar a connectar amb el nostre propi interior. Caldrà trobar alguna cosa que ens funcioni. Si, sempre que hem volgut provar coses noves, la responsabilitat no ens ho ha permès, ara és un bon moment per revertir la situació. Diuen que necessitem 28 dies per canviar un costum, és a dir que cal perseverar-hi. Per començar, podem aprendre a tocar un instrument musical, matricular-nos a fer classes de pintura o practicar exercicis diferents. I, també, fer reunions amb els amics o establir noves rutines, per tenir una bona base de preparació durant les primeres setmanes i els primers mesos.

Recordeu, també, que omplir el temps de lleure amb activitats noves us pot facilitar molt la conversa quan veieu els fills o hi parleu per telèfon. Els agradarà de saber que us trobeu bé i els animarà. Els fills potser no senten què diem, però sempre estan al cas del que fem.

No us mireu casa vostra com un lloc buit, sinó com un espai de calma i serenitat. No hi ha cap mal de pensar “per fi tenim tranquil·litat a casa!”: fins i tot els teus fills hi estaran d’acord, quan vinguin de visita.

Com hem de mantenir el contacte amb els fills

Tingues en compte que la relació amb els fills no s’acaba quan se’n van de casa: simplement canvia. Us proposem unes quantes idees perquè hi continueu en contacte.

• Obriu-vos als fills

Parleu del trasllat i de la manera com aquest ha afectat la vostra relació. Els heu de fer saber que és important per a vosaltres de mantenir-hi un contacte regular.

• Convertiu casa vostra en el seu refugi

Digueu-los ben clar que, tant se val que passi o per quina raó, sempre tindreu la casa a la seva disposició si les coses els van maldades. I no els retraieu de cap manera el sentiment que se n’anaven massa aviat. Tothom necessita un lloc segur a la vida. Els podríeu mantenir l’habitació sense fer-hi gaires canvis, de manera que quan tornin pensin “soc a casa”.

• Deixeu que s’equivoquin

Deixeu que aprenguin dels seus errors. No dubteu gens que en cometran, per més que vosaltres els hàgiu vist a venir. L’experiència dels altres serveix, generalment, de ben poc. I no oblideu d’escoltar-vos-els sense fer comentaris àcids o recriminatoris. No feu que se sentin culpables.

• Cal acceptar que ara tenen moltes responsabilitats

Sobretot, no els retraieu que s’hagin descuidat de trucar. Ben probablement estan sotmesos a un ritme d’activitat frenètic i val més que no els feu tenir mala consciència. Recordeu com eren les coses al començament, per a vosaltres, quan no miràveu mai enrere. Això es diu viure i és una conseqüència d’haver-los deixat volar!