Fills, Salut i medicina

Parotiditis: causes, símptomes i tractament

Per Revista Interès Mutu - 24/10/24

Índex de continguts

Què és la parotiditis

La parotiditis o les galteres és una malaltia benigna i autolimitada que causa la inflamació de la glàndula paròtide, una de les glàndules secretores de saliva que és situada davant del pavelló auricular (o orella).

Les glàndules productores de saliva són tres: les submandibulars, les submaxil·lars i les paròtides. Les darreres són més grosses i fan un pes aproximat de 25 a 30 grams.

Les galteres és una malaltia infectivocontagiosa produïda per un virus de la família Paramyxovridae. Té la particularitat de ser resistent a les temperatures baixes, perquè s’ha comprovat que pot sobreviure, fins i tot diversos mesos, a -65 ºC.

La parotiditis ja era una malaltia coneguda a l’antiguitat, atès que una de les primeres descripcions es deu a Hipòcrates, el pare de la medicina, en el segle V aC.

És pròpia de la infància i afecta sobretot els infants i els adolescents en edat escolar. D’una banda, quan la infecció es dona en adults, és més greu i poden aparèixer més complicacions. De l’altra, és infreqüent en criatures de menys d’un any.

Es tracta d’una malaltia endèmica a tot el món, és a dir, arreu del globus terraqüi hi ha gent afectada per la infecció d’aquest paramixovirus.

La infecció es pot encomanar en qualsevol època de l’any, si bé s’ha observat que passa més sovint els mesos de gener i de maig.

La parotiditis pot aparèixer en forma d’epidèmia, especialment en comunitats tancades, com ara les presons, els vaixells i les casernes militars.

Quins símptomes s’hi associen

Abans de descriure’n els símptomes i els signes clínics, és important tenir present que si fa no fa un terç dels infectats pel virus de les galteres desenvolupen la malaltia d’una forma subclínica, fet que vol dir que els símptomes són tan poc específics i clars que el pacient no sap que l’ha passada. La malaltia, bàsicament, es caracteritza per un augment de la mida de la glàndula paròtide, amb dolor a la zona.

D’ençà que el virus entra a l’organisme i fins que no se’n manifesten els primers símptomes, hi ha un període d’incubació que oscil·la entre dues i tres setmanes; durant aquest temps el pacient està infectat, però no presenta cap símptoma que en sigui indicatiu.

Segueix aquest període un altre de caracteritzat per un conjunt de símptomes poc específics, consistents en malestar general, cefalea i febre, després dels quals hi ha una inflamació de la glàndula paròtide.

La inflamació arriba al punt màxim al cap de dos o tres dies, cosa que fa desplaçar-se enrere el pavelló auricular, i sol afectar totes dues glàndules paròtides. Només en un 25 % dels pacients l’afectació és unilateral. Sovint el pacient té molèsties quan parla i mastega, i és típic que el consum de cítrics (llimona i taronja) faci augmentar les molèsties, perquè estimulen la salivació.

La inflamació comença a remetre quan ha passat una setmana aproximadament de l’aparició i, al cap de poc, el pacient ja no en manifesta cap símptoma i la glàndula torna a tenir una mida normal.

En resum, els símptomes són, d’entrada:

Febre.
Mal de cap.
Dolors musculars.
Manca de gana. Rebuig del menjar.
Cansament.

Pocs dies més tard s’inflamen les glàndules salivals amb els símptomes següents:

Inflamació d’una o de totes dues glàndules salivals.
Sensibilitat o dolor a la zona inflada.

Com es produeix el contagi

L’únic transmissor del virus és l’ésser humà i la via d’infecció és la saliva, per la qual el virus penetra en les fosses nasals d’una persona sana. Cal un contacte íntim per encomanar el virus, més íntim que en el cas de transmissió del xarampió o de la varicel·la, per exemple. El moment crític del contagi és immediatament abans i just en el moment de la inflamació de la glàndula paròtide, la qual cosa vol dir que un pacient pot encomanar la malaltia als altres quan encara no sap que la pateix o la patirà.

Principals complicacions de la parotiditis

Les complicacions de la malaltia, tal com ja s’ha assenyalat, són més freqüents en els adults. Les més importants són:

Pancreatitis (inflamació del pàncrees).
Sordesa (afecta 1 de cada 20.000 casos).
Encefalitis o inflamació de l’encèfal, que és una complicació greu (afecta 1 de cada 6.000 casos de galteres).
Dolors articulars.
Epididimitis,que és la inflamació del epidídim, un petit conducte pel qual circulen els espermatozous. Aquesta complicació es produeix entre un 20 % i un 30 % dels pacients afectats després de la pubertat. Generalment, els símptomes es manifesten al cap de quinze dies que s’hagin començat a inflamar les paròtides i consisteix en l’augment de mida d’un testicle, un fet molt dolorós. El pacient se sol neguitejar per les possibles seqüeles de l’epididimitis, per bé que no causa impotència i l’esterilitat no és gaire freqüent.
Orquitis, que és la inflamació dels testicles. Afecta el 30 % dels adolescents amb parotiditis i comença a aparèixer al cap de vuit dies de la infecció. La febre i la inflamació dels testicles duren quatre dies i, en el 13 % dels casos, la fertilitat se’n ressent, tot i que l’esterilitat absoluta és rara.
Ooforitis, que és la inflamació dels ovaris. S’esdevé aproximadament en el 5 % de les dones. Clínicament es manifesta amb febre i dolor abdominal baix; ben poc sovint causa infertilitat i encara menys menopausa precoç.
Avortament espontani; el risc augmenta quan la malaltia s’agafa abans o durant les primeres dotze setmanes de l’embaràs.

Prevenció de la parotiditis

La prevenció elemental és rebre la vacuna (la triple vírica), que es va desenvolupar el 1967 i s’inclogué en els calendaris de vaccinació a Espanya el 1981. S’administra als 12-15 mesos de vida (primera dosi) i als 4-6 anys.

Addicionalment, per evitar que se n’encomanin persones sanes, el principal mètode de prevenció és aïllar el malalt mentre dura la inflamació de les paròtides, si bé cal tenir en compte que el virus s’elimina per la saliva uns quants dies abans que aparegui la inflamació.

Tractament de la parotiditis

Com passa en gairebé totes les malalties d’origen víric, no hi ha cap tractament específic per combatre-les, sinó que es tracta de pal·liar-ne els símptomes amb els mètodes següents: