Salut i medicina
Per què tens pèrdues d’orina i què hi pots fer
Índex de continguts
La incontinència urinària
La incontinència urinària (o enuresi, en termes mèdics) és l’emissió involuntària d’orina en un moment i un lloc inadequats. Això origina un problema higiènic i social per als qui en pateixen. Fins ara no s’ha reconegut com una malaltia pròpiament, sinó com un signe o un símptoma comú de moltes altres alteracions o malalties.
A qui afecta
S’estima que entre mig milió i un milió de dones té aquest problema a Espanya. Sabem que només un petit percentatge d’aquestes dones cerquen ajuda mèdica. Les dones no solen fer consultes directes per aquest tema; ans al contrari, miren d’amagar el trastorn tant de temps com poden i acostumen a suportar-lo amb estoïcisme, sigui per vergonya, perquè consideren que és inevitable o perquè suposen que és una conseqüència inherent de l’envelliment i, per tant, sense solució. A causa d’aquesta ocultació, sovint esdevé un problema tabú o un símptoma sense analitzar durant un temps llarg.
Tot i que des del punt de vista mèdic no és un problema greu, té repercussions socials importants i pot arribar a afectar l’autoestima de la persona, fins a causar estralls en l’estat de salut i el benestar de les dones que en pateixen (depressió, isolament social, perjudicis en l’autoestima i la identitat pròpia, etc.).
De la mateixa manera, s’ha comprovat que la qualitat de vida d’aquestes dones també és inferior. Els aspectes de la vida diària que més se’n ressenten són el son i el repòs, la mobilitat, el comportament emocional, la interacció social i les activitats d’esbarjo. Els professionals de la salut tenen un paper fonamental en la detecció de la incontinència d’aquestes pacients.
L’edat és el principal factor associat amb la incontinència i se n’ha identificat un pic de màxima freqüència entre els 50 i els 60 anys. D’altra banda, s’han trobat una sèrie de factors de risc addicionals: obstetricoginecològics (gestació, part, prolapse dels òrgans pelvians o histerectomia), malalties com ara l’obesitat, les cardiopaties, la hipertensió arterial, els tractaments amb diürètics, malalties del sistema nerviós i, també, factors ambientals i ocupacionals, que poden predisposar al trastorn.
Classes d’incontinència
Bàsicament hi ha les següents classes d’incontinència urinària:
- D’esforç: és la pèrdua o fuita d’orina involuntària quan es fa cap esforç quotidià com ara tossir, esternudar, riure, córrer, caminar, saltar, aixecar pes, incorporar-se d’un seient baix, etc. És la classe d’incontinència més freqüent en les dones.
- D’urgència: és la pèrdua involuntària d’orina associada a un desig intens d’orinar. Les afectades se n’adonen i no ho poden evitar. Sol implicar anar més sovint al vàter, tant de dia com de nit.
- Mixta: quan coincideixen la pèrdua d’orina involuntària i la incontinència d’urgència i d’esforç.
- Contínua: pèrdua constant i continuada d’orina.
- Per sobreeiximent: pèrdua involuntària d’orina que es manifesta en forma de degotament, associada a una retenció de l’orina. En aquest cas, les dones poden reportar incontinència i, alhora, dificultat per buidar la bufeta.
- Bufeta hiperactiva: inclou les pacients amb símptomes que ha augmentat la freqüència miccional i la urgència, amb incontinència d’urgència o sense, probablement per causa del mateix mecanisme que intervé en la incontinència urinària d’urgència.
Com es diagnostica
L’avaluació i l’estudi d’una pacient amb incontinència urinària comença amb una extensa anamnesi ben feta o preguntes encaminades a obtenir tota la informació rellevant del cas, seguida d’una exploració clínica completa i dels estudis complementaris que estimi oportuns l’especialista responsable (anàlisis, tècniques de diagnòstic per la imatge, estudis urològics especialitzats, etc.).
Entre els procediments diagnòstics bàsics hi ha la història clínica, els factors de risc i predisposants, les anàlisis bàsiques de sang i d’orina, els anomenats qüestionaris de símptomes i de qualitat de vida i el diari miccional (registre de tots els episodis relacionats amb la micció i els símptomes urinaris durant un període determinat de 2 a 7 dies). L’exploració física és completa i inclou una part general, però també una exploració neurològica, urològica, pelviana i ginecològica.
Entre els procediments urològics especialitzats hi trobem habitualment una exploració urodinàmica, és a dir, la mesura de la pressió, el flux i el volum de l’orina de la pacient. Consta de diverses proves, com ara la fluxometria o la representació gràfica de la micció; la cistomanometria o la mesura de la relació volum/pressió de la bufeta de l’orina; l’estudi sobre pressió/flux, que explora la fase de buidatge del cicle miccional, i altres estudis electrofisiològics més sofisticats, com ara l’electromiografia de l’esfínter uretral, entre d’altres.
Les tècniques de diagnòstic per la imatge més habituals són:
- L’ecografia.
- La radiografia simple de l’abdomen.
- La cistografia (estudi de la bufeta) o la radiografia amb contrast de la bufeta de l’orina.
- La urografia intravenosa o la radiografia amb contrast de tota la via urinària.
- La ressonància magnètica nuclear.
Per acabar, es pot fer també una endoscòpia urinària o una uretrocistoscòpia.
Com es tracta
Cada classe d’incontinència demana un tractament específic i, per això, és tan important una valoració escaient i un estudi individualitzat de les pacients. És interesant de saber les preferències de les pacients, quina mena de vida fan i les seves circumstàncies personals.
S’han proposat diversos tractaments, que exposarem de manera resumida:
Tractament mèdic
Bàsicament inclou:
- Les mesures higienicodietètiques més elementals, com ara la restricció de beure líquids i de distribuir-ne el consum al llarg del dia.
- Les tècniques de modificació de la conducta, com ara l’anomenada micció programada, l’entrenament vesical, l’adaptació miccional, els exercicis de sòl pelvià i les tècniques de relaxació per reduir el grau d’ansietat que tot sovint s’hi associa. En definitiva, un seguit de tècniques o de tractaments que incorporen els conceptes de les teories de l’aprenentatge en els trastorns de la conducta.
- Els medicaments, en general del grup farmacològic anticolinèrgic (oxibutinina, clorur de trospi, tolterodina, etc.). Aquests fàrmacs milloren i, fins i tot, arriben a resoldre la urgència miccional, però no són efectius en el cas de la incontinència urinària d’esforç.
Tractament quirúrgic
És el tractament d’elecció en la incontinència urinària d’esforç. Hi ha disponibles diverses tècniques quirúrgiques. En l’actualitat, les més comunes es fan per la vagina, amb la col·locació de diversos materials o cintes al voltant de la uretra o el conducte de l’orina, que tenen com a objectiu situar-lo al lloc anatòmic correcte.
Tractament funcional
Fonamentalment passa per la rehabilitació del sòl pelvià, on hi ha els músculs que obren i tanquen l’esfínter de la bufeta. La finalitat dels exercicis del sòl pelvià és millorar, en general, el to dels músculs d’aquesta zona i, més en concret, d’un múscul important anomenat detrusor de la bufeta.
Entre aquests exercicis destaquen els anomenats exercicis de Kegel, que consisteixen a estroncar de manera voluntària el raig de l’orina durant la micció. Aquest exercici ajuda les dones a saber quins músculs s’han de contreure, que es van enfortint de manera gradual. S’han de practicar, fora de la micció, sessions de 25 moviments seguits tres vegades al dia. Com amb qualsevol exercici físic, cal ser constant en el tractament, perquè els seus efectes s’observen a llarg termini. Tots aquests exercicis es fan per millorar la incontinència urinària d’esforç.
Noves alternatives
- Solucions injectables: és la creació d’una compressió al voltant de la uretra que fa augmentar la resistència al mecanisme de tancament. S’hi fan servir, amb resultats desiguals, diferents substàncies com ara el col·lagen, els microbalons plens de sèrum fisiològic o de col·lagen, microesferes de carbó, greix, etc.
- Neuromodulació d’arrels sacres: indicada en pacients amb incontinència urinària d’urgència que no han respost al tractament conservador i, prèviament, a la cirurgia. Consisteix a estimular amb impulsos elèctrics una arrel nerviosa del plexe sacre (conjunt de nervis a l’alçada dels ronyons), amb la finalitat de modular els reflexos involuntaris anòmals del tracte urinari inferior. El sistema d’estimulació és totalment implantable i consta de tres components: un elèctrode, un generador d’impulsos elèctrics similar al d’un marcapassos i un cable que els connecta entre si.
- Pal·liació: quan cap dels tractaments anteriors és eficaç. Fa que millori sensiblement la qualitat de vida dels pacients i, encara que no resolgui directament les causes del problema, sí que en minimitza les conseqüències socials. En aquesta mena de tractaments pal·liatius s’empren productes sanitaris per a la incontinència entre els quals destacarem els absorbents, popularment coneguts com a bolquers. Tal com indica el nom, són productes destinats a absorbir i retenir l’orina, que duen les persones amb incontinència sobre el cos per mantenir-se eixutes i evitar de mullar la roba o el llit. N’hi ha disponibles de diverses formes, mides i capacitats d’absorció que en faciliten l’ús en funció de la classe d’incontinència urinària, les característiques físiques dels pacients i l’activitat. Se subjecten al cos mitjançant un dispositiu de fixació adequat.
Bibliografia
