Salut i medicina
Sudoració excessiva o hiperhidrosi
Índex de continguts
Què és la hiperhidrosi
En termes mèdics, la hiperhidrosi és un trastorn crònic de secreció sudoral excessiva o hiperfunció de les glàndules sudorípares de l’organisme. Sol aparèixer durant la primera infància i, sovint, es manté durant tota la vida. Es tracta d’una afecció benigna, d’origen desconegut i sembla que té una base genètica.
Es pot classificar, a grans trets, en dues categories en funció de la localització:
- La sudoració afecta tot el cos.
- Es localitza en unes àrees determinades de l’organisme, en especial als palmells de les mans, a les plantes dels peus, a les aixelles, al cap i a la cara.
És una afecció simètrica i, en la meitat dels casos, afecta les mans i les aixelles alhora (menys sovint afecta només les mans o les aixelles).
La sudoració és el mecanisme del cos per refredar-se. Quan augmenta la temperatura corporal, el sistema nerviós activa les glàndules sudorípares, que secreten la suor. També és un mecanisme reflex que actua en situacions d’estrès, si es té neguit. En aquest cas, es localitza sobretot als palmells de les mans.
La manera com afecta les mans és la que comporta més problemes des del punt de vista social i fa que el pacient consulti el metge amb freqüència. Les formes greus poden ser un veritable maldecap per a les persones amb una intensa vida social, com ara els polítics, els representants, els dependents, els relacions públiques, etc., o per als qui fan servir les mans per treballar, com ara els pintors, els dissenyadors, els arquitectes o els dibuixants, entre d’altres. Hi ha gent que es torna reservada, evita de donar la mà i, si s’hi troba obligada, abans se la sol netejar immediatament amb un mocador o amb la roba, perquè la té amarada de suor. Manta vegada la imminència d’haver de donar la mà empitjora la situació i encara fa suar més.
Hi ha dues classes de glàndules sudorípares:
- Les eccrines, que desemboquen directament a la superfície de la pell. Són les principals responsables de la secreció excessiva en l’anomenada hiperhidrosi primària.
- Les apocrines, que no desemboquen directament a la superfície cutània sinó en un fol·licle pilós (on neix el pèl). Tot i que en menor grau que les eccrines, també són responsables de la hiperhidrosi primària.
La hiperhidrosi secundària és conseqüència d’algun trastorn previ, com ara:
- La diabetis.
- Els fogots (freqüents durant la menopausa).
- Problemes de les glàndules tiroides.
- Trastorns del sistema nerviós.
- Certes infeccions.
- Algunes classes de càncer.
En certs casos també la poden produir medicaments com els antidepressius, els analgèsics, els hormonals i els que serveixen per tractar la diabetis.
Com es manifesta
Aquest trastorn pot arribar a afectar una de cada 100 o 200 persones i es caracteritza per un augment de la secreció sudoral que, segons la situació, pot variar d’una sudoració mínima fins a una de realment incapacitant per a la vida familiar o laboral, i fins i tot anar associada amb trastorns psiquiàtrics com són la neurosi, la fòbia social o l’ansietat.
Tot sovint la desencadenen estímuls estressants, en general d’índole emocional i, més rarament, la calor, l’exercici físic o l’alimentació.
Les variants que afecten les plantes dels peus poden ocasionar infeccions locals, maceració de la pell i butllofes que taquen els mitjons i les sabates, a banda de desprendre una pudor incòmoda.
La forma axil·lar origina humitat, taques, pudor i malmet la roba.
Causes
A la hiperhidrosi general, és a dir, la que afecta tot el cos, s’hi han associat diferents causes i processos com la gestació, l’obesitat, la menopausa i l’ansietat, malalties com l’hipertiroïdisme o la secreció excessiva de les hormones tiroidals, o malalties d’origen neurològic, uns quants tumors i malalties de la pell i substàncies tòxiques com l’alcohol.
Tractament
Hi ha bàsicament dues menes de tractament:
Tractament mèdic
Durant força temps s’han fet servir diferents preparats tòpics, és a dir, que s’aplicaven sobre la pell amb hiperhidrosi. Tanmateix, aquests tractaments tenien un èxit limitat o temporal, per la qual cosa els pacients, desanimats, els abandonaven. Molts d’altres tractaments han fracassat en la temptativa d’eliminar la secreció excessiva de suor.
També s’ha practicat una tècnica anomenada ionoforesi (o iontoforesi), que consisteix a activar els ions de sodi d’una solució aquosa mitjançant un corrent elèctric que penetra a les glàndules sudorípares i les indueix al repòs temporal segons un mecanisme no gaire conegut. Se’n necessiten de tres a sis sessions setmanals i els resultats depenen de la dosi i són limitats en el temps, amb la qual cosa en les variants greus els pacients es desmoralitzen i deixen el tractament.
Els darrers anys s’ha introduït un nou tractament mèdic que inclou l’ús de la toxina botulínica de tipus A. S’ha demostrat que és un tractament segur i eficaç contra la hiperhidrosi axil·lar primària i per combatre la les mans, amb elevats graus de satisfacció entre els pacients. La tècnica consisteix en una injecció subcutània de la toxina a l’àrea afectada per la hiperhidrosi que bloca les terminacions nervioses responsables de les glàndules sudorípares. Els efectes, és a dir, la reducció de la sudoració, es comencen a notar entre el segon i el quart dies i els símptomes remeten al cap d’una setmana, però malauradament poden reaparèixer uns tres mesos més tard en el cas de les mans, i fins a vuit mesos després, en la hiperhidrosi axil·lar.
Tractament quirúrgic
El tractament quirúrgic està indicat per a les classes greus d’hiperhidrosi dels palmells de les mans o les que afecten els palmells i les aixelles alhora i en el cas de la cara i el cap. S’hi aplica una tècnica quirúrgica anomenada simpatectomia toràcica bilateral per videotoracoscòpia, que ha revolucionat el tractament d’aquest trastorn tan complex i molest.
Aquesta tècnica es qualifica de cirurgia d’accés mínim i consisteix a fer unes petites incisions al tòrax per les quals s’introdueix un tub amb llum i un sistema de càmera de vídeo que n’amplifica les imatges. Tot seguit se seccionen i s’eliminen selectivament els ganglis limfàtics de la cadena simpàtica corresponents a l’àrea amb excés sudoral.
La tècnica és molt eficaç i segura i els resultats a llarg termini són bons. El principal efecte secundari és la redistribució de la transpiració a la resta del cos (cara, tronc o extremitats), que es dona en la meitat dels casos. Aquesta hipersudoració compensadora és del tot imprevisible; es produeix els primers sis mesos després de la intervenció i pot desaparèixer de manera espontània o persistir indefinidament.
Bibliografia
Sudoració excessiva o hiperhidrosi
Què és la hiperhidrosi
En termes mèdics, la hiperhidrosi és un trastorn crònic de secreció sudoral excessiva o hiperfunció de les glàndules sudorípares de l’organisme. Sol aparèixer durant la primera infància i, sovint, es manté durant tota la vida. Es tracta d’una afecció benigna, d’origen desconegut i sembla que té una base genètica.
Es pot classificar, a grans trets, en dues categories en funció de la localització:
- La sudoració afecta tot el cos.
- Es localitza en unes àrees determinades de l’organisme, en especial als palmells de les mans, a les plantes dels peus, a les aixelles, al cap i a la cara.
És una afecció simètrica i, en la meitat dels casos, afecta les mans i les aixelles alhora (menys sovint afecta només les mans o les aixelles).
La sudoració és el mecanisme del cos per refredar-se. Quan augmenta la temperatura corporal, el sistema nerviós activa les glàndules sudorípares, que secreten la suor. També és un mecanisme reflex que actua en situacions d’estrès, si es té neguit. En aquest cas, es localitza sobretot als palmells de les mans.
La manera com afecta les mans és la que comporta més problemes des del punt de vista social i fa que el pacient consulti el metge amb freqüència. Les formes greus poden ser un veritable maldecap per a les persones amb una intensa vida social, com ara els polítics, els representants, els dependents, els relacions públiques, etc., o per als qui fan servir les mans per treballar, com ara els pintors, els dissenyadors, els arquitectes o els dibuixants, entre d’altres. Hi ha gent que es torna reservada, evita de donar la mà i, si s’hi troba obligada, abans se la sol netejar immediatament amb un mocador o amb la roba, perquè la té amarada de suor. Manta vegada la imminència d’haver de donar la mà empitjora la situació i encara fa suar més.
Hi ha dues classes de glàndules sudorípares:
- Les eccrines, que desemboquen directament a la superfície de la pell. Són les principals responsables de la secreció excessiva en l’anomenada hiperhidrosi primària.
- Les apocrines, que no desemboquen directament a la superfície cutània sinó en un fol·licle pilós (on neix el pèl). Tot i que en menor grau que les eccrines, també són responsables de la hiperhidrosi primària.
La hiperhidrosi secundària és conseqüència d’algun trastorn previ, com ara:
- La diabetis.
- Els fogots (freqüents durant la menopausa).
- Problemes de les glàndules tiroides.
- Trastorns del sistema nerviós.
- Certes infeccions.
- Algunes classes de càncer.
En certs casos també la poden produir medicaments com els antidepressius, els analgèsics, els hormonals i els que serveixen per tractar la diabetis.
Com es manifesta
Aquest trastorn pot arribar a afectar una de cada 100 o 200 persones i es caracteritza per un augment de la secreció sudoral que, segons la situació, pot variar d’una sudoració mínima fins a una de realment incapacitant per a la vida familiar o laboral, i fins i tot anar associada amb trastorns psiquiàtrics com són la neurosi, la fòbia social o l’ansietat.
Tot sovint la desencadenen estímuls estressants, en general d’índole emocional i, més rarament, la calor, l’exercici físic o l’alimentació.
Les variants que afecten les plantes dels peus poden ocasionar infeccions locals, maceració de la pell i butllofes que taquen els mitjons i les sabates, a banda de desprendre una pudor incòmoda.
La forma axil·lar origina humitat, taques, pudor i malmet la roba.
Causes
A la hiperhidrosi general, és a dir, la que afecta tot el cos, s’hi han associat diferents causes i processos com la gestació, l’obesitat, la menopausa i l’ansietat, malalties com l’hipertiroïdisme o la secreció excessiva de les hormones tiroidals, o malalties d’origen neurològic, uns quants tumors i malalties de la pell i substàncies tòxiques com l’alcohol.
Hi ha bàsicament dues menes de tractament:
Tractament mèdic
Durant força temps s’han fet servir diferents preparats tòpics, és a dir, que s’aplicaven sobre la pell amb hiperhidrosi. Tanmateix, aquests tractaments tenien un èxit limitat o temporal, per la qual cosa els pacients, desanimats, els abandonaven. Molts d’altres tractaments han fracassat en la temptativa d’eliminar la secreció excessiva de suor.
També s’ha practicat una tècnica anomenada ionoforesi (o iontoforesi), que consisteix a activar els ions de sodi d’una solució aquosa mitjançant un corrent elèctric que penetra a les glàndules sudorípares i les indueix al repòs temporal segons un mecanisme no gaire conegut. Se’n necessiten de tres a sis sessions setmanals i els resultats depenen de la dosi i són limitats en el temps, amb la qual cosa en les variants greus els pacients es desmoralitzen i deixen el tractament.
Els darrers anys s’ha introduït un nou tractament mèdic que inclou l’ús de la toxina botulínica de tipus A. S’ha demostrat que és un tractament segur i eficaç contra la hiperhidrosi axil·lar primària i per combatre la les mans, amb elevats graus de satisfacció entre els pacients. La tècnica consisteix en una injecció subcutània de la toxina a l’àrea afectada per la hiperhidrosi que bloca les terminacions nervioses responsables de les glàndules sudorípares. Els efectes, és a dir, la reducció de la sudoració, es comencen a notar entre el segon i el quart dies i els símptomes remeten al cap d’una setmana, però malauradament poden reaparèixer uns tres mesos més tard en el cas de les mans, i fins a vuit mesos després, en la hiperhidrosi axil·lar.
Tractament quirúrgic
El tractament quirúrgic està indicat per a les classes greus d’hiperhidrosi dels palmells de les mans o les que afecten els palmells i les aixelles alhora i en el cas de la cara i el cap. S’hi aplica una tècnica quirúrgica anomenada simpatectomia toràcica bilateral per videotoracoscòpia, que ha revolucionat el tractament d’aquest trastorn tan complex i molest.
Aquesta tècnica es qualifica de cirurgia d’accés mínim i consisteix a fer unes petites incisions al tòrax per les quals s’introdueix un tub amb llum i un sistema de càmera de vídeo que n’amplifica les imatges. Tot seguit se seccionen i s’eliminen selectivament els ganglis limfàtics de la cadena simpàtica corresponents a l’àrea amb excés sudoral.
La tècnica és molt eficaç i segura i els resultats a llarg termini són bons. El principal efecte secundari és la redistribució de la transpiració a la resta del cos (cara, tronc o extremitats), que es dona en la meitat dels casos. Aquesta hipersudoració compensadora és del tot imprevisible; es produeix els primers sis mesos després de la intervenció i pot desaparèixer de manera espontània o persistir indefinidament.
Bibliografia
