Fills, Salut i medicina
Tos ferina: tot el que n’has de saber
Índex de continguts
Què és la tos ferina
La tos ferina és una malaltia infecciosa, molt contagiosa, que sol afectar els infants de menys de cinc anys. Quan es dona en nens per sota de l’any, acostuma a ser especialment greu i, en general, requereix ingrés hospitalari. No sabem per què, però sol ser més greu en les nenes que en els nens.
Es caracteritza per una tos violenta, de vegades amb atacs successius, difícil de controlar i que pot ser alarmant.
Actualment és una malaltia rara, gràcies al fet que disposem d’un vaccí molt eficaç. A Espanya es vaccina de manera gratuïta tots els infants, d’acord amb el calendari de vaccinació oficial en vigor. La vaccinació comença molt aviat (als dos mesos) per protegir els nadons, que són els qui en manifesten símptomes més greus.
Abans que se n’introduís la vaccinació, la tos ferina era una malaltia pròpiament infantil, però, no fa gaire, a certs països se n’ha observat una proporció més alta de casos entre adults.
Darrerament n’hem tingut brots preocupants a Castella-la-Manxa, l’Aragó, Astúries i altres comunitats.
Què causa la tos ferina
L’agent causant de la tos ferina és un bacteri (Bordetella pertussis). Hi ha altres bacteris similars (B. parapertussis i B. bronchiseptica) que poden originar trastorns, de vegades semblants a la tos ferina, tot i que generalment són més lleus. El nom fa referència a un dels descobridors (Bordet) i a la tos violenta (pertussis) típica de la malaltia.
La tos ferina s’encomana ràpidament entre les persones que són susceptibles de contreure-la, i en certs casos és una malaltia greu.
Quins en són els símptomes
La infecció per tos ferina se sol dividir en quatre fases, incloent-hi la convalescència, amb manifestacions diferents:
Incubació
És el temps que passa des que es contreu la infecció fins a l’aparició dels primers símptomes. Té una durada molt variable i pot oscil·lar entre pocs dies i tres setmanes. La malaltia ja és infecciosa a partir de les primeres manifestacions i continua igual durant tot el procés.
Fase catarral
La segona fase és la que anomenem catarral i sol durar uns quants dies. En aquest període es té:
- Febre
- Malestar general
- Congestió nasal
- Ulls irritats
- Tos
Els símptomes durant aquesta fase són molt semblants als d’altres malalties (un catarro, per exemple) i pot costar de diferenciar-la.
Fase paroxística
Tot seguit comença la fase paroxística, en la qual els símptomes s’agreugen. Pot durar cap a vuit setmanes i es caracteritza per atacs de tos repetits (coneguts com a «quintes»), seguits d’una inspiració d’aire profunda i estrident. Aquests accessos de tos paroxística es poden produir fins a 30 vegades al dia o més, i són més freqüents a la nit. Els poden desencadenar diversos estímuls, com ara canvis de temperatura, sorolls, tensió nerviosa, etc.
La tos paroxística no es dona sempre i és menys habitual en nounats i en adults. Quan les quintes s’allarguen gaire, la manca temporal d’aire causa cianosi, és a dir una coloració blavosa de la pell que pot ser perillosa. Ocasionalment, després del paroxisme de tos, es vomita o se segreguen flegmes, però no se sol tenir febre i entre les quintes el pacient es troba relativament estable.
Per regla general, amb els tractaments disponibles els símptomes van desapareixent gradualment.
Com es contreu la tos ferina
La infecció es transmet per les alenades dels afectats; en aquest aire hi podem trobar gotetes en suspensió que contenen bacteris. Aquestes persones tussen molt i, per això, solen escampar molts bacteris.
- Algú a qui no se n’hagi administrat el vaccí, o que no hagi patit abans la malaltia (la qual cosa implicaria que s’hi ha tornat immune), és molt probable que se n’encomani simplement per haver-se estat una estona a la mateixa habitació que el malalt.
- Els animals no són font d’infecció per a les persones; si més no, no se sap de cap animal que pugui tenir la malaltia o que sigui un reservori de B. pertussis.
- Una persona vaccinada o que hagi tingut prèviament la malaltia també pot contreure la tos ferina, però hi sol tenir un cert grau d’immunitat (protecció) i, habitualment, la passa de manera lleu. S’estima que, al cap de dotze anys de la vaccinació, la protecció contra la malaltia és força limitada.
Com es diagnostica
S’arriba al diagnòstic pels símptomes de la malaltia. Hi ajuda molt saber si el pacient ha estat en contacte amb cap malalt de tos ferina.
En cas de dubte, cal fer un estudi microbiològic en un laboratori especialitzat. Normalment s’agafa una mostra de la mucosa de la nasofaringe fent servir un tampó (semblant a un bastonet per a les orelles) i se’n fa un cultiu per isolar el bacteri. Es triga diversos dies a acabar el procés.
Com es tracta la tos ferina
Molts casos de tos ferina no requereixen cap tractament específic. Si són criatures gaire petites o que tenen altres malalties, per exemple asma, cal fer-ne un seguiment més intensiu i proporcionar-los unes cures especials que tenen més garanties en un hospital.
Per tractar-la de manera específica se solen administrar antibiòtics, sobretot l’eritromicina, durant un parell de setmanes.
Possibles complicacions
La tos paroxística és una manifestació molt molesta i pot tenir conseqüències físiques (cops, ferides al tel de la llengua, hemorràgies nasals o en les conjuntives dels ulls, etc.).
Les complicacions més importants són les infeccions secundàries, especialment la bronquitis, la pneumònia i les infeccions a les orelles, que fan empitjorar l’estat general dels malalts i produeixen febre. La pneumònia és la causa de mort més important en pacients amb tos ferina.
Altres complicacions són la deshidratació (sobretot en criatures molt petites) i la afectació del sistema nerviós central.
Prevenció de la tos ferina
- La vaccinació és, sens dubte, la mesura de prevenció més important i ha contribuït de manera decisiva a fer disminuir el nombre de casos de tos ferina que hi hagut en les darreres dècades. Tal com hem explicat, a Espanya s’inclou en el calendari de vaccinació i s’administra, generalment, amb els vaccins contra la diftèria i el tètanus (vaccí DTP), als 2, 4, 6 i 18 mesos, i és molt eficaç.
- L’aïllament de les persones infectades és una altra forma de prevenció, però aquesta mesura té certes limitacions, perquè la malaltia ja s’encomana en la fase catarral, quan sovint encara no se sap que es tracta de tos ferina.
- Cal vigilar especialment les criatures de menys d’un any (per a les quals la malaltia pot ser més greu), que han d’evitar el contacte amb altres infants infectats. No s’hauria de portar la canalla a la llar d’infants si se n’identifica cap cas. Quan els nens són més grans, s’ha d’informar els pares del risc d’infecció a l’escola.
- Els casos de tos ferina a casa no demanen mesures especials, però, en general, s’ha de evitar el contacte dels malalts amb persones propenses a patir la malaltia.
- A Espanya, és obligatori que tots els metges comuniquin qualsevol cas de tos ferina a les autoritats sanitàries.
Bibliografia
